M -ASSUMPTA.
ROIG
I
TORBENTO
ICONOGRAFIA DEL RETAULE A CATALUNYA ( 1 6 7 5 - 1 7 2 5 )
T e s i de d o c t o r a t ...
24 downloads
1002 Views
31MB Size
Report
This content was uploaded by our users and we assume good faith they have the permission to share this book. If you own the copyright to this book and it is wrongfully on our website, we offer a simple DMCA procedure to remove your content from our site. Start by pressing the button below!
Report copyright / DMCA form
M -ASSUMPTA.
ROIG
I
TORBENTO
ICONOGRAFIA DEL RETAULE A CATALUNYA ( 1 6 7 5 - 1 7 2 5 )
T e s i de d o c t o r a t d i r i g i d a p e l D o c t o r J o a q u í n YARZA LUACES
Departament d'Art Facultat de Lletres Universitat Autònoma de Barcelona Any 1990.
ICONOGRAFIA CATALUNYA
DEL
RETAULE A C1675-1725>
Introducció
v
Capítol 1: PANORÀMICA ARTISTICA-SOCIAL DELS ESCULTORS I FUSTERS DE CATALUNYA
1
1.1 Sistema laboral
1
1.2 Situació geogràfica
5
a) Permutació fronterera
7
b) Moviment alternatiu
13
Reconstruccions
16
Trajectòria
18
c) Iniciativa econòmica
21
Causa-efecte?
26
Isidre
28
Roser
29
Sant Crist
30
1.3 Tombant el segle
32
a) Impàs polític
32
Art aùlic?
34
b) Perspectives diferents Profussió literària c) Afrancesament?
43 '
44 47
Qualitat artística
50
Notes bibliogràfiques
55
1
Capítol 2: PERVIVENCIA, INFILTRACIÓ I PENETRACIÓ DE LA COMTRAREFORMA
93
Prefaci
93
2.1 Ordes religioses
102
a) Canonja augustiniana
106
b) Monàstiques
108
Benedictins
108
Cartoixos
111
c) Mendicants
115
Carmelites
115
Dominics, franciscans i terceres
ordes
119
Caputxins, mínims
132
Mercedaris i trinitaris
134
d) Altres ordes Jeronis,
138
servîtes
Col.legiata
138
secular
140
e) Clergat secular
141
Jesuïtes
.
141
2.2 Promotors de noves confraries
146
a) Noves devocions
146
b) Membres de les confraries
151
c) La Seu capitular
155
d! Parròquia i municipi
168
Notes bibliogràfiques
175
Del prefaci i l'apartat 2.1
175 «
De l'apartat 2.2
213
11
Capítol 3: ESTUDI ICONOGRAFIC-ICONOLOGIC DELS TEMES MES RELLEVANTS
240
Prefaci
240
3.1 Temes marians
24 7
a) Immaculada
247
b) Vida de Maria
256
c) Verge protectora i intercessora
267
Roser
267
Dolors
278
Animes del Purgatori
285
3.2 Vida de Crist
290
a) Temes de passió
.
b) Temes eucarístics
298 318
3.3 Hagiografia a) Sants de tradició i titulars Sant Narcís de Girona Sant Andreu Apòstol b) Sants protectors Cristòfol
- Josep
339 341 34 2
c) Devoció i política - Madrona
d) Protectors d'enfermetats Sebastià
3 34 341
Bàrbara Eulàlia
334
- Roc
343 343 345 345
Llúcia
347
e) Medi rural
348
Antoni Abad - Antoni de Padua f) Caràcter triomfant Sant Tomàs d 'Aquino a Cadaqués
m
348 350 350
Notes bibliogràfiques
361
Notes del prefaci
361
Notes de l'apartat 3.1
367
Notes de l'apartat 3.2
397
Notes de l'apartat 3.3
419
Capítol 4: EL RETAULE, CARÀCTER DEVOCIONAL I PROJECCIÓ SOCIAL
446
4.1 Realització i temàtica del retaule
446
4.2 Significat de les imatges
455
Mapa: Poblacions on hi ha retaules
4 70
Notes bibliogràfiques
463
FONTS IMPRESSES I MANUSCRITS
471
BIBLIOGRAFIA GENERAL
485
IV
INTRODUCCIÓ
La presentació d'aquest treball intitulat "Iconografia del retaule a Catalunya, 1675-1725" com a tesi doctoral pretén oferir una base per apropar-se al conjunt ideològic que, a partir d'una atenta observació de la fàbrica de fusta, reflecteix el retaule. El retaule es pot desglossar en periodiztacions a partir de la seva estructura formal, segons l'estudi de Cèsar Martinell (1959-1963). Els anys 1600-1670 corresponen als precedents al primer barroc; del 1671 a 1730, al barroc salomònic; i del 1731-1810 al barroc acadèmic. L'obra que és objecte del nostre estudi quedaria doncs inclosa en la segona d'aquestes etapes. Joan Ramon Triado (1984), per la seva banda, presenta una periodització que s'apropa més a l'evolució estilística relacionada amb els canvis polítics, que tant incideixen en la societat catalana: les dates 1600-1659 marcarien l'època de la transició cap al nou estil; de 1660-1714, el période de postguerra a la cort de l'Arxiduc Carles; i del 17141775, la dominació centralista de Catalunya. La cronologia que presento estaria doncs entre les dues últimes proposades per Triado, com a pont d'enllaç entre el final del govern dels Austries i l'inici del cantralisme borbó. Aurora Pérez Santamaría' presenta una cronologia entre 1680-1730, i opina que correspon al période en el que es consolida el barroc a Catalunya, hipòtesi que recolza la teoria de Martinell. Aquests treballs són, avui per avui, una cita obligada per iniciar-se en l'estudi del retaule.
v
L'obra de Martineil, de caràcter documentalista i formal, constitueix la base de partida indagar en el barroc català. L'aportació de Joan Ramón Triado és més elaborada i introdueix aspectes estilístics. La recent de l'obra sobre escultura barroca d'Aurora Pérez complementa l'aportació d'aquests; en aquesta obra hi podem trobar un estudi exhaustiu sobre la documentació dels retaules a analitzar, i una exposició descriptiva dels més significatius, acompanyada d'esquemes compositius de caràcter pedagògic. La informació que s'obté d'aquestes recerques és valuosa i necessària, i cimenta les bases per a una investigació més aprofondida dels temes més rellevants manifestats en els retaules. La meva decisió doptar per les dates proposades, 16751725, es deu en gran part al suggeriment del professor Joaquín Yarza Luaces, directo d'aquest treball. Això permet contrastar, d'altra banda, les perioditzacions anteriors amb un enfoc nou, partint de la metodologia iconogràfica, on els paràmetres referencials són diferents als formals i estilístics. La necessitat d'obrir nous punts de mira que enriqueixin l'estudi de l'escultura a Catalunya en l'època del barroc, ha estat posada de manifest per Joan Bosch (1990) en una ressenya recent sobre la historiografia de l'escultura en els segles XVII i XVIII. La proposta que, personalment, plantejo per a fer aquest estudi iconogràfic es basa en quatre blocs d'informació, que se corresponen amb els quatre capítols presentats. En primer lloc exposaré l'obra retaulística que es dóna en aquest période cronològic, tenint en compte qui van ésser els seus artífex i els comitents, així com les dates de construcció, el lloc d'ubicació i la temàtica. En segon lloc he situat VI
l'obra en l'espai cultual, monfestir, seu o parròquia, tot indicant la promoció de noves devocions per part de les ordes religioses, el clergat secular i els laics, i la organització de les confraries. El tercer apartat tracta d'oferir un estudi ideològic sobre el retaule a partir dels temes més rellvants; tant pel que fa a la incidència, com pel significat interpretatiu que s'abstreu de la seva representació plàstica. I finalment, mostraré que la realització i la temàtica del retaule són dos elements d'un mateix conjunt que no es poden di%ociar si es vol concebre l'obra com un tot globalitzadorj el que em permet reafirmar alhora la hipòtesi inicial, mantinguda al llarg de tot el treball, de considerar el retaule com una obra de caràcter devocional amb una àmplia projecció social. Adjunt a aquesta proposta teòrica s'afageix un mapa de Catalunya amb el non de les poblacions on he detectat la presència d'obra, tant present com destruida en un moment determinat, i un àlbum fotògrafic^que serveix de document gràfic per il·lustrar i demostrar les hipòtesis plantejades al llarg del treball. Per introduir els més de cent-cinquanta retaules contractas i executats en aquests cinquanta anys / he considerat imprescindible tenir un mínim coneixement de la situació laboral dels mestres fusters i escultors de Catalunya, sensítdeixar d'observar la correspondència amb la resta de la península. A partir d'aquest punt m'he endinsat en el marc històrico-social que envolta aquests artesansartistes per copsar amb més profunditat la relació existent entre la comanda d'obra i la seva realització en un espai geogràfic concret. Per aquest fet, he introduit els canvis de frontera produits en anys anteriors, 1659, però que impliquen una continuïtat i alhora una divergència en les relacions socials de les comunitats d'ambdues bandes de la vi i
mateixa. Tanmateix, aquests intercanvis socio-culturals incideixen directament en el moviment, per part dels escultors, a una i altra banda de la nova frontera d'Estat, reflectint-se alhora en la seva producció plàstica. Així doncs, en la realització i execució del retaule es presenten unes constants paral·leles en les dues vessants dels Pirineus. Escultors catalans que treballen als dos costats, i fins i tot que s'instal·len al Rosselló, i artistes llanguedocians que treballen a les terres rosselloneses conjuntament amb els provinents del Principat. Observació que no tan sols es palesa en l'obra artística, sinó que també en d'altres qüestions, com l'ús de la llengua, l'organització del treball, la dependència política, l'eclesiàstica, etc. A partir d'aquets problemes de frontera era inevitable plantejar-se la inclusió de l'obra produida al Rosselló, el Vallespir, el Conflent i la Cerdanya. Una vegada establert i acceptat, per la meva banda, que el fenomen polític incideix en el devenir de la població catalana, entenent per població "els membres de la societat local" segons la terminologia de P.Vilar i P.Sahlins (1985), s'ha de precisar el tipus de moviment que tenen els escultors en l'interior del Principat, és a dir, el sentit de variació entre el lloc d'origen i de formació del mestre fuster-escultor, el lloc on es troba l'obra realitzada, i les influències que reb. Hem aprofitat la descripció d'aquests fets per introduir força obra produida en aquests anys. Matitzar, precisar i fer notar alguns exemples de retaules majors "reconstruits" m'ha servit per defensar les seßuents hipòtesis: primera, que el document és important, J però encara ho és més l'obra, doncs no sempre es duu a terme allò que subscriu el contracte; segonA*, que l'espai inicial destinat a l'obra sofreix modificacions al llarg del temps, vi i i
i implica força vegades mutil.lacions en la pròpia obra; i tercer, que el factor destrucció és molt eminent, n'hi va haver el 1714, en la desamortització de 1835, en el 1909 i en la gran destrucciño' de 1936. A tot això, encara si suma un altre factor, el de la reconstrucció
de l'obra després
del 1936, per voluntat pròpia dels membres de la societat local. Exemples prou significatius són el de la Mare de Déu de la Gleva, Santa Maria d'Igualada, i Sant Martí de Cassà de la Selva. Si els canvis conjunturals polítics incideixen en l'art i
e
la societat,
l'estructura
les
fases
econòmica
positives
també
tenen
o depressives
sobre
aquests
un
de pes
específic. Factor econòmic que no s'ha d'entendre com una ralació causa-efecte de froma directa, el que ens portaria al determinisme econòmic, ignorant altres aspectes d'índole socio-cultural. Partint del treballs de Pierre Vilar (1987) sobre les inflexions de l'economia, en els que se recolzen tots
els
historiadors
période, s'observa 1674,
una
certa
que
treballen
una estabilitat
el
tema
econòmica
davallada posterior,
en
aquest
a partir
donant-se
però
de una
represa en els anys 1680-1685, i una recuperació, després d'un
breu
lapsus,
redreçament L'obra
que
fins
econòmic
es
al
1705;
dóna al
tot
camp
remarcant i no
tenim a l'abast i és objecte
a la
d'aquest
que
el
ciutat. estudi
corrobora aquesta darrera afirmació, alhora que ens condueix a
no
establir
una
relació
causa-efecte
entre
represa
econòmica i eufòria constructiva, perquè hi ha retaules que no es van arribar a construir, i d'altres que van quedar a mig fer. Cal insistir aqui que el coneixement del contracte, les
dates
d'inici
de
l'obra
contractada,
i
fins
i
tot
l'escultor, no comporta necessàriament el procés d'execució total de l'obra, perquè sovint la població no disposava dels recursos
per
sufragar
tota
la
IX
despesa
que
originava
la
construcció del retaule, i s'havia d'autoiraposar gravamens en els productes alimenticis, com es desprèn dels pobles de Santa Agnès de Malanyanes i Cadaqués entre d'altres, per tirar endavant el projecte; quedant moltes vegades el daurat per a més endavant per falta de medis. Això es pot observar en la diferència que s'estableix entre la data de la realització en fusta i la del daurat, aquest contractat sovint força anys després. He intentat demostrar la teoria de que el redreçament econòmic comença al camp, i no a la ciutat, des d'un punt de vista de l'historiador de l'art, pel que he cercat l'obra produïda en l'àmbit rural, tot observant que les devocions a sant Isidre, patró dels pagesos, a la Verge del Roser, i al sant Crist, són quantitativament les més importants, i que es manifesten en un grau major de contractació de retaules. Advocacions que van molt lligades a la confraria, doncs és la confraria amb les seves variants, laical, religiosa o mixta, el comitent majoritari. Confraria que té una cohesió interna molt ben estructurada, seguint fins i tot en el seu organigrama compositiu la jerarquització dels diferents estaments socials que conformen la Catalunya de l'Antic Règim. Joaquim M. Puigvert (1990) ha treballat molt acuradament la confraria i la seva organització des d'una metodologia de la història social. Després de plantejar aquestes qüestions, encara falta presentar l'obra dels primers vint-i-cinc anys del segle XVIII. Els punts de referència són ara diferents, el problema de la Successió a la monarquia espanyola centra l'atenció de tots els sectors; la societat queda dividida en dos grups, els qui recolzen a Carles III i els qui estan a favor de Felip V; dicotomia que es reflecteix d'una forma evident en el camp literari. Antoni Comas (1964) exposa l'abundant literatura propagandística i patriòtica que x
provocava la guerra, tant en prosa com en vers, tant es castellà com en català. En els anys 1705-1714, que corresponen a la cort de l'Arxiduc, l'ambient artístic al voltant de la cort és molt prestigiós. Artistes de tot Europa van passar per Barcelona, alguns d'ells de la més alta categoria, entre els que citarem la família Bibiena, que bona influència va exercir en alguns escultors del Principat de la generació següent. Ni els escultors ni els retaules que estudiem estan relacionats amb aquest ambient cortesà; ni la categoria artística dels mestres fusters-escultors es correspn a la dels artistes anomenats "aúlics"; pel que els criteris d'anàlisi del retaule i dels seus autòctons artífexs han de seguir uns altres camins. No ens serveix una classificació de formes i estils per analitzar el retaule en la seva component ideològica, ni tampoc per establir una metodologia iconogràfica com la que se desenvolupa en el tercer capítol. Necessitem unes eines prèvies que permetin establir els mecanismes estructurals bàsics per a fer una anàlisis iconogràfica-iconològica. Quines són doncs aquestes eines?. Essencialment, la història social, la història de la literatura catalana i la història de l'Església. A les components ja esmentades de la història social cal afegir també la guerra de Successió per observar, d'una banda, que durant aquest période es palesa una major producció, per part d'escultors catalans, a la zona del Rosselló; essent Josep Sunyer i Raurell l'exemple més rellevant. B.Tollón (1972) i Eugène Cortade (1973) han treballat la producció retaulística del Rosselló. D'altra banda, ens trobem amb una altra generació d'artistes, com P*ïe Costa (1664-1726), Jacint Morató i Soler (1683-1736), Lluís Bonifàs i Sastre l'avi (1683-1765), i l'esmentat Josep Sunyer i Raurell, actiu entre 1689 i 1715; tots ells, XI
figures de contrastada qualitat i fama. Ara bé, què entenem per qualitat artística? La qualitat que demostren aquests escultors en el dibuix de la traça, en l'organització estructural de la fàbrica de fusta, en 1'emmarcament escènic, en el desenvolupament del tema, en els elements decoratius, i en l'apropiació no disimulada de les influències que reben de l'exterior, Itàlia, França, i Països Baixos principalment, a través de dibuixos i gravats sobre els temes i elements que volen representar, fent una còpia dels mateixos sense massa interpretacions o innovacions. Tot sense deixar de banda l'evident vigor conceptual que l'obra comporta, ideat, concebut i dirigit per l'iconògraf. Arribat a aquest punt - i havent presentat ja la major part de l'obra, bàsicament la de les parròquies, els seus comitents, les dates de contractació, realització i daurat, en els casos en els que ens ha estat possible obtenir aquesta informació, el mestre fuster-escultor o els escultors que l'han realitzat i el tema principal de la mateixa, tots elements que formen part del procès constructiu que no es poden dissociar ni deslligar del mateix - hem de passar a d'altres qüestions que s'han tractat en el següent capítol. En el segon capítol s'ha precisat l'obra produida i destinada als convents i les seus catedralícies, tot seguint el mateix esquema de presentació que en el capítol anterior. Ara però, recau sobre l'estament eclesiàstic la comitença de la majoria de les obres, tant el regular com el secular, ja sigui l'alta jerarquia eclesiàstica, bisbes o abats, com canonges i fins i tot rectors. Per a desenvolupar tot aquest procès he organitzat el capítol en dos grans apartats, tot introduint a l'inici un prefaci en el que exposo la dificultat que suposa introduir-se en la història de xi i
l'Església. El rol de l'Església i la cominutat rural ha estat estudiat per especialistes a nivell europeu i nacional, com Caria Russo (1984) a distintes zones de Itàlia, i més específicament a Nàpols; Jean Delumeau (1973) a nivell europeu però centrant l'atenció a França; A.Barbero, R.Ramella i A.Torre (1981) en la zona del Piamonte; i Joaquim M. Puigvert (1990), qui segueix aquesta línia d'investigació a Catalunya. D'altres autors, com Joan Busquets (1976), han centrat l'atenció en l'actuació del clergat en période de revolta, concretament la de 1640; i citerem finalment els estudis sobre la situació religiosa en el segle XVI de Joan Bada (1970). En el camp de les ordes religioses el terreny és més relliscós doncs, degut a la manca d'estudis amb la metodologia amb que s'abarca la parròquia rural, queda réduit d'una banda a l'estudi de la vessant econòmica per part dels manuals d'història social, rendes i relació amb la monarquia entre d'altres qüestions; i de l'altra, a treballs de tipus historiogràfic sobre l'orde en si, el seu origen, fundació, les reformes produides en el segle XVI, la nova espiritualitat, la incidència i actitud d'algunes ordes, com les mendicants, sobre la societat urbana, la relació amb el clergat secular, les lluites de poder i els fonaments teològics en que es basen. La col·lecció d'història de l'Espiritualitat composada per varis autors (1969) i l'obra d'Evangelista Vilanova (1986) han constituit les fonts bibliogràfiques essencials per conèixer i presentar, encara que breument, els trest més característics de l'evolució de l'orde, en tant quant ens interessa presentar, però sobre tot remarcar, si l'orde en qüestió és d'origen medieval o de nova creació; quines devocions promou; l'obra que contracta per a les esglésies dels seus monestirs; i quin rol han jugat en la creació i promoció de noves confraries. Per
xi i i
esteblir totes aquestes consideracions he partit de la base de
l'obra
contractada,
trobent-me
que
totes
les
ordes
intervenen en l'activitat artístico-cultural del país, per tal de no perdre la primacia adquirida en temps anteriors. Per arribar
a demostrar
aquesta
darrera
hipòtesi
he
presentat molt breument el rol de les ordes religioses en el période antiga
de la
devotio
o moderna
remonta,
qui
moderna,
considerant si l'orde era
- he procurat
era
el
seu
indicar
fundador,
i
a quina època quina
es
activitat
desenvolupa en el période de reforma. No he pretès en cap filosofia
moment fer un estudi exhaustiu de l'orde, la seva
i evolució, des del seu inici fins a l'època que treballo, sinó que només he cercat la informació necessària, al meu entendre, per a assolir els objectius proposats en aquest treball. ¿Quina incidència tenen les ordes religioses després de la reforma tridentina?, quin
impuls artístic promouen? Si
tenim present que, com argumenten els historiadors A.Rovira i Virgili
(1937),
Miquel
Batllori
(1984),
Eulàlia
(1982), Ricardo García Cárcel (1985) i Núria Sales
Duran
(1989),
l'estament eclesiàstic a Catalunya constitueix entre un 6%, segons
uns,
catalana,
i
un
6,52%,
quantitat
molt
segons més
altres,
elevada
de que
la a
d'Espanya, queda palès el rol que adquireixen
població la
resta
especialment
les noves ordes, jesuïtes, caputxins, servîtes, carmelites descalços, terciaris i mínims, sorgides de les disposicions tridentines, en la societat catalana. Sense deixar de banda els
agustins,
els
benedictins
i
els
dominics,
entre
d'altres. A la quantitat de població eclesiàstica s'hi pot afegir la
proliferació
gèneres
de
tractats
devocionals,
literaris, amb els que es recolzen xiv
de
diferents
les
hipòtesis
dels historiadors. Les obres d'Antoni Comas (1964) i Marià Aguiló (1923) posen de relleu la quantitat de literatura devota que es troba a Catalunya en els segles XVII i XVIII. Literatura escrita en prosa o en vers tan per membres del clergat secular com pel regular. Arrel d'aquest fet, que no es pot obviar, he intentat conjugar l'evolució històricoespiritual de l'orde religiosa amb l'aportació dels tractats ascètic-místics, o simplement devocionals, de la mateixa; en referència sempre a Catalunya, oferint tanmateix les influències exteriors, per exemple el Kempis o els exercicis de sant Ignasi de Loiola, tracta^ de caràcter devocional, o 1 ' ascètico-mística de l'escola castellana de santa Teresa de Jesús i sant Joan de la Creu. A tot això he afágit els monestirs catalans que han intervingut en la comanda i contractació de retaules. Si bé avui per avui comptem amb l'existència de només tres exemples en el période treballat, cal tenir present aquesta obra. Així doncs, si he citat aquest elevat nombre de congregacions religioses és perquè totes elles van intervenir en el procès cultural-artistic del país. Les devocions que de nou van impulsar es reflecteixen en l'obra que s'ubica en els seus monestirs. Aquesta proposta de noves devocions és assumida també pel clergat secular i pels laics. És en les manifestacions de pietat on es reflecteix la nova lleva d'advocacions. Una d'aquestes mostres de pietat la constitueix la confraria devocional; confraria que pot ésser de caràcter únicament laic, religiós en la seva totalitat o mixt, és a dir, amb la intervenció dels dos grups socials. Les confraries de més incidència en l'àmbit parroquial en el période post-tridentí són les del Roser, la de la Minerva o Santíssim Sagrament, i les de les Animes del Purgatori. A aquestes s'afageixen les de devoció al Carme, als Dolors, i a la Puríssima Sang: XV
Confraries que estan organitzades jeràrquicament, i que per distingir
el
promouen
seu
la
sant
patró, verge
contractació
de
o Crist
retaules
per
d'advocació, ubicar-los
en
l'espai cultual que els hi correspon en la parroquial, en la seu o en una capella particular, en alguns casos. Tenim
constància
organitzacions,
que
funcionament,
de
força
tracten
i que quan
llibres
d'aspectes
corresponen
d'aquestes
inetrns
del
a una orde
seu
exposen
també la normativa de la mateixa. En aquest segon apartat del capítol 2 tornem a establir connexions entre la història de l'Església, la literatura i l'art. Introduir
la
seu
capitular
en
aquest
segon
apartat
després d'haver plantejat quins membres de la societat local formaven part de les confraries - petita i mitjana noblesa, ciutadans honrats i pagesia enriquida, pel que respecte la societat civil, i canonges i rectors que fan de pont entre el camp i la ciutat, per l'eclesiàstica - em sembla adient per presentar com s'embelleix i enriqueix l'espai de la seu, i qui ho promociona. Així, oferint un repàs de les capitulars
dels
vuit
bisbats
del
Principat,
seus
s'observa
diàfanament quin és el lloc que ocupa el bisbe i quin el canonge.
El
bisbe,
Contrareforma,
té
seguint
per model
Borromeo; ha de controlar
les
directrius
la diòcesi
de Milà
la seva diòcesi
de
la
de Cario
mitjançant
les
visites pastorals, intruint els "seus" rectors i promovent la
pràctica
sagramental
de
tots
els
feligresos,
participació en els actes litúrgics i en l'oïda del
catecisme o foments
experts,
cf.
Delumeau
de pietat (1973),
la
lectura
o
cristiana. Segons inserció
en
la
la
els vida
quotidiana de la religió és la victòria més significativa de la
reforma
catalans dels
catòlica.
Conèixer
la
presència
de
bisbes
i espanyols en les sessions de Trento, a través
estudis
de
E.Vilanova
(1986), XVI
M.Batllori
i
J.Bada
(1970) principalment, les seves aportacions i constatar el seu nivell cultural, cf. Barrio Gózalo (1984), em permet ratificar les hipòtesis dels historiadors sobre la inserció religiosa en la vida quotidiana. Respecte el conrreu de les arts, hi ha constància de que en el nou bisbat de Solsona és el bisbe qui dirigeix el programa i contractació de noves obres, mentre que en les altres seus episcopals aquest càrrec correspon als canonges, ja sigui a títol personal o col·lectiu. Á Tarragona, per exemple, encapçala l'activitat artística de la seu metropolitana el prior de la mateixa, Diego Girón de Rebolledo. He aprofitat l'avinentesa per parlar de la contractació de retaules dels monestirs i de les seus capitulars del Principat, i descriure el conjunt temàtic que aquests ofereixen, tot relacionant-lo amb l'espa^i d'ubicació, el comitent o comitents de l'obra, i el context teòric que s'en pot treure de la plasmació del conjunt de les imatges i relleus historiats. Per aquest motiu he enumerat, al marge, les làmines corresponents a dits conjunts. Per a fer la numeració de les làmines he primat, d'entrada, el concepte d'espai, capella, monestir o convent, seu capitular o església parroqual; en segon lloc he presentat el conjunt de l'obra per damunt dels temes que la conformen, per tal de poder oferir una explicació globalitzadora, i no parcial, del seu context. Així doncs, la numeració feta al marge és per blocs, i no per imatges aïllades. En quant al tercer capítol, que tracta de 1'estudiiconogràfic-iconològic dels temes més rellevants, la numeració continua essent pel conjunt de l'obra, tot encaixant-la dins els principals temes d'advocació. Si el primer apartat tracta dels temes marians, he recordat els exemples citats anteriorment i he continuat la numeració a partir de les referències a les obres de les esglésies xvi i
parroquials que tinguin els temes enunciats. Esquema inicial del que s'ha fet alguna salvetat, com per exemple amb el retaule dels Dolors de Girona, que en lloc de situar-lo entre els retaules de la seu gironina apareix entre els dedicats al tema dels Dolors. Si el nivell cultural dels bisbes és prou elevat dintre dels paràmetres referencials de l'època, el dels rectors no es queda enrera. En l'apartat titulat Parròqu&i Municipi he posat de relleu l'aportació d'aquest grup d'eclesiàstics en el marc socio-cultural que els envolta. Amb la seva presència i actuació, les directrius de la Contrareforma arriben, i penetren, al fons de l'estructura social. Participen en les confraries, en la contractació de retaules, administrenels sagraments, ensenyen la doctrina catòlica a través del catecisme, oficial o no, i fins i tot alguns d'ells escriuen tractats morals o de predicació. Els noms de Pere Salses i Trilles (1754-1757), J-ò£pe> Plens (1699), i Josep Formiguera (1718), per subratllar-ne alguns, denoten mitjançant les seves obres el nivell" d'instrucció d'aquests rector de pobles. Aquestes no es poden considerar ni catalogar com obres de caràcter popular, cf. Vovelle (1985), encara que tenen una difussió extraordinària, arribant a tots els estrats socials, ja sigui llegida o oïda, a tots els indrets de Catalunya, per difícil que sigui el seu accès. Tanmateix, la voluntat de fer una obra de pietat està per damunt de qualsevol altra consideració; pot estar escrita en un llenguatge rebuscat, panegíric o més senzill, però sempre hi ha la intenció moral i la recerca d'una utilitat. Aquests aspectes confirmen la dinàmica contrareformista, que s'aconsegueix plenament. Alhora es pot constatar que molta d'aquesta obra escrita incideix i influencia la manifestació artística. Així ho presentaré en el tercer capítol on, per fer un estudi iconogràfic, la
xvi i i
utilització dels textos o fonts impresses de caràcter devot constitueix el material de primera mà per interpretar les imatges. Sense aquestes fonts no podriem, de cap manera, contextualitzar les escenes en el seu conjunt, ni apreciar la incidència que conjuntament el text i la imatge podien produir en la societat. Per demostrar dit propòsit, el tercer capítol és el que dóna cos a tot el treball, tant en la quantitat com en la voluntat d'aprofitar les hipòtesis presentades en els dos anteriors. Aquestes serveixen de plataforma estructural per a començar a edificar, a aixecar al seu damunt, l'estudi iconogràfic-iconològic dels temes més rellevants. Podriem anomenar aquest estudi Estudi de les mentalitats religioses, seguint l'opinió d'altres autors, com Michèle Mènard (1980), qui treballa diferents aspectes quantitatius en el nou camp de la història "sérielle", en el tercer nivell o afectiu i mental; o com el treball dirigit per Victor Tapié (1972) amb la col·laboració de Jean-Paul Fien i Annick PardailhéGalobrun, on es fa un estudi de tipus semiogràfic i religiós, experiència metodològica que segons Vovelle (1985) no va obtenir els resultats esperats. Per la meva banda he utilitzat com a manuals d'iconografia les obres de E.Mâle (1985), de L.Réau (1957) i de J.B.Knipping (1939). A partir d'aquestes obres de caràcter general, a nivell europeu, i les hipòtesis dels treballs més puntuals sobre la incidència de la reforma després de Trento en l'art i la societat des d'una òptica d'història de l'Església, he configurat els criteris de partida per estudiar la iconografia sobre Maria, Crist i els sants. Aquests criteris són: acceptar que la Contrareforma és un moviment de reforma després de Trento, que ha resultat molt llarg i ric, i que ha durat fins al concili Vaticà II, cf. E.Vilanova (1986); que el concepte d'estil queda, per xix
tant, desplaçat a un altre ordre de idees, i que no ens serveix per explicar la iconografia dels retaules que estudiem; i que per a fer un estudi de l'art de la Contrareforma s'han de precisar els paràmetres espaitemporals, geògrafico-socials i politico-culturals, doncs en cas contrari cauríem en els errors propis de les generalitzacions. En definitiva, contextualitzar l'obra amb el seu entorn amb un ampli camp de visió, des de la història social a la història de l'Església, passant per la història de la literatura, per a arribar a l'obra d'art; el retaule, concebut com una obra de caràcter eminentment devocional i d'àmplia projecció social. En el quart capítol, a modus de conclussions, he intentat demostrar que el retaule no és una obra de caràcter popular, no és una manisfestació artística retardataria, tradicional, entenen aquest punt com involucionista, com tampoc és sempre evident el seu rol didàctic*.
* He utilitzat en aquesta introducció el sistema autor-data perquè tota la bibliografia referenciada està citada abastament en les notes dels capítols corresponents, així com en la bibliografia general. Faig aquesta anotació perquè no he utilitzat el mateix sistema en la realització del treball. xx
Agraïments Aquest
treball
col·laboració,
no
hauria
recolzament
estat
possible
i ajut de
persones
sense que
la
d'una
manera o d'altra han estat properes a mi. A totes elles faig estensible
el
més
sincer
agraïment.
No
puc
però
deixar
d'esmentar i precisar l'aportació d'algunes d'elles. Primerament
vull
agrair
al
professor
Joaquín
Yarza
Luaces la direcció d'aquest treball, així com la paciència que ha tingut en l'espera i realització final del mateix. He d'indicar que si algún mestre
he tingut en el coneixement de
la disciplina de la Història de l'Art, aquest ha estat el professor
Yarza.
Amb
ell
he
après
a
treballar
en
la
metodologia iconogràfica, que m'ha proporcionat eines prou potents
per
a
defensar-me
científicament
quan
ha
sigut
necessari - en els primers temps de docència - i també, per a
ésser
independent
tant
a
nivell
personal
com
intel.lectual. Joaquim M§ Puigvert, company de treball
i gran amic,
m'ha ajudat molt proporcionant-me informació
bibliogràfica
que
ell
utilitzava
doctoral,
i
en
donant-me
l'elaboració així
bases
de
la
seva
teòriques
en
tesis
les
que
recolzar l'apartat "Parròquia i municipi" d'aquest treball. M'ha
facilitat
aportació
també
treballs
immillorable
per
inèdits
que
l'exposició
considero
que
requeria
una un
estudi d'història de l'art com el present. Les converses que hem mantingut, de caràcter interdisciplinar, m'han a
qüestionar
aspectes
prou
significatius
en
el
invitat procès
d'elaboració, que alhora han refermat el meu plantejament inicial
d'aquesta
tesi,
que
té
com
a
punt
conjugar la història, la literatura i l'art. XXI
de
partida
L'amistat i col·laboració professional amb en Joan Bosch ve de temps enrera. En Joan m'ha deixat treballs inèdits; amb ell he fet sortides per les comarques tarragonines, així com una estada a Perpinyà, en la que vàrem coincidir amb en Joaquim
M§,
En
aquestes
excursions
hem
fet
plegats
treball de camp que es requeria tant per la meva per
la
estudia
seva,
que actualment
l'escultura
està
barroca
realitzant,
catalana en
la
el
tesi, com en
la
que
generació
de
mestres anteriors als anys que he estudiat, on adquireix un cert protagonisme la figura d'Agustí Pujol. De l'estada a Perpinyà faig un agraïment a eclesiàstic
de
la
zona,
que
ens
va
l'estament
permetre
visitar
i
fotografiar les obres que eren objecte del nostre estudi. Eugène Cortade, abbé de Pezillà de la Rivière, ens va rebre a casa seva i ens va facilitar informació bibliogràfica que m'ha resultat de gran utilitat, doncs m'ha permès conèixer millor la bibliografia francesa, així com estar al corrent de les darreres aportacions en el camp de l'estudi
de les
confraries, ja siguin d'àmbit rural o urbà. En els Archives Départementales de Perpinyà vaig comptar amb la comprensió
i col·laboració de Mdme Hugas, de mare
catalana, que em va permetre consultar unes sèries de fitxes tècniques
de
"l'Inventaire
générale
des
monuments
des
richeses artistiques de la France". Aquests arxius consten d'un material molt ben inventariat que permet, sense perdre massa temps, conèixer les diverses fonts que el composen. Continuant
en
el
camp
bibliotecari,
un
especial
i
carinyós esment es mereix el pare Francesc de Paula Solà, de la Biblioteca Balmes de Barcelona, per totes les facilitats i ajuts que m'ha proporcionat; des d'abaratir el
preu de
les fotocòpies a deixar-me textos dels segles XVI, XVII i
xx i i
XVIII per a treballar-los remenar
a casa, i fins i tot
deixar-me
en un armari ple de fonts impresses sense catalogar.
En el mateix
sentit, Isabel
Juncosa, bibliotecària
de
la
Biblioteca del Seminari de Barcelona i companya de carrera, m'ha
facilitat
informació
i la consulta
bibliogràfica
en
qualitat de préstec, no ofertada al gran públic. Joan Busquets, company de treball a Girona, amb la seva cordialitat
i amabilitat
característiques
m'ha
facilitat
informació sobre el concili de Trento i la seva incidència en la història de l'Església. A Eulàlia Duran i Grau li vull agrair l'amistat que m'ha brindat
de
forma
tant espontània
i sincera, doncs
no és
freqüent que un professor correspongui tant afectuosament a l'alumne, que no coneix,
que el va a visitar, i li deixi
consultar, com ella ha fet, la memòria per optar a càtedra que havia redactat recentment. A l'Eduard Carbonell i Estellés li dec un agraïment molt especial, doncs la seva comprensió i el seu suport han estat sempre i en tot moment incondicionals, tant pel que respecte al nivell humà, com pel que fa al científic i professional. Als meus amics més apreciats Rosa i Pere, que en tot moment s'han solidaritzat amb mi, m'han ajudat i estimulat en l'elaboració i realització d'aquesta tesi. També la Imma i
en
Jordi
m'han
donat
el
seu
suport
com
amics
i
professionals; i la Núria, que tot i ésser molt lluny durant llargues temporades, al Perú, sempre m'ha recordat i animat. La
meva
família
ha
patit
molt
pacientment
aquest
treball, donant-me el recolzament necessari i indispensable per a continuar, sobre tot en els moments més difícils. No tinc prou
paraules, i em resulta difícil
trobar
idònies, per expressar-los la meva gratitut. xxi 11
les més
G r a t i t u t que faig e x t e n s i b l e a l'estament e c l e s i à s t i c de Catalunya
per
facilitar-me
la
tasca
fotogràfica,
que
era
indispensable per d o n a r suport gràfic al treball t e ò r i c . Els historiadors
es
complementen
amb
documents,
i
els
h i s t o r i a d o r s d'art amb i l · l u s t r a c i o n s . I l · l u s t r a c i o n s que he c o m p l e t a t amb 1'accesibilitat d e l s arxius fotogràfics l'obra p e r d u d a
en m o m e n t s
històrics
crítics:
sobre
1'Arxiu M a s ,
1'Arxiu del Centre E x c u r s i o n i s t a de C a t a l u n y a , 1'Arxiu de la Casa de l'Ardiaca,
i el de la D i p u t a c i ó de B a r c e l o n a .
He trobat c o l · l a b o r a c i ó també en les b i b l i o t e q u e s en que he t r e b a l l a t : la B i b l i o t e c a de C a t a l u n y a , la de la C a s a de l'Ardiaca, la d e l s M u s e u s , la de la U n i v e r s i t a t de B a r c e l o n a i
la
d'Art
departament
d'aquesta d'Art de
universitat.
Com
la U n i v e r s i t a t
a
professora
Autònoma
de
del
Barcelona
m'he beneficiat de les e s p A c i a l s condicions de préstec de la b i b l i o t e c a de
la Facultat de Lletres
i de la de l'Estudi
d'aquesta
universitat
General de G i r o n a .
No puc a c a b a r aquest apartat d'agraïment sense m e n c i o n a r el
recolzament
Girona, Estudi
i les m'ha
d'aquesta
dels
meus
facilitats donat
en
companys que
el
de
l'Estudi
General
l'equip de d i r e c c i ó
procès
tesis.
XX i v
final
de
de
d'aquest
l'elaboració
CAPITOL X: PANORÁMICA ESCULTORS I FUSTERS A
ARTISTICA—SOCIAL CATALUNYA
DELS
1.1. Sistema laboral L'organització gremial dels artesans comença a esquerdar-se quan a Barcelona, els fusters i escultors entren en conflictes corporatius, vers l'any 1658, que van durar tot el segle XVIII i van perllongar-se fins a les primeries del XIX, segons confirma Aimar Puig en el seu estudi sobre la "Confraria i gremi dels Mestres Fusters de Barcelona" (1). Aquests conflictes venen originats, en part, per l'increment que s'origina durant el segle XVII de la construcció de retaules i d'altres objectes de fusta esculturats, fet que provoca que les confraries i gremis de fusters, poderosos a l'època medieval, vegin minvat el seu rol laboral i social per la competència que suposa l'ofici d'escultor. El fenomen de mantenir els privilegis ja adquirits en èpoques anteriors i no acceptar la separació dels escultors per constituir-ne un gremi i confraria propis queda palés, amb contundencia, a Barcelona, però no es contempla en altres centres productius del Principat, com Girona, Vic o Manresa. Del fulletó de Ferrer i Vinyals "Per la confraria dels fusters de la present ciutat de Barcelona, a effect de representar las rahons, los assisteixen pera contradir, a la pretenció tenen los escultors, que a sa Majestat (Deu lo guard) los contituesca col·legi donant-los la fabrica de la sculptura y architectura" (2), es desprèn la voluntat per part del gremi de fusters d'impugnar el que van aconsseguir els escultors el 1680, constituint-se en confraria pròpia 1
sota la invocació dels Sants Màrtirs Escultors, amb reial privilegi de Carles II (3). Aquest privilegi permetia als escultors a obrir taller, treballar en pedra o fusta, tant en l'escultura com en l'arquitectura, i els facultava per ocupar-se de retaules, cadiratges, orgues, sepulcres, etcètera; però tot i això, els fusters, com hem indicat anteriorment, van continuar reclamant específicament l'arquitectura d'aquestes obres (4). Aquest esdeveniment ha estat treballat detalladament per diversos historiadors de l'art (5), però la qüestió és que el conflicte queda molt localitzat. Serveix, però, com a punt de referència per a tenir en compte que les estructures medievals han de canviar, encara que aquest canvi serà molt lent. No podem pretendre generalitzar aquest procés produït a Barcelona a tot l'àmbit català, ja que el treball conjunt d'escultor-fuster en l'obreria del retaule és freqüent en els diferents bisbats i centres culturals significatius del país (6). Així, per exemple, a Vic i a Girona, com esmenta A.Pérez en la seva obra "Escultura barroca a Catalunya", els escultors no creen confraria pròpia (7). Joan Bosch, en el seu estudi "Els tallers d'escultura al Bages del segle XVII", especifica que els escultors de Manresa formaven part d'una confraria i gremi de sant Joan i sant Josep fundada el 1566, de caràcter molt ampli; a Girona s'agrupen en la confraria dels Quatre Sants Màrtirs, que incloïa fusters, picapedrers i mestres de cases, mentre que a Vilafranca del Penedès hi havia la confraria d'escultors i fusters de sant Josep i Macari, i a Vic la confraria dels sants Josep i Just (8). Es interessant parar esment en la creació de la confraria de Girona, dedicada als sants màrtirs, sant Germà, sant Pauli o Paul, sant Just i sant Sici, considerats naturals de l'Empordà, molt hàbils en el treball de la pedra 2
i
la
fusta
en
temps
de
Dioclecià
i Maximilià;
van
ser
torturats i Girona els venera i considera patrons seus, a més de dedicar-los un retaule a la pròpia Seu, que encara es conserva, realitzat entre el 1679 i 1982. Penso que respecte els altres casos .ia estudiats, és el més peculiar, divergint amb particularitat i singularitat. D'aquesta confraria hi ha informació en 1'arxiu del Gremi, com exposa Aimar Puig ( 9 ) , quedant constància de la vida dels sants màrtirs en l'obra de
Vicens
Dorca.
Francesc
Dorca, canonge de la Seu de Girona, va tenir un
especial
interés
Domènech
en
i en
recopilar
la
de
Francesc
notícies
referents
a la
vida
dels
sants màrtirs, d'aspectes
sobre la ciutat i la pròpia Seu,
per
la
donar
èmfasi
a
necessitat
de
rectificar
1'episcopologi de les sinodals gerundenses impresses l'any 1691 (10). De les referències exposades en trèiem unes conclusiones sobre el sistema laboral dels artesans a Catalunya; en el cas concret dels treballadors de fusters
han
d'estar
adscrits
l'escultura, escultors i a
la
confraria
i
gremi
respectiu per ésser reconeguts en el seu ofici, complir les seves
obligacions
i
alhora
estar
protegits
jurisdic-
cionalment, fet que es converteix en una condició sine qua non per exercir el seu treball. Dels vint-i-vuit escultors que varen signar en el 1697 la
súplica
Barcelona
dirigida per
al Consell
constituir-se
de Cent
en gremi
de
la ciutat
i confraria
de
pròpia,
destacarem els noms dels escultors vinculats al període a estudiar: Lluis Bonifaci (+1697) a Valls; Joan Gra (+1705); Joan
Grau
(1608-1685),
el
seu
fill
Francesc
Grau
(1638-
1693); Pau Sunyer (+1694) de Manresa; Miquel Llavina, sense cronologia precisa; Joan Eoig, pare (+1705); Domènec Rovira el Jove, sense cronologia precisa ; Francesc Santacruz, pare, (el 1707 va fer poders al seu fill); Llàtzer Tramulles fill, 3
o el Jove, a Perpinyà
i Barcelona;
i Bernat Vilar,
sense
cronologia precisa, que va ésser, com els altres, un prohom del gremi (11). L'obra
retaulística
que
resta
d'aquests
mestres
escultors no és molt abundant, però els exemples que encara avui podem observar són de notòria qualitat: "El Retaule del Roser", a 1'Arxiprestal Lluis
Bonifaci
i
de Santa Maria de Mataró, obra de
Antoni
Riera,
datada
vers
1673-1691
acabada el 1694 per Marià Riera, fill d'Antoni
i
Riera; "El
Retaule de la Concepció" de la Seu de Tarragona, de Francesc Grau i Domènec Rivira el Jove
{(1678-1680); fragments del
"Retaule de Sant Ramon Nonat" de la capella del castell de Cardona (1683) i "El Retaule Major de Gleva" (1688-1693) de Pau Sunyer, obra aquesta última que va ésser destruida el 1936 i i que es va refer posteriorment; "El Retaule de Sant Pacià" a la catedral de Barcelona i el plafó principal del "Retaule
de
Sant
Pere
Nolasc" ,
de
la
mateixa
Seu
de
Barcelona, obres de Joan Roig pare, data referencial 1688; "El Retaule de Sant Sever" a la catedral de Barcelona (16811683) i "El Retaule
de Sant Benet" a la capella de
Sant
Benet en l'actual parroquial de Sant Cugat del Vallés (16781688);
de Llàtzer
Tramulles el Jove es conserva la major
part de l'obra realitzada a Perpinyà; "El Retaule de Sant Marc",
a
la
Seu
de
Barcelona,
referencial (1683), (libis).
4
de
Bernat
Vilar,
datà
1.2. Situació geogràfica El marc 1675-1725,
espai-temporal compren,
política,
les
des
que
d'un
conseqüències
abarca punt
de
el nostre
de
la
vista
guerra
estudi,
d'història
dels
segadors
(1640-1652), una de les quals és el Tractat dels Pirineus (1659),
que
provoca
la pèrdua
territorial
del
Rosselló,
Cerdanya, Vallespir i Conflent; també, el canvi substancial de
segle, passar
del s.XVII al s.XVIII,
que sembla
ésser
molt significatiu, i que s'inicia amb la guerra de Successió (1705-1714); i, evidentment, les conseqüències que aquesta successió
comportà
a nivell
estatal,
amb
l'entrada
dels
Borbons en la monarquia espanyola. Aquest
tresbals
polític
afecta
evidentment
a
molts
aspectes de la societat; un d'aquests aspectes que voldria assenyalar, situant-lo en primer lloc, és la modificació de l'espai
geogràfic.
He
cercat
mapes
de
l'època,
i en
el
Catàleg de Cartografia de Catalunya, segles XVII-XVIII, he pogut constatar que la delimitació geogràfica del Principat, és
a dir, l'exclussió
s'evidencia
de forma
de l'anomenada sistemàtica
Catalunya
Nord,
fins a finals del
no
segle
XVIII (12) mentre que en dècades anteriors, com per exemple 1677 i 1712-13 encara s'inclouen especificant
però
les
les terres del Rosselló,
diferències
comarcals
que
s'han
produit. Així, el mapa de 1677, realitzat per P.Du-val que es titula "la principauté de / CATALOGNE / et le comté de / ROUSSILLON / avecque les Anciennes et les Nouvelles Bornes / des Royaumes de France et d'Espagne Pyrenés
et
les
diferenciació diferent
autres
dels
gruix
i
Routes",
límits
queda
geogràfics
intenssitat
5
de
/ les Passages constancia
amb
color,
des
de
la
"remarques"
de
amb
una
clara
voluntat d'inclore-les. L'altre exemple presentat, del 17121713, realitzat per varis autors, Cassime, Divant, Ramellati, i que porta per títol "Provincia Cataloniae", abasta fins més amunt de Perpinyà. Es un mapa més artístic, amb característiques geògrafico-culturals, en el sentit de que es remarquen la morfologia física, els rius, els sistemes montanyosos, i alhora situa les ciutats culturalment més significatives de la Cataloniae. No he pogut incloure el mapa de Josep Aparici perquè era molt borrós i en la reprografia no es distingiria gairebé res (13). Haig d'assenyalar que Josep Aparici, amb la seva obra "Descripción Geográfica del Principado de Cataluña", és considerat com la primera gran contribució catalana a la cartografia autòctona moderna. Salvador Llobet, "una descripción geográfica de Cataluña por José Aparici en el siglo XVIII", presenta un estudi sobre la persona i obra de Josep Aparici, indicant el valor històric-geogràfic d'aquesta obra inèdita, i que la seva intervenció en l'administració va ésser molt positiva, pel gran detall amb que coneixia la població catalana i les dades de població que es van poder comparar amb els precedents del cadastre que havia fet fer, per ordre reial, José Patino, "Intendente degeneral del Ejército y Principado de Cataluña, cumpliendo el decreto de Felipe V, el 9 de diciembre de 1715, cuyos datos catastrales, que habían de tener aproximadamente por defecto" (15). Una altra aportació de caràcter indicatiu en la relació geopolítica és l'obra d'Olaguer de Taverner i d'Arena, comte de Darnius, que porta per títol "Guia de los caminos mas principales del Principado de Cataluña, asi carreteras mas quebradas, por los quales pueden transitar ejercito, artilleria, carruajes y destacamentos, hechos por el coronel conde de Darnius", 1705-1720, publicat el 1726. Com podem 6
observar, el treball de geògraf en aquest període en un plantejament
politico-militar,
s'inscriu
de clar servei
a la
classe dirigent del pais Í16).
a) Permutació fronterera El marc geopolític de Catalunya queda doncs modificat amb el Tractat dels Pirineus de 1659; segons Joan Regla, la frontera
pirenenca
geomètrica,
de
la
"fou
la
Història,
l'esperit racionalista
primera reflectint
en
escena",
la
lineal,
influència
de
i cartesià de l'època" (17). Aquest
autor té també un treball més ampli "posada
frontera
a
nivell
i específic sobre
jurídic,
de
la
pau
la
dels
Pirineus. Així mateix J.Sanabre en "La acción de Francia en Cataluña", presenta una història dels fets molt documentada, de
tipus
teoria
eminentment
de
la
polític,
hegemonia
que
i manifesta
volia
França,
obertament no
sols
la
sobre
Espanya, amb l'annexió del Rosselló, Vallespir, la Cerdanya i el Conflent, sinó també sobre Europa. En la mateixa línia, amb èmfasi diplomàtic, es troba l'obra de Pau de la Fàbrega Pallarès "L'oferiment de retrocessió del Rosselló a Espanya (1668-1677)", que estudia la negativa constant de Dom Juan de Austria a les propostes secretes franceses de permuta del Rosselló pels Països Baixos (18). Aquestes lectures em suggereixen algunes qüestions, com ara: en quina mesura va incidir en la vida quotidiana de la població temps
es
la pau dels Pirineus?, en quin període va
constituir-se
aplicar en
tota
una
la
normativa?,
frontera?.
d'espai-
i realment,
Qüestions
de
va
difícil
resposta que ja trobem iniciades en l'apartat "del tractat dels Pirineus i la resistència..." dins la Història
dels
Països Catalans, realitzat per Eulàlia Duran. Pierre Vilar
7
i Peter Sahlins reformulen el problema de la frontera amb un concepte més ampli i precís, intentant copsar i mostrar tots els efectes produits per la variació de frontera en els diferents grups socials (19). Aspecte que implica, segons l'autor, que " a l'entorn de la noció de frontera es podrà copsar a cada moment de la història, models dominants de pensament" (20); el que obliga l'historiador a tenir present els aspectes que incideixen sobre la comunitat, la vida quotidiana, la llengua, els costums, el sentiment de rebuig o d'acceptació dels habitants de l'altra banda, etc. Elements tots ells que es donen amb el Tractat dels Pirineus, "el tractat dels Pirineus havia fixat una frontera d'Estat en plena unitat lingüística o humana. Pel que fa a les relacions entre nació i estat, aquest racó d'Europa és un laboratori experimental" (21). Pierre Vilar acaba el treball presentant l'aportació de Peter Sahlins com un dels especialistes anglesos que estudien, des de diferents angles, el "fet català", sense deixar d'esmentar, però, altres aportacions en aquest camp. L'estudi que Peter Sahlins presenta a l'Avenç ofereix al lector no especialista en la matèria com pot ser el meu cas, el d'una historiadora de l'art, una altra història, de la que els arxius reials no en parlen; seguint les seves pròpies paraules "la història de la frontera política de la Cerdanya vista des del punt de mira de l'estat, és diferent de la història de la frontera tal com la viu i l'experimenta la societat de la localitat?" (22). Un exemple concret és la no coincidència entre els límits de la frontera establerts pels dos estats i els límits de la frontera eclesiàstica, perquè els trenta-tres pobles cedits a França continuaren depenent del bisbat espanyol d'Urgell. S'hi troben més elements de distorsió, pel que l'autor utilitza el concepte dels "límits múltiples" (23). Continua l'estudi sobre la
8
Cerdanya, partir
emfasitzant
de
1659,
de
en
la
la
qüestió,
continuïtat
que i
es
la
produeix
a
diferenciació.
Aspectes que segons moltes monografies citades per l'autor, presenten en el canvi les dues Cerdanyes ben diferenciades. Argument
que Sahlins
demostra que
no és tant evident, ja
que segons l'opinió més estesa dels estudiosos del problema, és en la tercera República francesa quan es produeix la gran transformació, transformació en el sentit de diferències en l'economia, Cerdanyes.
la
llengua
i
En l'aspecte
la
identitat,
social
entre
les
dues
i cultural esmenta el
fet
d'ensenyar en francés durant el vell-règim a les escoles de la Cerdanya francesa i en castellà a Puigcerdà, o el cas del baix
clergat
de
la
Cerdanya
francesa
que
sabia
parlar
francés però continuava predicant en català. A més a més, indica
l'autor que aquests
indicis de
canvi
tendeixen
amagar
continuïtats ben profundes. En el cas concret
a
del
clergat, Alícia Marcet Juncosa presenta un estudi sobre la resistència del clergat rossellonès a 1'afrancesament en el període immediat al Tractat del Pirineus. El que
s'observa
és que hi ha diferent presa de consciència entre el clergat; així com els jésuites, com ja indica Eulàlia Duran , són un clar
instrument
d'afrancesament,
seminari
de Perpinyà, on donen
ratifica
Marcet
altres
ordes
Juncosa;
no
religioses,
com
formació
succeeix
ben
es
en
francesa,
el
exteses
palesa mateix
pel
segons
amb
territori,
tampoc amb el baix clergat. Clergat secular que
el les ni
s'assimila
a clergat català, front a l'alt clergat o francés, del que hi
ha
clares
insistents
mostres
de
resistència;
és la predicació
una
en català en les
de
les
més
parroquials
rurals, no tant a Perpinyà. Aquest fet de la llengua,
ja
l'hem vist exposat en l'obra Història dels Països Catalans; Sahlins i Mercet Juncosa el refermen (24). Respecte
el
període
que
jo
9
treballo, l'aportació
de
Sahlins que estableix la divergència, però també la continuïtat, de molts camps de la vida social de les dues Cerdanyes, com la persistència de les relacions de parentiu, en temes d'agricultura i ramaderia i en el fenomen de la llengua, doncs el català persisteix encara fins avui en la societat rural de la Cerdanya, em permet qüestionar amb aquests mateixos conceptes de divergència i continuïtat, la trajectòria artística que m'ocupa. Es a dir, la producció escultòrica, més concretament, l'obreria de retaules que es dóna a l'anomenada "Catalunya Nord" a partir del Tractat de Pau dels Pirineus, ja no és catalana?, o, en quina mesura es pot parlar de continuïtat?, i de divergència?. El problema hi és i es fa evident a l'hora d'estudiar les relacions forma-conceptuals de l'obra escultòrica. Tanmateix, no s'ha donat tampoc una forma de col·laboració efectiva entre els historiadors.de l'art del Rosselló i els del Principat (25). El dubte ve a continuació, incloure o no l'obra produïda al Rosselló?. Hi ha constància d'una gran activitat artística al Rosselló, així es pot comprovar en l'obra d'Eugène Cortade "Retables baroques du Roussillon", que constitueix la peça clau per introduir-se en l'estudi de l'època en aquesta zona (26). Seguint les hipòtesi d'aquest autor, comprovades en gran part per J.R.Triadó (27), destaquem els noms de Llàtzer Tramulles (+1656), doncs el 1643 va a Perpinyà i s'hi estableix produint una vintena d'obres documentades fins l'any 1654; Lluis Generes (+1710) provinent d'una família d'escultors catalans de Manresa que es troba documentat a Perpinyà des del 1655 fins al 1693, amb una vintena d'obres, desaparegudas la major part d'elles (28); J.J.Melair, llanguedocià, oriünd de la diòcesi d'Alet (+1698) que serà un dels que treballarà amb els artistes catalans en terres rosselloneses, com especifica Cortade, en una doble influència que es produeix a partir del Tractat dels Pirineus, la producció de Melair està catalogada per
10
Cortade
de l'any
1675 al
1697, destacant
el "Retaule
del
Roser" de Rivesaltes per ésser la primera obra documentada, vigent
i que coincideix
amb
la temàtica
desenvolupada
al
Principat (29); Llàtzer Tramulles el Jove, que va néixer a Perpinyà,
i segons Ceán
Bermúdez, com
recull Triado,
va
estudiar a Paris, realitza a Perpinyà en el 1703 el "Retaule de la Immaculada"
de
la catedral
de Sant
Joan
Baptista,
encara vigent (30); i finalment la gran, i polèmica figura, de
Josep
Sunyer
(+1751).
Atribuim
a
Josep
qualificatius de "gran" per la quantitat
Sunyer
els
i qualitat de la
seva producció escultòrica, tant en el Principat com en el Rosselló, i el de "polèmic" perquè fins fa poc temps se'l conseiderava àmplia,
de
fill de Pau 1672
fins
estudiosos
del
intitolat
"L'escola
definitivament
tema el
Sunyer, amb una cronologia
al
1751,
que
desconcertava
(31). Josep Mà Gasöl, en un barroca
llinatge
manresana"
familiar
molt
(32),
dels
trobem amb la sorpresa que hi ha un Josep
als
treball aclareix
Sunyer,
i
ens
(I ) Sunyer i un
Josep (II) Sunyer i Raurell, que és l'autor de les obres del Rosselló. També hi ha un Pau (I) Sunyer i Pau
(II) Sunyer;
així doncs, podem deduir que Josep Sunyer i Raurell és net, i no pas fill, de Pau Sunyer. Obres significatives d'aquest autor, anteriors al tombant del segle, són els retaules de "Sant Pere de Prada", (1696-99), i el de "Nostra Dama dels Angels" de Cotlliure. (1698-1701), "El Roser" d'Ossejaa
la
Cerdaya francesa (1699), i el de "Sant Vicenç" de Prats de Lluçanès (1698-1700) a Osona, desaparegut ja al 1714 (33). La presència pogut
d'artistes
demostrar
és
catalans al Rosselló
notòria.
Ja
abans
del
com
Tractat
hem del
Pirineus s'hi troben artistes com Tramulles i Gèneres , que s'hi estableixen; per contra, Tramulles el Jove i Sunyer van i
venen.
Perpinyà
Sunyer, durant
la
però,
va
guerra
fixar de
11
la
seva
Successió;
residència
i l'exemple
a de
Melair,
del
que
es
coneix
tota
la
Rosselló. Es podria donar el cas que
seva
producció
al
aquests artistes, a
l'igual que altres membres de la societat local, manipulesin les diferències jurisidi ccionals del territori que provocava la
creació
de
frontera.
Sahlins
presenta
aquest
fet
en
diversos exemples, un d'ells és el paper de la frontera com a zona de refugi: "els camperols feien servir ei territori de
1'altra
persecució artístes
banda
per
fugir
criminal..."
de
bon
del
(34).
servei Els
ofici, per quines
militar
escultors, raons
feien
o
de
la
artesansservir
el
territori de 1'altra banda? Problema que ara com ara no es pot resoldre amb la informació que tinc a l'abast. Cal però teriii—lo present i aprofundir l'estudi en aquest sentit. Un primer pas seria realitzar un treball monogràfic, extens, de l'obra
de
Josep
(II)
Sunyer
a
una
i
altra
banda
dels
Pirineus, treball que deixarem per a més endevant. Aquí ens limitarem a tenir en compte l'obra produïda al Rosselló per establir
relacions
i
deferències
amb
l'obreria
del
Principat. Un
altre
factor
que
ens
pot
ajudar
a
observar
la
correlació d'intercanvi entre una i altra zona geogràfica és el fet de saber en quina situació laboral estava
l'escultor
en el Rosselló; ja hem indicat suscintament els problemes del gremi d'escultors a Catalunya per independitzar-se dels fusters i constituir-se en gremi i confraria propis, però també
hem
parat
d'independència
esment
en
que
aquesta
voluntat
és dóna a Barcelona però no en els altres
centres culturals del pais (vid notes 6,7,8). Al Rosselló, seguint l'estudi
de Tollón, ens trobem amb un Col·legi
pintors, escultors, dauradors entrar
en
crisi
als
i gravadors, que comença
voltants
de
mitjant
segle
de a
XVIII,
reagrupats sota la protecció de sant Lluc. El fet d'estar organitzats
sota
una
mateixa
12
entitat
facilitava
la
col·laboració
entre
e]s
artistes
dels
diferents
oficis.
Alhora, aquest "Col·legi" es distingia de les confraries que reagrupaven mecànics. viennent après
artesans o menestrals "Parmi
les
au quatrième
les
notaires
corps rang
gentilhomes,
et
de
la
ville,
de
Ils
"bourgeois partagent
treballs
leurs
lors des cérémoies
les
"mercaders".
que vivien
membres
publiques,
nobles",
et
d'ailiers
quatrième place...". Considerats per Tollón
les cette
el quart
grup
dels estaments socials, la seva categoria es pot emparentar amb
la
dels
escultors
de
Catalunya.
L'autor
defensa
la
hipòtesi que un deJs fundadors d'aquest Col·legi, el 1698, és Josep Sunyer i remarca el lloc que ocupen els escultors catalans dins la vida artística del Rosselló; és doncs, per Tollón,
una
prova
de
la
unitat
artística
de
les
dues
províncies (34 b i s ) .
b ) Moviment alternatiu En parlar de la situació geogràfica he indicat com el fenomen
polític
incideix
en
el
devenir
de
la
població
catalana, entenent per població "els membres de la societat local", terminologia emprada per P.Vilar i P.Sahlins en els seus
estudis
sobre
la
frontera;
he
plantejat
també
els
problemes que ocasiona la permutació fronterera en aquest últim terç de segle, i penso que un altre aspecte a tractar, per arrodonir aquest apartat, és el del moviment alternatiu. Moviment
alternatiu d'artistes
l'interior entre
i obres que es produeix
a
del Principat, és a dir, el sentit de variació
el lloc d'origen, de
formació, de l'escultor,
i el
lloc on es troba l'obra i les influències que reb. En aquest sentit, Joan Bosch ha treballat sobre la figura de Joan Grau (1605-1685) (35).
13
Un exemple
de caràcter
unitari
d'origen,
formació
i
ubicació de l'obra, és el "Retaule de la Puríssima Sang" per a
la seu de Manresa,
iniciat
el
1689 per Francesc
Grau,
Josep (II) Sunyer i Francesc Ferriol, tots tres escultors de Manresa, i acabat el 1691. D'aquesta obra, només en resten fragments,
actualment
al
Museu
d'Història
de
la
seu
de
Manresa (36). D'altra banda, el mateix Francesc Grau té obra molt
important
"Retaule
de
al
la
bisbat
de
Concepció"
Tarragona; de
la
seu
,ia hem de
citat
el
Tarragona;
en
l'interior de la capella realitza també, amb Domènec Rovira, els sepulcres dels Girón de Rebolledo, obra encarregada, a l'igual que el retaule, per Diego Giron, prior capitular de la seu metropolitana de Tarragona. En un espai de temps no gaire
llarg, del
1691
al
1693, contracta,
junt
amb
Magí
Guimerà, fuster, i Salvador Pere Arnau, el "Retaule de Sant Pere i Sant Isidre" per la confraria dels pagesos de Valls. Obra de la que es troben dos plafons, referents a la vida de sant
Isidre, i dos relleus
del martiri
de
sant Pere,
a
l'església parroquial de Sant Joan Baptista de Valls (37). En la mateixa vila de Valls, Isidre Espinalt
(+1741),
provinent d'una família d'escultors de Santa Maria d'Oló, al Bages,
i
instal·lats
a Sarral,
població
de
la
Conca
de
Barberà, des del segle XVI, segons constata J.R.Triado, i documentat per primera vegada el 1693 i el 1696, contracta el retaule per la confraria de Sant Eloi de Valls, i en 1700 per la parròquia de Passanant, esculpí el "Retaule de Sant Antoni de Pàdua" (38). Informació que divergeix, en part, de la donada per Ester Fabra i Salvat en el seu treball sobre les
"Confraries
i
gremis
de
la
ciutat
de
Valls
I",
on
comenta que a la parroquial de Sant Joan Baptista hi havia una capella dedicada a sant Eloi i sant Antoni de Pàdua, amb retaule realitzat per Isidre Espinalt l'any 1696, ja que a la vila hi havia la confraria de Sant Aloi i Sant Antoni de
14
Pàdua, fundada l'any 1498 pels ferrers (39!. El que s'ha de tenir present, i no caure en la confusió, és la diferència entre ei s "Retaules de Sant Eloi i Sant Antoni de Pàdua" de la
parroquial
Pàdua"
de
de
Valls
i ei
la parroquial
"Retaule
de
de Passanant,
Sant
del
Antoni
mateix
de
Isidre
Espinalt i Travera, com indica J.Fuguet i Sans, que va obrar en el mateix any 1696 el "Retaule de San Ramon Nonat" per a la parròquia de Sant Martí de Maldà, municipi de l'Urgell (40),
aspecte
caràcter
que
em
permet
mòvil dels mestres
l'escultor
emfasitzar
d'una
escultors, i de
banda
1'altra,
el que
no treballa en molts casos d'una manera fixa i
sistemàtica en el lloc on se li encarrega l'obra; doncs no seria
difícil d'entendre
i acceptar
que en un mateix
any
pogués executar varies obres en poblacions diferents, com en l'exemple exposat. Andreu Sala, més o menys documentat entre (1627-1700), natural de Cardona, treballa força a la ciutat de Barcelona. De tota la seva obra, només es conserva la imatge jacent de "Sant Francesc Xavier", al pedestal de la capella de Sant Pacià
de
la
catedral
de
Barcelona,
del
1687,
i
la
reestructuració que s'ha fet del "Retaule Major" de l'antic convent
de
Santa
Clara de
Barcelona,
de
l'orde
Benet, destinat a l'església del monestir, sota
de
sant
l'advocació
de sant Antoni i santa Clara. Però tenim constància d'altra obra, avui desapareguda, com el retaule del "Sant Crist dels Agudells" (41). El retaule major del monestir de Sant Antoni i Santa Clara, com també és referida aquesta obra, va ésser contractada per les monges del monestir
i l'artista
en el
1685. Josep M§ Madurell i Marimon en el seu treball "Els dos retaules
majors
de
l'antic
convent
de
Santa
Clara
de
Barcelona", presenta un estudi elaborat de la fabricació i contracte de l'obra, i el contracte amb el daurador Francesc Mas en el 1691. L'autor especifica que l'esmentat
15
contracte
és
poc
explícit
iconogràfica imatges
i
en
els
les
aspectes
fotogràfiques
destinació
de
instruccions
de
l'obra,
creuer de l'església
tècnics,
les
que
sobre i
ofereix
modificacions
en la
la
i
actualitat
part alhora
canvis
de
troba
al
es
de Sant Vicenç de Sarrià de Barcelona
(42).
Reconstrucci
ons
L'exemple d'aquest retaule ma.jor em serveix per a tenir present
varis aspectes a l'hora d ' enfrontar-me amb l'obra
barroca que es conserva. En primer lloc, tenir present
que
allò que subscriu el contracte no sempre es duu a terme, per tant, és
important
el document, però ho és més l'obra i
l'execució
de
la
destina
un
espai
a
mateixa.
En
concret
segon i per
lloc,
que
l'obra
motivacions
es
hitòrico-
polí tiques es va canviant, com en el cas anterior que
es
trasllada fins a tres vagades, fent-se modificacions en cada trasllat,
com
constata
J.M.Madurell
Marimon.
Però
hi
moltes vegades que no tenim cap seguiment de l'obra,
ha
i del
que els documents presenten que hauria d'ésser, a com és la realització
acabada,
la
diferència
és
notoria.
A
arrel
d'aquests canvis s'ha de tenir en compte un altre factor, el de les destruccions. Sí que és cert que la desfeta produïda el 1936 va ésser molt i molt gran, però també sabem que ja en algunes guerres del XVII va haver-hi desfeta, i en els primers anys del XVIII, pobles
i
obres,
com
En
1835,
Lluçanès.
el
en el 1714, va haver-hi crema
hem
vist
amb
la
en
el
cas
de
desamortització
Prats dels
de del
béns
conventuals, es va perdre, cremar i traslladar molta obra; en la Setmana
Tràgica
de
procés, que s'arrodoneix a
tot això
societat
s'ha
local
continua
el
el 1936 (43). I per sino fos poc,
d'afegir de
1909, a Barcelona,
"refer"
la voluntat l'obra,
16
de
dels membres reconstruir
de el
la seu
patrimoni
que
consideren
manera, el seu passat
legítim
i
recuperar,
d'alguna
històric. Legitimació social
i rol
històric, dos elements vinculats amb forta insistència en la mentalitat
de
reconstrucció
la
població. Exemples
són: el
"Retaule
de
significatius
la Mare
de
la
de Déu" de
la
Gleva, el de "Santa Maria" d'Igualada, i el de "Sant Martí", de Cassà de la Selva. El retaule de la Mare de Déu de la Gleva, al santuari de la Gleva, prop de Vic, realitzat per Pau Sunyer i Francesc Farriol entre 1683-1688, desaparegut el 1936 i reproduït en el 1941-45, el va contractar la confraria de
l'esclavitud.
El retaule major de Santa Maria d'Igualada, realitzat per Josep Sunyer i Jacint Morató entre 1718-1747, després
d'un
primer intent en el 1704, desaparegut el 1936 i obra refeta entre 1944-47, va ésser encarregat per la parròquia de la Universitat de la ciutat, i estèticament és de les primeres que es considera academicista. El "Retaule major de Sant Martí de Tours" de Cassà de la Selva, obra executada per Pau Costa en el 1705, única dada que es
coneix, doncs
destruit
en
el
1936
d'aquesta i
refet
obra no hi en
el
1958,
ha contracte, és
una
obra
contractada per la parròquia i jurats del municipi (44). Quan
s'observa
amb
deteniment
les
monografies
històriques d'aquests indrets, la Gleva, Igualada i Cassà de la Selva, i es para atenció a l'apartat de l'església, ens adonem que al parlar de l'obra esculpida, del retaule major, el
llenguatge descriptiu
dóna un tomb per passar a ésser
emfàtic, i el to és més elevat, per indicar qui es va fer càrrec
de l'empresa,
sufragar. Amb el que salvant
qui
la
tornem
l'espai històric,
va promocionar
i qui
la
va
a trobar, en certa mesura i
la figura del comitent, la del
rector i els feligresos, associats en una confraria, i els 17
artistes, amb el que la hipòtesi presentada inicialment de legitimació
per
recuperar
el
passat
històric
queda
demostrada en els tres casos exposats (45).
Trajectòria El tema central d'aquest apartat, moviment alternatiu, queda palès també en la trajectòria dels escultors Domènec Rovira,
Francesc
Espill, Antoni
i Miquel
Llavina
i
Joan
Mompeó, Domènec Rovira, del que ,ia hem parlat per la seva col·laboració
amb
Concepció"
Tarragona,
de
Francesc
Grau
té
en
una
el
obra,
"Retaule el
de
"Retaule
la del
Roser", a la parròquia de Sant Vicenç de Llavaneres. Obra en la que es combina escultura i pintura, teles en el lloc dels relleus esculturats, realitzades pel pintor gironí Gabriel Rovira,
i va ésser
encarregada
pels administradors
de
la
confraria del Roser (46). De l'obra de Francesc Espill, que en el 1696 consta com a prohom del
gremi
d'escultors,
ha desaparegut
quasi
tot
segons Martinell, i no es conserva cap obra segons Triadó (47). Faré esment, però, del "Retaule major" de Sant Andreu de la Barca, municipi del Baix Llobregat prop de Martorell, del "Retaule del Santíssim Sagrament", a la parroquial de Martorell, i del "Retaule del Sant Crist" de Rubí. De l'obra de
Sant
Andreu
es
conserva
una
fotografia
general
molt
borrosa a 1'Arxiu Mas. L'estudi d'Isidro Clopas Batlle sobre la història
de Martorell
parla de
la figura
de
Francesc
Espill, natural de Martorell, de l'obra que va realitzar per a la parroquial
i destaca com la millor producció d'aquest
mestre escultor el retaule de l'altar major de l'església de Sant
Andreu
D'aquest
de
la
Barca,
eixecat
entre
mateix autor tinc coneixement
el
1684-1691.
d'un altre
treball
sobre l'església parroquial de Santa Maria de Martorell
18
en
el que exposa el procés l'obra
del
constructiu arquitectònicament; i
"prestigiós"
escultor
Agustí
Pujol
que
va
realitzar el "Retaule Major" entre d'altres laterals, com el del "Roser", datat del 1620. De Francesc Espill comenta la fàbrica del
retaule
del
"Santíssim
Sagrament" vers
l'any
1694; la talla de Crist per Gaspar Preses de Sant Andreu de la Barca és del 1590. D'aquesta obra, l'autor presenta una fotografia i documentació trobada al respecte, en el llibre de la confraria del Sant Crist. Crec interessant subratllar la ratificació de la dada de 1590 respecte la imatge del cos de
Crist;
parroquial
comenta
l'autor
que
i l'administradora
realitzar treballs de neteja mentre
pentinava
els
en
1890
el
rector
de
la
de la confraria van decidir de la imatge
cabells
se
li
va
i a la aixecar
senyora la
tapa
superior del crani on va aparèixer un pergamí enrotllat en el que deia qui havia fet la imatge, així com el mes i l'any d'execució
(48). Del
parroquial
de
Sant
"Retaule Pere
de
del
Rubí,
Sant
Crist"
municipi
del
per
la
Vallès
Occidental, sabem, per les dades que ofereix Miquel Rufé i Massó, que en la capella del San Crist hi havia un retaule, sota la mateixa advocació, obra de Francesc Espill escultor de Barcelona, de l'any 1711; aquest retaule es va destruir en el 1936 i el que trobem en l'actualitat és una rèplica de l'antic, realitzada per l'escultor Jordi Baró (49). Antoni
i
Miquel
Llavina,
familiars
i
escultors
de
Barcelona, treballen en l'any 1688, segons Martinell, Ràfols i Triadó, en l'altar major de la "Mare de Déu del Coll", a les Guilleries, comarca de la Selva, diòcesi de Girona (50). Segons Antoni Pladevall, en la monografia del santuari del Coll, la construcció d'aquest retaule es va pactar entre el rector d'Osó, l'abat d'Amer i prior del Coll, i l'escultor de Barcelona Miquel Llavina en el 1688, però la contracta no es va fer i va ésser l'escultor Antoni Barnoya, de Girona,
19
qui el va executar entre 1689-1691. Obra de la que només en resta en la actualitat el sòcol. Pladevall també indica la forma
i
quantitat
del
pagament
i
els
dauradors,
Joan
Urgellés, Francesc Manet i Castellar de Mataró ¡51). Poques dades més, en la bibliografia exposada, es troben d'aquests escultors; Llavina
significativa
en
el
sepulcre
és de
la
col·laboració
Sant
Oleguer
de
de
la
Miquel seu
de
Barcelona. Consultant una monografia històrica de Sant Climent del Llobregat
de Mn.
Jordi
Fort, es pot afegir
informació
a
l'obra de Miquel Llavina; és la construcció de "l'altar del Roser", en el 1725, encarregat per la confraria i
destinat
a
l'església
Llobregat. D'aquesta
parroquial
de
obra, actualment
Sant
del Roser
Climent
destruïda, no
del se'n
conserva cap fotografia ( 52) .
que
De l'escultor
Joan Mompeó, de Barcelona, l'única obra
se li coneix
és el retaule
del "Sant Esperit
i Sant
Pere" de Terrassa, entre el 1699-1705; obra encarregada pels prohoms del Consell de la Universitat de Terrassa. En el seu pagament, segons indica Martinell, hi va contribuir tot el poble, diversos
doncs
els
comitents
productes,
establiren
principalment
impostos
comestibles,
per
sobre així
poder sufragar les despeses de l'obra (53). Aquesta obra va desaparèixer en el 1936, però se'n conserven fotografies a 1'Arxiu Mas. Gràcies a aquestes, es pot estudiar i alhora observar
que
hi
van
intervenir
d'altres
escultors
menys
experts, doncs la diferència de qualitat entre unes parts i les altres és notòria, el que afavoreix Joan Mompeó a l'hora de considerar-lo un bon mestre escultor (54). Amb aquest mostreix d'autors i obres, queda ben palesa la idea enunciada en el títol d'aquest apartat. Tot i això, sóc
conscient
que no he entrat 20
a fons en presentar
tota
l'obra
que
es
coneix
documentalment
d'aquests
mestres
escultors, que en la major part .ja no existeix, i en moltes ocasions no hi ha material
fotogràfic per estudiar-la. Ho
aniré fent de manera paulatina. Analitzar primerament l'obra vigent avui; estudiar també en la mesura possible, l'obra desapareguda, és a dir, de la que es conserva bon material gràfic;
tenir
present
l'obra
reconstruïda
en
part
o
totalment, perquè els criteris d'anàlisi, al meu entendre, han d'ésser diferents, per molt bé, segons els experts, que s'hagi realitzat aquesta reconstrucció de l'obra; presentar
obra vigent
retaule, però de
amb dades
i també,
reflectides en el
la que no es coneix gaire
mateix
bé res a cap
nivell d'informació. Això és' el que intentaré presentar en l'exposició d'aquest treball. A
partir
d'aquests
pressupòsits,
hem
de
fer
un
pas
endavant i és el de presentar l'obreria i els seus artífexs dels primers vint-i-cinc anys del segle XVIII. Ens trobem amb una altra generació d'escultors i amb obra en d'altres zones geogràfiques, com al bisbat de Girona. Això, és clar, sense
deixar
la
producció
última
dels
escultors
de
la
generació anterior i les zones geogràfiques presentades.
c Î Iniciativa econòmica Coincideixen
els
historiadors
que
treballen
l'època
moderna en la recuperació econòmica en el darrer terç del segle
XVII
accentuada
a de
Catalunya,
en
Castella
cap
contrast els
amb
anys
la
decadència
1680.
Aquesta
estabilitat econòmica no es veurà modificada fins a l'inici de la guerra de Successió. Així doncs, basant-se tots ells en els treballs de Pierre Vilar, es pot considerar que a partir
de 1674
es produeix
una estabilitat
21
econòmica,
la
represa cap els anys 1680-1685, i una recuperació, després un
breu
lapsus,
fins
al
1705.
Pierre
Vilar
ho
exposa
mitjançant organigrames molt explícits sobre els productes corrents
a
Barcelona:
blat,
ordi,
faves,
oli. Hi
ha
un
apartat en el que també coincideixen els historiadors citats i és que el redreçament econòmic comença al camp, i no pas a Barcelona; per acabar, Vilar Feliu
de
la
ressurecció,
Penya que
"Fènix
de
constitueix
econòmics
(55). Fenomen
presentem
sobre
presenta l'obra de
que
Catalunya" un
dels
afavoreix
la producció
de
la
o
somni
grans en
Narcís de
projectes
l'estudi
fàbrica
de
que
retaules,
doncs com hem pogut observar en les pàgines anteriors, els diferents
canvis
conjunturals
del XVII
no
determinen
la
minvada de producció artística, ja que a partir de 1660 en endavant
hi
ha un
floreixement
considerable,
tant
en
la
construcció de noves esglésies, els encàrrecs de retaules, com en la pintura. Així ho constata
Núria Sales en
exemples, un d'ells a la vila de Tuir, "Ni els allotjaments, moltes
bagatges
penyores
i
contribucions
de ramats
i freqüents
molts
constants
militars
ni
les
empressonaments
de
cònsols a causa dels deutes impagats de les viles (sobretot la dècada
del
1660) o a causa del
reconèixer com a senyor (...)
refús de
les
impediran que la confraria de
la Sang de Thuir faci encàrrecs al pintor A.Guerra 1670)
i a l'escultor
viles a
F.Negre
(1684-1685), ni
(1669-
que la
vila
enceti un llarg procés i acabi pagant més de 17.000 lliures per esdevenir senyora de si mateixa el 1698" (56). Hipòtesi d'eufòria constructiva que queda recolzada amb els treballs
de
contractes contractació
Ramon d'obres d'obres
Planes (56 al
i
bis). bisbat
Carme
Sala
Ramon de
Giralt
Planes
Solsona,
sobre
estudia
la
presenta
el
treball en tres apartats, el primer sobre els edificis de culte, la revifada que es produeix a partir de 1660, encara
22
que no es mantingui sempre constant, i continuada
fins els
primers anys del 1700, concretament fins el 1705. Una segona part la dedica a mestres de cases i artistes a Solsona, i la tercera, i més completa, es basa en els contractes. Presenta 16 contractes amb documentació i s'observa que a partir de 1705 hi ha un tall brusc en l'encàrrec d'obres d'art, no hi torna
a
haver cap comanda
fins el
1747, que
és el
gran
"Retaule del Miracle" al Riner. Pel que respecte el période ! 1675-1725!
trobem
la
comanda
de
set
obres,
que
són:
"Retaule de la catedral de Solsona" (1681), retaule per a la "Catedral de Solsona" Cint"
(1687),
(1682), "Retaule de Sant Sadurní del
retaule
a
"Sant
Joan
de
Mondarn"
(1687),
retaule a "Sant Martí de Tentallatge" (1692), la capella del claustre de Solsona (1705), i balustrada del campanar de la catedral de Solsona (1705) (57). El treball de Carme Giralt es
centre
anterior
a . la al
que
comarca de
la
és
del
objecte
Garrotxa
i en
nostre
un
estudi , Posa
manifest molta obra del XVI a nivell contractual als
anys
d'aquesta
30 del
segle XVII.
període
L'aportació
més
de
i arriba
interessant
recerca és la de donar a conèixer tot un seguit
d'artistes pintors i escultors que treballen a la comarca, fins ara desconeguts, i amb relació a ells, l'obra que van aportar í 5 8 ) . Podem afegir encara a aquestes dades una vintena d'obres documentades
en aquest
període de revifada
econòmica,
la
majoria de les quals, però, són inexistents en l'actualitat. Seguint més o menys un ordre cronològic, tenim el "Retaule Major" de Torres del Segre, municipi del Segrià, de 1679, encarregat pels jurats de la vila i possiblement també pel rector, a l'escultor
Francesc Santacruz
(Aurora Pérez, en
l'obra citada, presenta el document, nQ 2 9 3 ) ; el
"Retaule
Major de Sant Pere i Sant Pau" de la parroquial del Prat de Llobregat,
obra
també
de
Francesc
23
Santacruz,
i
segons
P.Andrés
de Palma de
Mallorca, el
contracte
estaria
fet
entre 1687-1690, els comitents senyors /jurats i obrers de la parròquia ; obra que presenta una inscripció pintada, 1690, i en el 1694, seguint les dades oferides pel mateix autor, es contractà pel daurat a Francisco Mas, artista daurador barcelonés (59). El "Retaule Major" per al Santuari de la Mare de Déu de Corbera, del municipi de Castellar del Riu del Bergadà, és obra dels escultors 1695.
Pau Costa
Obra desapareguda
en
i Tomàs Costa, de Vic, al
el
1936,
la
informació
sobre
aquest retaule i restant obra de la comarca del Bergadà, la ofereix Ramon Viladés i Rosa Serra en un exhaustiu treball en
la
recerca
d'informació
en
arxius
eclesiàstics,
municipals i particulars per posar de manifest no només la quantitat d'obra aixecada a l'època del barroc en aquesta zona, sinó també la valoració ideològico-social que se'n pot fer a partir d'ella. A més a més en conserven un important patrimoni fotogràfic (60). El "Retaule del Sant Crist" per a la parròquia de Santa M§ de Seva, municipi d'Osona
i del
bisbat de Vic, és obra de Pau Costa, inclosa la traça; el contracte es va fer entre el rector i jurats del municipi, pagesos i obrers i l'escultor Pau Costa, segons Aurora Pérez (documents nQ219-221). D'aquesta obra, destruïda durant la darrera guerra, en queda un Sant Crist, amb imatges pintades molt
posteriors,
però
tampoc
podem
assegurar
que
sigui
l'autèntic. El que si trobem en aquesta església parroquial és l'altar major dedicat a "Maria Santíssima" i als patrons de la vila;
altar donat pel monestir
de
Montserrat, que
formava part d'una capella lateral, en gratitud a la vila de Seva per salvar un monjo de l'abadia en temps de la guerra civil,
segons
parròquia
en
novembre de
testimoni la
visita
oral per que
hi
1989. El tema del
24
part
vàrem
del fer
Sant Crist
Mossèn en és
el
de
la
mes
de
notòriament
representat, el trobem
en la parroquial de Sant Martí
de
Maldà, municipi de l'Urgell, executat per Lluís Bonifas en el
1680. De
l'Urgell
a Valls; li encarreguen
en
aquesta
població el "Retaule de Sant Pau" per a la parròquia de Sant Joan Baptista, per la confraria dels Corders, en el 1695/6. Desaparegut
el
1936,
el
trobem
documentat
en
l'estudi
d'Ester Fabra sobre les "confraries i gremis a la ciutat de Valls", on comenta que hi havia imatges de santa Rosa, sant Jaume i sant Nicolau, i que pertenyia a la confraria dels corders
i
Martinell, d'Arbeca,
espardenyers. va
executar
municipi de
Entre
per
la
el
1693-1694,
parroquial
de
segons
Sant
les Garrigues, el "Retaule
Jaume
de
Sant
Isidre" (63). Tenim molt poca informació sobre els "retaules majors" de l'Alforja, prop de Reus al Baix Camp, i el de Vilanova de Prades, municipi de la Conca de Barberà, atribuits a Joan Roig pare, datats per Martinell (vid nota libis) en el 1695. Del de l'Alforja disposem d'un detall d'altar provinent de 1'Arxiu Fotogràfic
del Centre Excursionista de Catalunya;
del
de
de
Vilanova
Prades
no
he
fotogràfiques, només que el Mossèn
trobat
referències
de la parròquia
tenia
constància de l'existència d'una fotografia de l'any 1922, de la que no hem pogut obtenir cap còpia. Tenim en canvi
informació documental del "Retaule del
Sant Crist" a l'església parroquial de Sant Vicenç de Rupià, municipi del Baix Empordà, bisbat de Girona, de Joan Roig, pare
i
fill,
de
1691,
actualment
destruït;
informació
proporcionada per J.Mâ.Madurell i Marimon en un estudi sobre el prebister Vicenç Massanet, natural de Rupià. realitza podem
un estudi
observar,
codilicis
i
biogràfic
mitjançant
testament,
la
molt
documentat,
les
escriptures,
predilecta
afecció
Madurell
en el
que
mandats, vers
la
població natal; així en un dels seus propis mandats, ordena 25
que les rendes anuals sobrants del seu patrimoni a la millora embelliment retaule
i embelliment de l'església
va començar amb la
major dedicat
s'apliquin
de Rupià. Aquest
instal.lació d'un
a la Verge del
sumptuós
Roser, contractat
a
l'escultor Francesc Santacruz en el 1679 (document 1) i en 1691
el
retaule del
Sant
Crist
a Joan Roig, pare
i fill
(document nol2), els treballs de daurat i estofat es varen encarregar el 1693 als dauradors Salvador i Bernat Clobrans (document
13).
També
s'hi
van
fer
d'altres
obres,
considerades menors per Madurell (62). A
Valls
parroquial confraria
trobem de
Sant
dels
el
"Retaule
Joan
de
Baptista,
fadrins de
Reus
Sant
Esteve",
encarregat
l'any
1700 als
Francesc Sans i Pere Vinyals, de Reus, als qui l'arquitectura,
l'escultura
i la talla
de
a
la
per
la
escultors s'encarregà
l'obra.
Ester
Fabra ens dóna la informació d'aquesta, com de les restants obres de Valls
(vid nota
6 1 ) . Del mateix
any,
segons
la
documentació de l'autora, Fra Jaume Ribot, monjo de Scala Dei, tallà la imatge del sant, i en el 1717 es daurà l'obra a càrreg de Joan Pau Ferrer i el seu fill Jaume, dauradors de Reus. De l'obra que he presentat en aquestes pàgines, d'assenyalar,
en primer
lloc, que coneixem en la
s'ha
majoria
dels casos les dades de contracte o d'inici, però rarament les d'acabament de l'obra, i en segon lloc, palesa la idea exposada pels historiadors (vid nota 55) segons la qual el redreçament econòmic comença al camp i no a Barcelona.
Causa-efecte? El fet de conèixer les dades de contracte dóna èmfasi a la teoria econòmica de revifada de l'últim terç del segle XVII, perquè podem exposar molta fàbrica en aquest període, 26
però no podem ésser tant optimistes
i caure en el discurs
causa-efecte, perquè hi ha retaules que no es van arribar a construir, i d'altres
que van quedar a mig fer. Insisteixo
doncs que, el conèixer el contracte i les dades d'inici de l'obra contractada, i fins necessàriament
el
procés
i tot l'escultor,
d'execució;
és
no
un
comporta
element,
com
tants d'altres a tenir en- compte, i també s'ha de tenir in mente que en moltes ocasions, per poder pagar l'obra, els últims
terminis,
imposaven espècie,
els
gravamens i poder
suposaven
la
parroquial
jurats
afrontar
Santa
la
vila,
a
la
població,
econòmics
realització
de
de
així
les
d'un,
o
Agnès
de
enormes més,
o
el
rector,
sovint
despeses
retaules.
Malanyanes
trobem
A
en que la
clars
exemples d'aquest procés (63). Avegades, aquests gravamens coincidien amb èpoques d'inestabilitat política, com diria Junyent , d'entre
guerres,
i
que
per
tant
el
transcurs
productiu de la població queda alterat. Un exemple
concret
i força indicatiu, és el que es dóna a la vila de Cadaqués (64). Penso que també serveix per recolzar aquesta hipòtesi, observar
la
realització
diferència en
fusta
de
de
dades
l'obra
que
i el
hi
ha
daurat,
entre
la
contractat
sovint molts anys després. Un exemple d'aquesta
anotació,
entre d'altres ja esmentats, és el "Retaule de Sant Isidre" de Sant Boi del Lluçanès, municipi de
l'Anoia, bisbat
de
Vic, encarregat per la parròquia a Joan Francesc Morató el 1700, mentre que la data coneguda del contracte de daurat és el 1780 (65). Per intentar arrodonir els pros i contres segons els que el redreçament econòmic comença al camp i no a Barcelona, crec que des del punt de vista de l'historiador de l'art ho podem
palesar, sempre però
puntuals
i
significatius
tenint enunciats
en compte
els
anteriorment,
aspectes amb
la
temàtica escollida per contractar el retaule i la població,
27
és a dir, l'advocació
del lloc. Devoció
a un sant local,
patró de la població, a la Verge o a Crist. Quantitativament podem observar que és a sant Isidre, patró dels pagesos, a la Verge del Roser i al Sant Crist, a qui es dediquen la major part de les obres; advocacions, d'altra banda, que van molt
lligades
a
la
diferents
variants,
d'èpoques
anteriors.
confraria; són
i
les
confraries,
organitzacions
Aspecte
que
que
amb
provenen
desenvoluparem
en
el
capítol següent, però que era obligat esmentar aqui per a donar coherència a aquesta hipòtesi.
Isidre Així doncs, per acabar aquest apartat, farem referència al "Retaule de Sant Isidre" de l'església de Sant Miquel de Castellví,
a
Castellví
Llobregat,
contractat
a
de
Rosanes,
Francesc
municipi
Espill
el
del
Baix
1686;
obra
desapareguda. El "Retaule de Sant Isidre" de la parròquia de Santa
Mà
d'Horta,
dins
el
terme
d'Avinyó,
municipi
del
Bages, de Josep Sunyer el 1690 (vid. J.R. Triadó op. cit. no 61, p.
102). I el "Retaule de Sant Isidre" de
parroquial
de
Sant
Vicenç
de
Llavaneres,
l'església
al
Maresme,
contractat en el 1700, i acabat el 1705, als escultors Pau Costa i Josep Pol de Palautordera (66). Queda reflectit amb aquests
tres
exemples,
a
més
dels
ja
enunciats,
les
distintes zones geogràfiques on es troba aquesta advocació, zones rurals de caràcter agrícola, i que per aquestes dades sant
Isidre
aglutina
les
diferents
advocacions
de
sants
patrons dels diversos treballs del camp, com sant Abdó, sant Senen,
sant Medir
o sant Magí;
és a dir, tant a la
zona
d'horta com de secà, la diversificació local s'ha
anul·lat
en
Voluntat
pro
d'una
clara
voluntat
d'uniformització.
promoguda pel poder polític, la monarquia i l'eclesiàstic, fent valer l'esperit de la Contrareforma (67).
28
Roser Als sis exemples ja comentats d'obra contractada a la Verge del Roser, en podem afegir, per aquestes dades, últim terç del XVII i primers anys del XVIII, cinc obres més, de les
que només
l'església
és vigent
parroquial
una, el
de Sant
"Retaule
Bartomeu
del Roser"
de
i Santa Tecla
de
Sitges, municipi del Garraf, obra evidentment ecarregada per la confraria
del
Roser, de la que desconeixem
l'autor i
disposem de la data 1684, inscrita en el propi retaule (68). El "Retaule del Roser" de la parròquia de Santa Mà de Sants, de Barcelona, costejat en part per un client
laic
(vid. A. Pérez op. cit. doc, nQ 151!, el 1678 i realitzat per
Francesc
parròquia
Santacruz.
ni el
Actualment
no
existeixen
retaule. En l'inventari
del
ni
1926
la
que va
realitzar Manuel Trens, ja esmentat, no consta la parròquia. Del
"Retaule del Roser" de l'església parroquial
de
Sant
Vicenç dels Horts, municipi del Baix Llobregat, coneixem la data
i
el
nom
del
daurador,
Magí
Torrebruna,
1681;
l'encàrreg de l'obra el va realitzar la corporació municipal a l'escultor Francesc Santacruz fill (vid. A.Pérez, op.cit. doc. nQ 182). Aquesta obra està destruïda en l'actualitat. A la parròquia de Santa Ma de Llerona, a les Franqueses del Vallès, es troba documentat el "Retaule del Roser" de l'escultor Joan Vila, de Mataró, datat el 1701 {69 ) . Del "Retaule del Roser" d'Esplugues del Llobregat tenim informació gràcies a la monografia històrica del Pbre Esteve Carbonell. L'obra està atribuida a Josep i Francesc Torra per
Martinell, cosa
1704;
mentre
que
que
Esteve
ratifica Triadó, Carbonell
li
entre el
dóna
1703-
l'autoria
a
Francesc Font, mestre escultor, el 1702 (70). Aquest retaule 29
estava emplaçat en la capella de la confraria del Roser, a l'església parroquial
de Santa Maria Magdalena.
obra hi ha constància
en el tresor
artístic
D'aquesta
( op. cit. p.
151), on l'autor, Manuel Trens, comenta que l'altar va ésser restaurat i daurat en 1893 pel rector Mn. Josep Giribets.
Sant
Crist Hem citat ja set obres sota l'advocació del Sant Crist
i en
la
tipologia
del
retaule. Per emfasitzar
la
nostra
hipòtesi podem afergir-hi tres exemples més: el "Retaule del Sant
Crist"
de
la
parròquia
de
Sant
Just
i
Pastor
de
Barcelona, el de la parròquia de Sant Feliu de Codines, al Vallès Oriental, i el de l'església parroquial de Calella, al Maresme; obres totes elles destruides. Seguint un ordre cronològic, el retaule de Sant Feliu de Codines és obra de Pau
Sunyer, el
1683. Aquesta
església
parroquial fou reedificada el 1732-1752 i refeta després de l'incendi del 1939, segons dades de l'Enciclopèdia Catalana. Del retaule del Sant Crist de l'església parroquial de Calella no coneixem l'autor, però sabem la data i l'autor del
daurat,
Joan
Moixí,
1690,
i que
un
cavaller
de
la
població, Joan d'Argila, va oferir dit retaule en memòria del seu pare, doctor en medecina i sacerdot en els últims anys de la seva vida, segons Aurora Pérez, op. cit. doc. nQ 238, 239 i 240. Llàtzer Tramulles
el Jove
és
considerat
l'autor
del
retaule del Sant Crist per a la parròquia dels Sants Just i Pastor de Barcelona, obra datada el 1702, i de la que hi ha molt pogut
poca
informació, difícilment
consultar
publicació
del
accesible
doncs està
"reservada" per
volum
catàleg
del
30
de
i que no a la
he
propera
l'Arquebisbat
de
Barcelona que es dedicará a la ciutat de Barcelona (71).
31
1.3. Tombant el segle a ) Impàs polític Les relacions de Catalunya amb el govern central es van veure afectades per la mort de Carles II en 1700. La qüestió de la successió va alterar tota la política europea. Mirant la historiografia que tracta el tema, he observat que hi ha criteris
oposats
respecte
la
relació
de
Carles
II
i
Catalunya, i niés concretament pel que fa a la figura de Don Joan Josep d'Austria com a virrei de Catalunnya. Segons Joan Regla, polític
el
seu
govern
espanyol
que
"constitueix cerca
la
el
primer
exemple
del
força en la perifèria
del
pais" (77), mentre que Ricardo García Cárcel, en
l'apartat
titulat "Don Juan de Austria, Cataluña y el neoforalismo", exposa
la dicotomia
que
s'estableix
en l'estudi
d'aquest
personatge entre els historiadors catalans, com Soldevila i Regla, al que ,ia he citat, i els castellans, com Maura i d'altres, doncs considera que els historiadors catalans fan un balanç molt positiu del rol que va tenir Catalunya front el cop d'Estat de 1668-1669, que suposava tenir, per primera vegada, un paper intervencionista en la política de l'estat. D'altra
banda
els
historiadors
castellans
han
posat
de
relleu que el debilitament del poder públic va permetre el pronunciament de Joan Josep d'Austria. De tota manera, ni un plantejament ni 1'altre convenç a García Cárcel, qui cerca una teoria més matitzada al respecte, i que es troba, segons el seu criteri, en
Fernando Sánchez Marcos, qui considera
que el recolzament català no va qüestionar en cap moment la fidelitat a la monarquia espanyola, i que tal vegada només tenia un valor moral d'asil i de protecció (73). En opinió del propi Sánchez Marcos, "en definitiva, lo que nos hemos propuesto estudiar meditadamente, es la política catalana de
32
Madrid y la actitud del Principado hacia la corte, que en buena
medida
es
la actitud
de Barcelona
en
los 27
años
subsiguientes al fin de la guerra de los segadores" (74). L'aportació imprescindible.
de En
Pierre
Vilar
1'apartat
al
tema
em
i
Espanya
"Catalunya
sembla sota
Caries II", especifica, tot basant-se en els comentaris de Feliu de la Penya en l'obra "Anales", que Carles II és el millor rei que ha tingut Espanya, fet que el planteja com una paradoxa, però el cert és que a Barcelona van haver-hi moltes manifestacions afectives de caràcter col·lectiu, que segons
Vilar
sobrepasen
en
convencionals. Així podem
moltes
citar
ocasions
les
formes
exemples en relació
a la
mort del rei en l'obra de Josep Rocabertí "Lágrimas amantes de la Exma Ciudad
de Barcelona.,.", Barcelona
1701 (75).
Referent al paper de Joan d'Austria comenta, "ja al moment de les lluites de Cort que marcaren la minoria de Carles II, el Principat català ofereix assil, i, si cal, un ajut a un dels pretendents, el bastard Joan d'Austria i si hom guarda alguna rancúnia a aquest príncep, - és encara Feliu de la Penya qui ens ho diu (referent a Joan d'Austria, Anales III p. 379, - que hubiera sido mayor a no aver governado -) fou per no haver sabut impossar-se i per no tenir sentit de govern" . El recolzament a aquest príncep es manifesta també en la "Recopilació motiu
del
de les festas" celebrades
nomenament
de
Joan
d'Austria
en 1677
com
ministre, qui va escriure, en vers, "una ploma
a
amb
primer
catalana"
í 76! . La
lluita
per
la
successió
es
repartia
entre
dos
candidats. Felip V, nomenat rei per Lluís XIV en el 1700, i l'arxiduc proposat
Carles, per
les
fill
de
l'emperador
potències
europees,
Leopold, que
el
candidat 1701
van
constituir la gran aliança de La Haia. En el 1702 els aliats van declarar la guerra
a Felip V i a 33
França
(77). És pel
.juny de
1706 quan
"Carles
III"
. o l'arxiduc
Carles, és
proclamat a Madrid "on acampen els seus guàrdies: fusellers, "miquelets"
catalans"
(78). Per
tant
ens
trobem
en
un
període molt conflictiu, del que només vull assenyalar unes poques dades que ens serveixin de paràmetre referencial
al
tema bàsic que ens ocupa; plantejar i exposar quins són els grups socials que van recolzar a "Carles III" és indicatiu per l'obra que analitzarem. Grups que cal cercar-los negociants
botiguers
i
fabricants
aconsseguit
"remuntar el comerç
anterior",
i
enparentats
amb
molts la
d'ells petita
enrriquits
noblesa.
o
havien
del
segle
personalment
Aquesta
sobretot
de la Plana de Vic
i del Panedès,
estreta
coJ .laboració
la
amb
que
el darrer terç
ennoblits,
entre
burgesia
noblesa
era
i actuava
en
mercantil
de
Barcelona, Mataró i d'altres poblacions de la costa (79).
Art
aúlic? Dada significativa és l'establiment
òrgans
de govern
a Barcelona
de la Cort
durant el mandat de
i dels "Carles
III", de 1705 a 1711. Fet que va fomentar el conreu de la literatura i les arts. Els artistes que treballaven per la cort,
aúlics, eren
considerats
de la
més alta
categoria
artística. Malgrat un estat de guerra, l'ambient de la cort era fastuós: festes, òperes, en són una bona mostra. Així tenen
lloc
músics
les primeres
napolitans
es
representacions
traslladen
a
la
d'òpera cort
italina;
barcelonina.
Certàmens literaris, com el que es celebra a Barcelona en el 1700, en una festa que la "Palestra literaria" de la ciutat dedicà a "Para demostración de sus progresos en
humanas
letras".
A
Vic
es
va
produir
un
gran
esdeveniment, la vinguda del rei "Carles III", per la pompa amb
que
va
celebraren;
ésser la
rebut
comissió
i per més
34
les
solemnitats
vistosa
va
ésser
que la
s'hi que
escenificà la Universitat Literèria, presidida pel canonge lu Cassanyes
( 80) . Els pintors i escultors que
envoltaven
l'arxiduc eren, en la seva majoria, estrangers, sobresortint els noms dels Bibiena, de Bolonia, Andrea Vacearo, de Nàpols i l'alemany Jacobus Ayqelè; hi ha d'altres segona
fila,
com
el
flamenc
Josep
considerats de
Bal,
l'andalús
Juan
Gerardo i el florentí Hilari G a m s , Representants en el camp de
l'escultura
es
troba
la
figura
de
Miquel
Perelló,
mallorquí, i la de Conrad Rodulfo, austríac (81). La incidència de la família Bibiena és notòria, doncs són
uns
dels
millors
representants
de
la
pintura
de
"quadratura" que es practicava á Bolonia des de finals del segle XVI, i que va continuar amb molta força fins al XVIII. Aquesta tipologia de pintura va ésser la més exportable de Bolonia. A la cort de "Carles III" hi treballen Ferdinando i Giusseppe Bibiena. Ferdinando, en el 1711, va publicar el llibre
"Arquitectura
àmpliament angle
civile
prepárate",
els dibuixos pels
agut;
d'aquesta
obra
on
explicava
escenaris vistos s'en
troba
un
des de
edició
a
un la
Biblioteca dels Museus d'Art de Barcelona. Per la seva part, Giusseppe feia escenografia de "theatre sacra"; per exemple, a
cada
festivitat
del
Corpus
Christi
portava
una
nova
variant sobre el tema. L'obra "Arquitectura civile" influí sobre
artistes
(1678-1755!
catalans
i l'escultor
com
el
pintor
i arquitecte
Antoni Pere
Viladomat
Costa
(1695-
1761), els quals, segons Cèsar Martineil, difungueren per Catalunya les noves normes estètiques, no solsament amb la seva obra, sinó també a traves dels seus deixebles (82). En
relació
voluntat
dels
a
l'ambient
pintors
de
cortesà,
hem
constituir-se
d'esmentar
en
la
professionals
liberals, essent en època de Carles II que aconsseguirien el reial
privilegi
Barcelona,
el
de
crear
1688
(83).
un A 35
Col·legi partir
de
pintors
d'aleshores,
de
se'ls
considera artistes, i la pintura, un art noble, i no un art manual
com
gaudiran
era
de
les
classificada
l'escultura.
prerrogatives,
Els
privilegis,
pintors
immunitats
i
honors de que gaudien ies altres professions d'arts liberals (84 ) . Plantejades aquestes consideracions respecte a l'art i l'ambient artístic del que s'envoi ta la cort, cal
remarcar
d'una banda que ni i'obra ni els artistes que són objecte del
nostre
estudi
estan
vinculats
a
banda, que aquests mestres escultors
la
cort,
i fusters
i
d'altra
tenen
una
formació autòctona, doncs no serà fins la generació de Pere Costa,
fill
de
Pau
Costa,
que
parlarem
de
la
formació
acadèmica dels artistes; Pere Costa és considerat el primer acadèmic. També el retaule, com a manifestació artística, no té la classificacció de primera categoria des d'un punt de vista
cortesà;
en
canvi
si
interessa
a
la
monarquia
potenciar a traves d'altres canals les obres amb caràcter devocional i d'àmplia projecció social, i el retaule n'és un clar
i diàfan
exponent. Perquè
exposem
aquesta
hipòtesi?
doncs perquè trobem retaules a les seus catedralícies, als convents o monestirs, i a les parròquies, però no els trobem als palaus, ni en cases
senyorials, a excepció
capelles
la
familiars,
com
del
castell
de
d'algunes
Cardona,
per
donar-ne un exemple. Aquesta ubicació va relacionada amb el comitent
de
retaules?,
]'obra.
Ens
preguntem,
qui
contracta
doncs, per exemple, els canonges de
la seu
els de
Barcelona, Tarragona i Girona, els bisbes, a la catedral de Solsona,
1'abadesa
del
convent
Tereses de Vic, el monestir,
i la comunitat, com a
sant Benet de Barcelona.
les El
municipi amb caràcter individual o associat amb el rector, com en l'exemple, ja vist, de Santa Agnès de Malanyanes. El gremi
i
la
confraria;
el
gremi
acostumà
costejar
els
retaules dedicats al seu patró, i la ubicació depenia de la
36
capella que tinguessin reservada a esglésies o catedrals, com el gremi de sabaters que sufraga el retaule de Sant Marc situat en una de les capelles de la catedral de Barcelona. La confraria que pot tenir caràcter laic o piados, encara que
en
la
majoria
dels casos, conflueixen
els
dos
grups
(85 ) . Una altra component que no es pot deslligar de les dues anteriors, ubicació del retaule i comitent, és la temàtica del retaule. Temàtica devocional per excel·lència de la que podem
destacar, del que
ja he presentat
inicialment,
les
obres dedicades a la Verge del Roser, les de Sant Isidre i les
del
Sant
Crist.
Però
per
sota
d'aquesta
exposició
quantitativa, s'hi troba la xarxa ideològica promoguda pel poder civil i eclesiàstic, que impulsa la creació
d'obres
pietoses i "controla" la mentalitat dels grups socials que afavoreixen aquesta producció artística. Aquesta
ideologia
és la de la Contrareforma. Hipòtesi que intentarem demostrar al llarg de tot el treball. Perquè en relació a l'ordenació del tema principal de l'obra, cal observar la disposició de les escenes i d'altres
elements complementaris; i es pot
arribar a la conclusió, com he pogut demostrar en un estudi sobre el "Retaule Major" de l'església parroquial de Santa Ma
de
Cadaqués,
que
el
significat
i
distribució
en
el
conjunt de l'obra d'aquests elements complementaris, segueix i
obeeix
a
les
directrius
de
la
Contrareforma,
quedant
emfasitzades en el cim del retaule per la imatge victoriosa de
sant
Tomàs
d'Aquino;
el
gran
teòleg
medievalista,
revitalitzat i seguit per els ideals contrareformistes tot impregnats de filosofia tomista (86!. La relació d'obres que trobem en aquest període d'impàs polític que provoca la guerra de Successió és notòria en la zona del Rosselló, l'obra
esculpida
front
durant
la del Principat. A més a més, aquests 37
anys
en
el
Rosselló
es
conserva gaire bé tota, a diferencia de la del Principat, que en la major part està destruïda. En el Rosselló hi va haver
traspassos del
mobiliari
religiós
en l'època de
Revolució: obra i objectes dels convents es van a les parròquies rurals estat de conservació
la
traslladar
dels voltants, amb el que el
bon
i quantitat d'obra és, en proporció,
molt més elevada que a Catalunya. Eugène Cortade ha fet una enquesta del recompte dels convents perpinyanesos el 1791, a
partir
de
les
correspondances Départementales
sèries
des des
L
1154
communes, Pyrénées
à
1161
(cultes,
liasses)
dels
Archives
Oriéntales.
Per
exemple,
a
l'església parroquial de Vincà, sota el patronatge de santa Júlia i Basilisa, s'hi Transfiguració"
de
troba actualment el "Retaule de la
J.J.
Melair,
executat
el
1697
i
que
provenia del convent des Dames du Saint Sauver de Perpinyà (87 ) . Establiré temes,
l'exposició
perquè
l'interrelació
així
dels
podem
d'aspectes
retaules, en principi corroborar,
que
hem
d'una
anunciat
per
banda,
abans,
i
al
mateix temps ens servirà per ampliar el camp devocional a partir del ja esmentat. Així doncs començarem pel
fragment
de "Retaule de les ànimes del purgatori" que es conserva a l'església parroquial de Prada, o Prades, al Rosselló, obra atribuïda per B.Tollón a Lluís Baixas i Pau Sunyer, germà de Josep
Sunyer, el
purgatori
1701
(88). Del tema
tenim constància d'un
de
retaule
les ànimes
a la catedral
del de
Tortosa, però no el tractarem ara doncs les obres ubicades en les seus capitulars i els convents les enunciarem en el capítol següent; d'altra banda assenyalar que aquest tema és ultra indica
representat la
en
preocupació
contraposició
obres d'advocació vigent
a la salvació
diversa,
i constant
pel
de l'individu,
fet
que
càstig,
en
entés com
un
ésser "homus-religiosus" en tota la profunditat existencial
38
que
aquest
concepte
engloba.
La
profussió
literària
al
respecte, denota, alhora que emfasitza, dita consideració. Obra atribuida a Josep Sunyer II i al seu taller és el "Retaule de Sant Antoni", a Rô par Saillagouse, a la Cerdaya francesa; datada en el 1704 la finalització de l'obra; és vigent,
i en
Tollón.
A
tenim
constancia
1'església
en
parroquial
1'estudi
de
de
Cortade
Marquixanes,
Prades, trobem el "Retaule de Sant Antoni
prop
i de
de Pàdua", obra
del mateix escultor, del 1707 (89). El "Retaule dels tres arcàngels" a Santa Maria d'Espira de Conflent, obra de 1707, és una obra única, pel coneixement que en tenim nosaltres, d'advocació conjunta als arcàngels Miquel, Gabriel i Rafael, contractat pel prior d'Espirà, Rafael Cruzat (90). L'autoria de l'obra ha estat discutida i encara sembla confosa; mentre que
Cortade
atribueix
identificació, l'anomenat
Jean
maître
l'obra
Tosti,
en
d'Espira,
al
maître un
d'Espira,
recent
l'identifica
estudi amb
sense sobre
un
tal
M.Thierry, d'origen francés i no català, que hauria vingut a treballar per al prior d'Espira, bon coneixedor del taller que tarifa reputació tenia aleshores al Rosselló, el de Josep Sunyer. Doncs, Josep Sunyer, segons els autors citats, també hauria treballat en l'església d'Espira, fent al menys els plafons dels set sagraments i el grup del Sant Sepulcre. Al maître d'Espira també se li atribueixen altres obres dintre del
conjunt
Roser"
de
parroquial, com
1702-1705, de
la
per exemple família
Pont
el de
"Retaule
del
Cadell,
per
l'escut que hi ha representat a les portes (91). Un exemple curiós és el del retaule desaparegut per la capella de "Santa Cecília" de Torrentbó, que partany a la parròquia de Sant Martí d'Arenys de Munt, al Maresme, perquè el qui sufraga l'obra és un canonge; canonge de la seu de Girona, Juan Gualba, que es converteix en comitent
d'una
obra per aquesta església de la diòcesi, i no per la pròpia 39
seu com es dóna en la majoria dels casos; l'obra va ésser contractada
als escultors
Francesc
i Joan
Julià, pare
i
fill, escultors d'Arenys de Mar, el 1710. Aquesta referència l'ofereix
l'Aurora
Pérez en l'obra ja citada, document
n°
284. Quatre obres, totes vigents, presenten el tema del Sant Crist
en
les
terres
del
Rosselló;
en
ordre
cronològic,
esmentarem en primer lloc el "Retaule del Sant Crist", o de la
Puríssima
1'església
Sang,
que
parroquial
Marquixanes;
és de
obra amb data
el
nom
Santa pintada
de
la
Eulàlia en
confraria, i
Júlia
vermell, 1701,
a de és
atribuïda per B. Tollón a Lluís Baixàs i Pau Sunyer germà (92). El "Retaule del Sant Crist" de l'església
parroquial
de Sant Julià i Bassilisa, de Vinçà al Conflent, és ubicat a la capella del Sant Crist que va ésser construida, segons Cazes, en el 1648, i el retaule el data del segle
XVIII,
sense autor ni cronologia concreta, però en canvi comenta una dada significativa, que, sota la clau de la volta de la capella hi ha esculpides
les armes de la confraria de
la
Sang de Vinçà, les cinc nafres de Crist. En l'article
de
"L'itinéraire
baroque",
es
fa
una
breu
descripció
del
retaule, doncs tota la informació es basa en l'article
de
l'abbé Cazes sobre l'església. Tollón, per la seva banda, s'atreveix a presentar una hipòtesi avançada sobre 1'autoría d'aquesta
obra, doncs segons opina seria del mateix autor
que el retaule dels Arcàngels d'Espirà, el mestre Thierry, obra datada entre 1701-1708 (93). A Cotlliure Crist"
i a
Prada, les manifestacions
o altars de la
"Puríssima Sang"
del
"Sant
són atribuits
per
Tollón a Josep Sunyer. L'obra de Cotlliure està ubicada a la segona
capella
l'església
començant
pels peus
a
la
banda
dreta
de
parroquial de Nostra Dama la Reial; la data de
1708 és indicada en rètols davant l'altar. L'obra de Prades 40
presenta
una
retaules,
ja
imatge molt Verge
forma que
1'adoració ressenyar
es presenta
gran,
nena,
i
particular
en
un Crist
al davant, en
als
aquesta
plafons,
a
la creu
forma de
el
tipologia en
tabernacle,
naixement
de
Crist
de una la i
dels reis: temes, per altra banda, que semblen el
"sant
sagrament", tema
prou
representat
en
aquesta zona geogràfica. Les dades d'aquesta obra estan al voltant de 1714 (94 ) . Pau Costa
treballa
entre
el 1706-1710, segons
Aurora
Pérez, prop de Vic en el "Retaule Major" de Sant Feliu de Torelló,
obra desapareguda
de
la que no ens
informació
escrita, però de
la que
fotogràfic
en
(95).
destacarem
, en
l'església
parroquial de Santa
1'Arxiu aquest
Mas
període,
disposem D'aquest
el
resta de
material
escultor
"Retaule
Maria
gaire
Major"
en per
d'Arenys de Mar, al
Maresme, del 1706, i el "Retaule del Roser" per la parròquia de Sant Esteve d'Olot, a la Garrotxa, del 1708. El primer, contractat per la parròquia i el del Roser, com és habitual, per la confraria del Rosari: la resta d'encàrregs pertanyen a edificis parlarem
conventuals i a la seu de Girona, dels que
en
el
proper
capítol.
Ambdues
sovint estudiades pels historiadors
obres
han
en
estat
i els historiadors de
l'art; la seva transcedència dins del conjunt
retaulístic
del barroc català és rellevant. L'estructura de la fàbrica s'adapta molt funcionalment a l'espai ubicat en les capelles de
les
parroquials;
així,
per
exemple,
el
d'Arenys
és
l'altar major, ocupant tot l'absis de l'altar, mentre que el d'Olot s'adapta a una capella lateral, que malgrat no ésser l'originària, doncs va ser molt desmontat i traslladat entre el 1750-1763, època en que es va construir el nou temple, queda ben encaixat (96). D'altra banda, el retaule d'Arenys va
patir
desperfectes
l'iniciativa
de
i
l'any
restaurar-lo,
41
1921
i en el
es 1936
va hi
prendre va
haver
mutilacions d'algunes imatges, com les de sant Pau, la Fe, la Prudència, la Justícia, sant Zenó. patró de la població, i d'altres figures que van refer-se de nou, i que segons un testimoni oral són obra de Camps Duran i Jordi Pallars. Del retaule del Roser d'Olot, malgrat que va ésser desmuntat i traslladat en dues ocasions, no hi ha constància documental ni testimoni oral d'haver patit mutilacions, com consta en la bibliografia consultada Emili
Montalt
aquestes
i amb la conversa amb el rector
(97). La composició
presenta
innovació
en
obres, ja que es substitueix el rectangle com a
marc escènic per i'el·lipse, que és molt més dinàmica, doncs com argumenta Triadó, 1'el·lipse és conseqüent amb la manera barroca, i els altres elements decoratius es poden començar a relacionar amb els ja utilitzats pels pintors aùlics de l'Arxiduc (98). La temàtica vigent,
Rosselló aspectes,
a
continua d'ambdós
molts
com
Roser
indicatiu per constatar que la tradició cultural en
el
i del
element
és,
en
mariana
Catalunya,
països
tant
d'exaltació
la
mateixa.
El
que
Peter
Sahlins diria divergència-continuïtat, dos paràmetres que no són oposats, sinó que es donen de forma complementària. Així doncs
ens trobem
amb el
"Retaule
de Nostra
Senyora"
pel
santuari de Font-Romeu, comunitat d'Odeillo, contractat
a
Josep Sunyer II el 1704 i que acabà el 1707. El "Roser" a Vinca del mateix autor pels anys 1704-1710, daurat el 1719. Nota
curiosa
d'aquesta
obra
ens
l'aporta
B.Tollón;
en
1'arxiu parroquial de Vincà, en el llibre de comptes de la confraria aquesta
del
confraria
construcció escrit
Sant
en
Sagrament va
oferir
del retaule, català,
i un
així
queda
palesa
a
del
la
Roser
fet destacable
Tollón
l'ajuda
presenta
per
que la
és que
està
una
part
entrecomillada. En 1704 els administradors de la Causa Pia encarregats de reconstruir l'església i utilitzant els bens
42
llegats per Carles Perpinyà, "van decidir que una partida anés destinada a la construcció del retaule i als fabricas per dorarlo". En 1719
"per pagar lo dorar del retaule
de
Nostra Senyora" (99). I del "Retaule del Roser" a l'església de Sant Pere d'Osseja, de Josep Sunyer II, ja citat, afegir la informació del daurat, el 1703-1706 per Agustí Bosil de Ripoll, i obra restaurada el 1871. De retaules majors dedicats a Maria a Catalunya citat
molts, per
tant destaquem
ara el
"Retaule
n'hem
Major a
Maria" de l'església parroquial de Sant Llorenç de Morunys, al Solsonès, obra que es conserva parcialment i contractada per
la confraria
laica
dels Colls
a l'escultor
Francesc
Morató de Vic el 1713 í99 b i s ) .
b ) Perspectives diferents A modus de resultats, sense entrar
en matitzacions
valoracions que corresponen als historiadors
o
de la vesant
social, es va donar que el govern de "Carles III" respectà sempre les institucions, les tradicions, la Generalitat i el Consell de Cent. Així també ho va fer en els altres regnes de la corona catalono-aragonesa. Amb la celebració de les Corts 1705-1708 es creà interinament a Barcelona, una Junta d'Estat de Catalunya. Aquesta Junta proposa, ja en 1705, a Narcís
Feliu de
la Penya
per
al
càrreg
de Secretari
de
Catalunya, qui no va acceptar perquè estava escrivint els "Anales". El govern de l'Arxiduc creà d'altres secretaries, com la d'Estat
i Guerra. A València, en el 1707,
III"
una
va
crear
junta
de
govern
pels
eclesiàstics, que es dedicà especialment dels bens dels filipistes emigrats.
43
afers
"Carles
civils
i
a la confiscació
Profusió
1
itérerJa
En el
camp
Literari
hi
ha
tina intensa
producció
en
català que reflecteix la conjuntura política: Antoni Comas en í'a un estudi
molt acurat. Exposa l'abundosa
literatura
propagandística
i
guerra
Successió,
en
tant
patriòtica prosa
que
com
provoca
en
vers,
la
en
català
de
o
en
castellà, a favor de l'Arxiduc Carles o del rei Felip V. De les
obres
escrites
polèmica,
és
Catalunya". potser
en
molt
impremta
l'obra
més
austriacasta. Més
prosa.
en
català,
significativa Rafael
"El
Figueró,
important, segons endavant
i
d'intenció
despertador
Barcelona l'autor,
fa una anàlisi
de
1713.
del
És
bàndol
detallada
dels
principals conceptes que engloba l'obra. Exemples del bàndol contrari,
és
a
dir,
de
propaganda
filipista,
"Exhortació catòlica dirigida a la Nació Catalana" del
1711. Les obres en vers són nombroses i
tenim d'abans
reflecteixen
els ideals i esdeveniments de la guerra de Successió. Sota la forma de romanços, goigs i d'altres mètriques, s'expressa l'alegria de l'arribada de Carles d'Austria a Barcelona, tot invocant la llibertat i l'esperança de la victòria, burlantse de Felip V i dels francesos. Així assenyalem el "Cant del Ocells quan arribaran los vaixells davant Barcelona desembarc
de Carlos
Roser són aprofitats així
"Goigs
de
III
(que Déu
guard)".
Els
i del
goigs
del
i traslladats a exaltar "Carles III",
Carlos
tercer,
Arxiduc
d'Austria,
rei
d'Espanya, comte de Barcelona, príncep de Girona". També hi ha clares manifestacions contra el virei filipí Velasco, que no respectà les lleis i que havia publicat un edicte contra la
previsible
rebel·lió.
En
l'apartat
"l'espantall
de
l'absolutisme", Antoni Comas exposa una divertida composició titulada
"A
la
injusta
introducció
del
Duc
d'Anjou
en
Espanya" on es compara l'absolutisme i el poder del rei a un ídol : 44
Del rei Na buc o se
lüg
es féu fer un ídol gran perquè de tots en son regne com a Deu fos adorat. S'estableix Lluís
XIV
un
clar
i l'ídol
paral·lelisme:
que
ha
erigit
és
Nabucodonosor ei
seu
net,
és
Felip
d'Anjou. Aquest text forma part d'un aplec que pertenyia a l'antiga
casa
Baró
de
Mataró,
on
s'estatjà
l'esposa
de
l'Arxiduc, i que actualment és a la Biblioteca Popular de la Caixa d'Estalvis de Mataró ! l'autor remet a la nota 38, pàg. 4 9 d'aquest capítol). Aquesta anotació és interessant per la nostra exposició perquè referma la hipòtesi de que als grups socials aliats a l'Arxiduc, i .juntament amb la petita noblesa de la Plana de Vic i del Penedès, hi hem d'afegir la burgesia mercantil de la costa, de Barcelona a Blanes. Altres manifestacions català,
com
les
literàries
comparances
expressen
bíbliques
i
el
fervor
l'enardiment
religiós, o les profecies que no es compliren; la més famosa d'aquest
gènere és
"la
bonaventura
que
digué una
gitana
imaginària al Duc d'Anjou al partir de Paris per lo regnat d'Espanya", impremta de Joan Llopis, Barcelona
1707. Comas
exposa, en les pàgines següents, molts més exemples, fet que l'indueix a plantejar que la terminologia que s'atribueix a aquests segles "decadència" és prou dubtosa, doncs com es pot observar i ell mateix demostra, aquesta època és un dels períodes de cultiu més intens del català, malgrat el triomf borbònic; literatura que va ésser perseguida implacablement i en bona part destruïda, però com demostra l'autor, encara n'han pervingut prous exemples per ferne una valoració. El concepte de decadència és qüestionat també per Jordi Rubió 45
i Balaguer ( 100 ) . Amb
la
caiguda
austriacista Viena.
de
i els
Barcelona
membres
del
l'any govern
Del paper de la burgesia
1714, es
la
van
noblesa
exiliar
i la petita noblesa
a
que
havien tingut un rol tan decissiu, no se'n sap gaire; segons Eulàlia Duran, Narcís Feliu de la Penya
se suposa que va
morir abans del 1714. L'actitud dels membres de dels
Desconfiats
no
va
ésser
del
tot
l'Acadèmia
coherent;
sempre
s'havien mostrat austriacistes, com hem pogut veure en les línies anteriors, i ara, amb Felip V, treballen i es posen al seu servei, com Josep Aparici. Es produí una devallada demogràfica; habitants.
el
Principat
Segons
Josep
comptava
Aparici
la
només
amb
derrota
400.000
havia
estat
resentida fortament: "ara se acontenta cada un amb lo poch que té y no cuyda ningú de avansar lo que horia fet molt més abundant Catalunya" Amb la
(101).
derrota del
1714
els historiadors
Castellví,
Sampere i Miquel, Ferran Soldevila, i ratificat per Pierre Vilar, Núria Sales et alter, consideren "el fi de la nació catalana", però entenent aquest concepte com a fi de l'Estat català
autònom.
l'endemà
es
Com
trobaren
institucions
i
fiscals, monetari derivà
Núria
extingides
polítiques
representatives se'n
comenta
de
pròpies:
legislatives, i militar
l'apropiació
Sales,
"d'un
fet
dia
totes
Generalitat,
constitucions,
a les
Corts sistemes
propis deixaren d'existir, reial
o
afirmació
del
i
dret
d'apropiació dels béns que no eren ni privats, ni senyorials o
de
l'església"
segons cançons
Núria
(102).
Sales,
i literatura
En
s'hi
l'obra troben
política
de
de
Sampere
abundants la
i Miquel,
exemples
Guerra de
de
Successió
(103). Pierre
Vilar
fa
un
seriós 46
esforç
per
presentar
la
complexitat
del
fenomen
de
pèrdua
de
"l'estat
català".
Relacionant el moviment de 1640 amb el de 1705-1714, troba grans diferències: així com el primer va ésser un alçament pagès,
defensiu,
separatista
i exclusivament
català,
el
moviment d'aquests primers anys del see le XVIII es va fundar en les esperances i temors d'una classe mit.iana "en via de reconstitució en l'Espanya mediterrània, menys separatista, per
altra
banda,
respecte
Espanya,
que
desitjosa
d'intervenir en el destí espanyol" (104). Amb el que podem concloure
que a partir de
borbònica
amb Felip V,
legislació
1715 s'instaurarà
la
i amb ell, tot un nou
i administració
dels
país;
el
monarquia sistema
decret
de
de
Nova
Planta i la institució de la figura del Capità General seran els
punts
claus
d'aquesta
monarquia
absolutista
(105).
Aquest nou sistema de govern, que en principi semblava tant negatiu endavant
per
al
país,
va
i
al
mateix
obligar
temps
als
els
catalans
donava
a
les
mirar
mateixes
oportunitats que als castellans. Així doncs, el 1717 es van suprimir
les
duanes
interiors,
amb
el
que
tota
Espanya
restava obert al comerç català, en el 1725 deixava d'actuar el Tribunal de Béns Segrestats, i en temps de Carles III van ésser retornats aquests béns (106). Finalment, tot seguint a Pierre Vilar, entre els anys 1720-1725 es dóna un canvi de conjuntura que indica l'inici de l'impuls econòmic del segle XVIII
(107).
c ) a f ranee samen tj? Presentar
alguns
dels
efectes
més
immediats
de
la
instauració del decret de Nova Planta del 3 de març de 1716, és
interessant
per
observar
i copsar en quina
mesura
va
incidir en els diferents estaments socials del Principat. N'assenyalarem desaparició
de
alguns les
d'aquests vegueries 47
elements; sota
la
primer,
la
reorganització
territorial en corregiments, el territori queda dividit en dotze
corregiments;
Núria
decadència", ofereix un territorial
on
Sales,
mapa, ne
s'especifica
en
"Els
segles
15, de la nova
les
capitals
de
de
la
divisió
corregiment
(Barcelona, Mataró, Tarragona, Lleida, Cervera, Vilafranca, Manresa, Vic, Puigcerdà, Girona, Tortosa
i Talarn) i els
límits de corregiment, amb el que la Vall d'Aran capital (108).
a Viella En
catalans
segon a
queda
apart,
lloc,
traves
la
del
amb
institucions
incidència seu
en
organ
els
màxim
amb
la
pròpies municipis
de
govern,
l'ajuntament; segons Mercader i Riba "l'ajuntament borbònic fou
normativament
aristocràtic,
en
la
mesura
de
les
disponibilitats socials de cada lloc. Ho fou principalment a Barcelona, del consistori de la qual foren desallotjats del tot els estaments plebeus i mitjans", tesi per N.Sales, J.M.Torras s'han
especialitzat
ratificada
i Ribé i d'altres historiadors que
en el
tema; així
doncs, el
municipi
d'estaments cedirà pas a l'ajuntament oi.ligàrquic, fet que comportarà que a tot Catalunya, menestrals i pagesos siguin exclosos de l'ajuntament; a canvi va ésser creat un cos de "regidors" únic a cada ajuntament, nomenats pel
rei o la
reial Audiència (109). El tercer element, la desarticulació i
substitució
de
les distintes
universitats
i
col·legis
universitaris catalans del XVII: Lleida, Barcelona, Girona, Tarragona, Vic i Solsona, per
la de Cervera, l'única del
país, segons N.Sales; universitat mediocre com les altres. Presentar
la
fonamental
de
universitat
de
Cervera
descatalanització
és
com
un
difícil
de
element saber
i
valorar. A la universitat de Perpinyà, que es conservà fins el
1789,
evident,
els
jesuïtes
i a Barcelona
foren
un
factor
d'afrancesament
ho serien de castellanització.
paper dels jesuïtes, ja indicat
el
l'apartat
El
"permutació
fronterera", és d'estar a favor del factor polític dominant, al
menys
pel
que
es
pot
48
comprovar
en
el
camp
de
1'ensenyament El
(110) .
concepte
de
mediocritat
de
les
universitats
espanyoles dels segles XVI i XVII és ratificat per Ricardo García Cárcel, qui planteja que en aquesta època
l'educació
universitària
l'eficàcia
mai
no
va
poder
competir
amb
d'altres medis de comunicació, com el púlpit o trona, o el confesionari els àmbits
(111). La incidència de la universitat en tots de la vida de
la cuiutat de Cervera
ha
estat
estudiada per Agustí Duran i Sempere; fent un balanç força optimista d'aquesta fundació universitària, considera, d'una banda,
que
els
realitzats
amb
importants. Cervera
plans de la
nova
D'altra
en
una
reforma
i unificació
Acadèmia
banda,
i
van
presenta
inesperada
i
la
franca
van
donar
ésser fruits
Universitat
contradicció
amb
de el
propòsit fundacional, el de despertar la consciència de la unitat catalana, front la idea principal de Felip V d'acabar amb l'esperit polític que dominava tot l'estament escolar i per
tant
densitat
reduir-lo
en
d'habitants.
valoració
històrica
Catalunya,
fill
del
una "El
de
població
petita
catalanisme,
en
tots
els
el
elements
romanticisme,
és
i
nét
d'escasa sentit
de
racials
de
de
l'escola
cerverina" (112). En el camp artístic, sobresurt la construcció del nou edifici
universitari, que
es va
realitzar
entre el 1718 i el 1780. L'embelliment
molt
lentament
i decoració interior
és obra de Jaume Padró. Les façanes interior i exterior, i la planta, són reproduïdes en l'obra "L'època del barroc" de Joan Ramon Triado, així com el "Retaule Major" de la capella universitària de Jaume Padró (113). No gaires construccions més
impulsà
universitat
el de
rei
borbònic
Cervera,
es
a
Catalunya.
troba
la
gran
A
més
de
la
obra
de
la
Ciutadella, estudiada per Juan Miguel Muñoz en la seva tesi doctoral presentada en 1990. A Madrid, envoltava la cort tot 49
un
seguit
d'artistes
italians
i francesos
que
realitzen
obres de caràcter profà, que segons Martinell, fins llavors no havia existit a Espanya; en opinió d'aquest autor aquesta influència
francesa
no
transcendí
ràpidament
en
les
proximitats de la cort, tampoc ho feu a Catalunya, on les possibilitats sumptuàries
de caràcter profà eren nul·les.
Alhora comenta la voluntat de Catalunya per adaptar-se nous
corrents
europeus,
malgrat
la
manca
de
als
protecció;
l'iniciativa es veu reflectida en la traça de la façana de la
catedral
de
Girona
de Pere
Costa,
de
1730,
i en
el
"Retaule de Santa Maria" d'Igualada, que després d'un primer inetent el 1704 dels escultors Sunyer i Morató, que traçaren una obra "dins els cànons xurriguerescs" , es va reprendre en l'any
1718
projecte
pels
mateixos
adoptant
artistes
solucions
més
que
van
reformar
clàssiques.
el
Martinell
considera que durant la primera meitat de segle
l'actitud
renovadora de les arts a Catalunya era del mateix caire que a
la resta
d'Europa,
però
amb la
nota
peculiar
que
les
corporacions públiques i religioses estaven aferrades a la tradició, especialment en el camp de l'escultura
i en els
objectes litúrgics. En pintura, la primera obra francesa que coneixem, vestida
seguint
de deesa,
a
Martinell,
de Pere
és
un
quadre
Crussells, del
d'una
1725
dama
(114).
En
aquest sentit, en la producció de retaules no es reflecteix un afrancesament clar, sinó que es van introduint
elements
decoratius i ornamentals d'estètica clàssica, com hem pogut observar ja en les obres d'Arenys de Mar i Olot.
Qualitat
artística
En aquests anys en que ha minvat la contractació i per tant la realització d'obres, ens trobem amb una generació d'artistes de més qualitat que en el període anterior. En sobresurten els noms de Pau Costa (1664-1726), Jacint Morató 50
i Soler 1765)
(1683-1736), Lluís Bonifas i Sastre, l'avi (1683-
i Josep
Qualitat
que
Sunyer
demostren
l'organització 1'enmarcat éléments Franca
i Raurell, en
el
estructural
escènic,
el
decoratius,
i centre
entre
dibuix
de
la
de
1689-1751.
la
traça,
fábrica
desenvolupament
en la
Europa
actiu
del
influència
de
fusta,
tema,
exterior
en
en
els
d'Itàlia,
bàsicament, sense deixar
de
banda
l'evident vigor ideològic que l'obra comporta. D'en "Retaule
Pau
Costa
assenyalarem,
Major'' a l'església
Palafrugell,
Baix
Empordà,
en
aquest
parroquial contractat
període,
el
de Sant Martí
de
pels
sacerdots
i
jurats de la universitat a dit escultor, entre 1711 i 1723. Aquesta material
obra
és desapareguda,
fotogràfic
a 1'Arxiu
però
se'n
Mas de
conserva un
Barcelona,
fet
bon que
ajuda a estudiar i comparar aquest retaule amb la resta de la producció de Pau Costa (115). A l'església parroquial de Sant Esteve d'Olot, a més de l'esmentat "Retaule del Roser", trobem que va col·laborar, en la segona etapa constructiva, en el
"Retaule de Sant Josep", obra
que va iniciar
Josep
Cortada, de Tortellà, el 1701, establert a Olot, i continuà Pau Costa el 1726, essent enllestida el 1728 per Francesc Borge
i Francesc Escarpenter. El primer encàrreg el varen
fer el gremi de fusters de la vila i Josep Cortada, que era membre d'aquest gremi. El segon contracte data de l'any 1726 i el va dur a terme Mn Pere Serrat, membre protector de la comunitat de Preveres de la confraria de Sant Josep (116). Jacint Morató i Soler i Josep Sunyer i Raurell realitzen conjuntament el "Retaule Major" del convent de Santa Clara de
Vic,
a
Osona,
contractat
per
la
comunitat,
obra
desapareguda el 1936; datada del 1721, és de les primeres obres
que els estudiosos
imatges
conservades
especialitzada
es
i
consideren reproduïdes
comenta
que 51
van
academicista. De en
la
servir
les
bibliografia de
model
pel
"Retaule Major" de Cadaqués, però com ,ia indica Joan Ramon Triado, la traça que Jacint Morató va executar pel retaule de
Santa
Clara
guarda
molt
poca
relació
amb
el
que
va
realitzar Pau Costa per Cadaqués, que segons consta en el contracte, la devia
seguir. Aquesta
anotació podria
dur-
nos a la hipòtesi que el retaule del que avui se'n conserva il·lustració del convent de Santa Clara de Vic no sigui el de 1721, sinó que es tracti d'una obra posterior, doncs crec que seria el model directe del "Retaule Major del Miracle" del santuari del Riner, obra de Carles Morató i Brugaroles de l'any 1747-1758, fill de Jacint Morató i Soler (118). Lluís Bonifas
i Sastre
l'avi, el trobem treballant
a
Valls, on la confraria dels sabaters li van encarregar el "Retaule de Sant Marc i Sant Crispí", patrons dels sabaters, per a la capella que aquesta confraria tenia a
l'església
parroquial de Sant Joan Baptista de Valls. Obra contractada el 1717, no es va realitzar fins al 1720, i actualment se'n conserven fragments al Museu de Valls. El daurat va ésser obra de Pau Morales (119). Per a la mateixa parroquial, va realitzar patrona
el
de
l'execució
"Retaule de la Mare de Déu de la Candela", la
població,
Macià
Montanya
començat el
1732.
l'any
1722
L'obra
és
i
acabant
actualment
desapareguda. D'aquest escultor en puntualitzen els experts dues dades significatives imatgeria;
la primera
i de incidència en el camp de la
és que va ésser
alumne
de
Llàtzer
Tramulles, pare, en el seu taller establert a Barcelona, i autor del "Retaule Major de la Misericòrdia" de Reus l'any 1686, mestre
desaparegut dels
el
escultors
1936; i la segona, Lluís
i Francesc
que
és l'avi
Bonifas
i
i
Massó
(120). Josep Sunyer i Raurell, qui ja hem citat abundantment, encara li podem atribuir més obra; com el petit "Retaule de Nostra Señora de la Vida", obra de 1715, que es conserva en 52
la parroquial de Vilafranca
del Conflent, d'on
és
rector
l'abbé Cazes, al qui agraïm l'amabilitat per poder visitar la parròquia. Pel cambril de Font Romeu, signà a Odeilló la contracta per a la decoració, en el 1718; recordem que el retaule l'hem citat en l'apartat Tollón
comenta
que
les
portes
anterior. D'aquesta recorden
els
obra
dibuixos
de
Bérain, i els medallons a Bibiena. Martinell, per la seva part, fa èmfasi en el conjunt del Calvari, amb la figura de Crist d'un gran realisme, diversos àngels de l'alçada home
i altres
ornaments
que donen magnificència
a
d'un
l'obra
(121 ). De
l'església
francesa, afegim
hem
ara la
de
Sant
comentat
taller de Sunyer daurada
entre
el
informació
obra, que l'atribueix
Pere
d'Osseja,
"Retaule
del
a
la
Cerdanya
Roser" del
donada per Tollón
sobre
1699,
aquesta
a un escultor de menys qualitat del
(122). Segons ens consta, l'obra va ésser
1703-1706
per
Agustí
Bosil, de
Ripoll,
i
restaurada el 1871. S'hi pot afegir en aquesta església el "Retaule de Santa Llúcia", del 1709, segons Tollón, a partir del "llibre de comptes de l'obra de Sant Pere", a parroquial
d'Osseja
amb notes
de Jaume
l'arxiu
Girves, en
l'any
1709, escrites en català (123). Per emmarcar la idea exposada de la qualitat artística d'aquests
escultors,
d'influència
estilística
assenyalaré i
alguns
compositiva
que
exemples
provenen
de
l'exterior. En el cas dels retaules d'Arenys i d'Olot ja he fet
notar
l'adopció
del
marc
el·líptic
compositiu
per
primera vegada en els retaules, aspecte que hem considerat més barroc; a aquest element compositiu s'hi pot afegir el que
ha
plantejat
J.M.
Pons
Guri
sobre
la
influència
estilística del gravador Cario Maratta (1625-1715) en alguns dels temes marians del retaule major d'Arenys de Mar; el de la Nativitat de Maria i el de l'Assumpció de Nostra Senyora 53
(124). Temes que al mateix temps són extensibles a d'altres obres de Pau Costa, segons l'aproximació que s'ha
fet, des
del meu punt de vista, a l'obra d'aquest escultor. A Josep Sunyer se li atribueix els "plafons dels set sagraments" de la parroquial d'Espirà de Conflent, dels que s'ha trobat la influència directa en uns gravats sobre pintures de Poussin. Jean Tosti planteja i demostra aquesta hipòtesi; són gravats d'una
col·lecció
de
dues
sèries
de
sagraments,
realitzada per Poussin entre 1630 i 1642, i l'altra,
una entre
1644 i 1648, pertanyents a col·leccions particulars. L'autor presenta, entre
els
sagraments
mitjançant relleus
il·lustracions, escultòrics
(125).
54
i
els
la
relació
gravats
evident dels
set
NOTES
BIBLIOGRÀFIQUES
DEL
CAPITOL
I
1. AIMAR I PUIG, Ressenya històrica de la confraria i gremi de mestres fusters de Barcelona, sota la invocació de Sant Joan Baptista i Sant JOS^JLL Barcelona 1930. 4? pp. pp. 1416.
2. FERRER Y VIÑALS, Per la confraria Barcelona, Rafael Figueró 1680. 10pp.
dels
fusters.
3. AIMAR I PUIG, op. cit. pp. 15-16. "la creació de la confraria d'escultors fou impugnada per la de fusters, que al·legava vicis de nul·litat en la constitució. La reclamació no fou atesa pels tribunals de justícia i llavors vingué un llarg període d'actuacions judicials per a precisar quines havien d'ésser les feines privatives dels fusters i quines les dels escultors".
4. J.J.MARTIN GONZALEZ, El artista en la sociedad española del siglo XVII. Madrid 1984. pp. 94-95. C.MARTINELL, L'antic gremi d'escultors de Barcelona. 69 pp. Valls 1956. C.MARTINELL, "Antiguo gremio de carpinteros de Barcelona", Destino nQ 1127, 1959. Comenta l'autor que era un gremi molt poderos i molt ben organitzat sota l'advocació de sant Josep i sant Joan Baptista. Va perdre eficàcia el 1813 i va desaperèixer el 1834. El 15 de desembre de 1393 es van constituir en confraria, primer privilegi de Juan I. Altres privilegis d'Alfons el Magnànim i Felip III. En els aspectes de jurisdicció gremial, l'ofici de fuster es deglosa en fusters boquers i fusters caixers^. Els primers sota l'advocació de sant Josep, a la capella del claustre, i els segons tenen per advocat sant Joan Baptista degollat, amb capella a la giróla de la catedral. Aspectes que tracta en la mateixa mesura AIMAR PUIG, op. cit. p. 12, tenint en compte que aquest treball és anterior al de Martinell, i que aquest només en fa referència bibliogràfica en l'apartat "Bibliografia" del volum I d'Arquitectura i escultura barroques a Catalunya, Barcelona 1959. En l'apartat final d'aquest article posa els noms d'alguns agremiats notables. 55
5. C.MARTINELL, Arquitectura i escultura barroques a C_at_a_lun_va, Barcelona 1959. vol. Il, pp. 113-117. J.R.TRÏADO. L'època del Barroc. segles XVII-XVIII . Barcelona, 1984. Història de l'art català, vol. IV. pp. 6364. A.PEREZ SANTAMARIA, Escultura barroca a Catalunya. Els tallers de Barcelona i Vic (1680-1730!. Projecció a Girona. Lleida 1988. pp. 71-80. Amb un ampli apèndix documental, nQ 5 al 21 , on es reprodueix les ordinacions del reial privilegi dels escultors, nQ 5-6, i les denúncies dels fusters a escultors de Barcelona per realitzar treballs propis de fuster, nQ 7-13. Els documents 14-16 manifesten l'estat de comptes de la confraria d'escultors. El document nQ 18 presenta les proves d'un examen per esdevenir mestre escultor.
6. J.J.MARTIN GONZALEZ, op. cit. p. 94, recull l'exemple de Navarra i l'estudi fet per García Gainza on corrobora la hipòtesi de que no es coneixen ordenances independents d'escultors i entalladors.
7. A.PEREZ SANTAMARÍA, op. cit. pp..80-81. Els documents nQ 19-21 fan referència a la confraria dels sants Josep, Just i quatre màrtirs de Vic, que integra fusters i escultors.
8. J.BOSCH, Els tallers d'escultura al Bages del segle XVII. Beca d'Investigació Caixa d'Estalvis de Manresa, 1986. En premsa, 1990. Té un capítol dedicat a Els escultors, sistemes de treball i vies de creació. Aquest autor presenta un estudi acurat de les ordinacions i constitucions de les confraries de les que es conserva informació, com les de Vilafranca del Penedès, Vic i Girona. A Manresa, concretament, s'integren, sense que cap ofici prevalgués sobre els altres, els boters, torners, sombrerers i metrassers. Tampoc s'observa cap fenomen de fricció com a Barcelona entre els dos oficis principals, fusters i escultors.
9. AIMAR PUIG, op. cit. pp. 38-40, nota 8, varen ésser bons escultors en temps dels emperadors Dioclecià i Maximilià, i 56
turmentats en època de Rufí, i condemnats. Sant Germà que amb una pedra i martell el picaren al cap, i sant Pauli va ésser degollat; a sant Just li van tallar el cap; i a sant Sici el varen cremar. Així es pot observar en el retaule dedicat als sants. El retaule conservat a la seu de Girona presenta en relleus els quatre busts dels sants màrtirs, retrats de cos sencer en pintura sobre taula en combinació amb els elements escultòrics de tipus ornamental i estructural.
10. V. DOMÈNECH, H.isjb ojria. general de los Santos v varones ilustres en Santidad en el Principado de Cataluña. Gerona, Gaspar Garrich. 1630. pp. 112-122, mártires de Gerona: sant Germà, sant Pualí, sant Just i sant Sici. D.FRANCISCO DORCA, Colección de noticias para la historia de Îp-S. Santos Mártires de Gerona y de otras relativas a la Santa _Ig 1esj.a... de 1 a,_mis_ma__._çJjidad . Barcelona, imprenta de Tecla Pla Viuda, 1764. pp. 87-94. Francesc Dorca era canonge de la Seu de Girona, catedràtic de jurisprudència de lletres humanes de la Reial i Pontificia Universitat de Cervera. Aquesta obra pòstuma va ésser publicada per José Dorca, cosí de l'autor i alhora també canonge de la Seu. L'obra està dedicada al Sr. bisbe i canonge de la Santa Església de Girona amb una explicació de les raons que li indueixen a escriure aquest tractat.
11. J.BOSCH, Els tallers del Bages, op. cit. recull l'estudi de Pierre Bonassie La organización del trabajo en Barcelona a_£jLne_s del siglo XV, Barcelona 1975, en el que exposa clarament quina era la funció d'una confraria, l'estructuració interna en el sistema de treball, on la jerarquització laboral també hi té un paper predominant. La producció escultòrica dels Grau i dels Sunyer està ben definida i especificada. En un aspecte més ampli, PUIG I OLIVER en el capítol II de la Història de Catalunya dirigida per J.SOBREOUES I CALLICO, Hi stòria __de Catalunya (del segle XVII fins als nostres diesj, continuació de la Història Nacional de Catalunya d'Antoni Rovira i Virgili, vol. IX, Bilbao 1980. "Societat i cultura a la Catalunya del segle XVIII", redactat per Lluís Ma de PUIG i OLIVER, pp. 37-92. En les pp. 48-49 exposa l'evolució de la vida gremial: "Diguem només ara que el gremi conservà l'estructura d'associació professional, obligatòria, exclusiva i privilegiada, reconeguda oficialment per l'Estat, i que fou, malgrat les limitacions amb que fou constret, una veritable entitat de dret públic. El segle XVIII veurà la davallada lenta d'aquest estament 57
que tanta importància havia tingvit en el precedent".
libis. J.F.RÀFOLS, Diccionario de artistas de Cataluña. Valencia y Baleares. Barcelona. Bilbao 1980. 5 vols. C.MARTINELL, Arqui.tecJLU.r_aL i_..e.scii.l_tj.ira, op. cit. vol II, p. 114 i les pp. referents als escultors citats: Lluís Bonifaci, pp. 135-137; Joan Gra, pp. 151-153; Francesc Grau, pp. 129-130; Pau Sunyer, p. 125: Miquel Llavina, pp. 158159: Joan Roig, pare, pp. 118-121; Domènec Rovira el jove, p. 129; Francesc Santacruz, pare, pp. 130-135; Llàtzer Tramullas el jove, pp. 141-143; Bernat Vilar. pp. 147-148. A.PEREZ SANTAMARÍA, op. cit., ha actualitzat la documentació de les obres i artistes del bisbat de Barcelona, dels que he fet referència en el text. En l'apartat de "Biografies" del capítol I, escultors, trobem entre d'altres: Miquel Llavina, p. 130; Joan Roig pare, pp. 133-134; Francesc Santacruz pare, p. 136; Pau Sunyer, p. 138; i Bernat Vilar, p. 140.
12. CATÀLEG - CARTOGRAFIA DE CATALUNYA s. XVII-XVIII. setembre 1986. Motiu del Simposium I.M.C.O.S., Institut Cartogràfic de Catalunya.
13. CATÀLEG - CARTOGRAFIA, op. cit., pp. 74-75. Ref. 21. Any 1677. Autor, P.Du-Val; procedència: col. Gasset. p. 127. Ref. 47. anys 1712-1713; autors, Cassime, Dinant, Ramellati; procedència: col. J.Gasset. p. 132, Ref. 50. Any 1720. Autors: J.Aparici, Sabater i Martí: procedència: Centre Excursionista de Catalunya, portamapes nQ 2.
14. S.LLOBET, "Una descripción geográfica de Cataluña por José Aparici en el siglo XVIII". Hispània, tomo VI (1946), nQ XXV, Madrid 1946. Revista Española de Historia. Instituto "Jerónimo Zurita" (C.S.I.C.), pp. 632-669.
15. S.LLOBET, op. cit., p. 634 i nota 4. A aquest estudi sobre Josep Aparici crec interessant afegir les consideracions que fa Pierre Vilar sobre aquest "geògref, administrador i comerciant", pp. 407-411 dins del vol. II de Catalunya dins l'Espanya moderna (1962), Barcelona 1967, traducció d'Eulàlia Duran. P.Vilar es refereix al comentari 58
de Josep Aparici sobre Mataró, el ràpid creixement, i'opulència de les cases del homes rics. citat per Feliu de la Penya en els seus "Anales" i que correspon a l'obra de Josep Aparici "descripció", escrita en e] 1708 amb un mapa i inèdita, com ha indicat S.Llobet, al qui també remet Vilar; que considera que la 'descripció" és un testimoniatge psicològic força util si hom el compara amb altres textos, "l'atac contra els drets, contra l'envaiment dels poders públics en l'economia, contra el monopoli del tabac que n'ha matat ei comerç" es podria atribuir, segons Vilar, a un liberal del segle XIX, p. 4 09.
16. CATÀLEG DE CARTOGRAFIA, op. cit., Introducció Històrica. La segona contribució catalana a la geografia autòctona és Oleguer de Taverner i d'Arena, comte de Darnius. Mapa manuscrit, Ref. C. de la B. N. de Madrid, que acompanya també un llibre manuscrit en eJ text. S.LLOBET, op. cit., p. 635, "José Aparici tenía el título de « justamente merecido".
17. J . REGLA , El_s virreis _d_e_ Catalunya , Història de Catalunya, biografies catalanes, vol. IX. Barcelona 1980 (1956). p. 126.
18. J.REGLA, "El tratado de los Pirineos de 1659. Negociaciones subsiguientes acerca de la delimitación fronteriza". De Hispània, n9 XLII. C.S.I.C. Instituto Jerónimo Zurita, pp. 101-166. En la p. 103 insisteix en el concepte de línia fronterera de caràcter geomètric i racionalista. Respecte a les qüestions de la diplomàcia i dret internacional, recull un estudi de l'historiador Clark pp. 104-105. En l'apartat n9 IV, pp. 118-134, tracta en detall els articles "secrets" del Tractat de Pau dels Pirineus que es refereixen a la delimitació fronterera. En ei capítol V estableix la informació dels articles que fan referència al reestabl iment de la vida ¿jurídica a Catalunya, el Rosselló i la Cerdanya, pp. 135-151, i els pactes que fan ambdues monarquies. Mn. J. SANABRE, La acción de Francia en Cataluña L!.§.4_P_z 1659), Barcelona 1956. pp. 577-605, que corresponen al capítol XXII, El tratado de los Pirineos, amputación de los condados y resistencia de sus habitantes a la incorporación de Francia. P.LA FÀBREGA, L.'.qfer.iment ...de_^retj-pç.ess^ió d_e_l Rosselló a Es_pan_y_a (.1668-] 677 ) , Episodis de Historia n° 32. Barcelona 59
1962, 58 pp.
19. HJstòria_dels__PaXsj3s...^.ta]^ns, J.Ma SALRACH i E. DURAN, Barcelona 1982. vol. II, "Dels orígens a 1714". Les pp. 1108-1111, "el tractat dels Pirineus i la resistència del Rosselló a incorporar-se a França". En aquest apartat, Eulàlia Duran planteja qüestions que trobarem constatades en els estudis de Vilar i Sahlins sobre els problemes de frontera. En primer lloc, el país quedava dividit en tres vegueries: la del Rosselló, la del Conflent i la de la Cerdanya. El segon aspecte, és el del procés d'afrancesament; va ésser, segons l'autora, llarg i dolorós, produint-se molts incidents a una i altra banda de la frontera. En tercer lloc, la llengua i el clergat, elements molt importants pel nostre estudi. La Companyia de Jesús, que va mantenir-se neutral durant la guerra dels segadors, ara esdevingué un "eficaç instrument polític d'assimiliació francesa". Les altres ordes religioses continuaven depenent del superiors de la província tarraconense. Quant a la predicació, comenta l'autora, la llengua continuà essent el català, perquè el francés no era entés per la població, i el castellà només era utilitzat com a llengua de cultura. Així com les corporacions oficials civils es van adaptar al francés, el català perduraria durant tot el segle XVIII, com es pot observar en els llibres sagramentals i testamentaris. També s'hi pot afegir vides de sants, goigs i llibres de confraries, que encara avui es troben en el Archives Departamentales des Pyrénées Orientales. P.VILAR, "El Vallespir, el Rosselló i la Cerdanya: problemes de frontera", Dossier de 1'Avenç, n° 86. Octubre 1985, pp. 38-41. P.SAHLINS, "Del Tractat dels Pirineus (1659) als tractats de Baiona (1866-1868). Dues històries de la frontera de la Cerdanya", Dossier de 1'Avenç, nQ 86. Octubre 1985, pp. 4248. Referència bibliogràfica que m'ha indicat l'historiador Joaquim Mà Puigvert, company de treball i amic.
20. P.VILAR. "Problemes de frontera", op. cit. p. 38.
21. P.VILAR, "Problemes de frontera", op. cit., p. 41.
22. P.SAHLINS, op. cit., p. 42. L'autor matitza en el mateix 60
títol el període que va des del tractat dels Pirineus (1659), la seva addenda (1659-1660), i els tractats de Baiona (1866-1868) pel que respecte els Pirineus orientals. Frontera nacional que construiren els Estats francés i espanyol.
23. P.SAHLINS, ov.
cit. p. 42, notes 4, 5 i 6.
24. P.SAHLINS, op. cit., pp. 45-46. Per explicar aquest eran canvi que es produeix al segle XIX, l'autor mira enrera i exposa varis exemples de diferenciació existents .ia en el segle XVIII, de caràcter econòmic i demog'ràf i c. A.MARCET JUNCOSA, "El clergat rossellonès, agent de resistència a la francesització després del tractat dels Pi rineus" . I Congjrés ei'Història, Moderna de Catalunya , Barcelona 1984, vol. II. pp. 457-462. En les pp. 458-459 mostra exemples documentats de revolta per part del clergat i l'abadia benedictina de Sant Genis les Fonts, vinculada a Montserrat.
25. No utilitzarem més la terminologia "Catalunya Nord" perquè és un concepte que no satisfà els habitants del Rosselló, la Cerdanya, el Vallespir i el Conflent. D'altra banda, farem servir la veu "Rosselló" per a indicar tota aquesta zona fronterera i que actualment pertany a Franca. Així doncs, parlarem del Rosselló com indicatiu g 1obalitzador de totes les comarques. L'únic historiador que podem constatar personalment que accepta l'intercanvi cultural Catalunya-Rosselló és l'abbé Eugène Cortade, tant en la correspondència mantinguda com en la visita a i a casa rectoral de Pezzillà he trobat una persona acollidora, sincera i molt interessada en conèixer el tipus de treball que es fa aquí respecte el barroc. No solsament m'ha facilitat informació dels seus treballs sinó que també d'altres fonts bi bl iogràf i que"s no conegudes ni trobables a Catalunya; referències que em són d'una gran utilitat per a conèixer millor el tipus d'estudis que fan els historiadors de l'art francesos sobre l'obra del Rosselló. Així he pogut consultar, en els Archives Departamentales de Perpinyà, els diversos treballs de Yvette Carbonell Lamothe, i , pel sistema de préstec interbibliotecari, l'obra de B.Tollón, de la Université de Toulouse le Mirail.
61
26. E.CORTADE, Rentables baroques[„du Roussillon, Perpinyà 1973. Llàtzer Tramulles, pp. 91-108; J.J. Melair, pp. 125139; Josep Sunyer, pp. 141-162.
27. J.R.TRIADO L'_è.p_o_ç ji__.de L_b_arx.Q£. » op. cit., pp. 56 i 101102. p. 101, "l'activitat al Rosselló fou gran i destaquem els noms de Llàtzer Tramulles el Jove, J.J. Melair i Josep Sunyer".
28. J.BOSCH, Els tallers del Bases, op. cit., tota la seva obra es desenvolupa a la Catalunya Nord. Es conserva el retaule major E.P.Baixàs. E.CORTADE, op. cit., pp. 109-124. Louis Génères. J.R.TRIADO, op. cit., pp. 56, 88, 90 i 92.
29. E.CORTADE, op. cit., p. 125, comenta el problema, plantejat per nosaltres en línies anteriors, de que després de la Pau dels Pirineus, la nova província francesa no es separarà radicalment de la "mare pàtria", ja que en molts aspectes de la vida quotidiana i espiritual, es produirà des de llavors una doble influència, la de les dues grans monarquies veïnes, que atrauen els artistes, com el cas de Jacint Rigaud de Perpinvà, que va ésser demanat per la cort de Versalles, i 1'altre exemple, menys famós, d'Antoni Guerra fill (1666-1771), que va ésser pintor del rei Felip V. D'altra banda, artistes lianguedocians, com J.J.Melair, van venir a realitzar la seva obra al Rosselló juntament amb els artistes catalans. E.CORTADE, "L'oeuvre du sculpteur carcasonnais Jean Jacques Melair en Roussillon", Carcasonne 17-19, Mai 1968. pp. 17. Y. CARBONELL LAMOTHE, "L'oeuvre de Jean Jacques Melair saculpteur, de Carcasonne a Roussillon", Carcasonne 17-19, Mai 1968, pp. 1—15. Ambdues obres són publicades a les Actes du XLI..-XX.IV congrés d'etudes régionales tenus par la Fédérât ion historique du Languedoc méditerranéen et du Rp_i_3S_ilJLo_n_.et_j)a^ savantes: _du Languedoc-Pyrénées-Gascogrie. Carcasonne 1970. Ambdós autors coincideixen que el nom de J.J. Melair apareix per primera vegada en els arxius dels Pyrénées Oriéntales el 1675. En aquesta data es troben els contractes del "Retaule del Roser" de Rivesaltes, encarregat per la confraria del Roser, i uns mesos més tard, en el mateix any, el "Retaule de les Santes Júlia i Eulàlia" per a la catedral de Sant 62
Joan de Perpinyà, encarregat pels canonges de la catedral. Mentre que Cortade presenta un treball historiogràfic, Carbonell Lamothe reflecteix un estudi estilístic.
30. J.R.TRIADO, hlAj^oç.a_deljDarro_ç:. op. cit., p. 101. E.CORTADE, op. cit., no indica les dues generacions dels Tramulles. Quan parla de Llàtzer Tramulles només ho fa d'un de la generació del pre-barroc, segons el qualificatiu estilístic d'aquest autor.
31. C. M A R T Ï N E U J , Arquitectura i e_sç_ujj:_u_ra, op. cit., vol. II. P P . 12 5-130. E.CORTADE, op.cit. Josep Sunyer, pp. 141-162. J.R.TRIADO, op. cit., p. 102. E. CORTADE, "L'oeuvre dvi sculpteur Joseph Sunyer en Roussillon (+1751)". Fédération historique du Languedoc Méditerranéen et du Roussillon. XLII Congrès, Perpignan 1969. Montpellier 1970. pp. 159-173. En les pp. 159-160 situa a Josep Sunyer actiu vers el 1660; no essent viable una cronologia tan àmplia, Cortade remet a l'obra de J.Mà.GASÖL, "José Sunyer, escultor manresano", Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona, 1948, Barcelona pp. 389-408. No es veu amb claredat tot el llinatge, i per tant la no distinció dels dos Josep Sunyer presenta confusió en la cronologia de les obres datades entre 1672-1751.
32. J.M.GASÖL, "L'escola raanresana", Revista de Catalunya, no 3, desembre 1986. pp. 97-118. En la p. 100 comenta que els llinatges i dinasties artístiques són molt àmplies. Dels Sunyer, per exemple, se'n troben mit.ia dotzena d'escultors coneguts i documentats, presents durant un segle i mig en el món artístic del barroc. En la p. 106, exposa, a títol d'inventari, els primers cognoms. Agraeixo a Joan Bosch, historiador de l'art, company i amic, la indicació d'aquest treball, tant aclaridor, així com el seu" estudi sobre "els tallers del Bages", en premsa. En el recent catàleg del MIL·LENARI D'ART NORD CATALÀ, Perpignan 1989, pp. 115-117, es parla de Josep Sunyer com un artista plenament barroc. En aquesta obra no es fa cap referència als dos Josep Sunyer, doncs el retaule de l'església de Cotlliure es data el 1684 mentres que segons l'aportació de Mn Gasöl, l'obra de Sunyer Raurell al Rosselló començaria en aquesta obra de Cotlliure el 1698. Per tant, avui per avui, els autors rossellonesos no tenen encara aclarida la biografia de Sunyer. 63
B.TOLLÓN, Les retables sculptes, op. cit., p. 73, defensa la hipòtesi d'un Pau Sunyer i Josep Sunyer, germans residents a Prades, i d'un Josep Sunyer fill, resident a la Catalunya Nord. Aquest autor es basa en la bibliografia de Mn. Gasöl de l'any 1948 (vid nota 3 1 ) , en l'obra de Martinell (vol. II, pp. 125-130) j en l'article d'Eugène Cortade del Congrés de Montpellier de 1970. A la nota 31 de la seva tesi, p. 104, cita també a M§ Elena Gómez Moreno, que data l'obra de Sunyer del 1672 al 1751, dades que com ja hem pogut demostrar amb la nova aportació de Mn Gasöl, queden desgiosades per la vigència de dos Josep Sunyer. Tollón intenta fer un seguiment geneològic de la família dels Sunyer, consultant les actes notarials de 1'Arxiu de Prades, però la imbricació de famílies és molt complexa i no arriba a aclarir la situació.
33. En els Archives Departamentals des Pyrénées Orientales he pogut consultar, gràcies a l'amabilitat de la bibliotecària Mde. Hugas, sèries de fitxes tècniques amb informació i fotografies de 1'Inventaire général des monuments des richeses artistiques de la France. Série 53J, Canton de Pràdes; Canton d ' Argellés-Cotlliure i Canton de Saillagouse-Osse.ja. Prats de Lluçanès, E.G. Municipi de l'Osona, al Lluçanès, bisbat de Vic, hi havia hagut una petita església dedicada a sant Vicenç. El nou temple fou bastit entre 1627-1649. El 1714 va ésser incendiada la vila pel marqués de Poal. Es va refer en el 1777. Comentari fet per ANTONI PLADEVALL. J.VALLS I BOFARULL, Prats de Lluçanès, Resum històric. Ajuntament de Prats de Lluçanès 1988. p. 74 hi ha una imatge gràfica del retaule major dedicat a sant Vicenç. J.R.TRIADO, L'època del barroc, op. cit., p. 102, comenta que aquest retaule segueix l'esquema del de Prades. B.TOLLÓN, Les retables sculptes en Roussillon et Cerdagne française au XVIII s i_ècjLe. Tesi de tercer cicle. Toulousele Mirail 1972. En les pp. 71-73 intenta aclarir la biografia de Josep Sunyer, però queda dubtosa. Respecte l'obra de Prats de Lluçanès, comenta que abans de fer els encàrregs de Cotlliure, Sunyer va *rebre la comanda d'executar el "Retaule Major" de Prats de Lluçanès, per damunt dels projectes presentats anteriorment per dos escultors de Vic, Pau Costa i Jacint Morató, de molt de renom.
34. P.SAHLINS, op. cit., p. 46. "dues històries de la Cerdanya?". B.TOLLÓN, op. cit., exposa la gran obra de Sunyer en un 64
capítol titulat "L'atelier des Sunyer et son Rayonnement", pp. 70-100. Realitza al final del capítol un mapa geogràfic per situar les diferents esglésies parroquials on ha treballat, indicant alhora ia seu del bisbat, que és Perpinyà. El que em sembla més interessant, és la diferenciació que estableix entre límit d'Estat i límit de diòcesi. S'observa doncs que el límit de la diòcesi, o bisbat, va per damunt de la frontera d'Estat, aspecte que emfasitza i remarca les tesis presentades per P.Sahlins, posteriors a aquest treball de 1972.
34 bis. B.TOLLÓN, op. cit.. En l'apartat "les conditions de la vie artistique", p. 23 és d'on he citat 1'entrecomillat. p. 26 la referència a Josep Sunyer. Presenta un organigrama del nombre de col·legiats dels diferents oficis des de l'any 1698, any de la fundació, al 1788, moment d'extinció, i queda clarament reflectit que després del període d'impàs, vers el 1727-1750, amb un tota] de 13 col·legiats, l'etapa següent, del 1750-1785, la devallada és progressivament major.
35. J.BOSCH, "El limitado itinerario de Joan Grau (c. 16051685); tres vias de contacto con la modernidad europea: estampas, libros de devoción e importación de obras de Arte". VI Congreso Español de Historia del Arte, C E . H . A . , Los Caminos y el Arte. Santiago de Compostela (1986), 1989. pp. 3 3 3-315.
36. J.BOSCH, Tallers del Bages, op. cit., indica que és la primera obra documentada de Josep Sunyer i Raurell. J.GASÖL, op. cit., p. 106. Especifica el caràcter de col·laboració professional dels escultors, i assenyalem aquesta obra com un bon exemple dels tres mestres que assumeixen conjuntament comanda. J.GASÖL, Fitxa n2 443-444 del Catàleg del MILLENUM, Barcelona 1989, figures de Aaron i Melquisedec provinents del "Retaule de la Puríssima Sang" de la seu de Manresa. Els números d'inventari del Museu Històric de la seu de Manresa, 70-71.
37. E. FABRA i SALVAT, "Confraries i gremis de la ciutat de Valls, II", Quaderns de Vilaniu, n° 11, 1987. Miscel·lània de l'Alt Camp, pp. 43-68. En les pp. 44-45, imatges dels 65
plafons de la vida de sant Isidre i sant Pere; l'autora comenta el contracte i especifica què va fer cadascun dels escultors. Al mateix temps se sap, documentalment, que aquesta obra va ésser daurada per Magí Torrebruna, natural de Cardona, en el 1700. En la p. 45 es parla del contracte i s'indica Francesc Grau i el seu gendre Pere Arnau, el que és incorrecte, doncs el gendre de Francesc Grau era Salvador Pere Arnau. Les pp. 4348 es dediquen a l'explicació de la confraria. E. FABRA i SALVAT, "Confraries i gremis de la ciutat de Valls, I", Quaderns de Vilaniu, nQ 7, 1985. Miscel·lània de l'Alt Camp. p. 3-18. En la p, 5, Capella de Sant Pere i Sant Isidre. Els quadres que adornen la capella es pintaren l'any 1725. En aquesta primera part de l'article, l'autora dóna a conèixer el nombre de capelles decorades amb pintures i retaules que es trobaven a la parroquial de Sant Joan Baptista de Valls. F. OLIVÉ, "Quatre-cents aniversari de la construcció de l'església parroquial de Sant Joan Baptista de Valls, 15831983", separata dels Quaderns de Vilaniu nQ 3, 1983, 24pp. Exposa les etapes de construcció de la parroquial i els diferents incidents soferts per l'edifici. Crec interessant remarcar la validesa dels testimonis orals sobre l'ubicació de cadascun dels retaules que es trobaven en les diverses capelles de l'església parroquial abans de la seva destrucció en el 1936; així com l'atenció de Mn Francesc Esteso, rector de la parroquial, en facilitar la tasca fotogràfica i informativa sobre els treballs que estan realitzant els joves historiadors de Valls.
38. J.R.TRIADO, op. cit., p. 99. L'autor es documenta en l'obra de J. FUGUET i SANS, "Els escultors Espinalt de Serrai i el retaule de Sant Victorià de Barberà de la Conca", Centre d'Estudis de la Conca de Barbera, aplec de treballs nQ 3, 1981, pp. 269-277. Montblanc. En aquest article, 1'autor presenta, com ell mateix indica, un estat de la qüestió de les publicacions sobre els Espinalt, basant-se en els treballs de C.MARTINELL, op. cit., vol. II, pp. 149-150, el diccionari RÀFOLS, que ,jo també he consultat, i treballs d'Agustí Altisent i Tomàs Capdevila, p. 2 70. En la p. 271 s'indica l'obra realitzada per Isidre Espinalt i Travera; es concreta, entre altres obres que no repetirem, que "en 1696 contracta un retaule per la confraria de sant Eloi de Valls, pel preu de 640 lliures ( . . . ) l'any 1699 esculpirà un segon, també per a la parròquia de Passanant. Pel mateix poble va fer el retaule de Sant Antoni de Pàdua l'any 1700 ..."; obres desaparegudes en el 1936.
66
39. E.FABRA i SALVAT, op. cit., Quaderns de Vilaniu n° 7, 1985, pp. 3-5. Comenta el preu pel que es va fixar l'obra, 650 lliures, i afegeix que "els laterals de la capella també són del mateix Espinalt, que els feu l'any 1711". Suposo que quan parla dels laterals es refereix als relleus .esculpits amb escenes de devoció de la vida dels dos sants. En l'apèndix documental, p. 15. assenyala activitats de les diverses confraries entre 1693 i el 1702. En ambdues dades trobem la referència de la confraria de "Sant Eloy i Sant Antoni de Pàdua". Com es pot observar, el nom propi d'Eloi està escrit amb diverses variants, és per això que l'escribim entrecomillat quan el transcribim de let bibliografia consultada. F. DE MORAGAS, "L'art, els artistes i els artesans de Valls", Boletín Arqueológico de Tarragona, vol. I, 19211922, tercera època, pp. 15-17, 43-45, 65-67, 75-77 de 1921; pp. 105-107, 143-147, 232-236, de l'any 1922. p. 67, Isidro Espinalt; la informació donada per Fidel de Moragas aclareix l'aspecte dels laterals de la capella, com hem indicat en línies anteriors. Així doncs, segons l'autor, Isidre Espinalt, en el 1715, cobrà dels procuradors de la confraria de sant Eloi i sant Antoni de Pàdua (amb l'error d'indicar Francisco de Pàdua), 450 lliures barceloneses, del preu fet de l'obra del colateral del retaule de l'esmentada confraria.
40. J.FUGüET i SANS, op. cit., p. 271, obra que faria pel preu de 600 lliures, que va fer efectives el canonge Pere Antoni i Fuguet , fill de la vila. L'autor ens remet a la font on ha tret Ja informació i alhora indica les errades que es troben en les obres de RÀFOLS i MARTINELL, vol. II, p. 150. Obra desapareguda.
41. C.MARTINELL, Arquitectura i escultura, op. cit., vol. II, pp. 121-124. L'autor es remet a la informació donada per Ceán Bermúdez, de la que cal assenyalar dues dades significatives: una, coetani de Pau Sunyer (+1694), i 1'altra, Andreu Sala, format al taller de Francesc Santacruz pare. A més a més, presenta tota l'obra documentada que es coneix d'aquest escultor. Es conserva també la imatge de sant Gaietà al Museu de la catedral de Barcelona (Làm. 7 4 ) ; (làm. 75) és la imatge de sant Francesc Xavier. El diccionari RÀFOLS parla de dos Andreu Sala, amb el que no aclareix la informació que dóna. J.R.TRIADO, op. cit., p. 96 situa la personalitat artística d'Andreu Sala, i en les pp. 67
124-126 presenta imatges de la seva obra. El "Retaule del Sant Crist" dels Agudells, de 1680, citat així per Martineil, anava destinat a la parroquial de Sant Genis dels Agudells de Barcelona, avui destruïda. J.MAS Pbre, "Notes d'escultors Antichs a Catalunya", Boletín de la Real Academia de Buenas Letras, tomo 7, 1913-1914. pp. 185-192. En la p. 187, Andreu Sala, esculptor, 1685, "Apoca (...) firmada per dit escultor als obrers de 1'església de Sant Genis deis Agudells com a paga parcial del retaule del Sant Crist (Arx. par. d'Agudells, llibre d'Obra de 1670 a 1806, f.17)". En l'obra de M. TRENS, Tresojr âr_t_i_s_tj_ç del bi_s_bat de Barcelona. Barcelona 1926, manuscrit de 1'Arxiu Diocesà de Barcelona, 402 pp., en la p. 4 7 es fa esment de la parròquia de Sant Genis dels Agudells i de l'existència d'un altar major neoclàssic, de grans plafons pintats i bonic. No creiem que es tracti d'aquesta obra. D'altra banda, en l'obra de MARTI BONET, JUNCA i RAMON, i BONET i ARMENGOL, El convent i parròquia de St. Agustí de Barcelona, Notes històriques. Barcelona 1980, en la p. 79 s'esmenten les parròquies existents a Barcelona en el primer terç del segle XIX, que són: església de Sant Cugat del Rec de Barcelona, la parroquial de Sant Jaume, la parroquial de Sant Just i Pastor, l'església de Sant Pere, la parroquial del Pi , Santa Maria del Mar i Sant Miquel . Com es pot observar no hi ha cap referència a l'església parroquial de Sant Genis dels Agudells. Això pot ésser degut a que aquesta església pertenyia a 1' arxiprestat de la Vall d'Hebron, no considerant-la aleshores com a terme municipal de Barcelona. La no esxistència d'aquest edifici, E.P. de Sant Genis dels Agudells, queda corroborada en el CATÀLEG del Patrimoni Arquitectònic-històrico-artistic de la Ciutat de Barcelona, Ajuntament de Barcelona 1987.
42. J.M.MADURELL i MARIMON, "Els dos retaules majors de l'antic convent de Santa Clara de Barcelona", Cuadernos de Arqueologia e historia de la Ciudad, separata nQ XV, 19 73, pp. 1-16, seguint la numeració de la part inferior dels fulls. J.M.MARTI BONET, Sant Vicenç de Sarrià, Catàleg monumental de 1 ' Arquebisbat de Barcelona, 1987, vol. II/1, pp. 342350. "Altars laterals de la banda dreta. Retaule major de l'antic convent de Santa Clara de Barcelona". Les pp. 207, 260 i 403 són il·lustracions corresponents als sants que configuresin el retaule major. Aquestes làmines són les mateixes que reprodueix Madurell i Marimon en el seu estudi, al mateix temps que l'autor del catàleg es basa documentalment en l'obra d'aquest, no aportant cap innovació al respecte. 68
J.FIGUEROLA, Fitxa nQ 398 del Catàleg del MILLENUM, Barcelona 1989, fa el comentari de la figura de sant Antoni Abad d'aquest retaule major a Sarrià, i dóna les dades de 1686-1689. A.PEREZ SANTAMARÍA, Escultura barroca, op. cit., pp. 175179, presenta una fitxa tècnica de l'obra, un esquema compositiu del retaule en la p. 179; un comentari descriptiu de cadscuna de les figures que el composen i els diferents trasllats soferts pel retaule.
4 3. E. JUNYENT, La ciutat de Vic i la seva història, Barcelona 1976. Cap. 7, En les guerres del segle XVII, pp. 204-243. N.SALE S, Els segles de la decadència. s.XVI-XVIII, Col. Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar, vol. IV, Barcelona 1989, pp. 398 i 411-424. p. 414, mapa de les vegueries, principis del XVIII segons Josep Aparici. M.REVUELTA GONZALEZ, La exclaustración 1833-1840, Madrid 1976, exposa el procés, a nivell estatal, de la desamortització eclesiàstica, pp. 281-293 fa referència als motins contra els religiosos a Aragó i Catalunya, pp. 284287, "disturbis de Reus i comarques", pp. 288-292, "incendis i assesinats a Barcelona", pp. 292-299, "generalització de 1 ' exclaustrado a Catalunya". C.BARRAQUER i ROVIRALTA, Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del s. XIX, Barcelona 1901, 2 vol. Del mateix autor, Los religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, Barcelona 1915-1917, 2 vols. Font bàsica de consulta per l'historiador i l'historiador de l'art per comprovar l'estat dels edificis i la trajectòria de l'obra en aquest període. C.MARTINELL, Arquitectura i escultura, op. cit., vol. II, indica moltes referències de la destrucció del 1936. Per constatar l'estat de la qüestió de l'obra en aquest període, són de gran ajut les monografies històriques de caràcter local que complementen la informació que s'obté de C.Martinell.
44. A.PLADEVALL i FONT, Santa Maria de la Gleva, patrona de la plana de Vic, Barcelona, 1988. pp. 81-90, "Reformes de l'antic santuari", p. 83, "l'obra que avui admirem a la Gleva és una reproducció de l'obra original, puix que aquella fou destruïda el 1936, però és una còpia molt fidel com es pot comprovar per les antigues fotografies que n'han quedat i pels autors que feren la seva reproducció ...". Més avall indica que l'altar actual es va fer entre 1941-1945. J.M.BOSCH, Els tallers del Bages, op. cit., també para 69
atenció en aquest fet. J.M.GASÖL, "Josep Sunyer, escultor manresano", Anales v Boletín de los Museos de Arte de Barcelona, vol. VI 1948, .iuliol-desembre, pp. 389-408. Exposa tota l'obra de Sunyer, tant en el Principat com en el Rosselló. Les pp, 398-400 corresponen al retaule ma.ior de Santa Maria d'Igualada. C.MARTINEL·L, "El retablo mayor de Santa MS y sus autores", Miscelania Aqualatensia, Igualada 1949, pp. 9-21. En la p. 20, apartat "destrucción y reconstrucción", l'autor comenta, amb to patètic: "al llegar les días trágicos de julio de 1936, este templo igualadino, como otros muchos, fué profanado por los sin Dios y destruidos todos sus retablos" ; més avall indica que en el 1939 es va crear una Junta de reconstrucció de temples d'Igualada, refent-se aquest entre 1944 i 1947. A.PEREZ SANTAMARÍA, op. cit., pp. 286-294, presenta una anàlisi de l'obra, no fent esment d'aquesta reconstrucció, que penso és fonamental per entendre no sols l'obra, sinó també la mentalitat de part de la població d'Igualada i la seva voluntat per refer-lo. Segons l'autora, Tiana i Benet, i d'altres, van daurar el retaule el 1787. A.PEREZ SANTAMARÍA, op. cit., en la p. 104 indica els comitents. pp. 241-246, indica la desaparició del 1936, però no fa cap comentari sobre la reconstrucció posterior. "Cassà de la Selva", Destino, 1963, n9 1334, p. 24. En aquest article es comenta la destrucció de l'obra el 1936, que es va refer a partir de les fotografies que quedaven, a l'igual que en els altres casos exposats. De la fàbrica quedaven 6 columnes salomòniques del cos principal, de fusta i daurades; dues grans portes del basament i part del manifestador central. La reconstrucció de l'obra va ésser en època del Mn Josep Xutglà, amb el recolzament dels feligresos, que van aportar un 90% del total de les despeses. Ramon Pericay, mestre fuster, va encarregar-se de refer el retaule en el 1959, i Prim va realitzar les pintures de l'església. L'ofrena d'un poble, Cassà de la Selva, desembre 1959. Editat per la Comissió Local pro reconstrucció de l'Altar Ma.ior.S.N. Josep Mà Escalona, de Cassà de la Selva, estudiant de l'Estudi General de Giro'na, i alumne de l'assignatura Hè de l'Art Modern, curs 1988/89, m'ha proporcionat aquesta informació, així com estampes, recordatoris i fotografies del retaule de Cassà, tant de l'antic com de l'actual, imatges cedides per Mn Pere Casals, rector de Cassà de la Selva. Agraeixo a ambdós sincerament la seva col·laboració.
45.
A.PLADEVALL,
op.
cit.,
p. 70
83.
L'obra
la
va
pagar
l'industrial de Manlleu Josep Sanglas i Alsina "i li va costar en aquell temps més d'un milió de pésetes". De la restauració se'n va responsabilitzar l'arquitecte Josep M§ Pericas i l'escultor Josep Mà Camps i Arnau. C.MARTINELL, "El retablo mayor de Santa Ma de Igualada", op. cit., p. 20. La reconstrucció del retaule va ésser encarregada al propi Cèsar Martinell qui "procedió a base de fotografías y de los elementos existentes, a trazar el correspondiente proyecto con la máxima escrupulosidad". Hi varen contribuir també els marmolistes Ricard i Josep Andreu, i el fuster Anastasi Perramón, i 1'escultor Pueyo. En la p. 21, una proclamació de victoria, acaba l'article: "el glorioso retablo levantado por los igualadinos a principios del siglo XVIII, en mala hora profanado al cabo de dos centurias, vuelve a tener realidad por obra de la fe inquebrantable de los descendientes de aquellos constructores ...".
46. J.M.MADURELL MARIMON, L'Art antic al Maresme (del final del gòtic al barroc salomònic ) • Notes documentals, Mataró 1970. p. 106, Retaule del Roser a Sant Vicenç de Llavaneres. No presenta dades concretes. J.MAS, Nota històrica de l'església parroquial de St. Vicenç de Llavaneres, Barcelona 1921, 32pp. En les pp. 2-3 comenta que la parròquia de Sant Vicenç era sufragània de la de Sant Andreu, encara que ja consta en el 1174. En el 1577 es decretà la separació de Sant Andreu i la creació de la parròquia de Sant Vicenç. Entre el 1591-1601 s'eixecà i consagrà la nova església. Hi ha referències, pp. 13-14, de "l'Altar del Roser", que segons J.Mas l'havia començat Josep Francas i el va continuar Domènec Rovira, mestre escultor, juntament amb Salvador Alié, fuster de Canet. Segons l'autor, l'estil és del renaixement. L'única dada referencial és la de la mort del mossèn de la parròquia, el 1658, però no hi ha dades concretes de l'obra. La referència concreta sobre Llavaneres és la del retaule major executat per Agustí Pujol els anys 1617-1618, p. 10. J.R,TRIADO, L'època del barroc, op. cit., nota nQ 60 i pp. 33, 48 i 54, fa referència a Sant Andreu de Llavaneres. C.MARTINELL, Arquitectura i escultura, op. cit., vol. I, Agustí Pujoi.
47. C.MARTINELL, Arquitectura i escultura, op. cit., vol. II, pp. 148-149, comenta que en 1696 era prohom del gremi d'escultors i que en 1697 va actuar d'examinador de Joan Roig, fill. (làm. 35) reprodueix el retaule de Sant Andreu. J.R.TRIADO, op. cit., p. 98. 71
4 8. I.CLOPAS BATLLE, Resumen Histórico de Martorell (Relacionado con la historia de Cataluña). Martorell 194 4, 216 pp. "Edad Moderna", pp. 10 9-150. En les pp. 13 5-136, "Francesc Espill y eJ Estilo barroco en Martorell". De l'obra de Sant Andreu de la Barca hi ha documentació: l'autor es ratifica en el "Llibre de coses memorables de esta rectoria de Sant Andreu de la Barca". I.CLOPAS BATLLE, Notas históricas de la Iglesia parroquial de Santa Maria de Martorell, Martorell 1960. 64 pp. En p. 20, "la Capilla del Santísimo Sacramento"; p. 21, fotografia del retaule del Sant Crist de Francesc Espill. En les pp. 27-30, "Fondos documentales utilizados para la historia de la Parroqu i a".
49. M . RUFE i MAJO, Sant Pere de Rubí ( els darrers vint anys). Rubí 1987. En les pp. 12-28 fa un resum dels altars que hi havia a la parroquial, anteriors a l'incendi de l'església l'any 1936. En la p. 27, exposa la ubicació de la capella del Sant Crist, a mà esquerra entrant pel portal vell al costat del baptisteri, i indicant que l'actual és una rèplica. En la p. 28, fotografia de l'antic retaule, de l'any 1920.
50. C M A R T I N E L L , Arquitectura i escultura, op. cit., vol. II, p. 158. Amplia les poques dades referencials d'aquest autor amb el comentari de que Miquel Llavina va ésser cridat junt amb Domènec Rovira, nebot seu, en el 1660, pel gremi de fusters per a declaracions relacionades amb el plet entre escultors i fusters. J.RÀFOLS, op. cit., Miquel Llavina i Antoni Llavina, el 1684 comencen l'altar dels Colls. J.R.TRIADO, op. cit., Antoni Llavina, nota 108. Miquel Llavina, pp. 63, 65, 90 i 101.
51. A.PLADEVALL, El santuari de la Mare de Déu del Coll, de les Guilleries. Barcelona, 1974, 83 pp. En les pp. 16-17 remet la troballa de la informació a inventaris inèdits dels anys 1687 i 1732, guardats a 1'Arxiu parroquial d'Osor. En aquests inventaris consta la riquesa ornamental del santuari benedictí del Coll anteriorment. J.CARRERAS CANDI, Geografia General de Catalunya, província de Barcelona, per Cels GOMIS, Barcelona 1911. p. 422, 72
Monestir de la Mare de Déu del Coll, Guilleries, bisbat de Vic; classificació, parròquia rural de 2ñ classe.
52. J.FORT I GAUDI. Història de Sant Climent de Llobregat, .Arxiu marià. Sant Climent de Llobregat, 1981. pp. 57-75. Referències a confraries i altars. Altar de Sant Sebastià (1720-1759), Altar del Sant Crist (1733), etc. En la p. 57 es parla de 1'origen de la confraria del Roser, 1579, i de Ja construcció del retaule, segons el llibre d'obra de la confraria, per Miquel Llavina en el 1725.
53. J.RÀFOLS, Pi ce ionari, op. cit., el contracte concertat entre l'artista i els consellers i prohoms de la Universitat de Terrassa, estipulava que se li donaven 18 anys de plac per obrar-lo, i que li seria pagat un total de 6.000 11 iures. C.MARTINELL, Arquitectura i escultura, op. cit., vol. II, pp. 146-147.
54. C.MARTINELL, ibid. J.R.TRIADO, op. cit. p. 98. J. SOLER i PALET, "El retaule ma.ior de l'església parroquial de Terrassa", Vell i Nou, vol. I, n? 3, època II, 1920, pp. 73-81. Treball en que es basa Martinell per a fer els seus comentaris. En aquest article l'autor presenta un estudi acurat , de tipus historiogràfic i documental, sobre l'obra. Les primeres pàgines estan dedicades a exposar els treballs dels tractadistes neoclàssics que tractaven el barroc amb menyspreu, i la rèplica d'estudis del barroc en els primers anys del segle XX. En les pp. 77-80, dóna a conèixer el contracte i l'historiador que el va publicar per primera vegada, Josep Ventalló. Intercalades en aquestes pàgines, hi ha fotografies de l'obra. Acabant l'estudi en la pàgina 81 amb la descripció de La visita pastoral del 6 de maig del 1700 i amb la nota, que consta en un manuscrit de 1'Arxiu Parroquial, de que l'altar és obra de Cantarell. D'aquí ve l'afirmació de l'intervenció d'altres mans, com indica Martinell, i la menys qualitat.
55. Història dels Països Catalans, op. cit., vol. II, cap. 37: "Vers un nou predomini burgès (1659-1705)", pp. 11121113. R.GARCIA CÁRCEL. Historia de Catalunya, siglos XVI-XVIII, 2 73
volms. Barcelona 1985. En el vol. II, apartat "Balance final: de Felipe V a Carlos II", pp. 205-210 , "la recuperación económica", p. 205 insisteix que el cas català ha estat ben analitzat per Pierre Vi]ar, i remet a l'obra d'aquest autor, Catalunya dins 1'Espanya Moderna, vol. II, op. cit. pp. 373-387 i 390-400. En aquestes pagines, Pierre Vilar fa un estudi del redreçament monetari, amb el moviment dels preus entre 1675-1705. N.SALES, Els scales de la decadència, op. cit. pp. 396-401. "Prosperitat o penúria?". Enfoca l'estudi remarcant el redreçament econòmic al camp, posant molts exemples concrets, extrets de Pierre Vilar, o de E.Giralt, o de C.Martínez Shaw. i especificant la quantitat d'obra construïda i esculpida que es troba, tant en el Principat com en el Rosselló, després de la segona meitat del XVII. Quan posa exemples del Rosselló, remet a l'obra d'E.Cortade, Retables baroques, op. cit.
56. N.SALES, op. cit., p. 398. L'entrecomillat correpon a la p. 401. L'autora emfasitza el procés de construcció, citant l'article de Ramon Planes i Albets.
56 bis. R.PLANES i ALBETS, Contractes d'obres al bisbat de Solsona (1661-1790), Solsona 1985, 62 pp. C . SALA GIRALT , L ' ajr t religiós a la comarca de la Garrotxa , ei pre-renaixement, el renaixement, el barroc, i el tï"_4n_sit dJ.A«n.a._terLdènçi.a_a lj al tra .( s .xv_a XVIIJ . Ôlot 1987. 171 pp.
57. R.PLANES i ALBETS, op. cit., seguint l'ordre de descripció de les obres, citarem les pp. on reflecteix els contractes, p. 26, 35, on explicita en l'encapçalament de cadascun d'ells, qui és el cornitent, amb quin escultor, i el seu lloc d'origen, es fa el tracte, el tema del retaule i on va ubicat. La major part d'aquesta obra és desapareguda. Farem esment del contracte entre el bisbe de Solsona, Lluís de Ponts, o Pons, i Pere Serra, escultor de Barcelona, per la fàbrica d'un retaule per a la capella del Santíssim Sagrament de la catedral de Solsona, p. 26. A.PEREZ SANTAMARÍA, Escultura barroca, op. cit., pp. 603604, presenta els documents n° 288, 289, 290, que són Apoques de l'escultor Pere Serra a compte del seu treball en el retaule de la catedral de Solsona. En la de l'any 1682 s'observa el nom del daurador del retaule, Magí Torrebruna. L'escultor Pere Serra, actiu des del 1653 segons J.R.Triadó, 74
va realitzar el "Retaule Major del Roser" per a la parròquia de Sant Cugat del Rec de Barcelona en el 1670, desaparegut, el "Retaule Major" del convent de la Mercè, en el 1671, desaparegut, i la traça per el retaule de la capella de Sant Sever de la catedral de Barcelona, que executaren Jacint Trulls i Agustí Llinàs en el 1680. J.R.TRIADO, op. cit., p. 88. Com podem observar, en el 1681 el trobem treballant a Solsona; és doncs una altra mostra del moviment alternatiu. De l'església de Sant Cugat del Rec, podem constatar que avui no existeix aquest edifici, per la informació obtinguda del Catàleg del Patrimoni Arquitectònic Històrico-Artístic de la Ciutat de Barcelona, 1987.
58. C.SALA Lasarte.
GIRALT,
op.
cit.,. pròleg
de
Joan
Ainaud
de
59. P.ANDRES DE P A L M A D E MALLORCA, O.F.M. Prat de Llobregat. Ensayo histórico. Prat de Llobregat 1958. En les pp. 38-40 parla de la construcció de 1'església parroquial dedicada a sant Pere i sant Pau; en les pp. 41-62 fa una descripció del temple, indicant tots els altars que hi havia. Respecte l'altar major, comenta que ja en el 1929 va ésser desmuntat per Mn. Antonio Martí per por a que es desplomés, doncs la fusta s'estava deteriorant. Obra destruïda en el 1936. En les làm. V i VI reprodueix l'antic retaule de l'altar major.
60. R.VILADES i R.SERRA, "Inventari del patrimoni artístic i documental religiós i civil, desaparegut dvirant la guerra civil", L'Erol 1989, any 8, n° 28. pp. 41-58. En la p. 48, fotografia del retaule i capella del santuari, de 1'arxiu Luigi. En la p. 50 informació dels autors i data de construcció del retaule. Agraeixo sincerament a Rosa Serra, membre del Consell de Redacció de l'Erol, i companya de carrera, la informació que m'ha proporcionat sobre la zona del Bergadà.
61. J.R.TRIADO, op. cit., p. 166, Sant Martí de Maldà. Lluís Bonifaci Besari , pp. 71-77. E.FABRA SALVAT, op. cit. I, p. 5 documenta l'obra, 1695. C.MARTINELL, Arquitectura i escultura, op. cit., vol. II, pp. 135-137. Lluis Bonifaci; dóna com a dades del retaule de Sant Pere i Sant Pau 1693-1694, i també el de Sant Isidre.
75
62. J.M.MADURELL MARIMON, "El presbítero Vicente Massanet. la iglesia de Rupià y la capilla de San Paciano de la Seo de Barcelona" , Anales del Ins_t_itu.tç>__dç Estudios Gerundenses . vol. IX, 1954, pp. 6-47. En Jes pp. 19-28 es fa referencia al temple de Rupià, disposicions, encàrrecs d'obres, etc. document 1, p. 29. Els documents 12 i 13, pp. 15-48. A.PEREZ SANTAMARÍA, op. cit., p. Ill; dades 1679-1680, indica que el comitent és Francesc Santacruz. Els documents no 248-249 indiquen la contractació de l'obra, però aquesta documentació ja es trobava publicada en l'article de Madurell i Marimon indicat a l'inici de la nota. L'autora indica, en el document n2 90, la contractació del daurat a J.Vaziana el 1686.
63. J.MAS, Nota històrica de l'església parroquial de Santa Ae'nès de Malanyanes (Jji_sjbat i E_rp_v_íncia_ de .J3.arcel_o.n.a_) . Barcelona 1923. 16 pp. En les pp. 9-10, "Retaule de Santa Agnès de Malanyanes", contractat el 1680 pel rector i veïns del municipi a Jaume Roig. Es determinà "que cada parròquia donés un trentè dels fruits que es collien en el terme, a lo que s'hi convingué ensems el senyor rector, per ser propietari del nnas Verdaguer, qui més prometé donar 100 lliures". L'autor comenta, més avall, que es passà el temps sense daurar-lo, i quan va ésser possible, es contractà el daurador Joan Colubran. de la vila de Centelles. Per poder fer efectiu el pagament, segons J.Mas, els feligresos s'imposaren "un quarantè sobre els grans i vi que es colliren en el terme qual impost foré durader que s'hagués pagat ei preu a dit artista". Respecte els altres retaules que juntament amb el de Santa Agnès són vigents en l'actualitat, el de "Sant Isidre", i el de "Sant Bartomeu", trobem també referències molt explícites sobre el pagament de les obres. De la capella de Sant Bartomeu, hi ha les dades que en el 1705 "el poble s'imposà un sexanté sobre el blat per a pagar el retaule, que obra un escultor de Mataró, essent rector el doctor Miquel Simón, i obréis Pere Oriach i Isidre Oyà, convenintse què dit impost duraria fins que el retaule fos pagat (...) a l'escultor Marià Montanya de Barcelona", pp. 12-13. De la capella de Sant Isidre, comenta l'autor, que l'obra s'encarregà al mestre escultor Rovira, i s'imposà a la població una "contribució consistent en un trentè sobre els fruits", p. 13. J.M.MARTI BONET, Catàleg Monumental de l'Arquebisbat de Barcelona, Vallés Oriental, 2 vol. Barcelona 1981. En el vol. 1/2. pp. 548-571, les dedica a Malanyanes. Remet la informació sobre els altars a l'obra de J.Mas. 76
A.PEREZ SANTAMARÍA. O P . cit., pp. 186-194, sobre els retaules de Santa Agnès i Sant Bartomeu de Santa Agnès de Malanyanes.
64. J.GUITERT FONTSERÉ, Ca^j\_qu_4s..i_.._..s_u_.i._aJ._es_ia__ v._..su___ aJLta.r mayor, La Selva del Camp, 1954. 33pp. J.PLA, Cajia_qués. Barcelona 1970. Aquests autors recullen els versos de Frederic Rahoia, on queda constància de que l'església i l'altar del poble, la pagaren els pescadors, doncs tenien dret a pesca en dies festius, per així col·laborar en un tribut en la construcció de l'església parroquial. J .Ma.puiGVERT i SOLA, Església i comunitat rural a Catalunya ijdi_òcjísi de Girona, sei];es_ _.X_VIJ I-XJX ) > tesi doctoral en curs. Presenta en un apartat el significat dels campanars inabats de les esglésies en les comunitats rurals. Li serveix com a punt de referència per establir l'evolució econòmico-social de la població. En períodes de serioses dificultats, l'obra s'interrumpeix, i, en moJtes ocasions, es queda sense acabar.
65. A.PEREZ SANTAMARÍA, op. cit., pp. 219-223, descripció i esquema del retaule. En la part superior, al cim, s'indica la data del daurat, 1780. Obra vigent, segons l'autora; la imatge de sant Isidre és moderna.
66. J.R.TRIADO, op. cit., p. 174. Pau Costa (1672-1727). J.M.MADURELL MARIMON, L'Art Antic al Maresme, op. cit., p . 118. J.MAS, Nota histórica de San Vicenç, op. cit., pp. 13-14. C.MARTINELL, Arquitectura i escultura, op. cit., vol. II, pp. 14 7, 153. Sant Vicenç de Llavaneres, vol. I, pp. 65, 106. D'aquesta obra en resta una imatge de sant Isidre, un Crist i dos canelobres.
67. M.A.ROIG i TORRENTO, "Coexistencia de primeras advocaciones a santos locales con la nueva devoción a san Isidro labrador, (XVII-XVIII)". Camón Aznar, nQ XXXIII, 1988. pp. 81-103. Hi ha constancia d'una obra d'Andreu Sala, dedicada als sants Abdò i Señen i contractada per la confraria d'aquests sants el 1689, ubicada en l'església del 77
Pi de Barcelona. desaparegut.
En
l'actualitat
aquest
retaule
és
6 8 . I.COLL, "Els altars de l'església p a r r o q u i a l de S i t g e s " , Butlletí del Çejitjié___dJJE.s_tu_dJ.K__.S.i_t.g_ejt;a.n.K . any I I , febrer de 1 9 7 7 , nQ 5, s.n. De l'aJtar del Roser comenta que és de tipus m e d i e v a l i que té m o l t e s s i m i l i t u d s amb el retaule de] Roser de in catedral de B a r c e l o n a i el de S a r r i à , d'Agustí Pu j o i . El Mn. de la p a r r o q u i a l , Josep Nicolau M a r t í , ens ha donat m o l t e s e x p l i c a c i o n s sobre la p a r r ò q u i a , c o n s t i t u i n t - n e per tant el que s'anomena tradició històrica o r a l , alhora que ens ha facilitat la tasca f o t o g r à f i c a . A.PEREZ S A N T A M A R Í A , op. c i t . , pp. 1 9 1 - 2 0 0 , estudi del retaule del Roser de S i t g e s . Dóna com a data 1 6 9 0 , mentre que n o s a l t r e s hem pogut c o m p r o v a r la de 1 6 8 4 , inscrita en el propi r e t a u l e .
69. J.M.MADURELL M A R I M O N , O P . c i t . , p . 1 4 0 . Cita l'obra de J.MAS, "Notes d ' e s c u l t o r s A n t i c h s a C a t a l u n y a " , op. c i t . , p . 1 9 0 , p a r r ò q u i a de Llerona (Arxiu p a r r o q u i a l de L l e r o n a , llibre d'obra, 1 6 6 1 - 1 9 0 5 ) .
70. C . M A R T I N E L L , op. c i t . , v o l . I I , p p . 1 5 4 - 1 6 4 . J.R.TRIADO, op. c i t . . E s p l u g u e s , p . 2 2 0 , nota 1 0 8 . E . C A R B O N E L L , M o n o g r a f i a històric a_d_lEsplu^u„esL_d_el_ J±Lo_br.GJLat , B a r c e l o n a 1 9 4 9 . 830 vp. Les fonts en que es basa aquest autor són: el llibre d'entrades i eixides de la U n i v e r s i t a t d ' E s p l u g u e s , any 1 6 7 1 , p. 92 (Arxiu p a r r o q u i a l d ' E s p l u g u e s ) , p r e s e n t a la còpia d'un r e b u t ; v i s i t e s p a s t o r a l s , la de 1 5 8 4 , v o l . 46 fol. 92 (Arxiu Episcopal de B a r c e l o n a . C o n f r a r i a del Roser a Esplugues). El cap. XV el d e d i c a a la vida r e l i g i o s a , el cap. X V I , emplaçament del temple p a r r o q u i a l , la c a p e l l a de la Mare de Déu del Roser i _la c o n f r a r i a del R o s a r i . Del retaule del R o s e r , destruït el 1 9 3 6 , p r e s e n t a , en la p . 2 1 4 , una f o t o g r a f i a . En la p . 208 comenta que antigament l'església estava v i n c u l a d a al M o n e s t i r de Sant Pere de les P u e l l e s .
71. PI i A R A M O N , B a r c e l o n a antigua y m o d e r n a , 2 v o l s . Barcelona 1 8 5 4 . p p . 4 8 0 - 4 8 5 , p a r r ò q u i a de Sant Just i Pastor. J.M.MARTI BONET et alt. L'església Sant A g u s t í , op. c i t . . p .
78
79. E s g l é s i a p a r r o q u i a l de Sant Just i P a s t o r ; no í'a referència a l'obra, C A B O i D E S C L O S , A r t i s t e s i a r t e s a n s que en el t r a n s c u r s d e l s segles han intervingut a E • P . Sant Jus_t i Pastor • Arxiu Diocesà de B a r c e i o n a , folleto c/12 b i s . L'autor es documenta en i'Arxiu p a r r o q u i a l ; p r e s e n t a , per ordre a l f a b è t i c , els noms dels pintors, dauradors, músics, argenters, tapissairesi m e s t r e s de c a s e s , d ' o b r e s , d ' o r g u e s , sastres m e t a b i í s t e s , que han t r e b a l l a t per la p a r r o q u i a l .
72. J. REG LA, EJ^._v_irr_eis_.a__jr;ajt.^ljinxa., op. c i t . , p. 14 6 i les pp. 1 2 0 - 1 2 4 . "Joan d ' A u s t r i a ; el govern dels c a t a l a n s " .
73. R.GARCIA C Á R C E L , cit., pp. 201-205.
Historia
de
Cataluña,
vol.
Il,
op.
7 4 . F.SANCHEZ M A R C O S . Don J u a n de A u s t r i a y Cataluña LCai^Liliña y el gobierno central de 1__663_ a 1_679 ) . T e s i s d o c t o r a l , U n i v e r s i t a t de B a r c e l o n a 1 9 7 4 , de la que hem disposat d'un resum de 17 p p .
75. P.VILAR, C_at_a.lu.ny_a _d_ins l'Espanya m o d e r n a , o p . c i t . , voi. II. pp. 413-4147 A . COMAS , Ijj..stò_ria _.. de la 1 i terat_ura catalana , v o l . IV . (196 1 ) , Barcelona 1981. p p . 15-16, exposa els actes c e l e b r a t s a B a r c e l o n a a la mort de Caries I I , les c o r o n e s p o è t i q u e s , que era costum del t e m p s , que li van d e d i c a r 1'ajuntament de la ciutat i l'acadèmia d e l s D e s c o n f i a t s . El m a t e i x exemple l'aporta: J . RUBIO BALAGUER , H_.is_tòri_a_ de la l i t e r a t u r a catalana , B a r c e l o n a 1 9 8 6 , v o l . I I I , p. 2 2 . Quan morí C a r l e s I I , tant la ciutat com l'Acadèmia de D e s c o n f i a t s van volg'uer e x p r e s s a r el seu condol i l'adhesió als A u s t r i e s en forma d'Antologia p o è t i c a , segons la moda de l'època. L'obra va ésser r e d a c t a d a , en p a r t , pel .iesuita Josep de R o c a b e r t í , p r o f e s s o r de retòrica del Col·legi de N o b l e s de C a r d e l l e s , amb el títol "lágrimas a m a n t e s . . . " , B a r c e l o n a 1 7 0 1 .
76. P.VILAR, op. c i t . , p. 4 1 5 . J.RUBIO B A L A G U E R , op. c i t . , v o l . I I , p. 100.
79
77. Història dels Països Catalans, op. cit., vol. il, pp. 1131-1132.
78. P.VILAR, op. cit., p. 417. Remet a Soldevila, en la seva Història de Catalunya, qui ha fet excel·lents aportacions sobre aquest punt. P.VOLTES BOU , El archiduque C^i:l>, m e r c a d e r s , a r t i s t e s i m e n e s t r a l s , hagi e s t a t l'ànima d e r e s i s t è n c i a d u r a n t el s e t g e , p e r ò , c o m i n d i c a el m a t e i x P . V i l a r , el c l e r g a t , el 1713, havia evitat pronunciar-se, la n o b l e s a s'havia dividit. El >, menestrals, pobres, obrers, p e s c a d o r s , e t c . , h a p r e s part en la l l u i t a , p e r ò , e s pregunta Vilar, de quina manera?. En conclusió, comenta l ' a u t o r , la r e s i s t è n c i a p a g e s a n o h a e s t a t u n e l e m e n t decisiu, com en l'episodi de 1640. En les pp. 426-427, fa una valoració crítica de les dades aportades per J.Aparici, però accepta la xifra de 400.000 habitants l'endemà de la guerra de Successió.
103. N.SALES, Els segles de la decadència, op. cit., p. 429, remet a 1'obra S.SAMPERE i MIQUEL, Fin de la nación catalana, Barcelona 1964, pp. 35-40 i pp. 232-235, 554-555 i 715. A.COMAS, Historia de la literatura catalana, op. cit., vol. IV, pp. 58-59, el romanç d'en Bac de Roda, cabdill caigut per traició en mans felipistes.
104. P.VILAR, Catalunya dins l'Espanya moderna, op. cit., p. 422.
10 5. J . MERCADER, Els capitans generals i segle .XVUIJ. • Col. Història de Catalunya, vol. 10 (1957). Barcelona, 1980. pp. 19-21, respecte el >; pp. 23-32, els catalans que van col·laborar en l'elaboració del sistema legal setcentista, Francesc Ametller, Josep Alòs i Ferrer i Salvador Prats i Mates; en les pp. 33-40, el capità general del Principat. A.COMAS, op. cit., pp. 24-25, ratifica les tesis de Mercader. 88
10 6. A.COMAS, Història de la literatura catalana. op. cit., p .29.
10 7. P.VILAR, Catalunya dins pp. 4 56-457.
l'Espanya
moderna, op. cit.,
108. Historia dels Països Catalans, op. cit., vol. III. pp. 28-29. apartat escrit per N.Sales. N. SALES, Els segles de la decadència, op. cit., pp. 4 244 25.
109. Història dels Països Catalans« ibid. L'entrecomillat el trobem també a Els segles de la decadència, op. cit., p. 425 En les pp. 495-496, on es dóna bibliografia del tema, s'assenyalen els traballs de J.Mercader Riba, J.M.Torras, com "Un municipi català entre la guerra de Successió i la Invasió aliada de 1719" (Recerques, nQ 9, 1979) i d'altres del mateix autor, així com d'historiadors especialistes en el tema, com Pere Molas Ribalta, Víctor Ferro, etc.
110. Història dels Països Catalans, op. cit., vol. III, pp. 30-32. N . SALES , Els segJL es de la decadència, op. cit., p. 427. Comenta "que ,ia abans de la guerra, hi havia hagut dues lluites - i càtedres de filosofia no proveides durant anys sencers - a l'entorn de la de Barcelona, on, sota el pretext de pugnes entre suaristes i tomistes, , contra el dret i el deure de la ciutat de convocar i dirigir oposicions". A.COMAS, op. cit., pp. 103-117. universitat de Cervera.
111. R.GARCIA CÁRCEL, "Canteras de burócratas (las universidades de la corona de Aragón en los siglos XVIXVII)". Historia 16, nQ 74, 1982, pp. 35-41. Presenta un seguiment historie de com s'ha tractat la universitat, especialment la de l'Antic Règim, i s'aculi a la proposta de L.Stone de realitzar un estudi sociologie de les 89
universitats per entendre l'evolució, a nivell europeu, en els segles XVI i XVII, a partir d'un model únic. La font bàsica per estudiar és el repertori dels llibres de matricula. En les pp. 37-38, indica la peculiaritat de les universitats de la corona d'Aras'ó de tenir dependència jurisdiccional dels municipis, i relativa autonomia respecte el poder de l'estat. La universitat dels segles XVI-XVII va seguir caracteritzada pel corporativisme, en un concepte gremia] i defensiu del saber.
112. Â.DURAN i SAMPERE, Llibre de Cervera, Documents de Cultura nQ 15, Barcelona 1977. pp. 301-304. M.BATLLORI, "La Universitat de Catalunya a Cervera (17171742)". Aportació de la universitat catalana a la ciència i la cultura, L'Avenç Estudis nQ 1, Barcelona 1981, pp. 1823. El pare Batllori, en l'exposició sobre la Universitat de Cervera, destaca que el període més esplendorós de la Universitat se centra en la figura de Josep Finestres i de Monsalvo (1688-1777), catedràtic de dret romà, llatinista i hel·lenista, arqueòleg i crític. Estengué a Poblet l'afectació als estudis historico-crítics i influí també en la creació d'història escolàstica catalana, formada a l'entorn dels premostratenses de Josep Finestres qui té un treball anomenat Epistolari Suplement a Documents per a la Història Cultural de Catalunya en el segle XVIII. vol. IV. Biblioteca Històrica de la Biblioteca Balmes, sèrie II, vol. XXVI-XXVIII, Barcelona 1969. Del funcionament universitari comenta Duran i Sampere, entre d'altres aspectes, el fet de que les càtedres d'humanitats i filosofia eren encomenades, per decret reial, als jesuïtes, que practicaven la filosofia i teologia suarista. Consideració que ja hem vist reflectida en la p. 427 de l'obra de N.Sales, Els segles de la decadència, op. cit.
113. J.R.TRIADO, Lèpoca del barroc, op. cit., pp. 146-147. Correspon a François Montaigne, Alexandre de Rez i Francesc Soriano, la façana exterior de la universitat, 1726-1740. La façana interior a Miquel Marín, 1751. Planta principal de la universitat (segons C.Martinell, 1963). En la p. 250, Jaume Padró, retaule major, 1780-1787, Capella de la Universitat. C.MARTINELL, L'art català, op. cit., pp. 87-90, "La Universitat de Cervera"; comenta el procés de construcció i considera que és l'edifici civil més important que es feu a Catalunya per iniciativa del Rei.
90
114. C.MARTINELL, Influència francesa sobre l'art català, op. cit., pp. 301-303. C. MARTINELL. W_ a rt__çat al à_... so ta ._.;..._, op. cit., pp. 82-84. La Ciutadella.
115. C.MARTINELL, Arquitectura_ i escultura, op. cit. vol. II. p. 78. A.PEREZ SANTAMARÍA, op. cit., pp. 246-253 i documentació nQ 277-283. J.CONGOST i N.PLMOL, "El retaule barroc de 1'església parroquial de Sant Marti", Palacio Frueelli (Miscel.lènia), nQ i, abril 1989, pp. 15-17. Ajuntament de Palafrugell.
116. J.PAGES PONS, L'església de Sant Esteve, op. cit., p. 149. Primer contracta a Josep Cortada, d'aquest escultor és la imatge de sant Josep del propi retaule, una il·lustració de la mateixa és a la p. 155. En la p. 161, Altar de Sant Josep, es fa referència al contracte amb Pau Costa. J.Mä.SOLA MORALES. "El retaule de Sant Josep de la Parroquial de St.Esteve", Annals, 1978. Patronat d'Estudis Històrics d'Olot i Comarca, pp. 355-389. Presenta un estudi més detallat i documentat sobre les diferents etapes constructives d'aquest retaule de Sant Josep.
117. C.MARTINELL, Arquitectura i escultura, op, cit., vol. II, làm. 67, il·lustració. J.R.TRIADO, op. cit., p. 176, il·lustració, pp. 177-180, Jacint Morató. A.PEREZ SANTAMARÍA, op. cit., p. 114, en 1'apartat de clientela .
118. Aquest comentari va sorgir d'unes converses, arrel del retaule de Cadaqués, mantingudes amb Joan Bosch, el qual ratifica la hipòtesi. J.R.TRIADO, op. cit., p. 187, il·lustració del cambril de la Mare de Déu del Santuari del Riner. Obra de Carles Morató i Brugueroles, fill de Jacint Morató i Soler. C.BARAUT, Santa Maria del Miracle, Publicacions de l'Abadia de Montserrat 1972, pp. 5-44.
91
119. C.MARTINELL, Arquitectura i escultura, op. cit., vol. II, pp. 13 7-141. Lluís Boni f'às i Sastre, l'avi. E.FABRA, Q_u_ajdexns de Vilaniu n£J 11, op. cit., p. 53; fotografia del conjunt de l'obra, p. 54, detalls que es conserven al museu de Valls. En les pp. 52-55, informació sobre la confraria de Sant Marc i Sant Crispí de Valls.
120. J.RÀFOLS, "L'escultura religiosa a Catalunya en els segles XVII-XVIT I", P.a.rau la Crist i ana , anv II, Barcelona 1926, nQ 16, pp. 329-339. En la p. 332 es parla de la personalitat i l'obra de Lluís Bonifàs i Sastre. J.R.TRIADO, L'època del barroc, op. cit., p. 180, remet a l'aportació de Ràfols.
121. B.TOLLÓN, Les retable sculptes, op. cit., pp. 86-87 imatges; Figures 28-30. En la p. 88, descripció de l'obra; p. 98. fig. 36-37; en la p. 110 exposa els comentaris decoratius relacionats a Berain i Bibiena. Notes bibliogràfiques nQ 78 i 79. C.MARTINELL, Arquitectura i escultura, op. cit., vol. II, p. 127.
122. B.TOLLÓN, Les_jretab_les sculptes, op. cit., p. 79, nota 38.
123. B.TOLLÓN, op. cit. p. 82, nota 48, on s'especifica el contracte a Josep Sunyer, escultor de la vila de Prada.
124. J.M.PONS GURÍ, "El retablo mayor de Arenys de Mar, obra de Pau Costa", op. cit. pp. 7-30. , J.M.PONS GURI, "El altar barroco de Arenys de Mar", San Jorge 1955, nQ 20, pp. 11-17, article ne 3. J.KUHNMUNCH, "Carlo Maratta graveur, essai de catalogue critique", Revue de l'Art 1976, nQ 31, pp. 57-71. p. 58 il·lustració nP 3, C.Maratta, "la Nativité de la Sainte Vierge".
125. J.TOSTI, 16, op. c i t . ,
" L ' é g l i s e d ' E s p i r a " , D' U l e pp. 60-65. 92
et d'Ailleurs,
nQ
CAPITOL 2: PENETRACIÓ DE
PERVIVENCIA, INFILTRACIÓ LA CONTRAREFORMA
I
Prefaci Abans d'enfrontar-me amb l'entrallat que comporta aquest capítol, crec necessari establir una sèrie de puntualitzacions sobre la informació que es pretén presentar, per no caure en el desordre al que el garbuix de dades pot induir. Si en el primer capítol s'ha parlat dels aspectes artístics i socials dels mestres de retaules, i s'han presentat tesis segons les quals juntament a 1'eleboració hi ha uns elements, l'espai d'ubicació, el comitent i la temàtica, que no es poden desvincular ni deslligar del procés constructiu, és perquè aquests factors són indispensables per entendre el retaule com una de les manifestacions artístiques de caràcter devocional, amb una àmplia projecció social. El retaule doncs, es destina a un espai sagrat o de culte; podem establir-ne tres tipologies d'aquest àmbit religiós: a) en el monestir o convent; b) en les seus catedralícies o catedrals; c) en la parròquia; aquest últim, no per ésser el darrer esmentat és de menys importància. En les capelles, a les seus o a l'església del monestir o parròquia, en l'altar major o en les laterals, és on s'hi troben els retaules. El fet de no haver exposat detingudament la producció destinada als convents i seus catedralícies en el primer
93
capítol, ha sigut per la raò bàsica de no donar la sensació d'enfarfagament, doncs l'obra ja presentada abasta una quantitat considerable, aprofitant el present capítol per complementar-la. Hem parlat de l'obra i de l'espai que ocupa, falta presentar el grup social i la temàtica. L'estament eclesiàstic, com diuen els historiadors, constituía, al voltant d'un 6,4% de la població catalana, i monopolitzava la meitat de les rendes, exercint, al mateix temps, una influència enorme sobre la societat de l'època (1). Es el grup social que encarrega més obres; ja sigui l'alta jerarquia eclesiàstica, com els bisbes que contracten retaules a la seu de Solsona, ja vista, i a la Seu d'Urgell; abats, com en el monestir de Sant Cugat del Vallès; capítols de canonges, a les seus de Girona, Barcelona, Tarragona, Tortosa, Manresa, Vic i també Perpinyà; com, també, el baix clergat, els rectors de les parròquies a títol individual, molt poques vegades, o a nivell col·lectiu, junt amb una confraria o amb els jurats del municipi. Podem oferir molt pocs exemples de clients laics, tant a nivell individual o particular, que seria el cas d'una família, com a nivell col·lectiu, municipi o universitat. Els jurats, els gremis o les confraries, són corporacions que tenen un component religiós molt accentuat, essent en la majoria dels casos de caràcter mixt, quedant encara més reduida la participació exclusiva dels laics. L'estament eclesiàstic el podem desglosar en dos grans blocs, el del clergat regular i el del secular. El clergat regular, o ordes religioses, protagonitza un impuls important en l'activitat artístico-cultural del país, per obtenir-ne la primacia; així, tant les ordes antigues o d'origen medieval, com les noves, proposen noves devocions, 94
seguint els "cànons" establerts per la reforma tridentina, post-tridentina o Contrareforma (2). Intentaré demostrar en quina mesura es pot parlar de pervivència de la Contrareforma a través de les ordes religioses. La infiltració de la Contrareforma serà efectiva mitjançant el clergat secular, específicament amb la figura preeminent del bisbe, que es converteix en el pas intermedi entre l'alta jerarquia eclesiàstica i el baix clergat (3). El seu paper consistirà en instruir, revisar i supervisar tots els afers de la diòcesi; i finalment la penetració tindrà uns resultats òptims quan el rector de cada parròquia de la diòcesi aconsegueixi alliçonar, instruir, als seus feligresos, quants més millor. L'actuació del clergat secular en el medi rural és estudiada per Joaquim Mà Puigvert i Solà en la seva tesi doctoral "Església i comunitat rural a Catalunya (diòcesi de Girona, segles XVTII-XIX), en curs. Les reformes impulsades a partir de Trento respecte la disciplina eclesiàstica, el dogma, els canals de difussió per la perdurabilitat tridentina, segons Evangelista Vilanova, els seminaris, predicació, catecisme romà, missal de Pius V, sermonaris, etcètera, són recolzades plenament per la monarquia, com argumenta J.M».Puigvert en un treball recent sobre la Catalunya rural en el segle XVII. En l'apartat titulat "Els canals institucionals i socials de la difusió de les devocions contrareformistes-", trobem: "les iniciatives eclesiàstiques i l'espiritualitat de la Contrareforma difícilment es podien separar de les resolucions político-diplomàtiques i militars que les acompanyaven" (4), idea que recolzo plenament. Defensarem les hipòtesis de que la temàtica reflectida en els retaules, òbviament religiosa, encaixa perfectament 95
dintre de la mentalitat contrareformista, que impera en tots i cadascun dels estaments socials, amb major o menor grau, amb més o menys èmfasi. En el retaule, obra artística no popular (5), sinó d'àmplia projecció social, el concepte ideològic hi és present, la iconografia que reflecteix prové d'uns pressupòsits dogmàtics que es palesen en els llibres de devoció escrits tant pels membres del clergat secular com els de les ordes religioses. I observarem a partir d'aquests textos, de diferents gèneres literaris, les devocions que es propugnen, acompanyades, està clar, de la creació de noves confraries. Considero com a promotors de les noves confraries, i que alhora defensen i renoven les ja existents, al clergat secular en els seus diferents estaments, i als laics associats en gremis, confraries o jurats del municipi, amb el recolzament fundacional i devocional per part de les ordes religioses. En una darrera puntualització sobre aquest prefaci, voldria indicar que no existeix cap Història de l'Església de Catalunya en els segles XVII-XVIII, i que l'única aportació vigent és la d'Antoni Pladevall, Història de l'església a Catalunya, Barcelona 1989, obra estructurada a partir de l'ordenació dels articles escrits en el full dominical. L'obra dirigida per Garcia Villoslada, Historia de la Iglesia en España, de los siglos XVII-XVIII. vol. IV, Madrid 1979, dedica tres pàgines a Catalunya (pp. 405-407) sota el títol: "Cataluña: crisis de la conciencia española". Les referències bibliogràfiques que indica són de Avisos Pellicer, "Un labrador delante del rey en la procesión de la octava del Santissimo", citat per Silvela (1.43); i aquesta referència és: F.Silvela, "Cartas de la Venerable Madre sor María de Agreda al rey Felipe V", Madrid 1885, i no comenta l'autor la nova edició feta per Taurus de l'obra de Pellicer, J.Pellicer, Avisos históricos, Madrid 1965, que
96
citen els manuals d'història moderna. Sort en tenim dels articles i treballs puntuals que es van presentar en el X Congrés d'Història Moderna de Catalunya, celebrat a la Universitat de Barcelona el 1984, i que anirem citant oportunament; i dels treballs de Joan Busquets, que és un dels pocs historiadors, em remeto i ratifico, a l'opinió de J.Mâ.Puigvert i Solà (vegeu nota 4 ) , que s'ha preocupat d'investigar el substrat religiós en període de revolta, concretament la del 1640, el que permet conèixer millor aquest estament. Personalment haig d'agrair a aquest autor, Joan Busquets, professor d'Història de l'Estudi General de Girona i company de treball, l'amabilitat amb que m'ha deixat els seus treballs, així com els estudis sobre el Concili de Trento publicats en revistes a les que jo no havia accedit, com els de Jedin i Kirschbaum , publicats en la revista Gregorianum. i el de Tüchle, en Concilium (7). Si tenim en compte l'obra de Pere Serra i Postius, Historia Eclesiástica del principado de Cataluña. Mn 186197, recullits en l'inventari de manuscrits de la B.U.B. de Fr.Miquel Rosell, podem pensar que la afirmació feta anteriorment és falsa, però es dóna el cas que aquesta obra de Serra i Postius, de dotze volums, que es desenvolupa en els dies de festa del mes i recull els fets principals ocurreguts en aquests dies, és un tipus de treball que ofereix molta informació, però l'ordenació del qual, per temes i apartats és una recerca a realitzar a posteriori, que podria ésser ben bé una altra tesi doctoral. Només tenim constància de que P.Martín de Barcelona, frare caputxí, en el seu inventari de manuscrits, ha recopilat d'aquesta obra tot allò que es refereix als caputxins. Així mateix s'hauria de desglossar, pel que respecte a les demés ordes religioses, els fets legendaris, miracles, visions, de cada ciutat, i els episodis de les vides de sants. He pres nota
97
d'alguns fets del dia 4 de novembre, tomo XI (322 fol): "Recuerdo de la M.María de Jesus como descendió - Revelación acerca de las almas del Purgatorio - Memoria de s.Carlos Borromeo"; del dia 6 de novembre, "Memoria de s.Severo, obispo de Barcelona - Sor Baigues vio en espíritu a s.Severo - Convento de Carmelitas de Perpignan". Com es pot observar la multiplicitat de successos de diferent caràcter que descriu l'autor en un sol dia, fa difícil que aquesta obra sigui d'utilitat en el nostre estudi. Pensant en una altra font d'informació, les visites pastorals, les constitucions sinodals i els concilis provincials, ens adonem de la poca incidència d'aquest material en els treballs dels historiadors, fins i tot en els d'aquells que es dediquen a la història de l'Església; entre altres raons, perquè el material no està catalogat ni inventariat degudament. Poques publicacions es troben al respecte; treballs de Madurell i Marimon sobre els "Concilis tarraconensis", de Josep Sanabre sobre els sínodes diocesans de Barcelona (8), i poca cosa més; recordar, si més no, l'obra, citada en el primer capítol, de Francisco Dorca, i especialment el comentari de la portada, la necessitat de rectificar 1'episcopologi de les sinodals impreses l'any 1691. Crec que aquesta anotació és interessant per a nosaltres a l'hora de treballar sobre les constitucions sinodals; sobre tot pel que fa referència als santsj als altars de devoció que s'aixequen en honor seu i la rotació que es palesa en el marc parroquial entre els llocs principals i els més marginats (9). Cercant informació per aquesta via, ens adonem que les visites pastorals consultades no resulten del tot satisfactòries per obtenir dades sobre els retaules, és a dir, hi ha molta informació sobre el mobiliari, el vestiment litúrgic, la necessitat de reparar objectes, 98
elements constructius, restaurar els retaules antics, etcètera, però sobretot es para atenció en el bon funcionament dels actes cerimonials, en la necessitat de fer un altar al sant de devoció, en el tabernacle del Santíssim Sagrament i la llàntia que l'ha d'il·luminar, de natejar les imatges per la processó, etc.; en definitiva, la visita pastoral serveix per estar al corrent de l'administració i la instrucció catòlica de la parròquia. J.Ma.Puigvert, un dels pocs historiadors del país que utilitza com a font documental les visites pastorals, posa de relleu la valuosa informació que en resulta d'aquests documents sobre la gestió administrativa de la parròquia (10). En el cas concret de la pastoral del bisbe de Girona, Josep Taverner, del 1725, estudiat per Puigvert, i de la que disposem d'un exemplar, s'observa una primera part titulada "Iglesias, sacristías y ornaments de ellas", i en la primera pàgina es troba la justificació de la visita: "en esta segona Visita Nos ha aparegut donar una Instrucció General á tot lo Bisbat del modo, com deben estar las Iglesias, los Ornaments délias, los Vasos Sagrats, com y la forma, ab que estos se han de limpiar, y tot lo demés (...) a fi que en tota la Diócesi se observe una mateixa practica, conforme a lo que ordena Nostra Mare la Iglesia Catholica Apostólica Romana"; més endavant s'especifica l'espai que han d'ocupar els objectes més importants: "en la part més principal del Retaula inmediat a l'Altar deu estar, com regularment està, lo tabernacle del Santíssim Sagrament, que de,u ser treballat ab mes perfecció" (11). S'emfasitza la importància i rellevància de l'altar major, per damunt dels laterals: "En lo Retaula Major i Ordenam, que no hi hagi mes que una Mesa d'Altar, que servesca per tots los Sants, que en ella se troban col·locats, encara que hi haja diferents Beneficis instituits sots invocació de diferents Sants (...). Lo Altar Major o Principal tendrá lo menos de alt desde la Peana fins
99
lo pla d'ell cinc palms y mig; de liaren nou palms, y mig; de ample tres palms libres desde las gradas"; les mides dels altars menors i col·laterals s'han de reduir respecte aquestes. També s'indica el material amb el que s'han de construir, pedra o rajola, i calç, i el temps que es dóna a les parròquies per a fer-lo, un any (12). Un segon apartat d'aquesta Instrucció pastoral titulat "per los párrocos, doctrina, y ensenyansa", conforma la segona característica bàsica d'aquest material: com, la predicació i l'ensenyança i l'administració dels sagraments són la primera i principal obligació del párroco "a carrech del qual està tota la instrucció de la Parroquia, segons lo que nos ensenya lo Sagrat Concili de Trento" (13); i un tercer i últim apartat, sobre l'administració de les capelles i la parròquia, amb la intervenció jerarquitzada del rector, beneficiats, obrers, pabordes de confraria i administradors de les capelles, i el poble (13). De tot el que hem exposat en aquest prefaci, arribem a la conclusió que el món de la parròquia i societat rural és motiu de sensibilització i preocupació per els joves historiadors de l'època moderna en el nostre país, doncs a Itàlia i França ja fa temps que hi ha força treballs sobre el tema; que aquests estudis constitueixen una estructura indispensable per a conèixer la societat de l'època, i alhora faciliten la tasca de l'historiador de l'art, com és el meu cas, en que la major part d'obra que treballo es troba en parròquies rurals. En canvi no podem utilitzar el mateix argument pel que respecte a les ordes religioses, tema que degut a la manca d'estudis amb la mateixa metodologia amb que s'abarca la parròquia rural, queda réduit, d'una banda, a la vessant econòmica, les rendes que tenien els monestirs, el poder, la relació amb la monarquia, entre d'altres qüestions, per part 100
dels manuals d'història social; i de 1'altra, a estudis historiogràfics sobre l'orde en si, és a dir, les reformes produides en el XVI de tipus devocional, la incidència i l'actitud d'algunes ordes, com les mendicants, sobre la societat urbana; la relació amb el clergat secular, lluites de poder, i els fonaments teològics en que es basa cadascuna d'elles. Per tant, a l'hora d'afrontar el primer apartat d'aquest capítol, ordes religioses, hem de tenir clar amb quin tipus de material comptem, i tenir la suficient confiança de poder treure i absorbir el màxim d'aquesta informació, i que ens permeti refermar les hipòtesis plantejades. Argumenta García Cárcel que les disposicions tridentines, que van suposar l'origen de les noves cases de religiosos, com la dels jesuïtes, caputxins, servîtes, carmelites descalços entre d'altres, van incrementar encara més l'elevat nombre d'eclesiàstics a Catalunya. Va créixer més, però, el clergat secular que el regular, perquè Trento va promocionar, com és ben sabut, el paper dels "rectors" respecte el clergat monàstic (15).
101
M -ASSUMPTA.
ROIG
I
TORBENTO
ICONOGRAFIA DEL RETAULE A CATALUNYA ( 1 6 7 5 - 1 7 2 5 )
T e s i de d o c t o r a t d i r i g i d a p e l D o c t o r J o a q u í n YARZA LUACES
lU-u J_LV (Signatura del director)
Departament d'Art Facultat de Lletres Universitat Autònoma de Barcelona Any 1990.
2.1 Ordes religioses Per situar el rol de les ordes religioses en l'època que treballem hem de remuntar-nos als inicis de l'anomenada "devotio moderna" (16), que es produeix a nivell europeu, i a cada país amb la seva modalitat (17). Els dos elements fonamentals d'aquesta "devotio moderna", que s'inicia a Flandes, són la meditació metòdica i el llibre conegut amb el nom de "Imitació de Crist" de Tomàs de Kempis. La meditació metòdica neix amb el mètode de meditar; a partir d'aquestes preocupacions neixen els "rosaris" o "septenaris" de meditacions programats segons diferents dies de la setmana. Els > no són la disciplina antiga, sinó que constitueixen la genuina "ascesis", és a dir, exercici, educació de si mateix. L'obra "Imitació de Crist" de Tomàs de Kempis (1380-1471) és, segons Alvaro Huerga, una de les joies més valuoses de la literatura espiritual (18); tractat que va ésser molt revaloritzat per Ignasi de Loiola, ja que l'aportació dels seus "Exercicis espirituals", segons Evangelista Vilanova, és fruit d'una llarga reflexió sobre la "devotio moderna" que ell coneixia i apreciava a través de la "Imitació de Crist" i de "1'Ejercitatorio de la vida espiritual", de García de Cisneros, abat de Montserrat i introductor, amb aquest tractat, de la "devotio moderna" a Espanya (19). El que és interessant constatar és la multiplicitat d'edicions d'aquest tractat en llengües diverses, llatí, castellà, català (20). Fins i tot Pere Gil, autor de la "Història o descripció natural ço és de coses naturals de Catalunya", té d'altres obres com la "traducció de Kempis", a més de les "vides de sants de Catalunya" (21). La traducció del Kempis queda palesa també al Rosselló,
102
on el clergue perpinyanés Pere Bonaura edita una versió personal en el 1698, amb un títol molt llarg, i de la que es fan moltes reimpressions al Principat. Antoni Comas presenta una de les edicions, la de 1740 per Joan Piferrer, en la que, segons Comas, per iniciativa del propi estamper, l'obra va dedicada a Crist i al poble català (22). L'exemplar que he pogut consultar amb més cura pertany a una de les reedicions de l'obra de Pere Bonaura, amb el títol "Tractat de la imitació de Christo y menyspreu del mon de V.Thomas de Kempis, canonge regular del Orde de S.Agustí dividit en quatre llibres; traduit en llengua catalana de son original llatí. Per lo Rev. Pere Bonaura, prevere, xe. Y á la fi trobarà la anima fervorosa algunas oracions devotas per acostarse dignament al Sagrament de la penitencia, y reber devotament la Eucaristia Santa. Anyadit en esta ultima impressió ab 29 estampas apropiades á la materia. Dedicat a Jesu-Christ Deu pare i redemptor nostre"; i afageix la portada: "los il·lustríssims, y Reverendissims Srs. Arquebisbe, y Bisbes de Catalunya han concedit 320 dias de perdó a tots los qui llegiran ó ohirán llegir ab atenció un Capitol del present llibre". Ab llicencia. Barcelona. En la Estampa de Juan Piferrer, Plaça del Angel, s.d. A més de tenir incidència pels seus escrits, ja en citarem més d'obres, ara només volia assenyalar una de les obres més importants, les ordes religioses es caracteritzen per l'acció militant, doncs segons Jean Delumeau, ja fossin les de nova creació com les antigues ordes, són les que encapçalen el període heroic del renaixement catòlic, i no pas el clergat secular. Aquest, per contra, va començar a tenir el protagonisme desitjat a partir de la segona meitat del segle XVII. Els nous sacerdots, ja formats en els seminaris conciliars promoguts per Trento, anaren progressivament controlant la vida cristiana, amb el que les
103
ordes religioses començaren a passar a un segon pla d'acció. El mateix Delumeau destaca, però, la importància decisiva de les noves ordes, com els jesuïtes i els caputxins, branca separada de l'orde de sant Francesc, i l'Oratori creat per Bérulle el 1611, així com l'èxit de certes ordes femenines, com les carmelites, reformades per Teresa de Jesús al convent d'Avila, en el marc social europeu, fixant-se en el nombre de fundacions i d'afiliats de cada congregació (23). Per centrar-nos en l'espai religiós català, els estudis de Joan Bada, del segle XVI a Barcelona, ens informen sobre els monastirs i convents, tant masculins com femenins, de la ciutat, parant especial atenció en els usos i costums litúrgics de la diòcesi, i en l'aportació dels bisbes Jaume i Guillem Cassador en les sessions de Trento. Els ordes masculins que tenen convents a Barcelona ja en el segle XVI són, segons Bada, els franciscans (conventuals i observants) en dos convents, el de framenors i el de Jesús; els carmelites, en el convent posat sota l'advocació de la Mare de Déu; els dominics, en el convent de santa Caterina; els agustins, en el convent de sant Agustí; els trinitaria, en el convent dedicat a la Santíssima Trinitat; i els mercedaris barcelonins, en el convent de la Mare de Déu de la Mercè, advocada de la ciutat. A aquestes comunitats s'hi ha d'afegir, en l'etapa posterior als bisbes Jaume i Guillem Cassador, els caputxins, a qui, sota la direcció de Josep Rocabertí, es deu la introducció a la ciutat de la devoció de les quaranta hores com expressió de la devoció eucarística. Els servîtes, que van tenir dificultats en els primers temps per instal.lar-se a la ciutat, van aconsseguir edificar una església dedicada a la Mare de Déu sota la invocació del Bon Succés, i van deixar una forta empremta a la ciutat. A finals del segle XVI van establir-se a Barcelona els carmelites descalços, nova branca de la
104
primitiva orde, que van tenir convent definitiu el 1593, sota la invocació de sant Josep. A aquestes noves congregacions religioses s'hi va afegir l'orde regular dels mínims, que va construir un convent definitiu, la fàbrica del qual va ésser acabada a principis del segle XVII. Ja en aquest segle, en el primer terç del XVII, van instal.larse a Barcelona, entre d'altres, els agustins descalços (1618) i els trinitaris descalços (1632), (24). Dels ordes femenins, subratllarem el convent de Sant Antoni i Santa Clara, que en el 1513 va adscriure's definitivament a l'orde benedictina, i d'on van sortir les fundadores de Santa Maria de Pedralbes. El convent de Santa Maria Magdalena, fundat en el segle XIV en funció de millorar la vida espiritual, i fer penitència, per trenta dones de la ciutat. El 1700, el convent de religioses es va erigir sota la regla de sant Agustí. El monestir de Sant Maties de religioses jerònimes; en principi, en el segle XV, era una pia associació de senyores nobles, que posteriorment van decidir fer vida en comú sota la regla jeroniana. Segons Bada, sant Ignasi va tenir una gran relació amb aquest monestir (25). Com es pot comprovar, les tesis de Delumeau sobre la incidència de les ordes religioses en la vida urbana, queden ben paleses en el nombre de congregacions que es troben només a la ciutat de Barcelona en el període que domina aquest autor, període heroic del renaixement catòlic. A aquestes dades s'hi ha d'afegir, evidentment, d'altres conventuals instal·lades en centres espirituals que, complementàriament als de Barcelona, marquen la pauta del gran moviment religiós que es troba a Catalunya (26). Si a aquesta panoràmica fundacional i constructiva de nous convents hi afegim els retaules, expressió plàstica que 105
embelleix i decora, i que juntament amb la devoció implicada reafirma l'esperit de l'orde, el cercle històrico-artístic queda força arrodonit, amb uns paràmetres bastant determinats. Considero l'opció de "bastant determinats" perquè la majoria dels retaules esculpits per a les esglésies de convents han desaparegut i, per tant, reconstruir aquesta història és molt més complexe que la de la vida parroquial, ja sigui en el marc urbà o en el rural.
a) Canonja Augustiniana Per l'església del convent de sant Agustí de Barcelona es va contractar, el 1676, un retaule dedicat a "Sant Bartomeu apòstol", a Francesc Santacruz i al fuster Pere Llopart. D'aquesta obra no tenim més dades; del que si hi ha informació és de les eventualitats sofertes per l'edifici, del que ja en parlen Pi i Arimón, i Barraquer, entre els primers; el Catàleg Monumental d'Espanya, en els volums dedicats a Barcelona; i més recentment J.R.Triado, en l'aspecte artístic, i Martí Bonet et alter, en un estudi de tipus històric (27). Fent un breu repàs de l'evolució històrica de l'orde de sant Agustí, tenim que ja en l'època medieval neixen els ermitanys de sant Agustí, congregació que es caracteritza per la devoció a sant Agustí, que es considera fundador de l'orde; fet que els porta a viure intensament la seva doctrina teològica i espiritual, amb total predomini d'una teologia més positiva i d'una supremacia de la doctrina vers la moral, essent la caritat la virtut per excel·lència i que priva per damunt de les altres. Segons J.Mattoso, aquests elements seran indispensables per la bona preparació que tindran per acceptar l'humanisme en els segles XV-XVI i
106
acollir-se a les idees reformistes. No hem d'oblidar que dels seus convents va sorgir la figura de Lutero (28). En l'època de les reformes, els agustins formaran congregacions reformades, com exposa Ignacio Iparraguirre. El general de l'orde, més conegut com a teòleg del Concili de Trento, Jerónimo Seripando (+1563) quan feia visites als convents de l'orde, aquestes es convertien en vertaders viatges de missions populars, aconsseguint movilitzar les gents d'Itàlia, França, Espanya i Portugal; també va reformar l'orde i molts sectors dels seglars. A finals del XVI es va crear la branca dels agustins recoletos o descalços; Fray Lluís de León i Tomàs de Jesús pertenyien a aquesta branca. Dels personatges il·lustres que van triar el camí de la santedat seguint aquesta orde destaquem sant Tomàs de Villanueva, santa Rita de Cassia, san Nicolás de Tolentino i san Juan de Sahagún, entre d'altres; sants representats pels artistes en el camp de la plàstica (29). Dels tractats d'espiritualitat que refermen la teologia i conducta seguida per l'orde, remarcarem els escrits per Hipólita Soler Rocabertí, en dos volums, que contenen l'exposició de la Regla de sant Agustí i altres cinc tractats espirituals: "El primero de la perfección Christiana. El segundo y tercero - Celestiales Documentos para la perfección Religiosa. El Quarto y Quinto - Alabanças de la Santa Soledad y Silencio. Que compuso por mandato de sus Prelados, y Confessores la Venerable madre Hipólita de Iesus Rocabertí, sale a la luz por orden del Ilustrissimo y Excel.lentissimo Señor D.F. Ivan Thomas de Rocabertí, su sobrino" (30). Cal anotar també l'aportació de l'agustí Jaume Font, que de la vinculació a la teologia tridentina escriu "les quatre vies, la purgativa, il.luminativa, unitiva i transformativa, que és la que amb seguretat es puja al cim de la perfecció". Barcelona 1712 (30 bis).
107
Però no només es coneix als agustins per la moral de 1'estricta observança ni pels tractats espirituals, sinó també pel compromís adquirit a nivell social en situacions polítiques compromeses pel país, en les que era necessari prendre postura. Així, per exemple, trobem el canonge regular de l'orde de sant Agustí Gaspar Sala, que arribaria a ésser abat del monestir de Sant Cugat del Vallés els anys 1646-1652, en una primera etapa, i del 1659-1670 en una segona, any de la seva mort (31), que destaca per ésser un prestigiós escriptor polític, amb la seva obra publicada l'any 1640 "Proclamación católica", text amb una diàfana intencionalitat política i propagandística (32); segons García Cárcel "la mayor parte de los panfletistas catalanes contra los castellanos fueron clérigos. Entre ellos destacan Gaspar Sala (...), predicaban la obligatoriedad de tomar las armas contra el ejército sacrilego" (33). D'altres han destacat també el paper dels sermons dels eclesiàstics, especialment canonges i rectors, com a atiadors de la revolta (34 ). Una nota més que crec interessant resaltar del text de la "Proclamación católica", exposada per Puigvert (íbid), és que es descriu amb detall la devoció dels catalans a la Verge i al Santíssim Sagrament. Busquets (íbid), remarca la presència, entre els revoltats, de símbols religiosos, creus endolades, banderes en calze i hòstia, fet que demostra el caràcter eminentment cristià de la cultura de la societat (35).
b) Monàstiques
Benedictins En l'antic monestir de Sant Cugat del Vallès, avui
108
església parroquial, en la capella dedicada a sant Benet, s'hi troba el "Retaule dedicat al sant patró", que forma part d'un conjunt plàstic que compren tot l'espai interior, i fins i tot l'accés, de la capella. El retaule es contracta pel monestir, doncs el signen 1'abad i el capítol, a l'escultor Francesc Santacruz, el 1688, i en el 1703 hi ha constància de que encara s'hi treballava. El daurat, en primera fase, s'atribueix als Vinyals; part de la decoració pictòrica, segons J.R.Triadó, es deu a Pasqual Bailón Savall (+1691), decoració iniciada l'any 1688. Aurora Pérez, en el document n° 169 presenta el contracte amb el pintor Josep Loyga i el daurador Joan Moxí per acabar l'obra de la capella de sant Benet del monestir de Sant Cugat, en el 1705; en els documents n° 170-173 mostra les apoques dels citats artistes, a compta del seu treball (36). En la mateixa banda dreta on està situada la capella de sant Benet, es troben dues capelles barroques més; l'una és la de la Pietat, i l'altra, la de sant Bartomeu. Com diu Ambrós i Monsolís, en un dels moments en que la comunitat de Sant Cugat espera el nomenament d'un nou abat, l'any 1585, va visitar el cenobi el rei Felip II; es diu que, amb motiu de l'estada, el monarca donà els diners per a la construcció de tres capelles barroques, situades a la nau lateral dreta. L'autor argumenta que no ha pogut confirmar documentalment aquesta hipòtesi, però el cert és que existeixen les esmentades capelles, com ja he citat, amb els retaules corresponents. El mateix any 1705 es contracta l'escultor Josep Sala Gener per l'execució d'una "talla de la Verge de la Pietat", que consta d'una pietat flanquejada per columnes salomòniques, dos àngels guardians i, al cos superior, a l'àtic, la figura de Crist Salvador; obra que pertany a l'època de l'abat Baltasar de Montaner (37). Del "Retaule de Sant Bartomeu", a la capella corresponent a l'advocació
109
d'aquest sant, no tenim cap mena d'informació pel que respecta a la bibliografia consultada, tant sols podem dir que es tracta d'una obra que encara és vigent i sense dates inscrites en el propi retaule. El seu esquema compositiu és molt semblant al de la Pietat; consta d'una tela pintada amb el tema del martiri del sant, que ocupa tot el cos central, alhora flanquejada per parelles de columnes salomòniques; segueixen, per banda, un cos molt prim amb imatges dels quatre evangelistes, sant Llorenç, i santa Bàrbara, una predel.la amb imatges inscrites en els medallons i, a l'àtic, la figura central, emmarcada per una fornícula decorativa. Cal recordar també el ja citat "Retaule Major" del monestir benedictí de Sant Antoni i Santa Clara, actualment en la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià (38). L'orde dels benedictins no sobresurt en la producció de literatura mística; en l'època medieval destaquen les obres anomenades "Espills"; els "speculum monachorum" són un gènere característic, ja que pretenen resumir, de forma simple i concreta, els deures elementals de la vida monàstica. Apareix doncs la preocupació jurídica. L'obra "Amor de Jesus a los hombres" va ésser composada per un ermità de Montserrat en el segle XIV, i presenta una clara influència de l'escola franciscana (39). En l'època de la "devotio moderna" Alvaro Huerga comenta que benedictins i cartoixans, es distingeixen en el segle XV, 'en la tasca de transcripcions, recopilacions i edicions dé obres espirituals, on queda constatada l'herència rebuda íntegrament de l'època medieval. Així, "la imitació", "la perla evangèlica", "los exercitia", "els alfabets espirituals", "els manuals d'oracions", "els opuscles de temes místics o ascètics" i les "arts de la oració" constitueixen un abundant material dels devots moderns (40). 110
Es en aquest segle XV, quan es produeix la reforma benedictina; els punts principals d'aquesta es refereixen a l'abstinència de carns, observancia de dejunis regulars i la uniformitat en la vestimenta i en la pregària, amb el que s'intensificà l'exercici de l'oració i del treball. La personalitat de García de Cisneros és decisiva en la literatura espiritual. La Congregació de Valladolid, a la que per imposició reial pertenyia Montserrat i de la que Cisneros n'era el superior, mostrà una certa fecunditat en la literatura espiritual; García de Cisneros en el 1493, ja conegut com abat de Montserrat, va ésser l'introductor de la "devotio moderna" a Espanya, com s'ha notificat abans. L'escola mística, seguint el mestratge exercit per García de Cisneros, adquireix una moderada rellevància (41). Sobre la regla de l'orde hi ha força versions catalanes, així com també, més bibliografia referent a la història dels benedictins (42). Aspectes que remarquen la figura de sant Benet, fundador, protector i advocat de l'orde.
Cartoixos L'orde monàstica dels cartoixos va ésser fundada per sant Bru el segle XI. Es de caràcter eminentment contemplatiu, centrant-se en el model vivent del fundador, qui no va escriure cap regla ni normativa. Va ésser en el segle XII quan R.P.Dom Guigues, com argumenta O.Bonitasi, va posar per escrit els costums en ús de la Gran Cartoixa, essent aquest el primer text de la regla cartoixana. A Catalunya van fundar la cartoixa de Scala Dei, al Priorat, prop de Reus, en el 1163, per Alfons II rei d'Aragó, que va ésser destruida el 1835 (43). Actualment no en queda res, està arrasat; tot el que es va poder recuperar, abans de la destrucció definitiva, és ara propietat dels comtes de
111
Medinaceli i ducs de Cardona (44). En el Catálogo Monumental (vid nota 27), en la làm. 1245, es representa la capella de 1'Acadèmia de Medecina, amb altar procedent de la cartoixa, que va ésser-hi fins l'any 1929. Barraquer també dóna informació sobre les vicissituds de Scala Dei (45). Tenim constància de que Llàtzer Tramulles el Jove va treballar per a la cartoixa, realitzant retaules per a les capelles del claustre els anys 1683-1684, i que juntament amb fra Salvador Illa, va executar el "Retaule Major"; aquest últim va col·laborar en les columnes i ornaments de l'esmentat retaule. Els cartoixos, ja en l'època medieval, escriuen preferentment sobre temes místics, aspecte que va molt lligat a la forma de vida escollida, aïllada del tracte humà. Tenen preferència per l'escola inaugurada per sant Bonaventura, com s'observa en les meditacions sobre la vida de Crist, la "Vita Christi" de Ludolfo de Sajonia (+1378); obra que va gaudir de moltes còpies i edicions en totes les llengües, segons J.Mattoso, i que va estendre la mística cartoixana per tota la cristiandat fins al final de l'edat mitjana (46). Aquest autor, Lodulfo de Sajonia, és anomenat el "cartuxano"; preludia les meditacions del devots moderns. Sobresurten, amb afinitat a la "devotio moderna", Dionisio de Rijckel (+1471) que va escriure en 44 volums: "comentaris a la Sagrada Escritura, sermons, tractats ascètics i místics"; i Nicolas Kempf (+1497) del que el seu alfabet espiritual influirà en l'obra de García de Cisneros. En el XVI, la cartoixa de Colònia es va convertir en una activíssima "colmena espiritual", com indica A.Huerga, perquè funcionava una espècie d'escola de traductors de llibres clàssics i moderns en llatí, al capdavant de la qual estava Lorenzo Surio (+1538), (47). D'autors del període barroc citarem Bernardí Planes, monjo de la cartoixa de
112
Montalegre, prop de Tiana, que encara existeix, i Antonio de Molina, monjo de la cartoixa de Miraflores, prop de Burgos, que també existeix (48). Del pare Bernardí Planes assenyalarem el "sermó de difunts" i el "sermó per la vestició de novicis", de tipologia panegírica, estil predominantment barroc. Antoni Comas i Jordi Rubió Balaguer argumenten que pels diferents tipus de predicació, és a dir, 'barroca' o 'més humil', s'ha d'analitzar la informació que es desprèn de les decisions conciliars, on queda ben palesa una divisió de llengües i estils. Així, el 1635, en el concili provincial de Tarragona, presidit per l'arquebisbe fra Antoni Pérez, es va aprovar una constitució que procurava conciliar la comprensió dels sermons de formació religiosa amb l'afecció del públic a l'artifici conceptista de les grans festivitats. Hom hi disposava que, per quaresma i advent, tots els sermons fossin pronunciats en català; fora d'aquest temps litúrgics es podria escollir, pel que trobem que els dedicats a sants i solemnitats, com per exemple a sant Josep, sant Narcís, el dijous sant, etcètera, són en castellà, i d'entonació molt diferent. Aquesta normativa, però, no funcionava de manera absoluta, doncs es troben un bon nombre de sermons panegírics en català, com els citats de Bernardí Planes entre d'altres (49). Una altra manifestació d'oratòria barroca la formen els intitulats "Exemples per a sermons", que van dirigits a capellans negligents en el seu deure, sobre els manaments d'eucarístics, de marians, sobre la confessió, l'abstinència, els judicis temeraris, etc. N'hi ha força de manuscrits, com assenyala Antoni Comas (ibid nota 49), però també se'n troben d'impressos, com és l'exemplar, rar en el seu temps, doncs no utilitza la retòrica empalagosa, de la "Instrucción de sacerdotes" de Fray Antonio de Molina, 113
agustí i cartoix, establert a la cartoixa de Miraflores (50). Aquesta obra conté set tractats organitzats en capítols, començant la numeració en cada tractat; una taula de les matèries i sentències més notables del llibre, disposada en ordre alfabètic, i una taula de llocs de la Sagrada Escriptura que conté el llibre. En un llenguatge senzill i directe, que caracteritza tota l'obra, fa tanmateix unes advertències en les notes introductòries. En primer lloc, havia ordenat que en totes les esglésies de la diòcesi es disposes d'un exemplar d'aquest llibre "asegurat amb una cadena", com diu Eulogio de la Virgen del Carmen en el comentari que fa a partir de les notes introductòries; seguint sobre el mateix, s'indica que en el plac de sis mesos tot sacerdot haurà d'haver llegit el manual sencer, sota la pena de negar-li els ornaments per cel. lebrar la misa, puntualització que reflecteix el fet d'anar en contra de la hipocresia del jansénisme (51). Tres normes es va imposar Molina a tota costa, escriure no per l'ostentació ni per la curiositat, sinó solsament pel profit del lector. En una última advertència introductòria es refereix a l'exposició i l'estil, defentsant la necessitat d'un estil planer i greu en contra del llenguatge afectat, melindros i ple d'artificis, on el missatge moral i pastoral queda en segon terme (52). Les devocions que impulsen els cartoixos, a més de la del seu fundador sant Bru, són el culte a la Verge, que consideren protectora de l'orde, i a sant Joan Baptista, com a segon protector. Manifestacions plàstiques d'aquestes devocions se'n troben en les diferents cartoixes d'Europa, totes elles a partir, però, del segle XVI, doncs al no ésser beatificat sant Bru fins el 1514 i canonitzat el 1623, per Gregori XV, les representacions no es fan més nombroses fins els segles XVII i XVIII. Com exemple, podem citar les
114
pintures de Viladomat a la cartoixa de Montalegre (53).
c) Mendicants Carmelites A mig camí entre les ordes monastiques purament contemplatives i els mendicants, entregats a l'acció, es troba l'orde dels carmelites (54). Aquesta orde, en el segle XVII, exposa la teoria de que els seus inicis es remunten al segle X abans de Crist, i que el seu fundador és el profete Elies que vivia a la muntanya del Carmel; muntanya que és el principi de la Terra Santa en la part septemtrional del mar, com explica fra Joan Angel Serra en el llibre "Miracles de nostra Senyora del Carme", obra dividida en quatre parts o quatre llibres, ens trobem que el llibre primer tracta sobre la fundació de l'orde per sant Elies; en el llibre segon, presenta l'autor, la Història de l'orde i descriu així la muntanya del Carmel; la tercera part és una recopilació de miracles per intercessió de la Verge del Carme, molt a l'estil dels aplegats al llibre del Rosari ; i la quarta part descriu les indulgències concedides als confrares i confraresses, als qui porten l'escapulari i visiten les esglésies del Carme. L'obra es clou amb les pregàries del rosari, els goigs del Carme i altres pràctiques devocionals (55). En la presentació del llibre, l'autor explica a qui dirigeix l'obra: "jo desitjo ser deutor de tots, doctes e indoctes, a pobres i a rics, lo oferesc per comoditat de los d'est principat de Catalunya en romanç català. En ella he procurat resumir lo més notable de nostra historia" (56). Quan descriu la muntanya del Carme, "la Muntanya del Carme, de que parlan es aquella de que parlan la Escriptura en lo 4 llibre dels Reys; fou
115
l'habitació y morada dels Sants Profetes Elias y Eliseu durant 16 anys" (57). En el llibre II, capítol II: "Breu descripció de la St.Montanya del Carme, Isaias cap. 35. Gloria libani data est de cor Carmeli. los cantars se compara el capítols de la Esposa al Carme. Esta santa Montanya es lo principi de la Terra Santa en la part septentrional del mar (...) entre dues ciutats Bustam y Dali" (58). En el Mn. 991 de la Biblioteca Universitària de Barcelona trobem la referència d'una obra dedicada a sant Josep, del pare fray Juan de San Joseph, sobre els carmelites descalços (59). Doncs sabem que sant Josep és el protector d'aquesta branca dels carmelites, fundada per santa Teresa de Jesús en el temps de la reforma carmelitana, al segle XVI, època del pontificat de Pius IV. El 24 d'agost de 1562, el monestir de Sant Josep, a Avila, fundat per Teresa de Jesús, va rebre les quatre primeres novícies (60). El significat de la reforma carmelitana va ésser molt important a Espanya, amb l'acció de dues figures excepcionals, la de sant Joan de la Creu i la de santa Teresa de Jesús, en opinió d'Evangelista Vilanova, que encapçalen el moviment de l'anomenat "descalçament"; a més d'ésser reformadors i sants, han deixat una obra místicoliterària "que ha passat a ser patrimoni clàssic de l'espiritualitat cristiana" (61). La rellevància de la figura de santa Teresa traspassa els límits literaris, i es reflecteix en l'obra plàstica a ella dedicada; podem citar un exemple molt significatiu, el "Retaule Major de Santa Teresa" del convent de les Carmelites descalces de Vic, comarca de l'Osona. Obra vigent i restaurada, va ésser contractada per la mare Priora del convent i el monestir a l'escultor Pau Costa en el 1703, acabant-se la seva construcció en el 1707. Aurora Pérez, en 116
la seva obra ja citada, presenta el document notarial de la contractació, el nQ 227. Aquesta obra aplega en tot el seu conjunt, la vida i l'obra de l'orde carmelitana. Així, només fent referència a la gran tela central que emmarca tot el retaule, s'observa una corona imperial amb una àliga a cada banda, entre dos àngels voladors; una cartel.la que inicia el salm 88, de caràcter teresià - cantaré eternament les boneses del Senyor. La gran tela representa la glorificació mística de santa Teresa de Jesús, segons el relat de la seva autobiografia (V.33,14). En estat de contemplació reb Teresa la corona de flors de mans del nen Jesús, assegut damunt la falda de Maria, mentres a 1'altre costat, sant Josep s'hi acosta com posant-li un mantell protector. Al cos superior, una pintura amb el triomf de sant Miquel arcàngel sobre el dimoni; entre elements decoratius, al cim de cada costat, s'hi troben representades les imatges d'Elies i Eliseu (62). La devoció de santa Teresa per sant Josep, no només es reflecteix en els seus escrits sinó que es palesa també en un plafó del "Retaule de Sant Josep" de l'església parroquial d'Olot, situat a la part alta del retaule, referent a una certa aparició que va tenir santa Teresa, segons indica J.M&Solà Morales a partir de l'estudi del contracte de l'obra. Sembla ser que mossèn Serrat, beneficiat de la parròquia d'Olot, "posseïa dos quadres de la Santa, llegats a la capella del gremi, l'un que figura la tranverberació, era la representació designada pel contracte (...), 1'altre quadre, al·lusiu a una certa aparició que va tenir la santa, és justament el motiu que ha estat reproduit, com pot comprovar-se per la descripció que del quadre dóna el mateix contracte" (63). Elements que configuren la relació existent entre santa Teresa i sant Josep.
117
La vida i obra de santa Teresa de Jesús (1515-1582) ha estat estudiada per molts especialistes, tant del camp literari com teològic, (64); em limitaré a recollir l'aportació d'Evangelista Vilanova, qui, en una síntesi molt acurada, exposa la vida i obra de la santa, tot indicant que la teologia de Teresa és la seva biografia, i que aquesta és una autobiografia; així queda palés, especialment, en el "Libro de la vida" -obra de combat per a la defensa del dret de cadascú a la vida espiritual- sobre tot per les dones: "en una època en que els espirituals eren objecte, per part dels clergues i dels teòlegs, d'una continuada malfiança i vigilància" (65). Les obres més importants de santa Teresa, a més del "Libro de la vida", són: "Camino de perfección", "Castillo interior o Moradas", "Fundaciones", i "Epistolario"; estant constituït el tríptic fundacional en les tres primeres (66). Hi ha constància clara i evident de la influència de l'esperit de santa Teresa a Catalunya, com ho manifetsa Silverio de Santa Teresa, un estudiós especialista en la història del Carmel descalç, qui comenta que Fray Juan de Jesús Roca és l'introductor de la reforma descalça a Catalunya. Podem citar força fundacions a Catalunya (67); recordem, si més no, la del convent de les carmelites descalces de Mataró, que en el 1690 va firmar 1'apoca pel contracte d'un "retaule major" a realitzar pels escultors Antoni i Marià Riera, obra desapareguda en l'actualitat i de la que tenim informació a partir dels estudis de Madurell i Marimon i Aurora Pérez (68). Hi ha constància també d'un "Retaule de Santa Agnès" al convent de Sant Josep de Barcelona, obra de l'escultor Bernat Vilar, del 1694; i recordem, finalment, l'obra del retaule de la transformació de Vinçà, ja citada (68 bis). Si Silverio de Santa Teresa parla de la influència de l'esperit de santa Teresa a Catalunya, Antoni Comas comenta,
118
per la vessant literària, que en el segle XVII es dóna, a Catalunya, una influència de l'escola ascètico-mística castellana, influència que s'arrossega fins al XVIII; per la seva banda, Evangelista Vilanova ens parla de la "invasió mística" en l'àmbit castellà. Comas presenta l'existència de manuscrits sobre l'obra de fra Lluís de Granada, en el segle XVIII, però, tanmateix, considera que la dada més eloqüent d'aquesta influència són les còpies, en aquest mateix segle XVIII, de les "obres espirituals" i dels tractacs de teologia mística de fra Antoni de Sant Maties, carmelita descalç del convent de Sant Josep de Barcelona, que morí el 1629. Segons aquest mateix autor, fra Antoni de Sant Maties representa la plena assimilació de la mística castellana del XVI, no solsament la de santa Teresa, sinó també la d'altres corrents de l'època; puntualitza que no es poden atribuir obres d'alta espiritualitat en la literatura catalana de l'època, sinó només alguns exemples de caràcter menor (69). De l'obra de Vilanova ja hem fet esment de la figura de santa Teresa; l'autor exposa també la de sant Joan de la Creu, del qui, al parlar de la seva obra, destaca la trascendencia i organització interna dels quatre llibres: "Subida al monte Carmelo", amb un comentari que ens ha arribat inacabat; "Noche oscura", glossa del poema anterior, des d'una perspectiva diferent, també inacabada; "Cántico espiritual"; i "Llama de amor viva" (70). Podem concloure aquest comentari emfasitzant la importància de 1'ascèticomística castellana i que la seva trascendencia es deixa sentir en l'àmbit català.
Dominics,
franciscans
i terceres
ordes
Les ordes mendicants per excel·lència, que tenen la seva trascendencia ja en l'època medieval, són la dels dominics i la dels franciscans. S'ha plantejat sovint l'estudi 119
d'aquestes ordes mitjançant el mètode comparatiu; així, en la Història de la Espiritualitat, quan hom tracta ambdues congregacions en l'època medieval, es relaten les relacions i les diferències que les caracteritza i evidencia. Els franciscans tenen per fundador sant Francesc d'Asis. Van promoure reformes espirituals en el segle XII, de les que surgiren les clarises i els terciaris, agrupacions que van dirigides directament als laics, dels que aviat sorgirà una clientela d'homes i dones que pretenen viure més perfectament l'Evangeli, sense sortir del món; i que tindran una reglamentació definitiva i seran aprovades per la santa Seu en l'època de la "devotio moderna", especialitzant-se cadescuna d'elles en noves devocions (71). Els dominics tenen per fundador santo Domingo de Guzmán, canonge regular d'Osma. Tenen un rol diferent als de l'ordre de sant Francesc; són.els primers en tenir molt clar quin és el lloc que ocupen en l'Església, com també són els principals impugnadors en la controvèrsia contra Guillem de Santo Amor i Gerard d'Abbeville, controvèrsia que va encetar, promoure, defensar i provocar una evolució doctrinal en la personalitat de sant Tomàs d'Aquino, recolzat tanmateix per sant Bonaventura (71 bis). Sant Tomàs d'Aquino és una de les figures claus en el pensament eclesiàstic; amb ell, l'espiritualitat dels frares predicadors es va orientar vers una pietat objectiva, especulativa i doctrinal. Seran els primers que intentaran elaborar una teoria racional de la mística. En canvi, els franciscans, dels que sobresurten Duns Scoto i sant Bonaventura, entre d'altres, tenen una orientació més intel.lectualista i presenten una dualitat entre teologia i mística; la teologia l'estudien com a ciència, i viuen l'espiritualitat independentment d'ella, amb el que conreuen una espiritualitat d'arrels augustinianes, i fins i tot neoplatòniques; a diferència dels dominics, que segueixen a Aristòtil afirmant la
120
primacia de l'enteniment sobre la voluntat. Insisteixen doncs els dominics en l'aspecte intel.lectiu de la contemplació a la que els franciscans, amb la seva concepció afectiva, no poden deixar d'oposar-s'hi. Tot i això, l'escola franciscana mai no serà eclipsada pels dominics (72). En el segle XV propugnen la devoció a la Verge, els franciscans són uns incansables impulsadors del culte a la Immaculada; els dominics, a la Verge del Roser, devocions que tenen una clara incidència en la literatura piatosa, en l'organització de confraries, i en la projecció d'obres d'art. Veurem múltiples manifestacions d'aquests tres elements enunciats, ja a partir del segle XVI (73). En el període de la reforma, les antigues ordes religioses, com les que estem analitzant, presenten molts canvis. Així els franciscans, segons Iparraguirre, fan una gran reforma en temps del Cisma d'Occident; tornen, com en els primers temps, a recorrer mitja Europa predicant penitència, presentant Jesucrist i incitant a viure l'Evangeli amb plena autenticitat. Sant Bernardino de Siena, vicari general de l'orde, dirigeix 1'observancia a Itàlia, funda nous convents i es distingeix com un gran impulsor de l'estudi de la cultura humanista; aconsella estudiar a Jeroni i Ciceró perquè en ells pobresa s'agermana amb bellesa, i art amb austeritat. En el camp de la predicado, subratlla la devoció per Jesús a partir dels escrits de sant Pau, sant Bernat i sant Bonaventura. A Espanya, la reforma la va dur a terme sant Pedro Regalado, qui va mantenir viu l'esperit reformista i va ajudar a preparar el terreny a la reforma definitiva i universl a de Jiménez de Cisneros. Tanmateix les terceres ordes, fenomen que va néixer en el segle XII i ara, en el XV, continua, s'extendran a altres congregacions, com la tercera orde dominicana, les clarises, etc. (74). A més del culte a la Immaculada, ja hem vist com
121
Bernardino de Siena impulsa la devoció a Jesús, en el sentit del sofriment que va patir Jesús; per tant és un culte a la Passió, que prové del temps de sant Francesc. Alhora, en la vessant més "popular", es creà la processó del "Via Crucis", originària de Jerusalem, provinent dels guardians del sant Sepulcre, i que es va extendre per Europa en els segles XV i XVI (75). Tema de la passió de Crist que juntament amb el del Roser i la Immaculada seran promoguts, amb una força extraordinària, a partir de les reformes post-tridentines, com ho presentarem en el proper capítol (75 bis). Els dominics tindran reformes sense excisions - doncs els franciscans s'havien separat en dues seccions oposades, els observants i els conventuals - ni formació de noves branques, aspecte que, pel contrari, caracteritza els franciscans, d'on sorgiran els caputxins, les clarises i els terciaris, és a dir, les tres ordes de sant Francesc que són d'origen laic, i l'orde dels mínims, fundada per Francesc de Paula (1416-1507). No tindran els dominics una influència en un tant ampli espectre social tant accentuada com els franciscans, entre d'altres raons, pel seu esperit més intel·lectual, teològic i professoril. En aquesta línia, destaquen les figures de sant Vicenç Ferrer (+1419), Raimundo de Càpua (+1399) i Juan Dominici (+1499). Encara que la vida de sant Vicenç Ferrer pertanyi al segle XIV, és un personatge que promou el renaixement dominicà. D'ell coneixem "els sermons", publicació a cura de Josep Sánchez Sivera prevere a Barcelona, 1932-1934, volums 4 i 5. Del beat Raimon de Càpua tenim constància de la història que va escriure de santa Caterina de Sena, doncs sabem que era el seu confessor, i que la devoció a aquesta santa, de la tercera orde de penitència, iniciada a finals del XV va tenir continuïtat fins el XVIII degut a la seva obra (76). Juan Domenici, comenta Iparraguirre, va ésser l'impulsor de
122
la reforma que s'inicià en el convent principal d'Itàlia, el de Bolonia, on es tornava a trobar amb sant Tomàs; es va impulsar la gran escola humanista que tindrà rellevància en el segle XVI (77). La presencia d'un religiós dominic en la càtedra de sant Pere assenyalava el canvi produit en l'espiritualitat; com diu Iparraguirre, es cercava un papa espiritual, un que encarnés en la realitat l'esperit de Trento (78) i es va escollir a un dominic, Pius V. Era la proclamació oficial del retorn de la forma religiosa a la pietat pública i universal, alhora que formava la frontera entre els papes polítics i els reformadors. Va transformar la cúria romana en un exemple d'austeritat i pobresa; va reformar el Catecisme, el Breviari i el Missal. D'aquesta manera, segons Evangelista Vilanova, la imposició del Breviari i del Missal constituí un moment decisiu de la de l'Església occidental, que restà catòlica, i de les seves afiliades en terres de missió. Per la lluita contra els protestants, calia una organització eclesial a escala universal i ben unitària (79). El Catecisme va néixer destinat, com diu Vilanova, "als parrochos", és a dir, a un estament eclesiàstic de bona cultura. Amb tot, alguns demanaven a Trento i esperaven un "catecisme popular" o diversos "catecismes", segons els nivells religiosoculturáis dels destinataris; projecte que no es va dur a terme. En les sessions conciliars es va crear una comissió per fer una obra original; el treball no es va acabar en el moment de clausurar-se el concili, el 1563, pel que Pius IV el confià a una nova comissió, que treballaria sota la direcció del seu nebot, Carles Borromeo (1538-1584). Aquest, bisbe de Milà, va convertir la seva diòcesi en un lloc d'experimentació del programa conciliar, potenciant l'activitat catequètica. Aquest nou catecisme romà va ésser
123
promulgat per Pius V el 1566, és a dir, menys de tres anys després del final del concili. Per obtenir una ràpida difussió es va traduir a les llengües nacionals, pretenent així disminuir la influència dels altres catecismes i obtenir el monopoli en tot el món cristià, incloent-hi els països de missió, pretensió que no es va aconsseguir totalment perquè, com indica Vilanova, hi havia edicions de molts "catecismes" anteriors al "catecisme romà", de gran difussió, com es palesa per les seves reedicions fins al segle XVIII (80). Així es pot constatar en la consulta de l'obra de Marià Aguiló nQ 285-306, nQ 310-321, a més dels manuscrits que es troben en la Biblioteca de Catalunya; el Mn. 59, del bisbe de Montpellier, "doctrina cirstiana traduida al català" per un monjo benet - inèdita - i els Mn. 97 i 206 de la Biblioteca del Seminari de Barcelona, "Explicació del catecisme i del modo d'ensenyar la doctrina cristiana", obres de les que ens dóna la referència Antoni Comas, tot indicant que són catecismes que podríem anomenar d'iniciativa particular, o bé obres traduides, com el de Rafael Lasala, bisbe castellà de Solsona, i el de Simeón de Guinda Apestegui, bisbe castellà de la diòcesi d'Urgell. Obres redactades en català perquè anaven dirigides al poble, perquè l'entengués fàcilment i n'aprengués el seu contingut (81). De tota manera no hem d'oblidar que del "catecisme romà", que és el catecisme de Trento, també hi ha reedicions fins a l'actualitat. Així per exemple, puc subratllar una edició de l'any 1911 i una altra de 195&, ambdues en castellà (82). En castellà trobem també el catecisme del pare Antoni Claret, en una nova edició de mitjans del XIX (83). Per recordar la filosofia tomista, el dominic Juan de Santo Tomás (1589-1644) presenta una obra sobre els "dons de l'Esperit Sant" que és un viu reflex de la doctrina del
124
doctor angèlic (84). Un cop vista la trajectòria històrico-teològica d'aquestes ordes mendicants, el pas següent és presentar l'obra que es troba en els seus convents de Catalunya. El convent de Sant Caterina de Barcelona de l'orde dels pares predicadors és el més important de la ciutat, doncs comptava amb una biblioteca de 500.000 volums. Com tants d'altres del Principat, va ésser cremat el 1835 (85). La transcedència de la vida d'aquest convent queda reflectida en les "notes històriques" que es troben en el pergamí de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, així com en les obres de Diago i d'Hernando del Castillo sobre la història de l'orde que vaig consultar ja en la tesis de llicenciatura, les quals em van aportar material per desenvolupar el tema de "la Salve", temàtica reflectida en la capella dels Colls de Sant Llorenç de Morunys, al Solsonès (86). Retaules que pertenyien al convent de Santa Caterina són: el "del Roser", "la dormició de la Mare de Déu", i el "Retaule de Sant Tomàs". El "Retaule del Roser", és una obra atribuida a Joan Roig fill per Martinell, i que J.R.Triado i A.Perez li atribueixen en part, essent Josep Sunyer qui hauria realitzat 1'altra part; la primera data que coneixem és del 1704 (87). Aurora Pérez ha treballat recentment sobre els retaules i la confraria del Roser a Catalunya i presenta gravats del retaule i la capella del Rosari al convent de Santa Caterina (88). De "la dormició de la Mare de Déu" tenim constància, segons Martinell, de que és obra de Joan Gra, del 1672. El "Retaule de Sant Tomàs" es va contractar a Francesc Santacruz el 1683, el qual va cobrar, com indica Aurora Pérez, un cop l'obra ja estava feta. Els
dominics
no
manifesten 125
tant
interés
com
els
franciscans en realitzar llibres sobre l'orde, mentres que trobem nombrosos textos sobre la confraria del Roser, de la que són els principals impulsors. Farem esment ara del llibre de fra Jeroni Taix, "llibre de la institució, manera de dir, miracles e indulgències del Roser de la Verge Maria, Senyora nostra...", estampat el 1556, i reimprés abundantment fins al segle XVIII, encara que amb un títol diferent. He consultat l'exemplar de l'edició de 1680 que es troba a la Biblioteca Balmes de Barcelona (89). L'obra de Jaume Baron originaria a Saragossa i publicada el 1727, va ésser traduida al català per Francesc Roca, d'aquesta obra també se'n troben moltes edicions al llarg del segle XVIII. La Biblioteca Balmes disposa al menys de 7 exemplars que jo hagi comptabilitzat i consultat - l'obra no presenta variacions en el text, però si en les làmines il·lustratives (90). Dues obres de Jaime Rebullosa, prior del convent de Sant Domènec de Balaguer, de principis del segle XVII i escrites en castellà (91). I un Manuscrit, el nQ 970 de la Biblioteca Univeritària de Barcelona, que es titula: "libro de las Imágenes que representan los mysteriös que celebra la Iglesia en las fiestas noviles y de las pinturas de los Santos en común (libro segundo: de los santos en particular), por un religioso del convento de Santa Catalina O.P. de Barcelona. folios 202-59". De Jaime Rebullosa s'indica que va tenir molt d'èxit la seva obra sobre sant Ramón de Penyafort de O.P., publicada l'any 1601, el mateix any que la seva canonització; la Biblioteca Universitària de Barcelona disposa de 3 exemplars , que va promoure la devoció a aquest sant missioner - i del que se'n troben manifestacions plàstiques, com el "Retaule de Sant Ramón de Penyafort" de l'església parroquial de Sitges, comarca del Garraf, obra vigent, encara que força malmesa (91 bis). D'obres contractades als convents del franciscans tenim
126
el "Retaule de Sant Crispí i Crispinià", per l'església del convent de Sant Francesc de Barcelona; el "Retaule Major de Sant Francesc", pel monestir de Sant Francesc de Girona; i el "Retaule Major de la Concepció", pel monestir de Santa Clara de Girona. El retaule de Sant Crispí i Crispinià va ésser contractat per la confraria de sabaters de Barcelona a Andreu Sala el 1696. D'aquest convent, que segons Barraquer des de 1835 va ésser parròquia, es varen salvar dues imatges, un sant Crist i la Verge de l'aflixió, i també el retaule major barroc de la capella del Santíssim (92). Els monestirs de Girona, el de Sant Francesc i el de Santa Clara, no existeixen actualment (93). Ambdues obres van ésser contractades a l'escultor Pau Costa de Vic; el "Retaule Major de Sant Francesc" contractat pel monestir el 1700, i el "Retaule de la Concepció", contractat pel municipi, o millor dit, per la corporació municipal, que amb un acord establert amb les monges clarises "sufragava el retaule", segons es desprèn de la informació de Lluís Batlle i Prats, es va iniciar el 1708 i acabar el 1714, essent daurat el 1762. Batlle presenta una il·lustració de l'obra que li permet descriure el retaule; organitzat en dos cossos i bancal, i tres carrers laterals, trobem al centre de la composició del primer cos, la figura de la Immaculada Concepció, i al cos superior, la imatge de santa Clara. Al costat de la patrona de les clarises s'hi troba, pel carrer esquerra, santa Agnès, germana de santa Clara, i a 1'altre extrem, en el mateix nivell compositiu, santa Coleta, fundadora de les clarises pobres, anomenades coletines. Al primer nivell, sota la representació de santa Agnès s'hi troba sant Narcís, patró de la ciutat de Girona, i a 1'altra banda, a la dreta, la figura de sant Francesc, patró de les menoretes (94). Com es pot comprovar, aquest conjunt d'imatges reflecteixen varis conceptes vinculats amb la història i devocions que promou l'orde dels franciscans. En
127
primer lloc, l'advocació a la Immaculada, ja referenciada abans, per aquesta orde; les referències als fundadors de l'orde, sant Francesc de la regla primera, santa Clara de les clarises terciàries; 1'observancia d'aquesta amb el sorgiment d'una altra agrupació, les coletines, fundades per santa Coleta; sants pertenyents a l'orde, Agnès, i el patró de la ciutat, sant Narcís, que segurament va ésser imposat pels jurats del municipi, que eren els qui sufragaven l'obra. Tota l'obra té un sentit, una lògica i una funció molt determinada, el d'oferir a l'espectador els personatges més importants de l'orde, amb els diferents graus, intercalant a sant Narcís perquè així l'orde i la ciutat tenen punts de confluència i està integrada en l'àmbit urbà, Antoni Comas, al parlar dels llibres d'ordes i confraries, comenta que l'orde de sant Francesc, amb els tres graus, és la que ofereix més textos catalans en aquesta època. D'aquests accentuarem el "Manual d'instrucció de novicis" de fra Jaume Janer, que conté, com indica Comas, la Regla de sant Francesc, explicacions i comentaris sobre els seus preceptes i les seves excel·lències, dos resums de doctrina cristiana, un breu tractat de teologia mística i oració mental, uns exercicis piadosos, els sants evangelis que es diuen als malalts i els exorcismes de la sal i de l'aigua (aquestes dues darreres parts, en llatí) (95). Aquest "Manual" té un capítol intitulat "Compendiosa notícia de la teologia mística i oració mentait", que es pot relacionar amb les gloses de l'oració mental i vocal que figuren en el segon volum del "Promptuari moral-sagrat" de Pere Salses i Trilles; volum dedicat a la Verge que vaig consultar abastament en el meu treball sobre la Capella dels Colls. Pere Salses fou doctor de Cervera, rector de Llívia, plebà de Ponts, examinador sinodal del bisbat d'Urgell i també autor d'unes "Pláticas y doctrinas espirituales", en
128
castellà, en el pròleg de les quals fa una apologia a la llengua catalana (96). De l'orde dels terciaris mereix especial atenció l'obra de fra Vicent Sapera "Joyell preciós", que encara que publicada el 1688, es reimprimeix en el segle XVIII (97). L'edició consultada és la de 1688, que creiem és la primera, i està composada en 8Q menor, 176 folis i 14 de preliminars, on s'exposen les aprovacions dels diferents examinadors de l'orde, una nota al lector, la taula del contingut, distribuida en cinc tractats, i un breu compendi de tot el que convé als germans i germanes de l'orde. En el primer tractat de la taula de contingut, s'exposa l'origen de la tercera orde i els progressos d'aquesta; el tractat segon, sobre les ordinacions i oficis de l'orde, com de ministre, de sacrista, o síndic, visitador mestre de novicis, etc.; el tercer tracta dels exercicis espirituals i de la penitència que han de fer els membres de l'orde; el quart, de les gràcies i indulgències que té l'orde; i el cinquè i últim, sobre la processó del Via Crucis i demés cerimònies, com la processó de les lletanies de la Mare de Déu (98). En la nota dedicatòria al lector, l'autor justifica el títol i comenta quines són les precioses joies que la Majestat divina ha atorgat a l'orde: "en primer H o c h , son sacratissim Fill Jesus fet Home, este lo deposita en los braços de Sant Antoni de Padua; lo seu santíssim nom, en mans de Sant Bernardino de Sena; la Iglesia tota, en les,mans de Sant Bonaventura: a Cristo Sacramental en mans de la Verge Santa Clara; la Creu Santa entre los braços de Sant Diego de Alcalà; y les Santíssimes llagues, en les mans, peus, y costat de nostre serafich Pare. Y perqué no faltes cosa de adorno en nostre preciós Joyell - joiell - volgué, que la puresa de la Mare de son unigènit Fill, verdader Déu, y Home, anàs a compta de la Seráfica Religió: ab que totes les
129
Joyes mes estimades del Senyor estan en nostra Sagrada Orde guardades" (99). Queden ben paleses en aquesta nota al lector, els atributs propis de cada sant de l'orde, que faciliten, evidentment, la lectura visual del lectorespectador quan troba representades en un altar aquestes figures. Element que denota la voluntat pedagògico-doctrinal de l'orde, doncs l'autor insisteix en la lectura i consulta del llibret als germans i germanes de la tercera orde per facilitar el camí de la perfecció. Vida interior, recolliment, reflexió i penitència, són les bases indispensables dels membres de l'orde; característiques força diferents de les proposades pels dominics, que recolzen tanmateix el diferent caràcter d'aquestes dues ordes mendicants ja contrastat en línies anteriors. L'obra de Francesc Pla, també de l'orde dels terciaris, és un manual d'instruccions intitulat "Manual Instrucció de Novicis de la Religió de N.P.S.Francesc de la Província de Catalunya per lo P. [ ]. Exlector de theologia, y Mestre de Novicis en lo Real Convent de N.P.S.Francesc de Barcelona". Reimprés pel Mestre de Novicis lo R.P.Fr.Bonaventura Guiot, Barcelona en la Estampa de Tecla Pla Viuda, administrada per Vicenç Verdaguer, als cotoners s.d. Aprovació de Francesc Marca. Ex-definidor dels Frares Menors de la Regular Observancia del Real Convent de Sant Francesc de Barcelona 1755. Única data referencial, doncs no en consta la reimpressió; reimpressa també, segons Comas, a Girona, s.d., per Agustí Figueró i Oliva, i que segons Aguiló correspon als n° 766 i 767 (100). L'edició citada d'aquesta obra, de la que es troba un exemplar a la Biblioteca Balmes de Barcelona, no conté índex o taula de matèries. Consta, en les 9 primeres pàgines, de l'aprovació de l'obra per examinadors de l'orde, el ja citat Francesc Marca, fra Bonaventura Fages, lector del Col·legi de Sant Bonaventura
130
de Barcelona, i fra Llorens Martí, ministre provincial del Principat de Catalunya. En les pàgines 10-11, dedicades a tots el novicis, l'autor explica com organitza el manual en tres tractats: el primer, que ocupa les pàgines 13-92, se centra en l'exposició de la Regla, el testament de sant Francesc, les excel·lències de la Regla i religió, el text de la doctrina cristiana amb l'explicació necessària per salvar-se; el segon, pàgines 93-208, conté l'explicació de vint-i-quatre preceptes de la Regla, i casos reservats que es refereixen als pecats mortals; el tercer i últim, pàgines 208-288, engloba una suscinta notícia de la teologia mística i la oració mental, varis exercicis piadosos i oracions devotes. L'autor considera que "lo primer se ordena à ser bons Christians. Lo segon à ser bons Religiosos. Y lo tercer, à ser Christians y Religiosos perfets. Vulla Déu, sia tot pera major honra, y gloria sua, y be espiritual de nostras Animas. Amen" (101). Els religiosos menors de la regular observança destaquen alhora per la literatura de missions en el Principat, mentres que en el Rosselló, aquesta activitat ve representada pels jesuïtes. L'obra de fra Francesc Baucells, "Font mystica", Religiós Menor de la Regular Observança del Seràfit Pare Sant Francesc, fill de la Provincia de Catalunya y morador en el Col·legi i Seminari de Missions de Sant Miquel d'Escarnalbou, és de caràcter eminentment catequètic (102). Com diu A.Comas, en un ampli, comentari que fa sobre l'autor i l'obra, (103), es tracta d'un senzill catecisme disposat en forma de preguntes i respostes, (recordem les notes 80 i 81 sobre aquest tipus de catecismes), perquè sigui més útil i fàcil als cristians que puguin llegir l'obra. Baucells explica el perquè del títol, i del contingut del texte en trèiem les observacions, tot seguint el comentari d'A.Comas, de que les quatre fonts
131
corresponen a les quatre parts que té l'obra: la primera dedicada a "tot lo que es necessari al cristià per salverse"; la segona, el parenostre i les peticions; la tercera, els manaments; i la quarta, als sagraments de l'Església. Al final de l'obra hi ha un resum, també en forma de preguntes i respostes. Aquesta voluntat missional per part de les ordes religioses respon al fet d'ajudar i col·laborar amb el clergat secular -que calia anar moldejant en les normes tridentines - en les terres del món rural català (104). A més de la tasca feta pels franciscans, s'ha de tenir present la realitzada pels caputxins, que veurem més endavant, i la dels jesuïtes al Rosselló. Característica missional que es reflecteix en tot l'àmbit eurupeu del segle XVII; així, argumenta Delumeau, que els missioners catòlics es van extendre sense parar per "evangelitzar", remarcant emfàticament el caràcter metòdic d'aquests i de les missions que fundaven (105).
Caputxins
- Mínims
Les noves ordes de Caputxins i Mínims sorgiran, segons els tractadistes, de la seráfica Orde de sant Francesc. L'orde regular dels Mínims, fundada per Francesc de Paula el 1493 en una ermita de Calabria, forma la més austera de les ordes mendicants, doncs, segons sembla, devien pronunciar quatre vots en lloc de tres, i aquest quart era el vot de quaresma perpètua. Tenien també una tercera orde a la que s'hi van afiliar reis, com Lluís XI i Carles VIII entre d'altres, i pretenien que sant Francesc de Sales també hi havia format part (106). El culte a sant Miquel és tant freqüent trobar-lo en les esglésies dels franciscans con en les dels mínims. A Catalunya, i concretament a Barcelona, hi
132
ha el convent dels mínims, on el primer edifici es va construir el 1597, doncs tenim constància de que la nova orde es va introduir a Barcelona en el 1570 (107). Aquest convent, que es va beneïr el 1608, va contractar per l'embelliment de la seva església un "Retaule Major" a Andreu Sala el 1686 (108). Hem d'assenyalar, tanmateix, les "Ordenances i constitucions de la Il·lustre obra i confraria de sant Francesc de Paula", del convent de les religioses mínimes, també de Barcelona, de 1765, imprès per Francesc Suné, Barcelona s.d., però les llicències són del 1765, veure Aguiló nQ 806. La tasca en el camp de les missions desenvolupada pels frares caputxins des de que varen arribar a Barcelona, l'any 1569, en la fundació de convents, en l'impuls de les devocions i en la contractació de retaules, és impetuosa, metòdica i sistemàtica. A partir del centre de Barcelona van obrir nous convents arreu del Principat i Comtats, sovint cridats i finançats per les mateixes viles i ciutats (109). La predicació de les "quaranta hores" s'introdueix a Catalunya pel pare Josep de Rocabertí, i es pot situar cap els anys 1580-1584, doncs ell havia ingressat en l'orde l'any 1578. L'origen d'aquesta devoció ve promoguda per P.José Plantanida de Ferno, Definidor General de l'orde caputxina. Hi ha constància documental d'obres contractades als convents d'Olot, Lleida i Blanes. També van publicar diversos llibres per popularitzar aquesta devoció arreu d'Europa, fins al punt de fundar a Bèlgica una associació anomenada "Cofradía o sea Orden Ecuestre religiosa de la Pasión de Jesucristo por medio de la devoción y propagación del solemne ejercicio de las Cuarenta Horas" (110). D'obres escrites per autors del Principat remarcarem la "Instrucción de Predicadores", escrita en català pel caputxí fra Fèlix de Barcelona, i publicada pòstumament en castellà l'any 1679, 133
Barcelona casa de José Fonseca, 187pp., per fra Hermenegildo de Olot, predicador i guardià de Santa Eulalia de Barcelona, que la va traduir. Al final de i'obra es troba l'opuscle "Concepto cronológico con el quai se explica que cosa sea oración de Cuarenta Horas y cual su instituto" (111). A la ciutat de Girona es va recolzar emfàticament la divulgació de les "quaranta hores"; la fundació dels frares menors caputxins va ésser el 1586 i en el segle XVII es va construir un nou convent dedicat al "Corpus Cristi", existent simultàniament les dues comunitats, que respon segons Andres de Palma, a la coexistència de la ja divulgada devoció de les Quaranta Hores amb l'advocació de l'Eucaristia tant recolzada pels pares de l'orde (112). De l'activitat dels missioners a la ciutat de Girona n'ha quedat un llibre de cants i un tractat, "Exercici devot per cadadia" (113). Una altra devoció impulsada pels caputxins és a la Divina Pastora. A Catalunya mereix especial atenció el "Directori per los terciaris del pare sant Francesc de menors caputxins" de Vilafranca del Panedés i de Girona (114); i les obres de fra caputxí Joachim de Berga que dedica a la Divina Pastora, patrona de les missions de caputxins a Catalunya. Tenim un "Novenari a la soberana emperadora del cel i terra, Maria Santíssima, pastora de les ànimes i patrona de les missions dels pares caputxins de la provincia de Catalunya", imprés per Hereus de Bartomeu Giralt, Barcelona s.d. (115); i un "Exercici cotidià", que vaig consultar pel tema del Magnificat de la capella dels Colls (116).
Mercedaris
-
trinitaris
Mercedaris i Trinitaris són dues ordes que ja en els 134
segles XIII-XIV es van caracteritzar per la seva dedicació al ministeri de la caritat corporal. Van contribuir a formar en l'Església una mentalitat de compassió vers les misèries corporals dels homes, amb un sentit de col·laboració social i de reponsabilitat col·lectiva cap els fidels. Element que es diferencia, d'una forma diàfana, de l'acció proposada pels dominics i franciscans, en la seva finalitat primordial de "salvar les ànimes" (117). Els trinitaris, aprovats per Innocenci III, anaven en grups de dos o tres per terres de musulmans a redimir els cautius, i a ajudar-los caritativament sinó aconseguien el primer objectiu. Orde de caràcter heroic, en l'ambient de creuada i de geni cavalleresc, el seu fundador, sant Joan de Malta, va tenir una aparició el dia de la seva primera missa a París. Un àngel vestit, de blanc portava sobre el pit una creu vermella i blava i el fons platejat, atribut que es va convertir en 1'insignia de l'orde (118). Els mercedaris, fundats per sant Pere Nolasc, originari del Llanguedoc, i aprovats també per Innocenci III, eren protegits pels dominics, i feien, com els trinitaris, el vot d'entregar-se als musulmans. Van actuar principalment en el regne d'Aragó, protegits pels reis i alentats per la predicació de sant Ramón de Penyafort. L'insignia dels Pares de la Mercè era la mateixa que la del regne d'Aragó, amb tres "palos de guies sobre fondo de oro mas una cruz". Sant Pere Nolasc va crear l'orde el 1218, i fou canonitzat el 1628 (119). Cal assenyalar que la contribució d'aquestes ordes a la literatura mística és, en opinió de J.Mattoso, gaire bé inexistent (120). En el période de la reforma, surgeixen les branques de trinitaris descalços i mercedaris descalços. La reforma de l'orde dels Mercedaris la va dur a terme Juan 135
Bautista González en el 1547, iniciant una major penitència i austeritat. Va ésser la llavor dels futurs mercedaris descalços, aprovats per Pau V en el 1606. El moviment dels trinitaris descalços va ésser encapçalat per Juan Bautista de la Concepción en el 1578, que promou una penitència i vida més austeres, essent la > el tema predilecte d'oració. Aquesta nova congregació va obtenir l'aprovació definitiva de Climent VIII en el 1599 (121). Manifestacions artístiques d'ambdues ordes a Catalunya tenim constància del "Retaule de Sant Pere Nolasc i Sant Ramón" a la seu de Barcelona; el "Retaule de Sant Ramón Nonat", actualment a la capella del castell de Cardona; "Altar de Sant Ramón Nonat", a l'església de Sant Martí de Maldà de l'Urgell (ja vistes en el capítol 1 ) , i el "Retaule de Sant Ramón Nonat" pel monestir del Portell, a la Noguera. Dels trinitaris, hi ha notícia documental del "Retaule Major" del monestir dels trinitaris calçats de Barcelona, i del "Retaule del Sant Crist", al mateix convent. El "Retaule de Sant Pere Nolasc i Sant Ramón" de la seu de Barcelona va ésser contractat pel canonge Pere Roig i Morell, a títol personal, a l'escultor Joan Roig, el 1688, qui va realitzar el plafó principal. El daurat és obra de Salvador Viladomat, segons el document nQ 70 que presenta Aurora Pérez, i les pintures que completen la decoració de la capella s'atribueixen, segons els especialistes, al pintor de Berga Pasqual Bailón Savall (122). Obra vigent i restaurada que es pot observar en la capella a continuació del presbiteri de l'altar major de la catedral de Barcelona on, com assenyala Madurell i Marimon, si bé en el contracte s'indica que el retaule va dedicat als sants Pere Nolasc i Ramón Nonat, en l'actualitat no apareix cap imatge ni escena del segon; a ambdós costats apareixen les figures de Pere Nolasc i el papa Silvestre, entenent-se la representació del 136
papa perquè la capella era a ell dedicada. En la part superior del retaule apareix la Verge envoltada de núvols; el tema del piafó central, manifesta l'acte d'investidura de mercedari a Pere Nolasc per el bisbe barcelonés Berenguer de Palau, amb l'assistència a la cerimònia del rei Jaume I el Conqueridor i sant Ramón de Penyafort (123). Recordar, finalment, l'advocació dels mercedaris a Nostra Senyora de la Mercè, de la que hi ha un convent a Barcelona (124). Els retaules dedicats a l'advocació de sant Ramón Nonat ubicats a la capella del castell de Cardona i al santuari del Portell, presenten afinitats en el procés històric constructiu, el que afavoreix analitzar-los conjuntament. El sant es considera originari del Portell, i va morir, segons sembla, a la capella del castell de Cardona (125). El retaule de Cardona va ésser contractat pel cavaller Maurici de Lloreda, agent major a Catalunya dels ducs de Medinacelli i comtes de Cardona, a l'escultor Pau Sunyer de Manresa el 1682, i el daurat a Magí Torrebruna de Barcelona. D'aquesta obra se'n conserven fragments a la pròpia capella del castell (126). El retaule major del Portell va ésser contractat per Sebastià Abdabró arquitecte, i Carles Grau, escultor, juntament amb el prior del convent fra Bonaventura Puigrubí, el 1738, per ésser acabat el 1740 amb les figures exemptes incloses que els mateixos artistes van encarregar, al seu càrreg, a l'escultor Pere Costa. L'obra, que es coneix actualment per fotografia, consta, de bancal, predel.la, dos cossos i àtic. Sobresurten les imatges esculpides centrades per fornícules; al centre, en el primer cos, la figura de sant Ramón Nonat, amb els símbols tradicionals de la palma i la custòdia; l'emmarquen, a la banda dreta sant Pere Pasqual, i a l'esquerra, sant Pere Nolasc; al bell mig del cos superior, la figura quasi exempta de santa Maria de Cervelló, amb una barca als
137
braços, atribut del seu patronatge dels navegants (127). Cèsar Martinell opina que aquesta obra segueix el mateix esquema que el retaule de Santa Clara de Vic, aspecte molt discutible des del meu punt de vista, doncs del retaule no només s'ha de mirar l'estructura compositiva, sinó també com estan elaborades les figures i els elements decoratius, és a dir, no es pot establir una evolució de la forma sense tenir present el concepte (128). L'advocació al Sant Crist pels trinitaris es palesa des de l'origen de l'orde. Així, no és d'extranyar el contracte pel "Retaule del Sant Crist" a Gairis el 1683 al convent de la Trinitat de Barcelona, obra de la que només tenim aquesta referència. L'altra obra referencial és el "Retaule Major" pel monestir de trinitaris calçats de Barcelona, atribuida a Francesc Santacruz i Bernat Vilar el 1685. Aquest convent va ésser cremat el 1835, com els altres de Barcelona, però l'església, ja en aquesta data, va ésser declarada parroquial de Sant Jaume Apòstol, encara vigent (129).
d) Altres ordes
Jeronis
-
Servîtes
Els Jeronis, orde d'ermitanys nascuda a Espanya a finals del segle XIV, van tenir molta influència en el temps de la reforma sobre altres ordes i sobre l'Església en general. El seu fundador, Pedro Fernando Pecha de Guadalajara, i penitents laics italians es van assentar a Espanya exercint un enllaç entre la vida eremítica i cenobítica, mantenint sempre l'actitud de recolliment, dedicació a l'estudi i a l'ofici diví. El seu protector era sant Jeroni del qui seguien amb devoció la seva vida i llegien els seus escrits.
138
En el segle XV el culte a aquest sant es va extendre per totes les capes socials (130) i en els segles XVI-XVII l'orde era molt poderosa. Tenia moltes congregacions a Itàlia, però les d'Espanya i Portugal eren les més cèlebres (131). Tenien una branca femenina que a Barcelona va construir un nou convent, anomenat Reial Monestir de Sant Maties de les monges jerònimes, fundat per Brígida Terré el 1418. En principi era una pia associació de senyores nobles, però més endavant s'acolliren a la regla jeronimiana (132). Dels servîtes no disposem de tanta informació, però tenim constància de que, en principi, a l'època medieval, eren una orde emparentada amb els ermitanys de sant Agustí, doncs tenen la regla i vida eremítica, i la seva principal devoció és a Nostra Senyora. Fundats en el 1233 per persones laïques, prenen la major part dels estatuts als mendicants. La seva finalitat va ésser dedicar-se a la vida contemplativa i a l'estudi; com tantes d'altres ordes, van tenir una branca femenina, i també es va formar una tercera orde de caràcter molt més rigurós que la dels mendicants (133). A Barcelona, com diu Bada, s'establiren a l'ermita de Sant Bertran, propera a les pedreres de Montjuïc, i expulsats d'allí al cap d'uns anys, van edificar l'església dedicada a la Mare de Déu sota la invocació del Bon Succés (134). El monestir de les monges jerònimes de Barcelona, en temps de la priora Serafina Mora, i el convent van contractar un "Retaule Major" dedicat a sant Jeroni, per a l'església del monestir, a l'escultor Francesc Santacruz fill, en el 1703. Obra documentada per Aurora Pérez (n° 100102), aquest retaule va ésser destruit el 1909. En l'obra d'Antonio Meléndez Pauli dedicada a la historia del convent es descriu com va anar el muntatge; en primer lloc, en el 1704, es va enretirar l'altar major anterior i es va 139
col·locar la primera secció del montant nou. En el 1705, es va col·locar la imatge de sant Jeroni, posteriorment les de sant Pauli i sant Paulinià, i per acabar, es va instal·lar a les respectives furnícules les imatges de santa Eustàquia i santa Asel, filla i néta, respectivament, de la Mare Santa Paula (135). Dels convents servîtes de Catalunya citaré l'obra encarregada pel monestir de Santa Maria de Gràcia d'Empúries, a l'Alt Empurdà, a l'escultor Francesc Santacruz en el 1696. Fra Valentí Garrich, religiós servita en funcions de procurador del prior i convent, va signar uns pactes amb l'esmentat escultor. Aurora Pérez, en l'apartat documental desglossa en apoques, contracte i pactes l'evolució executiva del retaule, però ja anteriorment, Madurell i Marimon havia presentat l'aportació documental d'aquesta obra (136). Respecte la imatge de la Mare de Déu de Gràcia, obtenim més informació de la consulta de l'obra del Pare Camós "Jardín de María", i en l'Inventari d'Esglésies de 1'Arxiu Gavin, on, respectivament, es parla de la devoció dels servîtes a aquesta Verge, i s'especifica que la Verge que actualment està en el Museu provenia del convent dels pares servites (137). Vull puntualitzar que l'obra de Narcís Camós està escrita en castellà , i no és de caràcter catequètic ni d'apostolat. La primera edició és del 1657. L'edició *
consultada és del segle XVIII; per altra banda, en el 1949 es va reeditar de forma completa (138).
Col.legiata
secular
El monestir de Sant Joan de les Abadesses, en els segles XV-XVI després de la secularització, es va transformar en una col·legiata secular presidida per un arxiprest, situació 140
que va romandre fins el 1851 data en la que la col·legiata fou suprimida i l'església va passar a ésser parroquial (139). La capella barroca del monestir, la del Santíssim Misteri, va patir desperfectes en la destrossa del 1936, però els elements de la construcció van poder ésser salvats i es van traslladar i recomposar, segons informa Ramón Vinyeta, a la capella dels Dolors (140). El retaule, que és d'estil barroc però d'execució moderna, és obra de l'escultor Josep Viladomat. El que realment pertany a l'època que treballem són les teles pintades sobre temes bíblics de Joan Arnau, datades del segle XVII, sense precisió cronològica, i la cúpula del cambril de l'antiga capella del Santíssim Misteri, obra atribuida a Jacint Morató i germà, que la van decorar, entre els anys 17151718, amb els temes dels quatre doctors de l'Església llatina i alt-relleus al·legòrics de les Virtuts. Segons Tollón s'estableix un paral·lelisme entre el "Retaule del Rosari" d'Estagel i la decoració del cambril de Sant Joan de les Abadesses, ja que són obres en les que el seu artífex, Jacint Morató, introdueix l'estil rococó, i on es reflecteix la influència dels elements decoratius del teatre de Bibiena (141).
e) Clergat secular Jesuïtes Sobre sant Ignasi de Loiola i els jesuïtes hi ha molt a dir i en gran part ja està dit. La seva aportació a la "devotio moderna", de l'oració mental metòdica i sistematitzada, la fundació de l'orde de Jesu, que preconitza emfasitzadament la devoció a Jesucrist i el sagrament de l'Eucaristia, i a la Immaculada Concepció. De 141
l'orde podem subratllar l'aportació en el camp artístic de la tipologia arquitectònica anomenada del Jesu, de la que a Barcelona trobem l'exemple paradigmàtic de l'església de Betlem, la introducció del possibilisme dins la mentalitat religiosa, que és molt més oberta que el tomisme practicat pels dominics, la participació activa en les sessions de Trento, en el camp de l'ensenyament en les Universitats, Cervera, Perpinyà, el caràcter missioner desenvolupat en terres d'Europa, Amèrica i Asia. I la presencia activa de grans tractadistes i teòlegs configuren la panoràmica global d'aquesta orde de clergues regulars tant decisiva en el desenvolupament històrico-religiós del país (142). Evangelista Vilanova aporta la idea de "nova sava per a la vida religiosa" referint-se a la aparició dels clergues regulars, i indica que la seva aportació és la que ja en temps anteriors havien donat els mendicants. Així ara, els nous clergues regulars substitueixen en moltes esglésies, principalment urbanes, els antics ordes monàstics, a "fi de guardar i transmetre un patrimoni d'espiritualitat i de cultura i assegurar alhora als fidels l'assistència religiosa" (143). Assenyala Vilanova que entre aquestes institucions n'hi ha una de típicament romana: l'Oratori de sant Felip Neri (1515-1595), (144), però que per a la història de la teologia, els qui tenen una importància especial són sant Ignasi de Loiola (1491-1556) i la Companyia de Jesús, (145). *
La relació de sant Ignasi i la Companyia de Jesús amb Barcelona ha estat estudiada per Joan Bada (146). Vull indicar, pel que respecte a l'aportació plàstica, el retaule que la congregació dels seculars va contractar amb Francesc Santacruz el 1678. Congregació de seculars del Col·legi de la Congregació de Jesús de Barcelona, que tenia la seu a l'església de Betlem, que sufraga aquest retaule dedicat a
142
la Immaculada Concepció. Aurora Pérez ha treballat documentalment aquesta obra, avui desapareguda, en els documents n° 80 bis i 81, pel que respecte al contracte amb l'escultor, i els n° 82-84, pel que fa referència al daurat, contractat el 1680 a Pau i Josep Llorens. En el camp de la literatura religiosa hom pot remarcar l'aportació en la literatura de missions i en tractats ascètico-místics. En la literatura de missions destaca l'obra dels autors del Rosselló Salomó i Gelabert, que escriuen en català perquè és la llengua que millor entén el poble. En l'estil no pretenen conrreuar el conceptisme però tampoc els vulgarismes; es proposen, segons Antoni Comas qui es basa en l'obra de Pons, emocionar el poble d'una manera directa i efusiva, en un to amorós molt característic dels llibres d'espiritualitat francesos (147). La composició de la "Regla de la Vida" es forma a base d'una "Introducció", uns "exercicis per cada dia", amb pregàries i meditacions, als que segueixen el "Rellotge de la passió de Crist", del que Antoni Comas posa un exemple complet i que conté una jaculatòria o una consideració per a cada hora, "les visites al Santíssim", "la manera d'oir devotament la missa" i "avisos per santificar lo treball", pràctica dels sagraments, etc. A més a més, l'obra té un complement que és el "Manual de càntics que se canten en les missions que se fan en lo bisbat d'Elna", aparegut el 1755. Els manuals de càntics eren cants que composaven els missioners de temes relacionats amb la predicació, i que feien aprendre, en la mesura de les seves possibilitats, de memòria als fidels en les processons o durant els sermons. La seva finalitat i funcionalitat era prou clara, intentar substituir els cants populars profans (148). En l'apartat d'ascètico-mística és significativa la traducció de l'obra del jesuíta italià Cario Gregorio 143
Rossignoli, per un jesuíta català, intitulada "Veritats eternes declarades en diferents lliçons, ordenades principalment per los dies dels exercicis de sant Ignasi de Loiola, de la Companyia de Jesús, i utilíssima per tota classe de persones". Imprès per Jaume Bro, Girona 1761 (149). En aquesta mateixa línia de fidelitat als exercicis espirituals de sant Ignasi, citem també l'obra de Francisco de Salazar que conté el que s'especifica en la segona pàgina de la portada: "Afectos y consideraciones devotas sobre los quatro novíssiomes añadidos a los Exercicios de la primera semana de N.P.S. Ignacio de Loyola, fundador de la compañía de Jesús, por el padre [...]. Añádense en esta impresión quatro Máximas de Christiana Filosofia, sacado de quatro Consideraciones de la Eternidad. Con licencias necesarias" (150). En la nota al lector, s'observa que aquesta obra és una publicació postuma del pare jesuíta Francisco de Salazar, i qui recull els textos indica 1'autoría, aspecte confós anteriorment: "pues paraque todos gocen de este thesoro, que tanto años ha estado escondido, me determiné sacar a luz estos papeles, y espero en el Señor, que ha de ser de mucho provecho: porque puso Dios en las palabras de este Siervo suyo una fuerza secreta para mover los corazones, como lo verán, los que atención y deseo de aprovecharse los leyeren; y a mi [...]. Hasta aqui el dicho Autor". No posa ni nom ni data. Són considerats grans tractadistes de , la doctrina espiritual castellana els jesuïtes Luís de la Puente (15541624), Luís de la Palma (1560-1641), Juan de Maldonado (1553-1583) i Francisco Suárez (1548-1617). Les seves obres em seran d'utilitat per analitzar iconogràficament els temes més rellevants promoguts per la Contrareforma, i que estudiarem en el proper capítol (151). De Luis de la Puente, jesuíta val·lisoletà, destacar el caràcter devocional,
144
pràctic i doctrinal de les "Meditaciones de los Mysteriös de nuestra Santa Fe con la práctica de la oración mental sobre ellos", ed. Juan Simón, Barcelona 1609, i una altra edició, en dos volums, també a Barcelona, per la imprempta de G.Graells, del mateix any 1609, i que es troba a la biblioteca de l'Ardiaca. Luís de Palma, "Historia de la Sagrada Pasión", Alcalà 1624, és, segons Eulogio de la Virgen del Carmen, el millor intérprete dels Exercicis Espirituals de tot el segle XVII. Aquesta obra és un complement pràctic del seu curs sobre exegesis ignaciana, i una de les obres més llegides, en opinió d'aquest comentarista, fins als nostres dies (152). De Francisco Suárez, "De Mysteris vitae Cristi I,II. Misterios de la vida de Cristo", publicats per la B.A.C., n° 35 i ss., en el 1948. I de Ladonado, utilitzarem els comentaris als quatre evangelis, repartits en tres volums: "Comentarios a los evangelios de san Lucas y san Marcos", vol. II, B.A.C. nQ 72, 1954, en els que es troba abundants referències a la vida de Maria; "Comentario al evangelio de san Juan", vol. III, B.A.C. nQ 112, 1954, de caràcter apocalíptic ; i "Comentario al evangelio de san Mateo", vol. I. B.A.C. nQ 59, 1950, més específic sobre la vida de Crist.
145
2.2 Promotors de noves confraries*
a) Noves devocions El marc cultural religiós d'una societat eminentment catòlica com les catalana, espanyola, rossellonesa, italiana o francesa, queda ben determinat quan a més a més de les devocions impulsades per les ordes religioses, tant les antigues com les noves, l'estament eclesiàstic secular i els membres laics de la societat local es converteixen en els principals promotors de les devocions contra-reformistes. Els canals de difusió solen ésser diversos, des de la iniciativa de l'alta jerarquia eclesiàstica, a nivell particular o col·lectiu, a la dels rectors i beneficiats en l'àmbit parroquial, i fins i tot, la dels laics, en forma individual o col·lectiva, associats en gremis o confraries d'ofici. La promoció de noves devocions queda palesa en molts aspectes de la vida quotidiana, com el de la pietat. Pietat manifestada a través de les confraries devocionals, les processons a capelles i santuaris, per vot o devoció, o per assegurar les collites, el culte als difunts, les festes de sants titulars, patrons de confréries, advocats contra la pesta o altres calamitats, i les festes .votades (1). Centrant-nos en les noves confraries devocionals, que són les organitzacions que intervenen, a partir de la seva formació, de forma directa en la demanda d'altars i retaules, tenim una cronologia proposada per Antoni Pladevall i Josep Mà Pons Guri que serveix de paràmetre referencial pel desenvolupament i la incidència que adquireixen en el camp cultural del període que traballem.
146
Així doncs, la propagació de les confraries en l'àmbit parroquial seria, pel que respecte la del Roser, entre els anys 1570-1610; la de la Minerva o Santíssim Sagrament, entre 1610-1640, i la de les Animes del Purgatori, que s'arrelaria durant el segle XVIII. Aquestes confraries són les més importants en la "pietat popular" del període posttridentí (2). No només subratllem aquestes devocions en el context post-tridentí, sinó que a través de les noves confraries devocionals s'hi afageixen les devocions al Carme, als Dolors, a la Puríssima Sang, ja esmentades, tant en el capítol primer pel que fa referència a la demanda de retaules, com en el primer apartat d'aquest capítol amb les ordes religioses. El que si s'ha de tenir present és la voluntat d'uniformització litúrgica i devocional que comporta al mateix temps una generalització de les devocions, i per tant un "fàcil" control social, per part de l'Església de la Contrareforma (3). I aquest projecte de control s'aconssegueix formant espiritualment als rectors, que juntament amb la pràctica dels missioners, aconsseguiran un bon estat de salut en els feligresos, quedant una mica més enrera les supersticions i la bruixeria. I és per aquest motiu que s'insisteix en la pràctica dels sagraments com un element imprescindible de la vida social, que comporta una protecció al fidel de forma incondicional per part de l'Església. Delumeau considera que és en aquest punt on s'aconsegueix la victòria més significativa de la reforma catòlica, la inserció en la vida religiosa" quotidiana; tenint sempre present que l'Església està sota el patronatge reial, doncs és el rei qui escull el bisbe de la diòcesi, element que serveix d'indicador pel que respecte a les confraries que se'n deriven (4). En l'apartat anterior, quan s'ha indicat les devocions impulsades per les ordes religioses, hem recolzat aquesta
147
hipòtesi, en la demanda d'obra per embellir les esglésies dels seus monestirs, i també, en els llibres d'ordes i de confraries, dels que s'han remarcat els de la regla de sant Francesc i sant Benet i els de les confraries del Roser i del Carme. Però també he indicat, en el principi d'aquest apartat, que hi ha d'altres confraries que tenen un rol conjuntural important dins de l'organització estamentaria de la societat. Ressenyem obres impresses de diferents confraries, seguint un ordre alfebètic, de la confraria de les Santes ànimes del Purgatori, es troba el "Sumari de les gràcies e indulgències concedides per nostre santíssim pare Clement XIII als confrares i confrareses de la confraria de les santes ànimes del Purgatori", de Sant Feliu de Saserra, Impremta Margarida Morera, Vic, 1767 (5); la "Milicia
angèlica. Confraria
del
cíngol
de 1'angèlic
doctor sant
Tomàs d'Aquino, enriquida ab moltes indulgències, formada
per les persones
d'un
i
altre
sexo
en
lo
convent
de
predicadors de la ciutat de Vic. Novenari que fan los allistats en dita confraria per la conservació de l'apreciable virtut de la castedat i victoria dels insults de la carn i vicis companyers de la luxúria". Impremta de Pere Morera, Vic, 1754; les "Ordinacions (...) de la
confraria
de la santa coretja
(...)", adscrita al convent de
Sant Agustí de Barcelona, i publicades sense nom d'impressor, lloc, ni data; fundada pels pares servîtes a l'església del Bon Succès de Barcelona l'any 1619 és la Confraria dels Dolors, sobre la que tenim unes""Ordinacions de la santa e il·lustre confraria de Maria Santíssima Nostra Senyora dels Dolors" aprovades pel bisbe de Barcelona Benet Sala l'any 1704, i impresses per Joan Pau Martí, Barcelona 1714 (5bis).
De la confraria del Santíssim
Sagrament
o
Minerva,
impulsada pels dominics i que té el seu origen en l'església
148
Supra Minerva de Roma en el segle XV, remarcarem primerament les fonts impresses de "gracies i indulgències" . Així doncs, "les gracies y perdons que guanyen los confrares de la
Confraria
del
Cos preciós
de
Jesu
Crist,
instituida en
l'església parroquial de Santa Maria del Mar, confraria dita vulgarment de la Minerva, la qual es tant solament pera tota la ciutat de Barcelona, en la parroquial de Santa Maria del Mar". Barcelona, estampa de loan Amells, 1609. "Gracies e indulgencies que guanyan los confrares y confrareses de la
confraria del Cos preciós
de Jesu-Crist
Sacramentat
(...) lo
cual indult de la confraria fou concedit per lo Santíssim Pare Papa Pio IV. el 28 d'Agost de l'any 1665", Igualada Joaquim Jover, 1844. En 4â menor, 32 pp. Un altre exemple de gràcies i indulgències correspon a la confraria de la Minerva fundada en l'església de Santa Maria de la Seu de Manresa; Manresa, per Ignasi Abadal Impressor s.d. (6). Respecte d'altres papers impressos sobre la nova fundació de la confraria del Cos preciós de Jesu-Crist o de la Minerva, Marià Aguiló ofereix les dades de l'església parroquial de Sant Pere de Vilamajor, n° 779 del catàleg; a la vila d'Olot, Josep Rovira estamper, n° 780; el nS 781 correspon a la catedral de Girona; i el 784 a la nova confraria fundada en l'església parroquial de Santa Maria de Pineda de Mar, imprès per Jaume Bró. Totes elles corresponen al segle XVII. Crec que aquesta aportació evidencia, en part, l'opinió de Pladevall i Pons Guri segons la qual, les confraries que més abast tenen en la població són les del Roser i la Minerva. Una consideració al respecte, relacionada amb aquesta confraria, és el contrast palpable entre la hipòtesi presentada anteriorment i la manca d'obres sobre aquest tema en el Principat, aspecte que dificulta l'estudi de la congregació i de la seva projecció artística. En canvi, la vigència dels "retaules del Santíssim
149
Sagrament" a Catllar i Cotlliure salven la desconeixença sobre el significat cultual que tenen aquestes organitzacions, les confraries, la incidència sobre els grups social que hi formaven part, i la trascendencia ideològico-religiosa que l'obra reflecteix, el culte suprem al Sagrament de l'Eucaristia. De la confraria del Roser ja n'hem fet considerable esment, ara només precisar la "Publicació de la confirmació apostòlica, feta per la santetat de nostre Santíssim Pare Innocencio, Papa XI, de les indulgencies concedides als confrares i confrareses de la confraria de la Verge del Roser, y altres gràcies dels Frares Predicadors, Fundadors de dita Confraria"; Rafael Figueró, Barcelona, 1687. En 16â, 30 pp. con el escudo pontificio en la portada (8). La confraria de la Puríssima Sang o Preciosíssima Sang és impulsada pels servites. Tenim constància d'una obra escrita per Fra Bernat Crospis, prior del convent del BonSuccès de Barcelona, intitulada "Camí espayos, y ampli de Deu als homens, y dels homens a Deu, la Santa imatge del Sant Christo de Piera, que se venera en la E.P. de dita vila, per la Antiquissima Confraria de la purissima Sanch de Jesu-Crist, y distinta Congregació novament erigida, fundadas en sa propia capella y Privilegiat altar"; Tarragona, per Magí Canals estamper, 1764. Recordem els retaules dedicats a la Puríssima Sang de la seu de Manresa i de les parroquials de Vinçà, Prades, Marquixanes , Rivesaltes i Cotlliure, al Rosselló. Aquests últims es caracteritzen per estar organitzats compositivament sota la forma de baldaquí en el que hi ha un gran crucifix sota el que, en un marge, s'hi troba la > amb vestit negre, als cantons cortines negres o violetes recollides als costats perquè s'hi observi el fons; els atributs de Passió i l'emblema de la confraria conformen els 150
altres elements de decoració (9). Recordem que a Catalunya hi ha nombrosa obra, com hem pogut observar en el capítol 1, dedicada al Sant Crist o al Cos de Crist, de la que no en resten gaires exemples, podem citar el "Retaule de la Puríssima Sang" de la seu de Girona, vigent i realitzat entre 1680-1689. Els més significatius són els del Rosselló. Queda constància, però, de l'advocació a la Passió de Crist, tema impulsat no només pels caputxins, amb la devoció de les "quaranta hores", sinó també pels mínims, terceres ordes de franciscans, i com hem pogut constatar per l'obra ja citada del bisbe fra Benet Sala, pels servîtes, que afegeixen al tema del Crist de dolor o de la Sang la Mater Dolorosa o Verge dels Dolors. La relació de les confraries del Rosselló amb les del Principat és viable, i corrobora més encara l'intercanvi cultural existent entre aquestes dues zones geogràfiques. Així ho constaten els estudis sobre les confréries del Rosselló de Joseph Gibrat, sobre la del Roser, de M.Jeanne Trogno, sobre les confraries en general (10) i més específicament la de la Sang (vid nota 9 ) , i el de Jampy sobre el Santíssim Sagrament de Vinçà (vid nota 7 ) . A aquests treballs podem afegir a més a més, les aportacions sobre les advocacions de sants Metges feta per Eugène Cortade, i la tesi de tercer cicle sobre els retaules esculpits a la diòcesi d'Elna de Yvette Carbonell-Lamothe, on evidencia la relació existent entre el tema principal de l'obra i l'advocació de la confraria que contracte el retaule (11).
b) Membres de les confraries Hem establert un primer pas per exposar qui són els
151
promotors de les noves confraries, tot indicant que l'impuls de les noves devocions queda reflectit en l'organització de noves congregacions a través dels llibres fundacionals i de la conjuntura establerta pel seu funcionament intern. Ara es tracta d'establir quins membres de la societat local pertanyen a les noves confraries. Així com la bibliografia anteriorment exposada sobre el Rosselló parla de l'organització de la confraria i dels grups socials que la integren, no trobem la mateixa correspondència bibliogràfica pel que fa a Catalunya, on usualment aquests temes es tracten en les monografies locals, sense establir-se la relació història-art. Una excepció és l'obra de Serra i Boldú, en la que es basa J.M.Puigvert per demostrar, amb nombrosos exemples, la presència de la petita i mitjana noblesa catalana en la composició social de membres fundadors d'algunes confraries del Roser o del Santíssim Sagrament (12). També pot partir la fundació de noves confraries devocionals del rector i dels jurats d'un municipi (13), o de la deliberació del consell general d'habitants, o la proposta del senyor del lloc (14). S'ha observat que aquestes confraries contra-reformistes apleguen al seu entorn membres de distints grups socials. Així, quan es tracta dels aspectes sobre el règim i administració de les confraries, com diu Valeri Serra i Boldú referint-se a les confraries del Roser, la direcció espiritual d'una confraria pertany al rector, i aquest té ajudants que són anomenats o anomenades admitistradors/ores, pabordes/esses, etc, pel senyor rector, d'acord amb el batlle (15). Tanmateix l'elecció podia correspondre a diferents criteris segons J.M.Puigvert, qui ha estudiat acuradament el procés de reclutament social dels pabordes; a partir d'exemples força diferents arriba a la conclusió que "les confraries reflecteixen fidelment l'estructura social diferenciada de la comunitat rural" (16). De vagades es manifesta clarament
152
el caràcter classista d'aquestes confraries, com en l'exemple de la confraria del Santíssim de Manresa, en el segle XVII, regida, com indica Joan Bosch, per ciutadans honrats i notaris. El mateix succeeix a la del Santíssim de Montblanc, de la que només podien ésser membres, en el 1723, els sastres, notaris i cavallers (17). A la confraria de la Sang de Sant Jaume de Perpinyà, com argumenta M.Jeanne Trogno, totes les classes de la societat hi podien tenir membres; segons els arxius de la confraria, hi havia quatre regidors, tres de laics i un eclesiàstic, que solia ésser el rector de la capella de la Sang a l'església de Sant Jaume, el qual encara que tingués el títol de regidor no exercia cap funció oficial. Pot-ser tingués la direcció espiritual, com hem vist en les confraries del Roser. L'elecció dels regidors laics es basava sobre els models de les eleccions dels consuls el dia de l'Epifania, o el diumenge següent; cadascun dels tres braços (major, mitjà i menor) presentava tres candidats i l'assemblea, que reunia tots els membres de la confraria, escollia un candidat de cada braç per la funció de regidor (18). Estudis sobre confraries, encara que en una altra zona geogràfica, des d'una bona metodologia d'història de les mentalitats (19) són els realitzats per M.Hélène FroeschléChopard i Luc Thevenon. Froeschlé-Chopard estableix la relació entre les confréries de penitents i del sant Sagrament. Com bé assenyala, són les del Roser i les del sant Sagrament les que responen adequadament a les exigències de la reforma post-tridentina, però es pregunta, què succeeix amb les confraries dels penitents?, com es desenvolupen per les diferents diòcesis?, quin és el seu ritme de creixement?. Aquesta obra, feta en equip del que Froschlé-Chopard n'és la directora, s'il.lustra amb molts mapes cartogràfics que recullen els percentatges de
153
confraries de cada diòcesi, es comparen entre si, com per exemple les del Roser amb les del Santíssim Sagrament, mapes del 7 al 10, i els mapes 11-12 amb les de penitents, i així es pot fer un estudi evolutiu. Treball sobre els penitents que es recolza en la primera obra feta sobre el tema, dirigida per Luc Thevenon amb col·laboració de força especialistes, sobre els penitents dels Alps marítims (20). En el prefaci d'aquesta obra s'indica que aquestes confraries eren nombroses ja en l'època medieval, exercint un rol essencial dins la vida de les comunitats. Doncs, elles tenien una vocació d'assistència dels malalts i de cura dels asils com a primera i més important missió a dur a terme. Plantejar la revifalla de les confraries dels penitents en les seves diverses tipologies, blancs, negres, grisos, blaus, etc., a partir de la segona meitat del segle XVII és 1'objectiu que es proposa Froeschlé-Chopard, i la seva col·laboració en l'obra de Thevenon li serà de gran ajut per a desenvolupar aquesta tasca (21). A modus de resum, després dels exemples i consideracions presentades, s'ha pogut observar que els membres que formen part de les confraries provenen dels grups socials intermitjos de la societat civil, de la petita i mitjana noblesa, ciutadans honrats i pagesia enriquida, i de l'eclesiàstica, canonges i rectors, que fan de pont entre el camp i la ciutat; aspecte que evidencia que l'Església a Catalunya, segons J.M.Puigvert, es recolzà en la jerarquització social per consolidar aquestes confraries. Element que ja es va manifestar en la diòcesi milanesa de Cario Borromeo, el bisbe paradigmàtic de la Contrareforma (22). La figura de Cario Borromeo ha estat estudiada abastament pels especialistes del Concili de Trento i la seva aplicació, essent la seva diòcesi de Milà la primera on 154
es va realitzar una impregnació pastoral a tots nivells, potenciant, d'una banda, l'activitat catequètica de forma extraordinària, i convertint el catecisme en un manual que servís per la transmissió de la fe (23); i desnvolupant, de 1'altra, els criteris doctrinals i pragmàtics del concili en el seu tractat sobre les "Instruccions per la construcció del mobiliari eclesiàstic". En l'obra, que presenta una rigurosa normativa, s'observa com es relega el paper de l'arquitecte a ésser simple consultor del bisbe, i com l'autor té per prioritat donar un missatge pràctic i funcional no amagant en cap moment els propòsits que el van motivar a escriure-la, "el servei a l'òptica doctrinal i moral i al <decoro> litúrgic de la reforma institucional de l'Església" (24). La difussió d'aquest tractat va ésser extraordinària; se'n van fer moltes edicions no només a Milà sinó també a altres diòcesis, i crec que es pot afegir que la seva influència es deixa sentir en l'àmbit català, com es pot constatar en la visita pastoral que s'ha explicat al principi del capítol del bisbe Taverner de Girona. Es pot constatar que en els primers apartats, l'edicte del bisbe Taverner respondria a seguir les "Instruccions" sobre l'espai que han d'ocupar els altars, el mobiliari, les exigències litúrgiques dels objectes, etc. (25).
c ) La Seu capitular Hem vist el rol que adopten les ordes en el concili de Trento i hem parlat també de la figura de Carlo Borromeo com a primer bisbe que posà la seva diòcesi al servei de les reformes tridentines. Ens cal situar ara el paper ideològic-social dels bisbes catalans des de les sessions de Trento al període que analitzem, i la seva relació amb els canonges, que perden considerablement el protagonisme 155
a partir de les disposicions de Trento. La participació dels bisbes catalans en les sessions de Trento ha estat estudiada per Joan Bada i Miquel Batllori (26). En opinió d'Evangelista Vilanova, l'aportació catalana s'ha de qualificar de limitada i poc rellevant, salvant-se l'aportació dels bisbes de Mallorca, Jeroni Nadal i Juan Jubí, sobre els que Batllori té estudis puntuals dins "Catalunya a l'època moderna" (27). Del pare Nadal tindrem ocasió de parlar-ne en el proper capítol, dedicat a la iconografia, doncs té uns gravats evangèlics que van tenir gran repercusió en les arts plàstiques (28). A nivell programàtic de la reforma eclesiàstica, hom diu que l'aportació dels bisbes espanyols a Trento es basava en tres aspectes fonamentals: primer, residència dels bisbes; en segon lloc, enfortiment i ampliació dels poders episcopals, definint que aquests tenen origen diví; i el tercer punt, supressió de gravamens que pesaven sobre l'Església espanyola (29). Així doncs, el bisbe, que és elegit per persones "digniores et magis idóneas", ha d'ésser el reponsable total i ple de la vida cristiana dels seus fidels, de la qual només ha de donar compte al Suprem Pastor (30). S'han fet estudis de l'origen dels bisbes a les seus episcopals del Principat, és a dir, de Barcelona, Girona, Lleida, Solsona, Tarragona, Tortosa, Urgell i Vic, dels que s'abstreu que mentres la revolta catalana de mitjans del segle XVII va potenciar el percentatge de catalans electes a les seus del Principat, a partir del decret de Nova Planta i la política centralista dels borbons, es va produir una forta devallada de bisbes catalans al front d'aquestes diòcesis (31). Una altra consideració que és interessant és la de la formació cultural dels bisbes, doncs segons les dades ofertes per Maximiliano Barrio Gózalo, la majoria haurien cursat estudis superiors, és a dir, eren lletrats 156
formats en les,universitats, i alguns membres del clergat regular haurien estudiat en els seus centres de religió (32). Un grup de sermons recollits en la Biblioteca de Catalunya emfasitza el nivell cultural d'aquest grup eclesiàstic (33). Si els bisbes, com hem pogut observar, són els responsables absoluts de la seva diòcesis i han de tenir cura de la salut espiritual dels seus feligresos, els canonges, sense tantes obligacions espirituals, s'interessen pels aspectes lúdics de la seva seu, encara que amb excepcions, doncs també hi ha constància de tractats al seu càrreg (33 bis). L'interès per l'art plàstic, pintura i escultura, es posarà de manifest en la contractació, a nivell particular en la majoria dels casos, de retaules que es destinaran a les capelles de la seu de les que els correspon el benefici. Argumentació que no pretén tenir valors absoluts, doncs cal recordar que en el bisbat de Solsona els retaules de la seu van ésser encarregats pel bisbe (34). De la seu capitular de Vic tenim constància documental de que el capítol i els canonges de la mateixa van contractar un "Retaule de Sant Benet" a Pau Costa el 1698. També se li va demanar la traça del retaule, com queda palés en els documents nQ 222-224 presentats per Aurora Pérez (34 bis ). De la seu de Lleida no tenim cap referència d'obra contractada entre els anys 1675-1725, doncs del que hi havia a la seu Vella, en el 1707 amb la invasió felipista es va repartir per les parròquies del bisbat, i les obres barroques de la Seu Nova, començada a construir el 1761, corresponen a un altre període estilístic (35).
157
A Santa Maria de la Seu d'Urgell hi ha notícies documentals, oferides per J.M.Madurell i Marimon, de l'encàrreg, per part de la comunitat de beneficiats de la seu urgellenca, a 1'escultor Frances Soler, l'any 1715, per realitzar el "Retaule de Sant Esteve del Pont". Un altre encàrreg posterior, realitzat pels canonges capitulars de la seu, és el "Retaule de Sant Francesc de Sales" a Josep Fornés, escultor-arquitecte, l'any 1786 (36). A la catedral de Santa Maria de Tortosa hi consten, d'aquest període, el "Retaule de les ànimes" i el de "la vida de Maria". El primer fou encarregat a Antoni Ferrer el 1713, i actualment només en resta de l'original l'esquema estructural en fusta, doncs la tela central, amb el tema suscrit, és posterior al 1936. El "Retaule de la Vida de Maria", molt malmès, té un plafó al bell mig del cim que remata l'estructura de fusta, amb el tema de la Visitació (37). No tenim més dades sobre aquestes i altres obres de la Seu de Tortosa - que per cert està en estat de semiabandonament - ja que les monografies de caràcter artístic s'han dedicat a estudiar, principalment, la capella de la Cinta (38). A la catedral de Tarragona s'hi troba, encara avui, el "Retaule de la Concepció", ja citat, i el "Retaule dels sants Metges Cosme i Damià". El retaule de la Concepció, l'encarregà Diego Girón, prior capitular de la metropolitana de Tarragona, als escultors Francesc Grau i Domènec Rovira el Jove, seguint la traça de Fra Josep de la Concepció, el 1678. El contracte amb el daurador Josep Cabanyes, de Barcelona, és del 1680. La imatge central del retaule, la Immaculada Concepció, va ésser substituida en el segle XIX. El retaule està envoltat d'escenes pintades que decoren tots els murs de la capella dedicada a la Immaculada Concepció de Maria; pintures realitzades majoritàriament, segons J.M. 158
Madurell i Marimon, per Josep Juncosa, havent-hi intervingut també el daurador Josep Cabanyes (39). Del retaule dels sants Metges Cosme i Damià sabem que és del 1712, doncs figura aquesta data pintada en el propi retaule, però no tenim informació sobre els comitents i els artistes que el van realitzar. Si disposem d'informació, a partir de l'obra de Mn. Sanç Capdevila, de la confraria dels sants Cosme i Damià. La seva veneració prové de mitjans del segle XV; la confraria es componia, en el 1569, de metges, apotecaris i barbers, i van demanar un banc de preferència a la catedral davant els veguers. Indica també Capdevila que en el 1712 s'adornà l'actual retaule barroc (40). Aquesta anotació, segons la qual els membres de la confraria van demanar un banc de preferència, recolza la hipòtesis presentada sobre el caràcter classista d'algunes confraries, per parts dels membres associats, i de 1'altra, la voluntat d'un reconeixement social de privilegi dins la comunitat. Respecte la devoció d'aquests sants, tenim constància que el títol de goigs més antic dedicat a sants correspon als "goigs dels sants metges Cosme i Damià", impressos a València l'any 1519. Els goigs, com diu A.Comas, són unes cançons religioses que lloen les excel·lències de Jesús, la Verge i els sants, gairebé sempre sota una advocació concreta (41 ) . A la catedral de Barcelona, a més dels retaules de sant Pere Nolasc i sant Ramón, de sant Antoni Abad, de sant Antoni de Pàdua i de sant Francesc d'Asis, ja citats (42), hi trobem el "Retaule de Sant Sever", el de "Sant Marc" i el de "Sant Pacià". El retaule de sant Sever va ésser contractat pels beneficiats i administradors de la capella del Col·legi de Sant Sever de la Seo de Barcelona a l'escultor Jacint Trulls i al fuster Agustí Llinars, tot seguint la traça de l'escultor Pere Serra, l'any 1680. En el 159
1682 es va contractar el daurat a Pau Llorens (43). Sant Sever havia sigut bisbe de Barcelona i és un dels patrons de la ciutat; així s'observa en el primer cos, vestit de bisbe i de pontifical, amb pal·li i creu sobre el pit; porta mitra i sosté el bàcul amb l'esquerra. En els pedestals de les columnes es troben les representacions de santa Eulàlia, amb l'atribut de creu aspada del seu martiri, i santa Madrona, amb una barca sostinguda en una mà, ambdues santes verges i màrtirs, patrona i copatrona de la ciutat, respectivament. Al cos superior del retaule, o segons cos, a la banda esquerra, hi ha l'escena del bisbe Sever que fuig al camp "Castrum Octavianum", on al fons, en baix relleu i de petites dimensions, es troba el pagès sant Medi plantant faves en el seu hort, i a continuació, els soldats que van a cercar-lo. L'escena central d'aquest cos del retaule és la del martiri - li van clavar un clau al cap -, i l'escena de la banda dreta és la curació de la nafra que va fer al rei Martí l'Humà (44). Les imatges de mig cos de santa Llúcia i santa Agada, portant en una patena els ulls i els pits respectivament, atributs del seus martiris, en la predel.la dels carrers extrems, complementen el patronatge santoral de la ciutat i emfasitzen el caràcter martiriològic d'aquests sants dels primers temps de la cristiandat, als qui la ciutat rendeix homenatge i devoció (45). Del retaule de sant Marc ja n'hem fet esment al tractar de les confraries d'oficis que tenen una capella en un espai cultual, com és la capella del gremi de sabaters de Barcelona a la catedral de la ciutat. El retaule el va contractar la confraria de sant Marc dels sabaters a Bernat Vilar el 1682, i en el 1691 es va contractar el seu daurat a Josep i Francesc Vinyals. La data 1683 és pintada per parts, 16 en un medalló al costat esquerra de la porta, i 83 en un altre medalló al costat dret de 1'altra porta, dates
160
que indiquen la finalització del treball en fusta (46). La figura del sant titular centra la composició, i al seu damunt, en el cos superior, hi ha la imatge de la Immaculada, i en el carrer de la dreta, en el primer cos, les representacions dels sants Crispí i Crispinià, patrons dels sabaters i dels que la confraria de joves sabaters de Barcelona va encarregar un retaule al convent de Sant Francesc. A Valls la cofraria de sabaters, sota l'advocació de sant Marc i de sant Crispí, va encarregar també un retaule. Observem doncs varis titulars d'un mateix ofici que es disposen en una mateixa obra, d'una banda, i la imatge de la Immaculada, que recorda la fervorosa devoció promoguda pels franciscans, i mantinguada pels nombrosos sermons que se li dediquen en la pròpia seu de Barcelona, de caràcter panegíric; i alhora la relació existent amb les prefigures de l'Antic Testament, Aaron i Melquisedec, pintades a les portes del retaule en el sòcol (47). El retaule de Sant Pacià va ésser contractat pel presbíter Vicenç Massanet l'any 1688 a l'escultor Joan Roig. El daurat es va contractar l'any 1689 a Joan Moixí. Madurell i Marimon, en el seu estudi sobre el presbiter Massanet, publica la documentació de l'obra (48), Segons aquest autor, és en les disposicions testamentàries, complementades pel propi reverend Vicenç Massanet el 1688 mitjançant la firma d'un codilici, on s'expressa el fervent desitg de que es portés a terme la fàbrica i daurat d'un retaule per adornar la capella del bisbe sant Pacià de la seu de Barcelona, de la que Massanet era obtentor del benefici des de feia trenta-tres anys (49). Aquest retaule es caracteritza en la seva estructura compositiva per tenir un cos central, o primer cos, de tamany molt gran, on es concentren els episodis més rellevants de la personalitat del bisbe; els altres cossos, el bancal o predel.la i el segons cos, formen
161
el suport estructural i de concepte necessari per emmarcar aquest grandiós primer nivell compositiu, on al bell mig, centrat per una fornícula, hi ha sant Pacià de cos sencer, amb atributs de bisbe, mitra i bàcul, vestit de pontifical, i amb un pal·li on hi ha brodats bisbes i màrtirs (50). A l'escena de l'esquerra, hi ha sant Pacià davant el papa, agenollat, entregant-li les epístoles que va escriure contre els heretges; hom el considera el primer doctor de la cristiandat catalana. Del segle IV, és una personalitat nada, formada i desplegada a Catalunya (51). A la banda dreta s'hi representa el tema dels honors fúnebres de sant Pacià, jacent damunt del cadafal, envoltat per tres bisbes, sacerdots i cavallers. Al fons, en baix relleu molt ben definit, es manifesta la volta de creueria de la catedral, espai litúrgic on s'oficia la cerimònia. Complementen la temàtica del retaule les escenes de la predel.la, relacionades amb la vida de Crist. A l'esquerra, l'anunciació, a la dreta, l'adoració dels pastors, i al centre el sant sopar; entre la predel.la i el primer cos, hi ha elements ornamentals, un àngel amb raïm i un formós pelicà, símbol de la mort i resurrecció de Crist. Figuracions per tant no solament amb caràcter ornamental, sinó també estretament vinculades amb la temàtica de la predel.la (52). Sobresurten en la tasca literària exercida en el bisbat, les obres de Josep Climent i Magí Cases. De Josep Climent i Avinent destaca la "Col·lecció d'obres", impresses per la Imprenta Real de Madrid el 1788, a més d'ésser un dels bisbes més compromesos en la pràctica de la llengua catalana; i encara que avegades ho fes en castellà, com era usual en l'època, tenia consciència, segons Antoni Comas, de la unitat lingüística dels Països Catalans. Hom creu que per aquest motiu, molts del documents episcopals van ésser
162
publicats en català, així com una sèrie de pastorals i edictes (53). Magí Cases, prevere i professor de retòrica de la Universitat de Barcelona, teòleg i missioner, va escriure en vers una obra titulada "Desenganys de 1'Apocalipsi", que es va publicar per primera vegada el 1673 (54). Les altres edicions consten només amb el títol indicat més amunt. L'obra de Magí Cases es basa en una sèrie de preceptes morals, en vers, basats en la meditació dels novíssims, segons A.Comas, i que J.Rubió i Balaguer ratifica, tot precisant que l'estrofa recorda les antigues "noves rimades" i acompanyades d'estranyes làmines. Dirigida als pares i mestres a fi de que desenganyin els fills i deixebles dels plaers de la vida i es decideixin per anar pel camí de la virtut, tal com indica en la introducció (55). Quan parla de "l'Infern", l'autor carrega les tintes sobre les penes dels sentits, l'olfacte, el gust i el tacte; per exemple tot lo mal olor no iguala al que un condemnat exhala En lo infern no hi ha convits sino metalls derritits toros, graelles, fornal forn etnes i altra tortura no són més que una pintura de l'etern foc infernal (56). La catedral de Girona conserva un bon mostruari de retaules barrocs, ubicats en les capelles laterals, que permet conèixer l'ambient artístic desenvolupat a la ciutat. Entrant per la porta dels peus de l'àmplia nau gòtica tenim, a banda i banda, els retaules de l'Anunciació i de la Concepció, atribuits ambdós a Pau Costa de Vic. El "Retaule de l'Anunciació", ubicat en una capella construida entre 1704-1708, és una obra que va encarregar Jaume Codolar, canonge de la catedral, a l'escultor Pau Costa, el 1710, i que es va acabar el 1725 (57). Aquest retaule, de dimensions 163
reduides, combina el tema central de l'Anunciació, en el cos principal, amb l'adoració dels pastors en la predel.la, just sota l'Anunciació; organització temàtica que es pot relacionar amb la de les nadales, on en un dels grups es configuren aquests dos episodis de la vida de Maria. Les nadales són cançons que, a diferència dels goigs, presenten una continuïtat històrica; han tingut pèrvivència gràcies únicament a la memòria col·lectiva, element que denota un fort lligam amb la litúrgia i el costumari. Les cançons que han arribat fins a l'actualitat es troben recollides en manuscrits del segle XVIII, les més antigues, doncs d'anteriors del XVI i XVII solament n'han pervingut un petit nombre. Quant al contingut, indica A.Comas que les nadales, a diferència d'altres gèneres populars o tradicionals, han variat molt poc. La temàtica es pot distribuir en quatre grups o episodis decisius del cicle narratiu: el primer l'Anunciació de l'àngel a la Verge, que inclou el subtema del dubte de sant Josep; el segon, el naixement de Crist a l'establia; el tercer, l'Anunciata i adoració dels pastors, que és el tema que s'observa a la catedral de Girona; i el quart i últim, l'adoració dels reis d'orient, amb els subtemes de la matança dels Innocents i la fugida a Egipte de la Sagrada Família (58). Aquest episodi de la vida de Maria el trobem en els relats de Lluc II, versets (8-20). El retaule queda completat amb les al·legories de les virtuts teologals, Fe, Esperança i Caritat, i amb la figura de sant Jaume a cavall, patró del comitent, en una fornícula en la part superior del retaule o àtic, i les imatges dels sants Bonaventura, franciscà, amb els atributs corresponents maqueta de l'església i ploma - i Francesc de Paula, fundador dels mínims, flanquejant el tema principal de 1'Anunciació. El "Retaule de la Concepció", va ésser contractat pel
164
canonge de la seu Cristòfol Rich a Pau Costa el 1710, qui el va sufragar dels seus propis estalvis (59). Aquesta obra, d'estructura compositiva molt semblant a l'anterior, en la que sobresurt l'escena del carrer central del primer cos, la Immaculada Concepció, s'adapta al marc arquitectònic de la capella gòtica. Aqui, com en l'exemple anterior, a l'àtic, en el carrer central, trobem la imatge del patró del comitent de l'obra, en aquest cas sant Cristòfol. Les manifestacions de sant Francesc Xavier jacent a la cova, en la predel.la del retaule, i la de sant Feliu de Girona, a la banda dreta del primer cos, evidencien la presència de les missions. Missioners que van dedicar la vida a proclamar la doctrina catòlica arreu del món, món que està representat en forma de globus terraqui sota els peus de la Immaculada, i sostingut per àngels. Sant Francesc Xavier, l'apòstol d'índies, i sant Feliu, anomenat l'africà i apòstol de Girona, tanquen el cicle temàtic (60). El "Retaule dels sants lu i Honorat" va ésser contractat pel canonge Ignasi Bofill a l'escultor Joan Torras l'any 1709. El canonge va sufragar personalment el retaule perquè era beneficiari de l'altar de la capella dedicada a aquests sants (61). En el propi retaule s'hi troba la inscripció 1731, damunt la taula de l'altar, que és la data de finalització de l'obra. El retaule, de composició paral·lela als dos anteriors, s'adapta a la capella datada entre 13471376, però de dimensions més reduïdes, doncs consta de sòcol, predel.la, un gran cos principal i àtic. Les escenes es troben al centre de la predel.la amb la figuració de la Magdalena penitent, una gran tela central, episodi de la vida dels sants, i a l'àtic, la temàtica de l'Anunciació. Comenta Aurora Pérez que una de les dues grans teles que es troben a cada costat del retaule, en els murs de la capella, representa l'èxtasi de sant Ignasi; aquest fet seria un
165
element indicatiu de la voluntat de reflectir un episodi rellevant del sant patró del comitent de l'obra, ja que el retaule es manté fidel als sants als qui ja era dedicada la capella (62). El "Retaule dedicat a sant Miquel", proper al dels sants lu i Honorat, s'atribueix, tímidament, a Pau Costa en el 1715. El canonge que el va encarregar, Miquel Català, volia deixar un record seu a la catedral de Girona; així, ell mateix col·labora en la realització de l'obra, tot portant personalment des de Roma la tela, avui situada al bell mig de la composició del retaule, on es representa sant Miquel vencent al dimoni. Al damunt del marc s'hi observa una petita orla amb el seu nom inscrit, De Miquel Català. En el 1720 aquest canonge sol·licità al capítol sufragar el daurat del retaule, consideració que el capítol acceptà gratament (63). Segons Aurora Pérez aquest llenç central és una còpia del sant Miquel Arcàngel de Guido Reni, llancejant el dimoni (64). La data de 1716 que està situada al tauler de l'àtic, és indicativa de l'acabament de l'obra escultòrica. Les escenes pintades en els murs de la capella, que crec que per l'estil i la composició corresponen a les mateixes dates, representen l'Ascensió de Maria i la Resurrecció de Crist. Per tant tot el conjunt adquireix un caràcter de triomf i victòria, temes reafirmats per l'esperit contra-reformista. El canonge Narcís Font sufraga la talla i el daurat del "Retaule de sant Narcís", ubicat a la capella de sant Andreu, del 1324, de la seu gironina. L'obra, contractada amb l'escultor Pau Costa el 1710, no es va començar fins al 1718, i s'acabà el 1727. Aquest retaule és una obra de caràcter mixt, doncs la combicació escultura-pintura hi és present en tot el conjunt. Els relleus de sant Narcís, sant Andreu i l'escut, són els únics elements esculpits llevat, és clar, de tot 1'emmarcament dels cossos compositius i 166
elements decoratius. La resta d'imatges són pintures de mig cos dins d'un marc ovalat. Santa Teresa i santa Rosa de Lima estan representades a l'àtic, tot emmarcant la manifestació de sant Andreu, amb l'atribut del martiri i titular de la capella. Sant Narcís, damunt d'una elevada peanya i centrat per una àmplia fornícula, està representat en ple volum i amb els atributs de bisbe, porta mitra i bàcul, i al pit una creu; els dos àngels que el flanquegen porten l'un una palma, i l'altre, un llibre obert, elements representatius d'aquest bisbe de Girona i patró de la ciutat (65). La proposta de realitzar el "Retaule dels Dolors" a la capella de sant Vicenç a la seu de Girona la va fer el canonge Cristobal Pagès en el 1717, daurant-se el retaule en el 1736 per iniciativa de Ginés Pagès, germà de l'anterior canonge (66). Aquest retaule, com tot els anteriors, té en el cos superior o àtic, la representació del sant patró de la capella, sant Vicenç màrtir, i en el cos principal, emmarcant tota la composició de l'obra, la representació de l'advocació del retaule, en aquest cas l'escena de la Pietat. Les figuracions dels sants que envolten tota aquesta temàtica principal són, en opinió de Jaume Marqués, santa Eulàlia, a la banda dreta de l'espectador, i sant Vicenç de Paül, pel que respecta la banda esquerra, i en les pintures dels quadres laterals s'hi troba representat sant Vicenç de Paül, celebrant missa, i en 1'altra predicant (67). Sabem que aquest sant (1576-1664) va fundar la Congregació de la Missió, anomenada dels paüls, coneguda a Europa, especialment a França on la va fundar el 1625 (68). A Barcelona , aquesta missió s'hi va instaurar l'any 1703 a petició del bisbe Benet Sala (69).
167
d) Parròquia i Municipi* Arribat a aquest estrat social, el de la parròquia i el municipi, és on es produeix la penetració de la Contrareforma. Penetració que per a alguns historiadors es reflectirà en el component "popular" de festes, processons, celebració d'actes litúrgics, etc., com elements més diàfens d'aquesta nova aculturació proposada per l'Església posttridentina i controlada en els ambients rurals pel rector de la parròquia (70). Així doncs, aquest rector "instruit", ha de transmetre als seus fidels la veritat de la fe catòlica mitjançant l'ensenyança del catecisme i la pràctica dels sagraments (71). Rector que, associat freqüentment amb les confraries, participa en les decisions sobre la construcció de nous altars de devoció i l'ordre jeràrquic-temàtic dels mateixos (72). Els jurats de la Universitat o del municipi conten amb la seva aprovació i el seu suport moral, no quantitatiu, per tirar endavant el projecte (73). Per tant crec que relacionar parròquia i municipi és factible, en tant quant s'hi observa una clara inter-relació en la promoció de noves devocions, en l'organització i participació com a membres de les confraries, i també la proposta de construcció de nous altars, no tant sols per embellir l'església sinó per satisfer les necessitats religioso-culturáis, de defensa i protecció de la Verge o dels sants invocats, com personatges divins que intercedeixen en les dificultats terrenals '(74). Dintre del municipi s'ha de tenir present també que no són únicament els jurats de les universitats els únics comitents de retaules, sinó que també s'ha de comptar amb l'acció invidual d'un membre o d'una família; membres de la societat local que pertanyen a grups benestants, rics mercaders o comerciants, com l'exemple exposat de Gaspar
168
Sala, comerciant de Lloret de Mar, que en el seu testament deixa uns diners per a la construcció d'un retaule a la capella de Sant Francesc Xavier, o a Calella, on el cavaller Joan d'Argila va contractar el retaule del Sant Crist en memòria del seu pare; o el del comerciant que costeja el retaule del Roser de Sant Cugat del Rec; o, simplement, els comtes de Cardona, amb la voluntat de fer aixecar un retaule a l'església del castell de Cardona en honor a sant Ramón Nonat, que segons la llegenda havia mort en aquell indret. No es tracta de fer una llista de tots els casos de contractació individual d'obra, però si de tenir present aquesta aportació, encara que minoritaria, de tipus exclusivament laic, a la comunitat (75). En l'apartat de la seu catedralicia hem fet esment del nivell cultural dels bisbes; ara és el moment de precisar el nivell d'instrucció dels rectors. Si després del concili, com hem observat, es contempla que són els membres de les ordes religioses reformades els qui ensenyen i culturitzen el clergat il.letrat, ara, a finals del XVII i durant tot el segle XVIII, aquest clergat demostrarà per varies vies o camins, que està instruit, i la forma com utilitza aquesta instrucció. Podem citar alguns exemples, que considero significatius, que recolzen la hipòtesi presentada. Els manuals de predicado de Josep Plens, Josep Formiguera i de Pere Salses i Trilles, en són una bona mostra. De Josep Plens, el "Catecisme pastoral", imprès per primera vegada el 1699, i publicat abastament en el segle XVIII (76), és una obra que es dedica a les platiques dominicals deixant de banda les altres festivitats litúrgiques; la seva atenció, com es desprèn de la nota al lector, exposada per Antoni Comas, és exclusivament moral, i el seu estil presenta certa fantsia i cops d'efecte, com utilitzaven els autors de sermons de missions per provocar i anorrear l'auditori. En
169
el sermó del tercer diumenge d'advent fa una descripció de l'infern de tipus efectiste. Aquest llenguatge, que commou a l'oient, serveix també per inspirar temes artístics en la pintura o escultura que provocaran el mateix cop d'efecte a l'espectador. Així s'observa doncs, en la descripció de l'infern, "haveu de saber, cristians, que lo lloc de l'infern és un pou tan profundo, tan dilatat i tan ample, que tindrà dintre de si milions de dimonis i condemnats que estrelles no hi ha en lo cel ni arenes en lo mar" (77). Intercala frases en llatí per donar misteri a la descripció, doncs el llatí és incomprès per la població. De fet la conclusió a que s'arriba sobre aquesta obra, en opinió d'A.Comas, és que estracta de l'exposició de virtuts i obligacions que cal practicar i els remeis que cal posar a les faltes (78). Josep Formiguera ha escrit "Alivio de pastores i past d'ovelles" aparegut el 1718 i reeditat i traduit al castellà en el XIX (79); és una obra de llenguatge senzill - no conté cites ni jocs retòrics - on l'estructura dels sermons, que engloba els domincals i els de les altres festivitats litúrgiques, és sempre la mateixa; primer proposa la consideracó de l'evangeli de la festa, segonament passa a l'explicació de la doctrina i dels misteris, i finalment, acaba amb una aplicació moral (80). L'obra de Pere Salses i Trilles "Promptuari moral sagrat", (81), és d'intenció pastoral i segons Comas, és fruit del concili tarraconense de 1727. Acusa d'una manera més clara la influència dels recursos estilístics del Barroc. Pere Salses fou doctor per la Universitat de Cervera, rector de Llívia, Plebà de Ponts i examinador sinodal del bisbat d'Urgell. En aquesta obra, actua com a censor el mercedari fra Josep Sala, qui li dóna molts el. logis, reagrupats en tres factors: per la seva matèria, pel seu estil, i per la seva utlitat (82).
170
D'altres obres referencials són les de Josep Cardona, Joan Valls i Josep Llord. L'obra de Josep Cardona (vegeu nota 5 ) , relacionada amb la devoció a les ànimes del purgatori, va ésser impressa per primera vegada el 1708, i va ésser molt utilitzada durant tot el segle XVIII. Cardona era doctor en teologia, rector de la parroquial de sant Martí de Pegaroles, bisbat de Solsona, i Visitador General d'aquest bisbat. "El Directori de la vida Christiana" és una obra de Joan Valls Prebere, impressa a Barcelona el 1685 per l'estampa de Joseph Moya, difícil de trobar. A més a més, com indica Aguiló, és un exemple rar, doncs les bibliografies no citen aquest llibre (83). L'obra de Josep Llord "Foment de la pietat" s'inclou dintre de la tipologia Exercicis del cristià perquè és un manual de vida i conducta critianes. Obra publicada el 1693 a la impremta de Martí Gelabert, de Barcelona, també va ésser reimpressa molt sovint durant el segle XVIII (84). Aquest llibre, junt amb "l'Exercici del cristià" de Josep Ullastre i el "Camí dret i segur per arribar al cel" del pare Claret, són, en opinió d'Antoni Comas, les fonts que han nodrit la pietat popular catalana dels segles XVI-XVIII (85). L'obra de Josep Ullastre és la que més profusament es va reimprimir en tot el segle XVIII. En el "Pòleg al cristià i devot lector" explica la intenció i utilitat del manual, tot basant-se en l'autoritat de Francesc de Sales (86). Josep Llord, en el "Pròleg al lector", indica, com tots els autors d'obres de devoció, amb quina intencionalitat ha recopilat aquesta obra, i a qui va dirigida. En llenguatge senzill i simple perquè resulti entenedor al "vulgo ignorant", doncs considera que hi ha molts manuals d'oració compostos en llengua extranya, i d'altres donen molta matèria i no són fàcilment comprensibles, indica: "me ha aparegut no ser inutil lo treball, que he pres, en ordenar aquest llibret en
171
benefici d'aquestes ànimes". Més endavant justifica la necessitat del llibret pels rectors, capellans i sacerdots que han d'ésser els principals ministres d'aquest exercici i tenen dificultat per posar-lo en pràctica pública "aparexent-los que seria fàcil si tenien algun llibret de meditacions practicades en lo idioma català, per a llegirlo ab esperit a sos feligresos". Passa a continació a indicar que utilitza i imita la pràctica de l'Oratori, del patriarca sant Felip Neri, de la ciutat de Barcelona, inventada pel seu fundador l'il·lustríssim D.Oleguer de Montserrat, bisbe d'Urgell. Es tracta de proposar per meditar un punt al principi de l'oració, que anomena "composició del lloc", i després de la consideració o explicació dir algunes jaculatòries per avivar i fomentar el foc del diví amor. Així, en el comentari del significat del títol indica: "perquè a la veritat, de manera que la llengua fomenta, i s'alimenta del foc, així la santa oració és el foment i aliment de la devoció cristiana (...) i lo sub-ministrar-les als pobles ignorants, toca als sacerdots, que han de ser diligents en fomentar aquest foc, i guardar que no s'apaguen, sino que conserven en los cors de les ànimes cristianes". Les pàgines d'aquest pròleg van sense numerar. Amb aquestes obres presentades hom pot entendre l'èmfasi de la pràctica religiosa quotidiana, doncs com s'ha observat és voluntat dels seus autors que siguin obres de pietat, escoltades o llegides, però sobre tot, pràctiques, tant pels rics com pels humils o ignorants. Observem doncs que s'associa d'una banda el nivell social amb el nivell cultural; d'altra bana, la fermesa de que arribi a tothom, és a dir, a tots els estrats socials, i més encara, crear la necessitat de la pràctica de l'oració mental, d'assistir a la missa per practicar bàsicament el sagrament de la
172
penitencia i el de l'Eucaristia. La penitencia fomentada per la por; por al pecat, al que significa pecar, al càstig i del càstig a la condemna. Per això s'enten la pràctica tan extesa en el segle XVIII a nivell literari i artístic, del culte i la devoció a les ànimes del purgatori, tenint a Maria com a intercessora entre el pla terrenal i el celestial. El sagrament de l'Eucaristia, que el fidel ha de rebre per obtenir el suport i la fortalesa necessaris per viure la fe en Crist, la caritat amb els demés i l'esperança en una altra vida. Aquesta insistència constant i empalagosa de pràcica religiosa litúrgica, i fins i tot mística, va comportar la irrupció de l'element sobrenatural en la vida quotidiana. Així, la constant intervenció divina en els assumptes dels homes va portar a una trivialització de tot allò que és sagrat, a una vivència endulcida del fenomen religiós, que preparava, com indica Martínez Shaw, als esperits per el procés de descristianització desencadenat a finals de l'Antic Regim per uns i a partir de mitjans del segle XVIII pels altres (87). Delumeau, quan fa referència als límits de la cristianització, indica que l'esforç realitzat per l'església catòlica entre es segles XVI i XVIII per cristianitzar les poblacions, és un esforç paral·lel al del protestantisme en els països del seu àmbit; hipòtesi recolzada pels historiadors especialitzats en temes de vida religiosa i social (88). A més a més, sobre el fenomen cristianització-descristianització comenta que s'ha de tenir en compte el grau d'analfabetisme de la població, que comportava que la major part dels homes i dones d'aleshores només tinguessin un contacte oral amb el catecisme, i que l'elevat grau de supervivència de les superticions fora molt present en el XVII-XVIII. Un altre factor que té en compte és el de la producció total en títols de llibres religiosos,
173
i en l'estadística que presenta del 1701 al 1789, a França, s'observa una important davallada a partir de la dècada dels quaranta (89). Teoria que crec que no es pot aplicar a Catalunya, doncs encara que el procés d'analfabetització i la creença i pràctiques supersticioses devien ésser semblants, la producció religiosa és molt elevada, com crec s'ha ben demostrat. Constitueix aquest element un punt clau i decisiu en el manteniment de la uniformització litúrgica dels fidels, doncs encara que es trivialitzin les coses sagrades i encara que es mantinguin els cultes locals, tot està perfectament controlat per 1 'enquadrament pastoral. I com diu W.Christian, "mientras se mantuvo la noción de que los santos podían establecer relaciones privilegiadas con comunidades particulares (doctrinas todas ellas ratificadas por Trento), el localismo, el regionalismo y el nacionalismo permanecieron arraigados en la Iglesia" (90).
174
NOTES
BIBLIOGRÀFIQUES
DEL
CAPITOL
2
Notes del prefaci i l'apartat 2.1
1. A.ROVIRA i VIRGILI, Història Nacional de Catalunya, vol. VIII, Barcelona 1937, pp. 358-363. A la p. 409: l'estament eclesiàstic constituía un 6% del total de la població catalana. R.GARCIA CÁRCEL, Historia de Cataluña, 2 vols. Barcelona 1985. Les pp. 289-296 del vol. II, "el clero". Comenta que la presència del clergat va ésser rellevant en la societat catalana. En la p. 298 indica les comarques amb major nombre de clergues: el Girones, el Rosselló, el Segrià i l'Alt Empordà, seguint el fogatge de 1553. Les dades que ofereix García Cárcel són: un 6,52% de focs de "capellans" i un 0,17% de focs de monestirs, xifres proporcionalment molt més elevades que les corresponents del clergat castellà.
2. Història de Catalunya (del segle XVII fins als nostres dies), dirigida per Jaume Sobrequés i Callicó; continuació de la Història nacional de Catalunya d'Antoni Rovira i Virgili, vol. IX. Bilbao 1980. pp. 43-46, "Els estaments eclesiàstics". En la p. 44, s'emfasitza sobre els poders socials i ideològics del clergat regular sobre el poble, especialment a les ciutats, on la quantitat de convents i de membres de les distintes comunitats, masculines o femenines, és aclaparadora. Com exemple podem prendre la ciutat de Girona, que durant el segle XVIII té 16 convents, el que la converteix en un centre essencialment eclesiàstic. E.VILANOVA, Història de la teologia cristiana, vol. II. Barcelona, 1986. pp. 367-370.
3. A.ROVIRA i VIRGILI, op. cit., p. 359. Comenta el fenomen de la promoció d'un bisbe al càrrec de virrei, normativa que començà a partir de les reformes que va introduir el Concili de Trento, basades en reforçar l'autoritat dels bisbes en perjudici dels capítols de canonges. Aquest fet va facilitar 175
que la monarquia tutelés més fàcilment l'Església Catòlica. M.BATLLORI, "Temes i problemes de la història religiosa de Catalunya". I Congrés d'Història Moderna de Catalunya. Universitat de Barcelona, 1984. vol. II. pp. 371-379, presenta un estat de la qüestió sobre treballs de la matèria.
4. J.MÔ.PUIGVERT SOLA, "Guerra i Contrareforma Catalunya rural del segle XVII", en premsa, 1990. E.VILANOVA, op. cit., pp. 410-419.
a
la
5. M.VOVELLE, Ideologías y mentalidades. Barcelona, 1985. pp. 123-131, "lo popular cuestionado".
6. J.BUSQUETS, "Revolta popular i religiositat barroca: l'excomunió de l'exèrcit espanyol a la catedral de Girona el 1640". Treballs d'Història. Diputació de Girona. 1976. pp. 1-25.
7. H.JEDIN, "II significato del Concilio di Trento nella storia delia Chiesa". Gregorianum. n2 26. 1945, pp. 117136. S.I.KIRSCHBAUM, "L'influsso del Concilio di Trento nell'arte". Gregorianum. nQ 26. 1945. pp. 100-116. H.TUCHLE, "Barroco y triunfalismo de la Iglesia", Concilium nQ 7. 1965. pp. 145-151.
8. J.M.MADURELL i MARIMON, "El concilio tarraconense de 1530". Analecta Sacra Tarraconensia. vol. XVI. 1943. pp. 173-199. J.M.MADURELL MARIMON, "El concilio tarraconense de 1640". Analecta Sacra Tarraconensia. vol. XXI. 1948. pp. 121-137. J.SANABRE, "Los sínodos diocesanos de Barcelona". Reseña eclesiástica. 1930. 95pp. Les pp. 51-80 corresponen als anys 1610-1675.
9. M.VOVELLE, op. cit., pp. 51-79, "Iconografía e historia de las mentalidades", p. 62, exposa un estudi de A.Dupront sobre els temes renovats a partir de la pastoral post176
tridentina.
10. J.Mâ.PUIGVERT i SOLA, "Parroquia i societat rural a la Catalunya de l'antic règim, l'exemple de Riudellots de la Selva". Recerques. nQ 20. pp. 172-196. En la p. 178, nota 31, cita: Instrucció pastoral per lo bon govern de las parroquias del Bisbat de Gerona, disposada per lo Illustrissim y Reverendissim Senyor Don Joseph de Taverner y d'Ardena per la Gràcia de Déu, y de la Santa Sede Apostólica. Bisbe de Gerona, del Consell de sa Majestat, en la segona visita General de son Bisbat (1725). Exemplar de la Biblioteca del Seminari de Girona, pp. 1-40.
11. Exemplar que J.Mâ.Puigvert m'ha facilitat per l'estudi que estic realitzant, p. 1, motiu de la visita, i tabernacle del Santíssim Sagrament.
12. Instrucció pastoral, op. cit., pp. 2-3.
13. Instrucció pastoral, op. cit., pp. 14-32.
14. Instrucció pastoral, op. cit., pp. 32-40.
15. R.GARCIA CÁRCEL, Historia de Cataluña, op. cit., p. 290.
16. J.MATTOSO O.S.B., Historia de la Espiritualidad (dirigida por B.Jiménez y L.Sala). vol. I. Barcelona 1969. p. 927.
17. A.HUERGA, Historia de la Espiritualidad, vol. II. Barcelona, 1969. pp. 15-41, "Devotio moderna". En les pp. 16-18: là devotio moderna flamenca, 2» francesa, 3â italiana, amb les figures de Vorágine i santa Catalina de Siena, i la 4â, devotio moderna espanyola encapçalada per la figura de sant Ignasi de Loiola, amb els seus "Exercicis 177
espirituals", i els mestres de l'ascètica i la mística, sant Joan d'Avila, fra Lluís de Granada i santa Teresa de Jesús. M.ANDRES MARTIN, Historia de la Iglesia en España (dirigida por R.García Villoslada), vol. III/2. Madrid 1979. pp. 338350. E.VILANOVA, Historia de la teologia cristiana, vol. II. Barcelona 1986. pp. 100-107.
18. A.HUERGA, Historia de la Espiritualidad, op. cit., pp. 24-25. En aquest apartat, que tracta sobre l'espiritualitat del Renaixement, s'observa el diferent tarannà entre el renaixement humanista de caire religiós i el renaixement humaniste de "caràcter laic"; tot i que certament hi ha inter-connexions, com per exemple a Itàlia, concretament a Florència, on Frederick Antal presenta en l'apartat titulat "Historia del sentimineto religioso" les afinitats i discrepàncies de cada grup social amb l'alta jerarquia eclesiàstica, o amb les ordes mendicants, tant arrelades a Florència en el segle XV, i envaucadores per la seva actitud senzilla i d'apropament a la població, contant amb el suport de la petita i mitjana burgesia. F.ANTAL, El mundo florentino y su ambiente social, Madrid 1989. pp. 67-90.
19. E.VILANOVA, Historia de la teologia cristiana, op. cit., pp. 110-113.
20. La Biblioteca Balmesiana de Barcelona disposa de 25 edicions del Kempis, que van des de principi del XVII fins al XIX. El tamany dels llibrets és molt petit, detall important que encaixa amb la idea d'ésser un llibret útil i manejable, al servei del devot.
21. L'edició de l'obra de Pere Gil preparada per Josep Iglésies és la que es pot consultar amb més accesibilitat a la Biblioteca del Seminari de Barcelona, doncs el Mn. 112 està actualment a restaurar. El Mn. 235 és transcrit, segons l'inventari de Manuscrits, en l'edició impressa de J.IGLÉSIES, Pere Gil. S.J. (1551-1622) i la seva Geografia de Catalunya. Barcelona, 1949. En les pp. 1-141 exposa, l'autor, tota l'obra documentada de Pere Gil, i trobem les dades exposades en el text, a més d'ésser el procurador del procés de canonització de sant Ignasi. 178
J.RUBIO BALAGUER, Història de la literatura catalana. Barcelona, 1985. vol. II, p. 87. Traducció al català de Kempis per Pere Gil.
22. A.COMAS, Història de la literatura catalana, vol. IV. Barcelona 1981. pp. 458-459. En la p. 459 hi ha il·lustracions de dues xilografies de l'edició catalana, de Pere Bonaura, impressa a Barcelona per Joan Piferrer l'any 1740; en una es representa el menyspreu de les riqueses del món, i en 1'altra, la mortificació corporal. L'artista és anònim.
23. J.DELUMEAU, El catolicismo de Lutero a Voltaire. Barcelona, 1973. A les pp. 40-46 comenta "les ordes religioses", i afegeix que, amb la impossibilitat de descriure en poques pàgines el desenvolupament adquirit per les congregacions religioses en els segles XVI i XVII, es contenta en retenir algunes dades i xifres, indicatives a nivell de resultats.
24. J.BADA, Situació religiosa de Barcelona en el segle XVI. Barcelona, 1970. pp. 47-49. Referència a les ordes i monestirs establerts a la ciutat. Algunes dades sobre la diòcesi a la p. 53. Mn.J.GUDIOL, Nocions d'arqueologia sagrada catalana (1902). Vic, 1931-1933. pp. 679-680. Amb l'aportació de Gudiol es comprova que la difusió de la devoció eucarística a Catalunya en les seves formes contrareformistes exposicions de les Quaranta Hores, per exemple - provinent de Roma i de Milà, penetraria a mitjan segle XVI en la litúrgia de les catedrals i esglésies importants per l'acció dels caputxins i canonges, i es començaria a generalitzar en les parròquies rurals al llarg del segle XV 1,1. J.M.PUIGVERT i SOLA, Guerra i Contrareforma, op. cit., recull i presenta aquesta consideració de Gudiol.
25. J.BADA, Situació religiosa. op. cit., pp. 49-51. Documentació sobre la instauració dels monestirs femenins, l'origen de la fundació i breu descripció hitòrica.
26. R.GARCIA CÁRCEL, Historia de Cataluña, vol. Il, op. 179
cit. , pp. 290-291.
27. PI I ARIMÒN, Barcelona antiga i moderna. Barcelona 1854, 2 vols. En el vol I, pp. 504-508, "Sant Agustí: sant Agustí el Vell derruit el 1718 per ordre de Felip V per construir la ciutadella". C. BARRAQUER, Los religiosos en Catalunya. Barcelona 1915/17. En el vol. IV pp. 478-492: "Sant Agustí el Nou va ésser començat el 1728, i cremat el 1835, en el 1839 s'erigeix en parròquia". Catálogo Monumental de España. Barcelona, 2 vols. Madrid 1947. En el vol. II, dedicat a làmines, la làm. nQ 1012 presenta l'interior de l'església, el projecte de Pere Bertran de 1748. L'altar major i tribunes renovades de 1839. J.R.TRIADO, L'època del barroc, segles XVII-XVIII, dins la col·lecció Història de l'Art Català, vol. V. Barcelona 1984. Església de Sant Agustí, pp. 24 i 166. En la p. 166 indica que era una església de planta contrareformista. J.M.MARTI BONET ET ALT., El convent i parròquia de Sant Agustí de Barcelona. Notes històriques. Barcelona, 1980. Les pp. 85-93, "la crema dels convents". D'altra banda, A.PEREZ SANTAMARÍA, Escultura barroca a Catalunya. Lleida, 1988. pp. 449-454, que fan referència als documents nQ 84 bis al 89, ens parla del contracte per a realitzar el "Retaule de Sant Miquel Arcàngel" a l'església del convent de Sant Agustí de Barcelona per l'escultor Joan Gra el 1677.
28. J.MATTOSO, Historia de la Espiritualidad, vol. I. op. cit., pp. 929-930. Per més informació sobre la personalitat de Luter vegeu J.BUSQUETS, Martin Luter. valoració actual de la reforma. Barcelona, 1986.
29. I.IPARRAGUIRRE, Historia de la Espiritualidad, vol. II. pp. 170-176 corresponen a l'apartat "Reformas de las Ordenes antiguas"; les pp. 170-172, "los agustinos". E.MALE, El barroco. Madrid 1985 (lâed. 1932). pp. 379-382, els agustins. En la p. 381 comenta que a sant Nicolas de Tolentino se'l representa trepitjant el món, el dimoni i la carn, convertint-se, entre els agustins, en el patró de les ànimes del purgatori. TOMAS de Villanueva, Sermones dedicados a la Virgen. Madrid, 1952. B.A.C. Obra de gran utilitat per a l'estudi 180
iconogràfic. Trobem representacions de santa Rita de Cassia en el barroc català, com per exemple la imatge quasi exempta amb l'hàbit d'agustiniana i els elements de martiri, la creu a les mans i una corona d'espines al front, en el retaule de Santa Maria de Cadaqués. E.VILANOVA, Història de la teologia, op. cit., p. 101. Cita a sant Tomàs de Villanueva (1488-1555), agustí, bisbe de València, com un home de gran sensibilitat pastoral, que "promulgà sanes disposicions en un sínode celebrat el 1548 i fundà un col·legi per als aspirants al sacerdoci sense medis econòmics, el qual constituí un exemple de seminari pretridentí".
30. H.ROCABERTI SOLE, Exposición de la Regla de San Agustín y otros cinco tratados espirituales. B.U.B. Mn. 08379.1683. L'acabament de la portada és el següent: "N.M.S.P.I. Inocencio Papa XI, Virrey i Capitán General, segunda vez del Reyno de Valencia; segunda impression, dedicado al gran padre y doctor de la Iglesia S.Agustín, con licencia. Imprenta de la Viuda de Benito, Nace junto al Real Colegio del Señor Patriarca. Año 1683".
30 bis. EULOGIO DE LA VIRGEN DEL CARMEN, Historia de la Espiritualidad, vol. Il, p. 291.
31. J. de PERAY i MARCH, Sant Cugat del Vallés. su descripción y su historia. Barcelona 1931. Presenta l'autor, a través del govern dels diferents abats que varen passar pel monastir, els fets històrics més rellevants. En l'apartat "Abades de Patronato Real", p. 167, es troba el monestir en uns anys de seu vacant (1573-1589); p. 170, després d'uns anys de vacant, Lluís XIII, doncs Catalunya es trobava sota la protecció francesa, nomenà abat a l'agustinià Gaspar Sala i Bernat (1645-1652). J.AMBROS MONSOLIS, El monestir de Sant Cugat del Vallés, Vilassar de Mar, 1982. pp. 50-51 comenta, tot recolzant-se en els estudis de Peray i March, i els textos de MOXO y de FRANCOLÍ sobre les Memorias históricas del Real Monasterio de San Cucufate del Vallés. Barcelona, imprenta Suria y Burgada, 1790, que el concili tridentí reforçà l'autoritat dels bisbes a costa dels capítols de canonges, circumstància que va servir, ratificant l'autor l'opinió de Rovira i Virgili (vid nota 3 ) , per facilitar encara més la tutela de la monarquia respecte l'església catalana. Fet que provocà 181
la divisió en dos sectors de l'estament eclesiàstic; els bisbes i les altes jerarquies representaven el sector col·laboracionista amb la monarquia, mentre que les abadies, i especialment els capítols de canonges, estaven en 1'oposició.
32. G.SALA, Proclamación católica a la majestad piadosa de Felipe el Grande rey de las Españas, y Emperador de las Indias, nuestro señor. Los consellers y Consejo de Ciento de la Ciudad de Barcelona. Barcelona, 1640. J.Ma.PUIGVERT SOLA, "Guerra i Contrareforma", op. cit., presenta un estudi acurat sobre aquesta obra de Gaspar Sala, on considera que s'inclou tot el component religiós de la revolta de 1640. En el text, opina Puigvert, els elements religiosos emergeixen com una justificació notable de la revolta social. dirà el mateix Gaspar Sala en el sermó del 23 d'abril de 1641 a la capella de Sant Jordi de la Diputació del General. J.BUSQUETS, "Revolta popular", op. cit. (vid nota 6 ) . pp. 15-17 comenta que de tots els pamflets religiosos i revolucionaris, el més famós és la "Proclamación Católica"; un altre exemple és el del sermó de la capella de Sant Jordi, "Sermó Chronologien del Illustre Martyr y Patró inclyt de Catalunya Sant Jordi", pp. 17-19.
33. R.GARCIA CÁRCEL, Historia de Cataluña, op. cit., vol. II. p. 293. F.X.BURGOS - M.PEÑA, "Aportaciones sobre el enfrentamiento ideológico entre Castilla y Cataluña en el s. XVII (la Publicista Catalana)". Primer Congrés d'Història Moderna de Catalunya, vol. II. Universitat de Barcelona, 1984. pp. 557567.
34. M.R.GONZALEZ PEIRO, "Los predicadores y la revuelta catalana de 1640. Estudio de dos sermones". Primer Congrés d'Història Moderna de Catalunya, vol. II. Universitat de Barcelona, 1984. pp. 435-443.
35. J.RUBIO i BALAGUER, Història de la literatura catalana, op. cit., vol. II. En l'apartat "l'ús literari del català", pp. 83-109, hi ha una part dedicada a la producció religiosa i la predicació, pp. 84 i 97. En les pp. 90 i 94 es troben referències a la "Proclamación Católica" de Gaspar Sala. 182
36. J.SERRA i ROSSELLÓ, "La capella de Sant Benet a l'església de Sant Cugat del Vallés". Serra d'Or. 2» època, any II, nQ 3-4. 1960. pp. 43-44. J.R.TRIADO, L'època del barroc, op. cit., p. 120, comenta que el contracte de la decoració pictòrica especificava dos quadres en tela per a les parets laterals, i 72 pintures distribuides en parets, retaule i cúpula. A.PEREZ SANTAMARÍA, Escultura barroca a Catalunya, op. cit., pp. 179-185 presenta una descripció del retaule. En la p. 114 i document nQ 162, l'autora comenta que l'escultor no cobrarà directament de l'abat, sinó que, en una concòrdia davant notari, s'indica que Francesc Santacruz cobrarà dels comtes d'Erill i del noble Pere Ribes, en formes diverses de pagament. Les mateixes referències al contracte del pintor Joan Loyga i del daurador Joan Moixí, poden veure's en AMBROS I MONSOLIS, op. cit,. p. 52.
37. AMBROS I MONSOLIS, op. cit., pp. 50 i 52. J. de PERAY I MARCH, op. cit.
38. Vid nota 42 del primer capítol, on hi ha tota la informació referent a aquesta obra. Afegir només que el daurat correspon a Francesc Mas, segons Madurell i Marimon, i el contracte és del 1691.
39. J.MATTOSO, Historia de la Espiritualidad, vol. I. op. cit. pp. 923-924.
40. A.HUERGA, Historia de la Espiritualidad, vol. II, op. cit. pp. 32-34.
41. I.IPARRAGUIRRE, Historia de la Espiritualidad, op. cit., pp. 164-167. E.VILANOVA, Història de la teologia, op. cit., p. 102. Cita dos exemples d'escriptors que pertanyen a 1'escola mística.
183
42. Per a més informació sobre els benedictins, vegeu PEREZ de URBEL, Historia de la Orden Benedictina, pp. 367377, obra en la que es basa Ignacio Iparraguirre. A.ALBAREDA, "textos catalans de la Regla de sant Benet". Catalonia Monàstica. II. 1929. pp. 9-109. Informació obtinguda de l'obra d'A.COMAS, Història de la literatura catalana, op. cit. p. 426. "Llibres d'orde i confraries". Mn. nQ 110 de la B.C. "de la santa Regla de nostre gran pare sant Benet 1787". Ve a afegir-se a la tradició de versions catalanes de la regla de l'orde benedictina. M.ROSSELL, Catàleg dels llibres manuscrits del Monestir de Sant Cugat del Vallès existents a 1'Arxiu de la Corona d'Aragó. Barcelona, 1937. Es troba un exemplar a la Biblioteca Balmes de Barcelona que he consultat. Exemple Mn. 91 de 1710, correspon a Jeroni Pujades: "Crònica Universal del Principado feliz de Cataluña. II Parte. Hecha en el año 1645. Portada cuyo original fué llevado a Paris a la Biblioteca del rey christiano en el año 1650, donde se halla manuscrita la letra del mismo autor, de la quai se ha copiado ésta en 1710". M.LECOMTE, Les benedictins et l'histoire des provinces aux XVII-XVIIIe siècles. Abbaye Saint Martin de Ligure. France 1928. L'autor fa un estudi, capítol per capítol, de l'orde en cada una de les regions franceses, seguint un ordre cronològic, i presenta la influència d'una regió en 1'altra.
43. O.BONITASI, La orden de los cartujos. Barcelona, 1920. pp. 36-37. En la p. 76 presenta, en un apèndix, els monestirs de l'orde que han existit a Espanya: 19. Scala Dei, 2Q Sant Pau del Maresme, Girona, fundat el 1269 per Guillem de Mongriu, canonge de Girona, i suprimit el 1433. J.R.TRIADO, L'època del barroc, op. cit., cartoixa, p. 33.
44. Per a més informació, juntament amb la ¿Il·lustració de l'estat actual, es pot consultar: P.BENAVENT DE BARBERA, "Un monumento olvidado. Esplendor y ruina de >". Destino, 1955, nQ 910, pp. 8-9; nQ 939, pp. 12-13. J.P.ANIEL, "Els inicis de la cartoixa d'Escala Dei. Història i arqueologia". Quaderns d'Estudis Medievals. 1980. nQ 2. pp. 119-125.
45. C.BARRAQUER, op. cit., nota 27, vol. II article 7. cap. V. contornos de Reus. pp. 248-256. 184
46. J.MATTOSO, Historia de la Espiritualidad, op. cit., vol. I, p. 926.
47. A.HUERGA, Historia de la Espiritualidad, op. cit. vol. II. pp. 31-32.
48. A.BONITASI, op. cit., p. 76. Apèndix, nQ 9: "Montalegre, del regne de Cataluña, diòcesis de Barcelona, fundada el 1415 per trasllació de les Cartoixes de s. Jaume de V., i les de s. Pau del M. Existeix". nQ 11: "Miraflores, regne de Castella, diòcesis de Burgos, fundada l'any 1441 pel rei de castellà Joan II, existeix".
49. A.COMAS, Història de la literatura catalana, op. cit., vol. IV. pp. 383-385. "El sermó de difunts" és el Mn. nQ 696 de la B.U.B. , sense foliar, del que l'autor en posa un fragment. I el sermó per "la vestició de novicis", el Mn. nQ 279, del que el fragment que exposa és del fol. 82. J.RUBIO BALAGUER, Història de la literatura catalana, op. cit. vol. II. pp. 88-89.
50. La portada completa de l'obra és la següent: Fray A. de MOLINA, Instrucción de sacerdotes en que se les da doctrina Muy importante, para conocer la alteza del sagrado oficio Sacerdotal, y para exercitarle devidamente. Sacada toda de los Santos Padres, y Doctores de la Iglesia por [ . . . ] indigno Monge de la Cartuxa de Miraflores. Dirigida al Illustrissimo Señor el Cardenal Capata. Corregida y enmendada por el mismo Autor, y añadida aora nuevamente una tabla de Sagrada Escritura. Los tratados que contiene se dicen en la hoja siguiente. Año 1619. Con licencia. Impresso en Gerona. En la Empremta de Gaspar Garrich. A costa de luán Simon mercader de libros.
51. EULOGIO DE LA VIRGEN DEL CARMEN, Historia de la Espiritualidad, op. cit., pp. 381-389. L'autor exposa el 185
corrent de literatura jansenista, janseneitzant i antijansenista. Hi ha tres tipus de manuals d'espiritualitat jansenista: els escrits teòrics sobre dogmàtica i moral, com l'enciclopèdia del jansénisme teològic, que va tenir molta incidència en la segona meitat del segle XVIII; els llibres i opuscles d'espiritualitat, com la literatura pràctica i popular; i la literatura de tipus menor, com els fulletons, col·leccions i publicacions periòdiques.
52. EULOGIO DE LA VIRGEN DEL CARMEN, Historia Espiritualidad. op. cit., vol. II. pp. 333-335.
de
la
53. E.MALE, El barroco. El arte religioso del siglo XVII. Madrid 1985. pp. 423-424, els cartoixos. L'autor presenta una breu història de l'orde i les cartoixes més importants a nivell europeu, així com força exemples de manifestacions plàstiques, tant de la vida de sant Bru com de la Verge i sant Joan Baptista. J.KNIPPING, Iconography of the Counter Reformation in the Netherlands. 2 vols. Nieuwkoop Heiden, 1974 (1939). vol I, cap. IV, p. 170, comenta que a la meitat del segle XVII, al sud dels Països Baixos, tenien els cartoixos al voltant de 20 convents. Fa referència alhora que degut a la canonització tant tardana, el 1623, de sant Bru, es troben poques representacions del fundador.
54. J.MATTOSO, Historia de la Espirutualidad. vol I. op. cit., pp. 928-929, els carmelites a l'època medieval. J.Mâ MADURELL i MARIMON, "Llicències reials per l'edició de llibres". Analecta Sacra Tarraconensia. n° XXVIII. Barcelona 1955. pp. 379-383. En la p. 382 presenta la reial llicència expedida pel lloctinents reial, príncep de Darmstad, a l'estamper gironí Jeroni Palol, per a imprimir el libre escrit per P.fra Angel Serra O.C. Llibre de Nostra Senyora del Carme o llibre de Maria Santíssima del Carme, editat el 1701 en la ciutat ducal, i reimprés moltes vegades. fra J.ANGEL SERRA, Llibre dels miracles de Nostra Senyora del Carme. Conté juntament la història de la religió carmelitana, l'explicació de la butlla sabatina, lo que han de fer los devots i confrares de Maria Santíssima que aporten lo seu sant escapulari per a guanyar les indulgències i gràcies a ell concedides, un ressum d'indulgències per diferents pontífices concedides i altres coses dignes de ser llegides i a la fi un modo breu per a dir i contemplar lo santissim rosari. 186
Girona per Narcís Oliva. s.d. A.COMAS, Història de la literatura catalana, vol. IV. op. cit., pp. 433-437. Cita, en una àmplia exposició, part del llibre dels miracles d'Angel Serra, i comenta que la primera edició és de 1701, impremta de Jeroni Palol, Girona, i que va ésser reimprés dues vegades en el segle XVIII, tot basant-se en l'article de Madurell i Marimon "Llicències reials". La que jo he pogut consultar és una edició sense data que es troba a la Biblioteca Balmes.
55. Cita de l'edició de Girona, Narcís Oliva s.d.
56. ibid, p. 27.
57. ibid, pp. 74-75.
58. ibid.
59. P. Fray JUAN DE SAN JOSEPH, Anales de los Carmelitas descalços de la Provincia de san Josef en el Principado de Cataluña. Papel 1707. vol. I. llibre sisè cap. LI. pp. 672673.
60. Dictionaire d'Histoire et de géographie ecclésiastiques, vol XI. col. 1070-1140. Carmelo, col. 1088, "les carmelites déchaussés".
61. E.VILANOVA, Història de la teologia, op. cit., pp. 465467. I.IPARRAGUIRRE, Historia de la Espiritualidad, op. cit., vol. II, pp. 173-174.
62. E.JUNYENT, "Retaule major de 1'església de St.Teresa de Vic". Fulletó del 350 aniversari de la fundació del convent de Santa Teresa de Vic. Vic, 1966. 187
A.PEREZ SANTAMARÍA, Escultura barroca, op. cit., p. 554. Document n° 227 sobre el contracte. A les pp. 214-219, descripció i esquema del retaule.
63. J.M. SOLA MORALES, "El retaule de Sant Josep de la parroquial de St.Esteve". Annals del 1978. publicats pel Patronat d'Estudis Històrics d'Olot i Comarca, pp. 355-389. En la p. 369, recull la temàtica dels dos quadres de la figura de santa Teresa segons el contracte: "lo un ab la guarnició dorada en fals que es en la mateixa conformitat que estarà esculpida dita Santa en lo dit retaula y lo altrae (...) als quinze d'Agost de dita Sta. se troba entre Maria Santíssima y St.Josep dientli ells que ja estava neta y purificada de sos pecats posant-li una vestidura blanca com ha predestinantla ...".
64. A.HUERGA, Historia de la Espiritualidad, vol. II. op. cit., pp. 124-129. "El castillo teresiano". Comenta que en el 1554 va tenir l'oportunitat de llegir les "Confessions de Sant Agustí". El xoc entre la lectura i la realitat, entre vivència i expressió, és un dels punts clau de la seva autoconf essió. En la p. 129 comenta que tres qualitats tipifiquen l'Espanya mística: l'heroisme, conqueridor i missioner; l'amor a Déu, que es va afinant i aprimant fins la puresa del sonet "no me mueve ni Dios"; i la introspecció psicològica. En les pp. 127-128 comenta la "Soledat Sonora" del doctor místic, que el 28 de novembre de 1568 inaugurava a Duruelo el primer convent dels descalços. Fray Juan de san Matías, que s'anomenarà des d'ara endavant fra Joan de la Creu, és la peça clau de la reforma teresiana dels carmelites. Va escriure "Subida", "Noche", "Cántico", "Llama" i una metafísica ennamorada en la que analitza i descriu l'odissea de la santedat. EULOGIO DE LA VIRGEN DEL CARMEN, Historia de la Espiritualidad, vol. II, p. 322, assenyala que l'aportació de Miguel de la Fuente és, segons Menéndez y Pelayo, "el mejor tratado de psicología mística que tenemos en castellano". Miguel de la FUENTE (1574-1626), Las tres vidas del hombre, corporal, racional y espiritual. Toledo, 1623.
65. E.VILANOVA, Historia de la teologia, op. cit., vol. II. pp. 469-470.
188
66. ibid, pp. 470-471, explica el contingut de cadascuna de les obres.
67. SILVERIO DE SANTA TERESA, Historia del Carmelo descalzo en España. Portugal y America. Burgos, 1942. 11 vols. En el vol. 9, pp. 76-135, fa referència a Catalunya, i comenta el fet de les quatre religioses fundadores del convent de carmelites de Mataró, que van sortir de Barcelona el 25 d'abril de 1698. SILVERIO DE SANTA TERESA, Influencia del espíritu de Santa Teresa en Cataluña. Burgos, 1931. 148pp. L'autor reflecteix el paper de Fray Juan Jesús Roca, apòstol teresià a Catalunya; els serveis que va fer a la reforma, i que es l'introductor de la reforma descalça a Catalunya, amb l'aixecament del convent de Sant Josep. Importants fundacions de l'orde seran: els descalços de Mataró, Tàrrega, Perpinyà, Girona, Reus, i també fundacions femenines, com les carmelites descalces de Vic (1638), les de Mataró (1698), etc. A Barcelona s'ha de comptar amb la famosa i il·lustre biblioteca dels Jusepets.
68. J.Ma MADURELL i MARIMON, L'Art antic al Maresme, del final del gòtic al barroc salomònic. Mataró, 1970. p. 86. A.PEREZ SANTAMARÍA, Escultura barroca, op. cit., document nQ 185-188, en les pp. 521-524.
68 bis. A.PEREZ SANTAMARÍA, Escultura barroca, op. cit., document n2 99. E.CORTADE, "Transfers révolutionnaires" (vid nota 87 del capítol 1 ) .
69. A.COMAS, Historia de la literatura catalana, op. cit., vol. IV, pp. 461-466. Exposa fragments de 1 ' obra de Fra Antoni de Sant Matías, tot considerant que les seves "Obres espirituals" formen, en conjunt, un tractat de perfecció espiritual: "l'autor parteix, com és lògic, de la mortificació dels sentits i arriba a la contemplació i unió amb Déu", p. 462. En les pp. 464-466 fa referència a d'altres exemples d'ascètica i mística, com una "Miscel·lània ascetico189
mística en català i castellà"; "la voluntad , unida a la divina amor, ja no aima sino ab força i puresa del diví esperit", glossa de fra Agustí Lluís Verde i Camps; i dos exemples de fra Esteve Pinell, sacerdot de la casa de missió de Barcelona; un "Discurs a favor de los monges..."; i un manuscrit de la B.U.B., el nQ 621, que conté tres breus tractats o opuscles: 1er, "Apuntacions sobre la materia de discreció d'esperits", 2on, "Resum de la doctrina que pot servir per examen", i 3er, l'intitulat "Amor propi". En el segon, es fa reso de la doctrina de la llibertat espiritual de sant Francesc de Sales i de conceptes d'altres autors.
70. E.VILANOVA, Història de la teologia, op. cit., pp. 475484, parla de la figura de sant Joan de la Creu (15421591), que és d'una generació posterior a santa Teresa, de la seva vida i obra. De l'obra comenta que està constituïda, fonamentalment, per 4 llibres, dividits en dues parts diferenciades: primer un poema i segonament, una explicació o comentari del poema.
71. J.MATTOSO, Historia de la Espiritualidad, op. cit., vol. I. pp. 905-907.
71
bis. Juan BRIZ, Vida prodigiosa del angel de las escuelas. Sol de la Iglesia y quinto doctor. Luz del Mundo, y estrella refulgente de la inclyta religion de Predicadores Santo Tomas de Aquino. Madrid, oficina de Domingo Fernández de Arrojo. 1761. Fr.Juan Briz, Colegial de Santo Thomas de la Universidad de Alcalá, lector de Artes, de la de Avila, y de Theologia Moral, del Convento de nuestra Señora de Valbuena de Logroño. , Obra que té les llicències oportunes ja en el 1747, atorgades per Don Joseph Antonio de Yarza, secretario del Rey N. Sr. su escribano de Cámara mas antiguo, y del gobierno del Consejo. Aquest autor del segle XVIII, que escriu la biografia de sant Tomàs d'Aquino, exposa en les capítols XIII-XIV la humiltat profunda de sant Bonaventura, company del qui Tomàs admirava la sabiduría; puntualitza la singular paciència de sant Tomàs en els fets de Guillermo de Santo Amor i Gerard d'Abbeville. Així, diu l'autor, pp. 140-149: "donde mas se acrisolo el oro de su Paciencia fue en el fuego de la Persecución, que a las dos Religiones de Predicadores y 190
Menores quiso hazer cenizas en Paris. Un Doctor que supo hacerse aplaudir, de aquella Universidad, llamado Guillermo de Santo-Amor solicito (...) extinguir las Religiones Mendicantes. (...) Guillermo y sus sequaces arrojaron de la Universidad a aquellas luces del mundo, Ventura y Tomas ...". El papa següent d'Innocenci IV, Alexandre VI, va treure la bula contra les ordes mendicants, i va tornar a oferir i donar les càtedres de la Universitat als qui l'havien perdut. Guillem va ésser declarat heretge, els seus llibres cremats i es va autoritzar, aprovar i confirmar la doctrina del 19e Opuscle, escrita per Tomàs, com sana, segura i catòlica.
72. J.MATTOSO, Historia de la Espiritualidad, op. cit., vol. I. pp. 913-916 i 920-921. E.VILANOVA, Història de la teologia, op. cit., pp. 102-103. "L'estudi de la teologia entre els dominics".
73. H.GRAEF, María. La mariología y el culto mariano a través de la historia. Barcelona, 1968. pp. 356-357, 361363 i 392-393. A.HUERGA, Historia de la Espiritualidad, op. cit., vol. II. pp. 63-64. En el XV es dóna el "moviment" de l'humanisme cristià. L'autor presenta un apartat de les "devocions passionaries", on s'ha d'emfasitzar la pietat popular a partir de la teoria del Doctor Angèlic, el qual va destacar el valor d'allò sensible en la vida pietosa. La religió que millor li va al poble és aquella que entra pels ulls, amb el seu volum de matèria, i les seves impureses, no 1'abstracta i pura. Així, s'han de promocionar les devocions passionaries, el culte a la Verge, als sants, els santuaries, les confraries, etc. Aquest concepte va ésser adoptat per la reforma posttridentina, com es desprèn de les sessions de Trento. Vegeu S.KIRSCHBAUM, "L'infuso del Concilio di Trento nell'arte". op. cit. pp. 112-116.
74. I.IPARRAGUIRRE, Historia de la Espiritualidad, op. cit., vol. II. pp. 145-147 i 150-152. E.VILANOVA, Història de la teologia, op. cit., pp. 104-107, comenta la reforma i teologia dels franciscans, on el moviment de l'observança es desenvolupa vigorosament a tota Europa; a Itàlia es manifesta a través dels grans predicadors itinerants, com Joan de Capestrano, Bernardino de Siena, etc.; a Espanya, per Pedro Ragalado (+1456), san 191
Pedro de Alcántara (+1562). Però el realitzador més eficaç és el franciscà cardenal Jiménez de Cisneros, qui, amb energia i tenacitat, va treballar per la reforma concebuda con un retorn al primitiu esperit de pobresa i de penitència, i va aconseguir vèncer l'oposició dels conventuals, hostils a tot canvi. Indica l'autor la presència i intervenció de dinou franciscans espanyols en el Concili de Trento, entre ells l'auxiliar de Barcelona, el franciscà mallorquí Jubí; humanista i teòleg, que feu sentir la seva veu a propòsit de l'eucaristia i de la penitència.
75. E.MALE, El barroco, op. cit., pp. 417-418.
75 bis. Els temes del Roser i de la Passió de Crist els ampliarem més endavant. Ara vull remarcar les obres de caràcter immaculista que tenen trascedència literària, segons Rosa González Peiró, op. cit., (n° 34), pp. 442-443. Miquel Joan OSONA, Sermó de la Immaculada y candida Concepció de Maria Santíssima. Predicat en sa festivitat en la seu de Barcelona. Donat a estampar per ordre dels il·lustres majorals de la confraria de la Concepció de la Puríssima. Barcelona, imprempta de Gabriel Nogués, 1636. Perg. Montserrat PARAREDA, Sermó de la Immaculada Concepció de la Verge Maria Mare de Déu. Predicat a la seu de Barcelona per lo [...] canonge de la seu, en el dia de la sua festivitat de l'any 1634. Barcelona 1635. Obres anteriors, i escrites en castellà, són: Pedro VAZQUEZ, Sermón predicado por el padre fray f...1 en la fiesta que la ciudad de Barcelona hizo en su iglesia cathedral el domingo 14 de agosto por el decreto que nuestro Santissimo Padre Gregorio XV dio en favor de la Purissima Concepción de la Virgen María. Barcelona, 1622. Estevan DUARTE, De la antigua y gran devoción de la sagrada orden de Ntra. Senyora del Carmen hacia, la Immaculada Concepción de la Virgen María, por el Fr. [ . . . ] de la misma orden. Barcelona, Estevan libreros, 1622. Pere Estaper religiós de l'orde dels mínims, cal.lificador del Sant Ofici, i teòleg eminentíssim, té una obra dedicada a la Immaculada Concepció: Pere ESTAPER, Sermó de la sempre pura Immaculada Concepció. predicat a la catedral de la ciutat de Barcelona, en son dia, per lo [...]. Barcelona, Sebastià de Comellas, 1642. 12 fulls. Texte de la col·lecció de Follets Bonsoms de la Biblioteca de Catalunya, n° 6107. Jeroni PUIGVERT, Sermó en alabanza de la Purissima Concepció de Maria que se predica en la cathedral de Barcelona en lo 192
dia de la Concepció. Any 1641, per lo [...] monjo del Real Monestir de Nostra Senyora de Poblet. Gonzalez Peiró comenta que a excepció, bàsicament, d'aquestes obres, doncs n'hi ha força més, la formació cultural del clergat català en la primera meitat del XVII és pobre, ja que tots els esforços anaven destinats a la lluita político-religiosa, com hem vist en l'obra de Gaspar Sala. Hipòtesi que no comparteixo en absolut, doncs a part dels sermons immaculistes que cita hi ha d'altres obres de caràcter devot, missional, teòric, que arrodoneixen i complementen el panorama literario-religiós de Catalunya en aquest període. Pot-ser sí que aquestes obres no són d'una gran qualitat literaria, com argumenta l'autora, o no es troben escrits referits a qüestions teològiques com "els referits a la pugna entre maquiavelistes i antimaquiavelistes, i tacistes que tractaven de conciliar la antinomia entre els principis de la moral cristiana i les exigències de la raó d'estat"; o el debat que enfrontava a dominics i jesuïtes sobre la distinció entre essència i existència, i d'altres tesis tomistes posades en qüestió per Francisco Suárez, etc.; sinó que les publicacions es dediquen, com indica Gonzalez Peiró, a vides exemplars de sants i varons il·lustres, devocionaris, preparació per rebre els sagraments, o actitud del fidel front la mort, etc. I jo em prgunto, perquè no es troben escrits d'aquesta mena? Pot-ser perquè no preocupava als religiosos del país formular-se qüestions sobre exigències de moral i raó d'estat, perquè Catalunya estava perdent l'estat i així es manifesta en els pamflets polítics. D'altra banda, les lluites entre tomistes i suaristes es palesen en l'ocupació de les càtedres de la Universitat de Cervera, i alhora, els jesuïtes fidels partidaris de la monarquia no defensaven la llengua catalana ni els interessos de les classes més modestes; tenint present la realitat històrico-social del país podria entendre's que la producció literèria, en la mateixa mesura que l'artística, és un reflex del sistema ideologico-social d'un país, al mateix temps sistema influenciat d'una manera molt directa per la política i l'economia d'aquest pais i dels que l'envolten, Castella i França. Tanmateix, el que denota aquesta literatura és la forta incidència del catolicisme en la societat; societat que, com ja hem indicat, té un component cultural de caràcter religiós molt arrelat.
76. I.IPARRAGUIRRE, Historia de la Espiritualidad, op. cit., vol. II. pp. 157-160. Fra Ramón CAPUA, Historia i portentosa vida de la exètica i seráfica verge santa Caterina de Sena, de la tercera orde de penitència del gloriós pare i patriarca sant 193
Domingo; excel·lent i poderosa advocada en lo concepte de Déu per a impetrar als pecadors perfecta contricció, per a conseguir la pau, la defensió contre les calumnies i murmuracions i els poderosos auxilis de Déu contra lo infernal enemic. Arromançada per lo R.P.Fr.Tomàs Vessach de l'orde de Predicadors, de 1'altra que en llengua latina lo mestre general de dita orde fr.Ramón Càpua, confessor de dita santa, i en aquesta segona impressió augmentada en la quarta part de l'obra per un humil devot servent de la seráfica santa Caterina. Imprès Antoni Balle. València 1736. cf. A.COMAS, Història de la literatura catalana, op. cit., vol. IV. "Vides de sants", p. 440. I també: M.AGUILÓ, Catálogo de obras en lengua catalana impresas desde 1474 hasta 1860. Sucesores de Rivadeneyra. Madrid, 1923. nQ 1079-1080. L'obra de fra Ramón Càpua citada és la nQ 1081.
77. I.IPARRAGUIRRE, Historia de la Espiritualidad, op. cit., vol. II, pp. 162-163.
78. Ibid. Es pot ampliar aquesta informació en H.JEDIN, "Il significato del Concilio di Treno nella storia délia Chiesa", op. cit., pp. 117-136.
79. E.VILANOVA, Historia de la teologia, op. cit., pp. 419420. "El Missal de Pius V; el Breviari romà". Comenta que Pius V promulgà el Breviari romà el 1568, i el missal romà el 1570. Aquest enfoc centralista i unitari de la litúrgia comporta, en temps de la Contrareforma, una concentració en l'Eucaristia, que havia de produir un notable floriment espiritual. Argumenta Vilanova que l'Eucaristia és vista sovint més com un terme que no pas com un signe que acompanya el pelegrinatge cristià. L'eufòria de l'art barroc sembla afavorir-ho. Cita diversos exemples de centre Europa, d'Austria, Baviera. Crec interessant recollir el comentari de que "en molts frescos i creacions artístiques apareix l'Església asseguda en un tron, gloriosa i majestàtica, mentre que els seus enemics, - Luter i Zuingli, els turcs i el dimoni - intenten en va llançar-se contra d'ella. Aquesta trionfal barreja de victòria terrena i de glòria celestial es manifesta també en innombrables apoteosis: Maria i els sants, fundadors d'ordes religioses, i ordes 194
mateixos. Sumptuositat terrena i resplendor celestial serveixen alhora per a divinitzar el que és terré i per humanitzar el que és diví. L'euforia del triomf...", p. 420. I d'aquesta fina descripció sorgeix la pregunta, no és aquesta temàtica la que emergeix per excel·lència en l'obra barroca que treballem?, i d'aquí, no és doncs el barroc catòlic un art contrareformista?. Weisbach, en el 1942, ja ho havia plantejat en "El barroco, arte de la Contrarreforma"; es manté doncs aquesta hipòtesis?
80. E.VILANOVA, Història de la teologia, op. cit., pp. 416418. En la nota 76 de la pàgina 417 presenta tot un seguit de catecismes, difosos en el segle XVI abans del catecisme romà, a Roma mateix, a Itàlia, França, Països Catalans, i Espanya, tot indicant que als segles XVII-XVIII els catecismes més difosos foren els de Francesc Orriols, bisbe d'Elna; el de Jean Hervieu Basan de Flamenville (1698), continuació del de Pere Màrtir Coma, l'inicial era de 1651; el de Francesc Antoni de la Dueña i de Cisneros, continuador del catecisme del bisbe d'Urgell, Simeón Guinda; el del bisbe de Solsona, etc. Aquesta informació queda corroborada amb la consulta de l'apartat "Catecismes", pp. 409-415, de l'obra d'Antoni Comas, i la referència del catàleg de Marià Aguiló. Així, puc ratificar les obres: F.ORRIOLS, Diálogos de la doctrina cristiana que són norma, forma i pauta, ab los quals los pares, amos i mestres poden fàcilment complir la obligació que tenen d'ensenyar la doctrina cristiana a sos fils, criats i deixeble. Jaume Bro, estamper, Girona, s.d. Obra que fou molt reeditada al llarg del segle XVIII. Vegi's M.AGUILÓ, op. cit., nQ 310-321, i també A.COMAS, op. cit., p. 413, nota 24. "Obres originals del paborde de Castellterçol Francesc Orriols". En les pp. 414-415 presenta un ampli comentari d'aquest catecisme, indicant el propòsit de l'autor, el d'oferir unes lliçons fàcils i entenedores de la doctrina cristiana a la gent senzilla, que es presenta en forma de diàleg, preguntes i respostes breus, que sintetitzen, amb amabilitat, les qüestions doctrinals.
81. S.DE GUINDA, Breu compendi de la doctrina cristiana que per benefici de sos súbdits, en estil fàcil i clar, ha ordenat. Estamper Pere Ecuder, Barcelona, s.a. en l'edició consultada de la Biblioteca Balmes. Vegeu M.AGUILÓ, op.cit., nQ 322-327 i A.COMAS, op.cit, p. 410, notes 7 i 8. En la nota 8 presenta l'edició del catecisme de F.Antoni de la Dueña i de Cisneros de 1799, 195
imprempta de la Universitat de Cervera. R.LASALA, Catecisme menor de la doctrina cristiana, disposat . . . Impremta de la Universitat de Cervera, 1790. Vegeu M.AGUILÓ, op.cit., nQ 333-334 i A.COMAS, op.cit., p. 410, nota nQ 9. A.Comas puntualitza que la qüestió de la llengua emprada en la redacció d'aquestes obres va directament relacionada amb els aspectes de la pastoral. Així, el concili provincial de Tarragona de l'any 1595, manà editar un catecisme en català, i així mateix ho disposa el sínode de Barcelona del 1600. Trobem més de trenta catecismes publicats en català, i com ja hem fet constar, n'existeixen una bona quantitat d'inèdits.
82. Catecismo romano para los Párrocos según el decreto del Concilio de Trento, mandado publicar por San Pió V pontífice máximo y después por Clemente XIII. Traducción y anotaciones por el pbre Anastasio Machuca Diez. Cura de la Real Casa de Campo. Texto latino y castellano. Con licencia de la autoridad eclesiástica. Madrid, librería católica de Gregorio del Amo, 1911. Catecismo Romano-Catecismo del Concilio de Trento. Texto castellano y latino. Edición, introducciones y notas doctrinales del P. Martín Hernández. Madrid, 1956. B.A.C.
83. A.CLARET, Catecismo de la doctrina cristiana explicado y adaptado a la capacidad de los niños con muchas estampas. Nueva edición. Barcelona, librería religiosa. Imprenta de Pablo Riera, 1853.
84. I.IPARRAGUIRRE, Historia de la Espiritualidad, op. cit., vol. II, pp. 299-301. Indica que la versió moderna de la seva obra la ofereix P.Menéndez Reiga de O.P. Los dones del Espíritu santo y la perfección cristiana. Traducción, introducción y notas doctrinales. Madrid, 1947. Comenta Iparraguirre que Juan de Santo Tomás era confessor de Felip IV, que el va acompanyar a Lleida contra la "secesión catalana", i va morir el 17 de juny de 1644.
85. C.BARRAQUER, op. cit., vol IV. pp. 407 i ss, artículo sexto. Comenta 1'incendi i el robatori en el 1835; en la p. 457 es presenta la il·lustració d'un gravat del retaule del Roser. PI I ARIMON, op. cit., pp. 562-565. Tracta deis "conventos 196
e iglesias demolidas". Convento de Santa Catalina Virgen y Mártir, real convento de religiosos de la O.P. de Santo Domingo de Guzmán primera de las mendicantes. Cremat el 1835. MARTI BONET ET ALT. op. cit., p. 85. M.REVUELTA GONZALEZ, La exclaustración (1833-1840). Madrid, 1976. pp. 288-292, fa referència als incendis i assasinats a Barcelona. L'autor es basa també en l'obra de Barraquer. En la nota n° 89 cita tots els convents que té aleshores Barcelona.
86. DOMINICOS, Noticias históricas. B.U.B. 1 vol.Fol.32,5cm. Perg. Memoria de las obras realizadas en el convento de Santa Catalina de Barcelona para reparar las ruinas ocasionadas por el sitio. 2 hojas man. [Sucesos memorables del convento de St.Catalina de Barcelona en los años 1740-1741-1742]. 10 hojas man. [Noticias pertenecientes a los conventos de Cataluña recogidas por el P. lector Fr.Pedro Mártir Angles 1732]. 30 hojas manuscritas, encuademación con noticias históricas desde 1585-1774. DIAGO F.O.P., Historia de la Provincia de Aragón de la orden de Predicadores, desde su origen y principio hasta el año 1600. dividida en dos libros. Barcelona, Sebastián de Comellas en St.Catherina, Mn. 1599. 10 hoj. + 294 fol. 5hoj. Exemplar consultat en la Biblioteca del Seminari. HERNANDO DEL CASTILLO, Historia de St.Domingo y de la orden de Predicadores. Valladolid, impreso por Francisco Fernández de Cordoña. Año 1612. 5 vol. Em remeto a l'article que he escrit recentment sobre "la salve": M.A.ROIG i TORRENTO, "La Salve, tema artístic-literari de la capella dels Colls. Sant Llorenç de Morunys" (1990). I.E.I.. en premsa. Nota 7. Vegeu també: M.SEGRET i RIU, M.A.ROIG i TORRENTO, L'altar dels Colls. Sant Llorenç de Morunys, 1984. pp. 192 i 199.
87. C.MARTINELL, Arquitectura i escultura, op. cit., vol. II. Joan Roig, pare i fill. pp. 118-121. J.R.TRIADO, L'època del barroc, op. cit., pp. 102-116. L'autor afageix també una tela pintada del martiri de santa Agnès pel retaule del convent de santa Caterina, del 1678, obra del pintor Miquel Martorell. A.PEREZ SANTAMARÍA, Escultura barroca, op. cit., pp. 108109, parla de l'organització de la confraria del Roser, en la que el prior del convent era sovint el prior de la 197
confraria, retaule.
i els
documents
n°
116-144
referents
a dit
88.A.PEREZ SANTAMARÍA, "Retablos catalanes de Ntra Sra. del Rosario". B.S.A.A. de la Universidad de Valladolid, 1989. pp. 309-327, + 4 p. de làmines. A.PEREZ SANTAMARÍA, "Iconografía de Nuestra Sra. del Rosario en Cataluña". Boletín del Museo e Instituo Camón Aznar. nQ XXXVII. Zaragoza, 1989. pp. 121-142. Les fig. 7-10 són referents al convent de Santa Caterina.
89. Fra Jeroni TAIX O.P., Llibre de Miracles de Nostra Senyora del Roser. Cervera, Estampa de la Pontificia y Real Universidad per Manuel Ibarra, l'any 1680. Doctors en teologia, de l'Orde de Predicadors. Ara novament anyadida la confirmació i publicació de les Indulgències, Jubileus, y Absolució per la hora de la mort, de la Sagrada Congregació, y Santíssim Pare Innocencio XI als Confrares d'ella en lo any 1680. Vegeu més informació sobre les diferents edicions d'aquest texte en M.AGUILÓ, op. cit., nQ 942-955.
90. Jaume BARON O.P., Llibre del Rosari de Nostra Senyora del Roser, y tresor per los vius, y per las animas del Purgatori, per las moltas Indulgencias y alabanzas del Rosari de Maria Santíssima. Aprovació de Manuel Caralps de l'O.P. teòleg del Concili Provincial de Tarragona, s.d. Edició de la Biblioteca Balmes i que he consultat més detingudament. Afegir també el Mn. 1102 de la B.U.B., format per platiques del Santíssim Rosari en català, del 1626. N'hi ha 12, i en el proemi al lector hi ha una defensa de la predicació en llengua vernácula.
91.
Jaime REBULLOSA, Thesoro spiritual de la Yglesia militante. Van recopiladas en él las dificultades más importantes (...), acerca de la materia de indulgencias y jubileos con el verdadero modo de ganarlos. Compuesto por [...]. Barcelona, Jaume Cendrat 1601. Perg. B.U.B. Jaime de REBULLOSA, Descripción de todas las provincias y revnos del mundo sacada de la Relaciones toscanas de luán Botero Benes (...) por Ï. . . 1. 198
Barcelona, Gabriel Graells i Giraldo Dotil, 1603. Perg. B.U.B.
91 bis. Jaime REBULLOSA, Relación de las grandes fiestas de Barcelona (...) a la canonización de su hi.io San Ramón de Penyafort de la O.P. (1601). Barcelona, Jaime Cendrat, 1601. 8â. Perg. (20,5 cm). I.COLL, "Els Altars de l'església parroquial". Butlletí del Centre d'Estudis Sitgetans. any II, nQ 5. Febrer, 1977. s.n.
92. C.BARRAQUER, op. cit., vol. IV. p. 495. Remet a Ramon N.Casas, "Record de l'Exposició de documents gràfics". Barcelona 1901, p. 222. J.R.TRIADO, L'època del barroc, op. cit., p. 206, parla del convent de Sant Francesc, però no dóna informació precisa sobre l'obra. MARTI BONET ET ALT., op.cit. p. 85.
93. M.REVUELTA GONZALEZ, La exclaustración, op. cit., pp. 292-299, tracta de la generalització de 1'exclaustració a Catalunya.
94. L.BATLLE i PRATS, "El retaule major del monestir de Santa Clara de Girona obra de Pau Costa". Anales del Instituto de Estudios Gerundenses del Patronato >. vol. XXIV, 1978. pp. 1-17. L'autor aporta un apèndix documental; parla també del retaule de Sant Martí, de Cassà de la Selva, pp, 9-10. Presenta una il·lustració del retaule de la Concepció, p. 8, i en la p. 9 dues il·lustracions del retaule de Cassà. En les pp. 6-8 exposa les vicissituds sofer.tes pel retaule fins a la seva pèrdua; el convent de Santa Clara va ésser clausurat el 1869 i cedit a l'Ajuntament per a serveis i utilitats. El retaule va ésser traslladat primerament a l'església parroquial de Sarrià, i en segon lloc, a Salt, on les clarises van procedir a la construcció d'un nou convent, en el que el retaule fou cremat el 1936.
95. Fra Jaume JANER, Manual instrucció de novicis i novament professos de la religió de nostre pare sant Francesc de la provincia de Catalunya. Imprès per Llorens de 199
Bartomeu Giralt. Barcelona, 1755. cf. A.COMAS, Història de la literatura catalana, op. cit., vol. IV, p. 428, nota 12. Comenta Comas que d'aquesta obra se'n feren dues edicions més; vegi's AGUILÓ, op. cit., nQ 810-812.
96. A.COMAS, Història de la literatura catalana, op. cit., vol. IV. p. 458. De l'obra de Pere Salses i Trilles en parla a les pp. 375-380. Obra d'intenció pastoral, fruit del concili tarraconense del 1727. Pere SALSES i TRILLES, Promptuari moral-sagrat i catecisme pastoral de platiques doctrinals i espirituals sobre los punts de la doctrina cristiana per predicar en la quaresma diumenges i demés festivitats ocurrents, per difunts i ànimes del purgatori, rogatives per aigua i altres necessitats, ab sos índices de la Sagrada Escriptura, de les platiques i coses més notables que en ell se contenen. Utilíssim a tots els rectors i tenint cura d'ànimes per predicar i ensenyar a sos feligressos lo camí de la virtud i doctrina cristiana, utilíssim també als pares de famílies per ensenyar i educar a sos fills i filles lo camí del cel, de la virtud i doctrina cristiana per una perfecta i santa educació. Estampa Teresa Piferrer. Barcelona, 1754-1757.
97. A.COMAS, Història de la literatura catalana, op. cit., pp. 428-429. Per la referència a les edicions del segle XVIII, vegeu AGUILÓ, op. cit., nQ 761-765; i pel que respecte les obres de la Tercera Orde de sant Francesc en els segles XVI-XVII i XIX, AGUILÓ, op. cit., nQ 759, 760763 i 772-776, respectivament.
98. Fra Vicent SAPERA, terciari, Joyell preciós y adorno de la ànima devota que vol perfectament agradar a Deu. Conté la Regla, ordinacions, exercicis, gràcies i indulgències de la venerable Tercera Orde de Penitència del nostre pare Sant Francesc. Recopilat en breu summa de graves i diversos autors que d'ella han escrit. En casa de Francisco Cormelles, per Jacinto Andreu, estamper. Barcelona, 1668.
99. Fra Vicent SAPERA, Joyell preciós, op. cit. Al lector, dos folis sense numerar. Edició consultada de la Biblioteca 200
Balmes de Barcelona.
100. A.COMAS, Història de la literatura catalana, op. cit.» vol. IV. p. 429, nota 14. Exposa encara més exemples, dels que remarcarem la traducció catalana d'unes "Regles de la Tercera Orde"; remet a l'obra de Joseph-Sebastien Pons: J.S.PONS, La littérature catalane en Roussillon au XVII et au XVIII siècle. Paris, 1929. p. 176, comenta que l'obra va ésser publicada el 1721, i que no guarda contacte amb el pensament francés. Les obres del convent dels franciscans de Sant Miquel d'Escornalbou, pp. 386-387, al camp de Tarragona, fundat el 1684 per preparar missioners. Activitats dels quals acabà el 1835. Així assenyalem Fra Josep COSTES, Amoroses veus ab que los P P . missionistes franciscanos del seminari de Sant Miquel d'Escornalbou conviden els pecadors. Vegeu p. 386, nota 2 de l'obra d'A.Comas. En la p. 429, Comas es refereix a aquesta obra, de la que subratlla que al final del manual de càntics de missions "Amoroses veus", es troba una notícia sobre la tercera orde i la manera de donar l'hàbit i de fer professió. També se'n treu la conclussió, segons l'autor, de que les pràctiques devocionals, especialment les del via crucis, són organitzades sota el patrocini dels terciaris franciscans.
101. Fra Francesc PLA, Manual. Instrucció de novicis, op. cit., p. 11.
102. Fra Francesc BAUCELLS O.F.M., Font mystica y sagrada del Paradis de la Iglesia dividida en quatre parts, en qué s'explica ab claredat i brevedat tota la doctrina cristiana. perquè ab facilitat la puguen saber i apèndrer la gent mes vulgar i necessitada. Joan Jolis impressor. Barcelona, 1704, en primera edició. Per més edicions, vegeu AGUILÓ, op. cit., n° 533-542, a més de les dades que ofereix: J.M. MADURELL i MARIMON, "Llicències reials per l'edició de llibres piadosos catalans (1563-1704)". Analecta Sacra Tarraconensia. nQ XXVIII. Barcelona, 1955. pp. 379-383. En la pp. 383 comenta que el comte de Palma, lloctinent de Felip V, va concedir el permís a l'estamper Joan Jolis i fill, de Barcelona, per imprimir el llibre Font mystica y sagrada, redactat per Fra Francesc Baucells, estampat a 201
Barcelona el 1704 i reeditat el 1711. J.RUBIO i BALAGUER, Historia de la literatura catalana, op. cit., vol. Ill, dedicat al segle XVIII. p. 48, "Sant Miquel d'Escornalbou", on assenyala la importància de l'obra de Baucells. Alhora comenta l'èxit assolit per l'obra i cita a TODA per indicar les edicions que se'n varen fer: quatre edicions catalanes setcentistes i tres castellanes. E.TODA i GÜELL, Història d'Escornalbou. Tarragona. Reyal Societat Arqueològica. 1926. pp. 109-122.
103. A.COMAS, Història de la literatura catalana, op. cit. vol. IV. pp. 394-395. Obra traduïda al castellà i reimpressa moltes vegades al llarg del segle, era a quasi totes les cases catalanes d'aquell temps.
104. J.M.PUIGVERT i SOLA, Guerra i Contrareforma, op. cit., presenta el caràcter dels missioners a Catalunya i cita l'obra de fra Francesc Baucells.
105. J.DELUMEAU, El Catolicismo de Lutero a Voltaire, op. cit., pp. 232-237.
106. E.MALE, El barroco, op. cit., pp. 420-421. A.COMAS, Història de la literatura catalana, op. cit. p. 458. Comenta la influència de la doctrina i l'assimilació del mètode de sant Francesc de Sales, a obres del Rosselló de la segona meitat del segle XVII. Trobem per exemple, la traducció del Manual de doctrina cristiana (1669) i Ales per volar a Déu (1695) de Lluís Guilla. Per a més informació, l'autor remet a l'obra de J.S.PONS, Littérature catalane, op. cit., pp. 159-163. Pons presenta a Lluís Guilla com un deixeble de sant Francesc de Sales. En la p. 161, Pons observa que les obres de Francesc de Sales estan traduides a totes les llengües, i que el seu renom s'equipara al de Fray Luis de Granada.
107. PI I ARIMON, op. cit., vol. I. pp. 510-511. Avui parròquia de Sant Francesc de Paula. L'autor descriu l'interior de l'edifici. ARXIU FOTOGRÀFIC de la Casa de l'Ardica. Quarteró Garriga, n° 24. Hi ha imatges de l'edifici però no del retaule. 202
MARTI BONET ET ALT., op. cit., p. 85. Cremat el convent en el mes de juliol de 1835. J.BADA, Situació religiosa de Barcelona, op. cit., p. 48.
108. M.TRENS, Tresor artistic de 1926. op. cit., pp. 2728, parla d'un altar major al convent de Sant Francesc, obra de Amadeu. C.BARRAQUER, op. cit., vol. IV. pp. 494-505; convent de Sant Francesc de Paula. En la p. 496 comenta que es van salvar el retaule major, barroc, i el retaule del Santíssim Sagrament. Obres de les que no tenim notícia precisa, essent una possibilitat el que es trobessin al Museu Episcopal de Barcelona, no obert al públic, i en vies de restauració.
109. J.M.PUIGVERT i SOLA, Guerra i Contrareforma, op. cit. Sobre l'organització dels caputxins: BASILI de RUBÍ, Els Caputxins a la Barcelona del segle XVIII. Aproximació històrico-bibliogràf ica. Barcelona, 1984. I sobre les predicacions dels caputxins: BASILI de RUBÍ, Un segle de vida caputxina a Catalunya (1564-1664). Aproximacióhistòrico-bibliogràfica. Barcelona, 1978.
110. J.M.MADURELL i MARIMON, "Unos retablos de Bautista Palma, pintor genovès, de los Conventos Capuchinos de Olot, Lérida y Blanes". Estudios franciscanos. nQ 274. Eneroabril, 1949. pp. 453-463. P.ANDRES DE PALMA DE MALLORCA, "Los capuchinos en Cataluña y el fomento de algunas devociones populares". Analecta Sacra Tarraconensia, vol. XXVIII, 1955. pp. 159-173. En les pp. 160-161 presenta la personalitat del pare Josep Rocabertí i la del Definidor General de l'orde. Comenta que els pares caputxins varen considerar sempre un deure sagrat, i un testament dels seus majors, el propagar les Quaranta Hores. També exposa com les altres ordes religioses, els terciaris franciscans, els jesuïtes i carmelites descalços, van ésser col·laboradors de la propagació d'aquesta devoció, en els convents dels Josepets, en l'església de Betlem, etc. pp. 161-162. Així mateix, V.P.Francisco Lobo, el gran predicador de finals del segle XVI, va acabar essent un gran predicador de l'Eucaristia.
111. P.ANDRES DE PALMA DE MALLORCA, op. cit., p. 164. 203
J.RUBIO i BALAGUER, Història de la literatura, op. cit., vol. II. Segle XVII, pp. 89-90, fa un comentari sobre els autors de l'obra.
112. P.ANDRES DE PALMA DE MALLORCA, op. cit., pp. 166-167. Exposa que a la catedral de Girona va fundar la devoció a les Quarante Hores el P.Miquel de Rivera, caputxí de Girona, el diumenge de Rams de 1586 (dos anys després de la mort de P.Rocabertí). L'autor obté la informació de Vida Católica. Girona 1943, n9 5.
113. A.COMAS, Història de la literatura catalana, op. cit., vol. IV. p. 359. El llibre de cants Aliment saborós repartit en varios i profitosos men.iars. i el tractat Exercici devot per cada dia que, en les sues missions, enssenyen los pp. caputxins de la provincia de Catalunya en lo bisbat de Gerona. Impremta de Mateu Barceló. Barcelona, 1792. Comas comenta que ha tret la referència de AGUILÓ, op. cit., no 574-581.
114. A.COMAS, Història de la literatura catalana, op. cit., p. 429, nota 14. Impressos respectivament per Tecla Pla Viuda, Barcelona, s.d.; i Agustí Figueró i Oliva, Girona, s.d. Vegeu AGUILÓ, op. cit., n2 766-767.
115. A.COMAS, Història de la literatura catalana, op. cit. pp. 454-455, nota 84. Vegeu AGUILÓ nÇ 1027.
116. Joachim de BERGA O.F.M., Exercicio cotidiano de meditaciones a Maria ss. cuidadosa pastora de las Almas. Barcelona, Hnos de Juan Solís, 1764. Exemplar de la Casa de 1'Ardiaca. P.ANDRES DE PALMA DE MALLORCA, op. cit., p. 170. M.A.ROIG i TORRENTO, "Una representació escultòria del Magnificat, del barroc català". Separata de les Actes de les jornades celebrades a Girona els dies 17, 18 i 19 de desembre de 1987. Barcelona, 1989. pp. 271288. p. 274 i 288.
204
117. J.MATTOSO, Historia de la Espiritualidad, op. cit., pp. 930-931.
118. E.MALE, El barroco, op. cit., p. 419. Mâle comenta el significat que li van donar als colors de la creu: la plata, pura llum, era el Pare; el blau, lívid i mortal, era el Fill crucificat; i el vermell, resplandent, l'Esperit sant, flama i amor. Santa Inés, jove màrtir, és patrona dels trinitaris i santa Catarina considerada la segona patrona de l'orde.
119. J.MATTOSO, ibid. E.MALE, El barroco, op. cit., p. 420. Comenta, que sant Pere Nolasc i sant Ramón de Penyafort van ésser els herois de l'orde, i els pares feien representar la seva vida en els convents d'Espanya. Altres sants són, sant Ramón Nonat i sant Pere Pascual (+1300), autor espiritual de tendència moralitzant que divergia del caràcter militar de l'orde.
120. J.MATTOSO, ibid.
121. A.HUERGA, Historia de la Espiritualidad, op. cit., pp. 172-173.
122. A.PEREZ SANTAMARÍA, Escultura barroca, op. cit. pp. 165-169, presenta la descripció i esquema del retaule. En la p. 439, document n° 70, s'especifica el contracte de l'obra. J.R.TRIADO, L'època del barroc, op. cit., p. 120. Comenta que l'artista, ben conegut, Pasqual Bailón Savall (+1691), va realitzar quatre pintures de la capella de Sant Pere Nolasc i Sant Ramón en el 1688; un d'elles representa el lliurament de les claus a sant Pere, treta d'una estampa; a la volta hi ha el tema de la "glòria" pintat a l'oli. Triadó remet a l'obra: S.ALCOLEA, La pintura en Barcelona en el siglo XVIII. Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona, vol. XIV-XV. Barcelona 1959-62.
123. Hom pot trobar més informació sobre el retaule i les pintures en l'article 205
J.M.MADURELL i MARIMON, "El retablo y las pinturas de la capilla de san Pedro Nolasco de la catedral de Barcelona". Archivo Español de Arte. nQ XXXIV. Madrid, 1961. pp. 241247. Aquest autor presenta la documentació sobre la intervenció de Salvador Viladomat, daurador, i de 1'escultor Joan Roig i del pintor Pasqual Bailón Savall, alhora que descriu la capella. Referent a la decoració dels murs de la capella, en la p. 247 comenta que actualment els decoren dos grans quadres, o teles, dedicades a sant Pere Apòstol i al papa Silvestre, i damunt d'ells dos pasatges de la vida de sant Pere Nolasc, ofrena oferida pel canonge sagristà Pere Roig i Morell, qui roman sepultat en el pla del mateix altar.
124. J.BADA, Situació religiosa, op. cit. p. 49. Convent de Nostra Senyora de la Mercè, l'església del qual era posada sota la devoció de sant Miquel Arcàngel. BOLETÍN del Real Santuario de Nuestra Señora de la Merced. Año VII. 1963. Mayo, nQ 17. En el 75è aniversari del convent de la Mercè es va restaurar el santuari per Lluís Bonet Garí. Murals representatius dels misteris del Rosari en mossaics dissenyats per Josep Obiols, al qual també se li va encarregar la decoració de les petxines de la volta. Es van celebrar festes molt solemnes. En els cartells commemoratius, figures de la Verge de la Mercè i de mercedaris, com P.Francesc Lladó.
125. J.M.MADURELL i MARIMON, "La capilla de san Ramón Nonat del Castillo de Cardona y el retablo mayor del Santuario del Portell". Analecta Sacra Tarraconensia, vol. XXXVIII. Barcelona, 1965. pp. 281-307. Pel que respecte el castell de Cardona, l'autor remet a l'obra de J.Serra i Vilaró.
126. J.SERRA i VILARÓ, El castell de Cardona. Cardona, 1954. 93 pp. En les pp. 46-48 parla de la "Capella de Sant Ramón". Comenta que en el 1683 el bisbe de Solsona, Lluís Pons, va beneir la capella deixant-la habilitada per la celebració de la missa; en el mateix any, afegeix Serra i Vilaró, la duquessa va fer entrega de la capella al canonge de la col·legiata de Sant Vicenç màrtir. A.PEREZ SANTAMARÍA, Escultura barroca. op. cit., en l'apartat de clientela, p. 113, es refereix als clients laics. Aquest n'és un exemple; el document nS 303 ofereix el contracte, que ja estava publicat en l'obra de Madurell i Marimon, qui ofereix un apèndix documental molt ampli, n2 de 206
I'l al 15.
127. J.M.MADURELL i MARIMON, op. cit., pp. 289-292. Document no 16. F.SANCHO, San Ramón y su Santuario. El Portell. Segarra, 1972. s.n. Hi ha un apartat dedicat al retaule de l'altar major i una il·lustració del mateix, juntament amb una breu descripció.
128. C.MARTINELL, Arquitectura i escultura, vol. III. op. cit. làm. 60. Per a més informació sobre Pere Costa vegeu B.BASSEGODA i HUGAS, "Pere Costa i Casas". THESAURUS. Barcelona, 1986. pp. 276-277.
129. C.BARRAQUER, Las casas de religiosos, vol. I. op. cit., cap. V: "Trinitaris calçats en la Santíssima Trinitat de Barcelona", p. 325 i 346. PI I ARIMON, op. cit., vol. I. pp. 498-499, confirmen les tesis de Barraquer. BARCELONA MONUMENTAL, op. cit., p. 190. En el 1936 es va destruir el grup de la Trinitat que s'havia conservat i en quedava una fotografia. J.R.TRIADO, L'època del barroc, op. cit., p. 206. Convent dels trinitaris calçats, però no fa referència a les obres d'escultura.
130. J.MATTOSO, Historia de la Espiritualidad, vol. I. op. cit. p. 930. A.HUERGA, Historia de la Espiritualidad, vol. II. op. cit. p. 68.
131. E.MALE, El barroco, op. cit., pp. 421-422. Mâle comenta que, en el cas d'Espanya, els jeronis es troben associats a la "historia nacional", doncs a "Guadalupe conservaban una Virgen más antigua que la invasión árabe. En Yuste acogieron a Carlos V tras haber abdicado. En el Escorial, vivieron cerca de Felipe II (...) En Lisboa, en el Monasterio de Belén, indica el lugar en el que Vasco de Gama desembarcó de su vuelta a las Indias...", p. 421. També fa referència a múltiples representacions de sant Jeroni penitent. 207
132. J.BADA, Situació religiosa, op. cit., p. 51. Comenta la relació existent entre aquest monestir i sant Ignasi.
133. J.MATTOSO, Historia de la Espiritualidad, ibid. E.MALE, El barroco, op. cit., no fa cap referència a aquesta orde religiosa.
134. J.BADA, op. cit., p. 48. No especifica el lloc concret de l'aixecament del nou edifici, però suposem que era a l'actual carrer del Bon Succés de Barcelona, i afegeix que van deixar una forta empremta en la ciutat.
135. A.MELENDEZ PAULI, Efemérides históricas del Real Monasterio de san Matías de Barcelona (1426-1941). Barcelona, 1941. 60 pp. En les pp. 30-31, es fa referència al nou altar major.
136. C.BARRAQUER, Las casas de religiosos, vol. IV. op. cit., pp. 71-74. Servites - Nuestra Señora de Gracia de Ampurias. Mun. Castelló d'Ampúries. J.M.MADURELL i MARIMON, "Retablos gerundenses 1570-1752". Anales del Instituto de Estudios Gerundenses. A.I.E.G., 1951. pp. 247-270. En la p. 250, "retablo de Santa María de Gracia de la villa de Ampurias". Documents nQ XII-XIII. A.PEREZ SANTAMARÍA, Escultura barroca, op. cit., p. 114. Documents nQ 257-259.
137. Per a més informació sobre la Verge de la Mare de Déu de Gracia vegeu N.CAMOS, Jardín de María plantado en el principado de Cataluña. Gerona, Impremta de J.Bró, 1772. Bisbat de Girona, apartat nQ III, on parla del Monestir de Nta.Sra. Maria d'Empúries. ARXIU GAVIN, Inventari d'esglésies. vol. 13. "L'Alt Empordà". Barcelona, 1987.
208
138. J.RUBIO i BALAGUER, Història de la literatura catalana, vol. II. op. cit., p. 86. "el llibre es castellaníssim, si així em puc expressar, i ni una poesia catalana no figura entre les dedicades a l'elogiar l'autor".
139. ENCICLOPEDIA CATALANA, Monestir de Sant Joan de les Abadesses. E. JUNYENT, El monestir de Sant Joan de les Abadesses. Barcelona, Junta del Monestir, 1976. 192 pp.
140. R.VINYETA, El monestir de Sant Joan de les Abadesses. (1975). Col·lecció Art i paisatge. La Garriga, 1979. pp. 2728, "la capella dels Dolors o de la Pietat". L'autor comenta que la capella dels Dolors, al presbiteri, és una nau projectada modernament per Duran y Reynals que "amb una fina comprensió de l'art barroc, acompanya, de manera molt adient, la construcció del segle XVIII", p. 27.
141. B.TOLLÓN, Les retables sculptes en Roussillon et Cerdagne Française au XVIIIe siècle. Tesis de 3è cicle. Toulouse Le Mirail. 1972. pp. 119-120, Estagel - retableRosari, atribuit a Jacint Morató. També estableix paral·lelisme amb el retaule major d'Igualada. L'autor argumenta que Jacint Morató aporta l'estil rococó al Rosselló, estil de moda utilitzat pels artistes de Barcelona i de Vic en els mateixos anys.
142. I.IPARRAGUIRRE, Historia de la Espiritualidad, vol. II. op. cit. pp. 207-246. Cap. Ill, "Compañía de Jesús y los Ejercicios de San Ignacio". Assenyalem les dades aportades per l'autor: la formació a Manresa i a Montserrat de sant Ignasi (devotio moderna); i que l'orde es va aprovar el 27 de setembre de 1540 a Roma. A.BONET CORREA, conferència sobre La ciutat barroca. Universitat de Barcelona, 24 d'abril de 1990. En el Cicle de Conferències Barroc Univers Cultural, va plantejar la idea de que els jesuïtes introdueixen, dins la mentalitat religiosa, el >, el que implica que siguin més oberts en tots els camps socials i presentin teories més pràctiques que el dels dominics. Aquesta idea crec que es pot enllaçar amb les disputes establertes entre tomistes i suaristes a la Universitat de Cervera pel que es refereix als conceptes teològics, però també es pot aplicar 209
al rol desenvolupat per l'orde en moments polítics conflictius pel país, com el de recolzar la monarquia francesa després del Tractat dels Pirineus i no comprometre's explícitament en la guerra de Successió espanyola, com varen fer els altres estaments religiosos; però, en canvi, una vegada resolt el conflicte, es varen decantar pel factor dominant. M.Andrés MARTIN, Historia de la Iglesia en España, vol. III/2. op. cit., pp. 337-350, que tracten de la primera escola espiritual espanyola moderna, i de l'inici de l'oració mental metòdica, fins al llibre "exercicis espirituals de sant Ignasi". A.RODRIGUEZ de CEBALLOS, Historia de la Iglesia en España, vol, III/2. op, cit. Aquest autor ha treballat l'art religiós a Espanya en els segles XV-XVI, i presenta, en les pp. 636-658, les diferents etapes i característiques de l'arquitectura religiosa; en la p. 638 comenta que no s'ha de despreciar l'impacte produit per l'anomenada arquitectura jesuítica, que "desempeñó un importante papel al haber contribuido decisivamente a imponer un tipo de templo radicado en los principios de funcionalidad cultual y de austeridad moral que flotaban en el ambiente de la Contrareforma católica". Les pp. 646-648 estan dedicades a les esglésies jesuítiques, les altres pp. les dedica a presentar altres tipologies d'arquitectura religiosa. E.MALE, El barroco, op. cit., pp. 370-373, els jesuïtes. "Imago primi saeculi", llibre del centenari de l'orde. E.VILANOVA, Historia de la teologia, op. cit., p. 400, indica que tant els ordes antics com els nous, van posar a la disposició del concili els millors homes; els jesuïtes eren Salmerón, Laínez i Pere Canisi.
143. E.VILANOVA, Història de la teologia, op. cit. vol. II. pp. 108-109. L'entrecomillat pertany a la p. 108.
144. E.VILANOVA, ibid. A.HUERGA, Historia de la espiritualidad, vol. Il, op. cit., p. 72. Comenta el caràcter ascètic de sant Felip Neri; es tracta d'una ascètica alegre, on conflueix la necessitat de fer agradable la pietat i convertir-la en font de goig; és aquesta característica una de les notes principals del seu apostolat actiu. Indica també que el seu millor llibre és la vida mateixa. El "gaudium" és l'efecte de la caritat, i la caritat engloba compasió, dolcesa i amor; és tot un programa pastoral. Es l'ascètica alegre de Fray Luis de Granada en la seva "Guia de pecadors" i és, tanmeteix, l'estil de l'humanisme devot de sant Francesc de Sales. 210
Per a més detalls sobre l'oratori de Sant Felip Neri vegeu J. de C. LAPLANA, L'Oratori de Sant Felip Neri de Barcelona i el seu patrimoni artístic i monumental. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 1978. Biblioteca 13. Les pp. 63-70 fan referència a les escultures i retaules de l'església vella: un Sant Crist de Joan Grau, el retaule de l'Ecce Homo i l'escultura de la Immaculada Concepció.
145. E.VILANOVA, Història de la teologia, op. cit., pp. 110123.
146. J.BADA, Situació religiosa de Barcelona, op. cit., pp. 121-128.
14 7. S.SALOMO i M.GELABERT, Regla de la Vida molt util als pobres, rics i persones il.luminades. Avinyó 1753. Obra que queda complementada amb un Manual de Càntics. segons indica J.S.PONS, Littérature catalane, op. cit., p. 180. En la mateixa p. i següents, comenta detingudament "la Regla de la Vida" i la seva funcionalitat. A.COMAS, Història de la literatura catalana, op. cit., pp. 396-398, comenta "la Regia de Vida".
148. A.COMAS, Història de la literatura catalana, op. cit., pp. 398-400. "Manual de càntics". M.AGUILÓ, op. cit, nQ 567-571.
149. A.COMAS, Història de la literatura catalana, op. cit., pp. 460-461. Presenta un ampli i detallat comentari de 1'obra.
150. F. de SALAZAR, Exercicios de N. Padre San Ignacio de Loyola. Barcelona, impremta de M§ Angela Martí, viuda. Año 1766. 319 pp. En la pàgina següent a la portada completa es troba: "Aprobó este libro por el Ordinario, el P.Diego de Alastuei de la Compeñía de Jesús; y por el Consejo, el P.Fr. Gabriel de León del Orden de San Agustín", 211
151. EULOGIO DE LA VIRGEN DEL CARMEN, Historia de la Espiritualidad, vol. II. op. cit., pp. 295 i 321-322. E.VILANOVA, Història de la teologia, op. cit. p. 121. Comenta que el P.Luis de la Puente era deixeble de santa Teresa. J.RUBIO i BALAGUER, Història de la literatura catalana, op. cit., vol. II. p. 86, indica que a Tortosa s'imprimí, en el 1636, un "Modo de aiudar a ben morir ab perfecció" extractat de les obres del P.Luis de la Puente, per ordre del bisbe de la ciutat, J.Antolínez de Burgos.
152. Historia de la Espiritualidad, op. cit. p. 322.
212
Notes bibliogràfiques de l'apartat 2.2 * En aquest apartat començarem de nou la numeració de les notes, doncs el nombre elevat d'elles pot portar a confussió, tant de la que subscriu com del lector.
1. A.PLADEVALL i J.M.PONS GURI, "Particularismes catalans en els costumaris". II Congrés litúrgic de Montserrat (Secció d'Història). Montserrat, 1967. pp. 103-159. En les pp. 129134 comenten que l'estudi de les consuetes dóna una visió més ajustada sobre la "pietat popular" de l'època del barroc, i estableixen, a partir d'aquest material amb caràcter d'inventari, quatre punts de referència per a fer una anàlisi de la pietat en els segles XVI al XVIII: a) les confraries, b) les processons, c) el culte als difunts, i d) les festes. A.PLADEVALL, Història de l'Església a Catalunya. Barcelona, 1989. pp. 129-132, recull més suscintament l'aportació de l'article conjunt amb Pons Guri.
2. A.PLADEVALL, J.M.PONS GURI, "Particularismes catalans", op. cit. pp. 130-131. Consideren que són aquestes tres confraries les que centren la pietat general del poble; essent la més activa la confraria del Roser. La terminologia "pietat popular" emprada pels autors l'he entrecomillat perquè crec que no és la més adient, entre altres raons per l'abús que s'ha fet del terme popular. A.COMAS, Història de la literatura catalana, vol. IV. Barcelona, 1981. pp. 415-425, que conformen l'apartat "Rituals, consuetes i sagramentaris". Comenta que els rituals mantenen la tradició del català com. a una llengua noble i digna; les consuetes, en el segle XVII, centren l'esperit devocional de l'època, i molt concretament de les tres confraries més significatives, Roser, Minerva i de les Animes. En el segle XVIII les consuetes esdevenen llibres independents i autèntics costumaris religiosos. Aquestes apreciacions estan basades en l'estudi de Pladevall i Pons Guri, al que remet oportunament. L'aportació de la consueta com a document de costums de la població i també amb caràcter religiós, ha estat treballada per J.M.Puigvert i Solà: J.M.PUIGVERT i SOLA, Una parròquia catalana del segle XVIII a través de la seva consueta. Riudellots de la Selva. 213
Barcelona, 1986.
3. J.DELUMEAU, El catolicismo de Lutero a Voltaire, op. cit. pp. 237-240 les dedica a l'àmbit parroquial i la vida sagramental.
4. J.DELUMEAU, op. cit. pp. 237-238, es basa en un escrit de sant Vicenç de Paül al bisbe de Perigeaux en el 1650. CH.HERMANN, L'Eglise d'Espagne sous le patronage Royal (1476-1834 ) . Bibliothèque de la Casa Velazquez, n9 3. Madrid, 1988. Les pp. 88-99 tracten dels combats del nacionalisme eclesiàstic espanyol entre 1550-1750. Les pp. 94-95 recullen la Reial Resolució de Carles II sobre les consultes del Consell de Castella des del 1677 al 1691, on s'exposen esquemàticament. En les pp. 95-99, dedicades al conflicte que s'origina durant la guerra de Successió, l'autor recull textos de Francisco Solis, bisbe de Lleida i capità general d'Aragó, que en 1709 va escriure un "Dictamen sobre los Abusos de la Corte Romana por lo tocante a la Regalías de S.M. católica, y jurisdicción que reside en los Obispos de España". Considera que són els prínceps sobirans qui per la seva dignitat són pares i tutors dels seus vassalls: "Universales Patronos, y protectores de las yglesias de sus Reynos, y exactores del Derecho Natural, Divino y Canónico; por cuyos títulos, aunque no les es permitido dar leyes al altar, ni tomar yncienso en el, les incumba la obligación de hacer conservar aquellas en sus contros", p. 95. El conflicte indicat s'origina quan el papa Climent XI va reconèixer com a pretendent del tro d'Espanya l'arxiduc Carles, el que va dur a una ruptura de relacions diplomàtiques i financeres entre l'Espanya de Felip V i la Santa Seu, és a dir, de 1709 fins 1714. La pau d'Utrech del 1713 va permetre a Felip V començar a restablir de nou les relacions amb la Santa Seu. En les pp. 99-110 s'exposen els articles de les negociacions, la dificultat d'aquestes i les resolucions finals, que es van dur a terme el 1737. En el "Dictamen sobre el concordato de 1737" de Jacinto de la Torre, en l'article 23, comenta la restauració de les Ordinacions dins el dret integral de nominació del rei: "Este medio, realmente, es el mas seguro à la conciencia de S.M. por fundarse en tan claras y autorizadas disposiciones canónicas, a las quales se han uniformado los señores Reyes de Francia, en la consideración, que así como al Príncipe temporal pertenece la elección de los soldados, que deven militar vajo sus banderas, para custodia y defensa de sus reinos, corresponde à los Ordinarios, Príncipes de la Yglesia, el ministerio de contribuir y destinar a los 214
Pastores subalternos, soldados de Christo, para defensa de las Almas cometidas à cuidado, deviendo reponder de ellas al Tribunal Divino", p. 108.
5. Cal afegir que sobre les santes ànimes del Purgatori hi ha una abundant literatura de diferents gèneres literaris, saltiris, novenes, cançons, sermons, tractats, etc. Així trobem, seguint les referències de Marià Aguiló, op. cit., no 1288, un "Saltiri de les ànimes del Purgatori", en 24â, 24pp., sense portada ni lloc d'impressió, encara que probablement de Mallorca. "Novena devota a les santes ànimes del purgatori, que practican les confrares de la Confraria de les Animes novament erigida en la Iglesia Parroquial de la Vila de la Bisbal"; Imprès per Joan Dorca, Vic 1775. En 8â, 36pp numerades i 4 sense numerar, amb un gravat. Referència Aguiló, IÏQ 1283. De novenes se'n troben força edicions a la Biblioteca de l'Ardiaca: "Novena a les santes ànimes del purgatori", Barcelona, Joan Piferrer. 32 pp. s.d. I en forma d'oració: "Als piadosos cristians: la més heroica práctica de caritat a favor de les santes ànimes del purgatori". Impremta Valls. Vic, 1789. Dels sermons destaca l'obra, impressa a Girona per Josep Bró el 1767, intitulada "Sermones de las almas del purgatorio sacadas de diversos y graves Autores, por un Sacerdote Devoto de las mismas Almas", de la que hi ha un exemplar a la Biblioteca Balmes. Un tractat devocional és l'obra de Josep CARDONA "Contentos de la gloria que gosen los benaventurats i penes que passen los condemnats a l'infern i los justos al purgatori, extret dels sants pares i graves autors", imprés per Jaume Surià, Barcelona, llicències de 1708. Aguiló, n° 534. A la Bibliteca Balmes hi ha una obra amb el mateix títol però figura com autor un tal Joseph Jordana, el que penso es pot atribuir a un error d'una de les moltes edicions d'aquesta obra, que va gaudir de gran popularitat. Més popular va ésser encara l'obra de Joseph BONETA, Gritos del Purgatorio y medios para acallarlos. Zaragoza, 1727, 254pp. Edició que hem consultat a la Biblioteca Balmes. D'aquesta obra hi ha sis edicions més, publicades a Barcelona en diferents anys, i una altra a Figueres, com hem pogut comprovar a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona.
5bis. A.COMAS, Història de la literatura catalana, vol. IV. op. cit., pp. 437-438 i 457. 215
6. E.MALE, El barroco, op. cit., p. 409. M.AGUILÓ, Catálogo de obras en lengua catalana, op, cit. En l'apartat de "Congregaciones y Hermandades" trobem les referències citades; el nQ 778 per Santa Maria del Mar, el 786 per Igualada, i el nQ 785 per Manresa.
7. Abbé M.JAMPY, "La Confraria del Santíssim Sagrament a Vinçà del Conflent". Paraula Cristiana. n9 55. Juliol, 1929. pp. 23-36.
8. M.AGUILÓ, op. cit., nQ 796. La fundació de la confraria del Roser s'atribueix a Sprenger en el segle XV, vegeu A.HUERGA, Historia de la Espiritualidad, vol. II. op. cit., p. 64. Més informació sobre aquesta confraria l'ofereix F.CLOT i RIBERA, Llibre de la primera missa i de la Confraria del Roser. Barcelona, 1649. obra que hem conegut a través de les referències bibliogràfiques, però que no ens ha estat possible consultar. Aportacions crítico-literàries sobre el llibre V.SERRA i BOLDU. Llibre d'or del Rosari a Catalunya. Barcelona, 1925. són els articles de Víctor OLIVA i Pau VILA publicats al nQ 13 de Paraula cristiana. Barcelona, gener de 1926. Així, V.OLIVA, en "L'art Rosaría a Catalunya", pp. 67-69, exposa l'evolució, a partir de la constatació del llibre de Serra i Boldú, de la Mare de Déu del Roser sota la invocació del Rosari, amb vuit il·lustracions extretes del mateix llibre. I P.VILA, en l'article "El llibre d'Or del Rosari a Catalunya", pp. 70-78, indica, en les pp. 70^72, que aquest llibre és una joia de biliòfil, molt important per la impressió d'obres en català, i en les pp. 72-78, exposa el seu contingut per capítols. La nova edició del llibre: V.SERRA i BOLDU, Llibre popular del Rosari, folklore del Roser (1917). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1988. facilita la tasca de l'historiador de l'art en la seva coneixença de tot el que envolta la Verge del Roser, goigs, festes, processons, localitats on hi ha confraries, etc.
216
9. Sobre la història de la confraria de la Puríssima Sang al Rosselló, vegeu M.J.TROGNO, "Histoire de la Confrérie du tres précieux sang de Jesu-Crist", dans La procession de la Sanch. pp. 31-60. Société agricole, scientifique et littéraire des PyrénéesOrientales. Perpignan, 1984. Les pp. 56-58 es dediquen a l'art religiós. Comenta que no es troben retaules dedicats a Crist abans del segle XVII en el Rosselló i considera, ratificant l'opinió d'Eugène Cortade, que el millor retaule de Crist és el que esculpí Miquel Anglada per la confraria de la Sang de Rivesaltes, el 1707. En aquest llibret de la Sang, del que fa la presentació Joseph Deloncle, pp. 9-11, s'exposa, en català, un homenatge a sant Vicenç Ferrer (1350-1419), apòstol de la pau, perquè és el fundador d'aquesta confraia, en el gener de 1416. En les pp. 35-37 es parla de la seva fundació. 10 J.GIBRAT abbé, Notes historiques sur la confrérie du Rosaire en Roussillon. Perpignan. Imprimerie de J.Comet, 1912. M.J.TROGNO, Les confréries en Roussillon aux XVI-XVII-XVIII siècles. Tesi de tercer cicle. Universitat de París 12, 1975. Hem pogut consultar en els Arxives Departamentales de Perpignan la Mémoire de maîtrise sous la direction de Jean Delumeau, Marc Venard et Jean Mayeu. En aquest treball s'analitza la tipologia de les confraries, el seu funcionament, els sants de devoció i els llocs on es troben els altars. Del nombre de confraries d'oficis en contabilitza 51, del Rosari 52, 50 de devocions a sants, de la Minerva 13, i 12 de la Sang. També assenyala les confraries de sant Jordi i santa Bàrbara, dintre del grup de militars, i estableix un quadre sinòptic de les confraries de Pietat i dovoció, de les que sobresurten les ànimes del purgatori a Perpinyà, formada per confrares i confraresses en el convent del mínims, i constata el retaule encarregat per la confraria el 1735, conservat a Sant Jaume de Perpinyà després de la revolució. En aquest mateix grup situa la confraria de la Sang, la del Rosari, la Minerva i les de sant Galderic i sant Cristòfol. Quan fa referències a la confraria del Roser, es basa en l'obra de Joseph Gibrat.
11. E.CORTADE, "Retables médicaux du Roussillon". Actes du 106 Congrès National des Sociétés Savantes (1981). Perpignan, 1984. pp. 197-205. Treball que ens serà d'utilitat en l'apartat d'iconografia per estudiar els sants Cosme i Damià entre d'altres, doncs el més interessant d'aquest article és que la llista de sants "metges" s'amplia considerablement, perquè abasta el sentit de curació, 217
salvació, etcètera, el que fa que Cosme i Damià no siguin els únics, encara que són els més tradicionals. Y.CARBONELL-LAMOTHE, Les rétables sculptes du diocese d'Elne, 1643-1697. Tesi de tercer cicle. Université de Toulouse-le Mirail, 1971. 2 vols. Tesi que es pot consultar en els Archives Departamentales i que constitueix un treball de conjunt del període anterior a l'estudiat per B.Tollón. Ell mateix ho indica en la introducció a la seva tesi, i s'hi basa oportunament. D'aquesta obra he dedicat una atenció especial al culte de sant Galderic, a qui dedica una part important del treball: un índex cronològic de les parròquies on es dóna el culte al sant, i on en la majoria dels casos encara és vigent un retaule; bibliografia sobre la vida del sant, de la que la referència bàsica és l'obra de 1'abbé JAMPY, Saint Gauderique et son culte en Roussillon. Perpignan, 1928; texte del que es troben exemplars a Barcelona, al menys a la Biblioteca de Catalunya i a la Biblioteca Balmes; sobre la devoció del rei Lluís XIII pel sant patró dels pagesos, la confraria del sant, la relació que s'estableix entre el sant i les epidèmies, com la peste, i la inter-relació entre el sant i la pluja.
12. J.M.PUIGVERT i SOLA, Guerra i Contrareforma, op. cit., obté molta informació del Libre d'or del Rosari de Valeri Serra i Boldú.
13. V.SERRA i BOLDU, Llibre popular del rosari, op. cit., pp. 112-130 tracten de les confraries del Roser. Comenta aspectes sobre la fundació, la devoció en augment i l'administració de la confraria. La fundació de la confraria és obra dels pares predicadors en el segle XIII. A Barcelona, quan es fundà el convent de Santa Caterina, els dominics hi establiren la confraria de la Mare de Déu del Roser. La difusió del Rosari a Catalunya en els segles XIV i XV s'observa mitjançant els goigs, la fundació de beneficis, misses, altars i, fins i tot, estampes, gràcies al descobriment de la impremta. En el XVI, la data de 1571 va ésser decisiva en la difusió del Rosari, doncs correspon a la victòria de la batalla de Lepant. L'aportació dels papes Pius V, de l'orde de predicadors, i Gregori XIII qui va fixar la celebració de la festa, motiva un floreixement excentuat a Catalunya des de finals del XVI que durarà tot el XVII. El confrare P.Baron indica que no s'ha de pagar res per ésser membre de la confraria, però es donava el cas que cada poble fixava una quantitat de "caritat fixada en sous anyals pel major esplendor del culte", p. 114.
218
14. J.GIBRAT, Notes historiques, op. cit., pp. 19-21 i 2324. J.M.PUIGVERT i SOLA, Guerra i Contrareforma, op. cit. cita alguns exemples en els que el senyor del lloc és un membre fundador de la confraria del Roser.
15. V.SERRA i BOLDU, Llibre popular del rosari, op. cit. pp. 116-120, posa molts exemples de poblacions. La nota més comuna és que els priors i priores van a "donar comptes al senyor Rector", p. 117, En les pp. 120-130, exposa com s'arbitren els recursos per al sosteniment del culte. El més usual era captar en els dies de festa més importants, i si l'obra ho requeria, els diumenges, després de missa, les administradores anaven casa per casa per a fer la recapta.
16. J.M.PUIGVERT i SOLA, Guerra i Contrareforma, op. cit. Nosaltres podem afegir l'exemple de la confraria laical de Sant Llorenç de Morunys, estudiada per M.Segret i Riu: M.SEGRET i RIU, M.A.ROIG i TORRENTO, L'Altar dels Colls. Sant Llorenç de Morunys, 1984. pp. 16-147.
17. J.BOSCH, Els tallers d'escultura al Bages del segle XVII. Beca d'investigació de la Caixa d'Estalvis de Manresa. En curs de publicació. J.GRAU, R.PUIG, "Les confréries de Montblanc durant el primer terç del segle XVIII". Quaderns de Vilaniu. miscel.lània de l'Alt Camp. n2 15, pp. 69-80. 1989. pp. 7071.
18. M.J.TROGNO, "Histoire de la confrérie du tres...", op. cit. pp. 38-39. Puntualitza que en les confréries de les poblacions veïnes, com la de Vinçà, l'organització era una mica diferent de l'organització de la confraria mare, per característiques de l'administració local. Les pp. 39-40 estan dedicades a les finances.
19. M.VOVELLE, Ideologías y mentalidades, op. cit., pp. 6064, on després d'haver criticat el mètode estructuralista de l'obra dirigida per Tapié - "Rétables baroques de Bretagne" 219
- defensa l'aportació de M.Hélène Froeschlé-Chopard que estableix un mètode de relació entre la iconografia i l'estructura parroquial.
20. M.H.FROESCHLE-CHOPARD, Les confréries. l'Eglise et la cité. Documents d'Ethnologie régionale, vol. 10. Centre Alpin et Rhodanien d'Ethnologie. Grenoble, 1988. L.THEVENON, Penitents des Alpes-maritimes. Editions Serre, 1981.
21. L.THEVENON, Prefaci.
Penitents des Alpes-maritimes, op. cit.
22. J.M.PUIGVERT i SOLA, Guerra i Contrareforma, op cit.
23. EVANGELISTA VILANOVA, Historia de la teologia, op. cit. p. 397 i 418. Pràctica que es va estendre ràpidament per Itàlia.
24. J.GARRIGA, Renacimiento en Europa. Fuentes y Documentos para la Historia del Arte. vol. IV. Barcelona, 1983. En els apartats 44-45, pp. 345-352, presenta, respectivament, del Concili de Trento, "Decreto sobre la invocación, la veneración y las reliquias de los santos y sobre las imágenes sagradas", en una óptica crítica i d'aportació bibliogràfica. I de Carlo Borromeo, "Instrucciones para la construcción y para el mobiliario eclesiástico", là edició, 1577; presenta les nombroses edicions d'aquesta obra i la bibliografia especialitzada al respecte. Els, comentaris que he reflectit en el texte correponen a la p. 350 d'aquesta obra F.D. A.BLUNT, La teoría de las artes en Italia, del 1450-1600. (1940). Madrid, 1985.En les pp. 134-138 comenta l'aplicació del decret tridentí a la pràctica de l'arquitectura, exemple de Carlo Borromeo.
25. CARLOS BORROMEO, Instrucciones de la fábrica y del a.iuar eclesiásticos. Libro I, 113. Introducción, traducción y notas de Bulmaro Reyes Coria. Universidad Nacional Autónoma 220
de México. Imprenta Universitaria, 1935-1985. El texte s'ofereix en edició bilingüe llatí-castellà. A títol d'exemple, per obervar la relació entre aquesta obra i la visita pastoral citada, tenim que el capítol XI tracta de "el altar mayor", lloc on s'han de col·locar, dins l'espai cultual, les grades que ha de tenir, el material d'aquestes, marbre, pedra o rajol en última instància. Capitol XIII, "del tabernáculo de la Santísima Eucaristía", que s'ha de col·locar a l'altar major, ha d'estar molt ben treballat i ha de tenir les imatges dels misteris de la Passió de Crist. Cap. XIV, "De las capillas y los altares menores", p. 20, "por consiguiente, en primer lugar, cuando sea menester edificar numerosos altares, y la iglesia, construida en forma de cruz, que conste de ábside y tenga dos como brazos...". Cap. XVII, "de la imágenes o pinturas", pp. 3839, "Ahora, por decreto tridentino y por las constituciones provinciales el obispo debe tener cuidado acerca de las sacras imágenes que pía y religiosamente deben reproducirse". Es impressionant el grau de detall, precisió i control de tots els elements que descriu per l'església.
26. J.BADA, Situació religiosa, op. cit., pp. 115-118 respecte el Concili de Trento, i les pp. 118-120, que tracten dels bisbes barcelonins i el Concili, remarcant les personalitats de Jaume Cassador i del seu nebot Guillem Cassador, qui havent assistit a Trento, va aportar a Barcelona un impuls reformador extraordinari. En les pp. 164-167 s'exposa l'actuació de Cassador a Trento, on tenia el càrreg de canonista. M.BATLLORI, "Renaixement i barroc", pp. 48-125. En les pp. 73-112, "els mallorquins a Trento". Dins Vuit segles de cultura catalana a Europa. Biblioteca selecta, assaigs dispersos. Barcel ona, 1958. M.BATLLORI, A través de la història de la cultura. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1979. Biblioteca , nQ 16. pp. 137-139. M.BATLLORI, El canonista de Trento y obispo de Lérida Don Miguel Thomas de Taxaquet, hi.io ilustre de Lluchma.ior. Poema inicial de Maria Antonia Salva. Lluchmajor (imp. Mn. Alcover, Palma de Mallorca), 1946. 20 pp. Comenta la coincidència d'aquest bisbe amb Joan Jubí, bisbe sufragani de Barcelona i pare del concili tridentí. Indica també que Taxaquet va estudiar lleis i teologia a les universitats i col·legis universitaris de Paris i Lovaina. Estudis que li van servir després del concili per crear seminaris conciliars especials pels qui volien dedicar-se al sacerdoci. Els anys més importants van ésser entre 15631577; en aquest darrer va ésser anomenat, per Gregori XIII, bisbe de Lleida. Havia treballat anteriorment com assesor de 221
Pius IV, Pius V i del mateix Gregori XIII. Finalment, indica Batllori, que va ésser amic de Carlo Borromeo.
27. E.VILANOVA, Història de la teologia, op. cit., p. 399, nota 12, i a la p. 113 indica que P.Nadal és el seguidor d'Ignasi en l'anonimat. M.BATLLORI, Catalunya a l'època moderna. Col·lecció Estudis i Documents, n2 17. Barcelona, 1971. En les pp. 165-213, "lo bisbe Jubí"; les pp. 229-279, "Nadal i Trento, l'aplicació del Concili a Alemanya". I en les pp. 215-227, el mateix estudi sobre Taxaquet. De la figura de Jeroni Nadal, Batllori comenta que és molt poc coneguda fora de la Companyia de Jesús. Assenyala el caràcter anònim de la seva obra, com a simple col·laborador de sant Ignasi de Loiola, hipòtesi que ratifica Evangelista Vilanova. Aprofitant la conmemoració centenària del concili de Trento, Batllori fa resorgir de l'anonimat aquest jesuita, precisant la seva tasca intensa i definitiva en l'organització del nou orde contrareformista. "Nadal hauria passat a la història com un Ramon Llull de la Contrareforma, amb el qual uní la comunitat de pàtria, d'esperit i de llengua", p. 231.
28. M.BATLLORI, "Los grabados evangélicos del Padre Nadal" Tirada aparte de la Revista del Círculo de Bellas Artes. n2 15. Palma de Mallorca, 1946. 7 pp. Comenta que els gravadors, sota la direcció del propi Nadal, van ésser Antonio, Jerónimo i Juan Wierix, Adrián i Juan Colaert, i Carlos Malerij, tots ells flamencs. També hi ha làmines de Martín de Vos, deixeble de Tintoretto. La primera edició és del 1594-5, i la última de l'obra completa, del 1707. A.RODRIGUEZ de CEBALLOS, Las imágenes de la historia Evangélica de Jerónimo Nadal. Edició facsímil i pròleg de [...]. Madrid. J.NADAL, Imágenes de la historia evangélica. Barcelona, 1975.
29. J.BADA, Situació religiosa, op. cit., p. 68. Bada es recolza en els estudis sobre la reforma espanyola a Trento de Garcia Villoslada.
30. J.BADA, Situació religiosa, op. cit., p. 170. A.DOMÍNGUEZ ORTIZ, "Aspectos sociales de la vida eclesiástica en los siglos XVII-XVIII", en Historia de la 222
Iglesia en España, vol. IV. Madrid, 1979. pp. 30-36, parla de la figura del bisbe; en la p. 33 considera que l'episcopat espanyol, comparat amb el d'altres nacions de la cristiandat com per exemple el francès, quedava en un bon lloc. Acostumaven a ésser populars, "lo prueba la frecuencia con que el pueblo acudía a ellos en sus calamidades, quejas y disturbios. Las cargas que pesaban sobre ellos explican también que, a pesar de sus cuantiosos ingresos, no pocas veces se hallaran en dificultades. El rey se llevaba una buena parte de sus rentas, y los pobres otra gran porción. La Curia romana exigía su participación, y sobre todo ello estaba la obligación (...) de mantener un tren de vida fastuoso...", p. 33.
31. J.BADA, "Origen dels bisbes de les seus catalanes, 15001982". Qüestions de la Vida Cristiana. nQ 113. Montserrat, 1982. pp. 102-110. Presenta estadístiques, quadres sinòptics, en els que queda palesa la disminució dels bisbes d'origen català al front de la seu. La intervenció reial és decisiva. Els bisbats de Lleida, Urgell i Tarragona són els que compten amb una proporció més elevada de bisbes castellans. Bada es refereix a la seva obra Situació religiosa, op. cit., pp. 189-211, on es fa referència de la clausura del primer concili Provincial tarraconense per part del rei Felip II.
32. M.BARRIO GÓZALO, "Notas para el estudio sociológico de un grupo privilegiado del antiguo régimen, los obispos del principado de Cataluña, 1600-1835". I Congrès d'Història Moderna de Catalunya, vol. II. Universitat de Barcelona, 1984. pp. 507-513. Es basa en els treballs de Bada pel que fa a la procedència geogràfica, i aporta noves dades des del camp sociològic, tenint present la demografia, la durada del pontificat, les rencúnies, l'origen social al que pertany la família, la formació cultural, els càrregs previs i la movilitat espiritual. Aspectes presentats, tots ells, en percentatges però sense noms ni obres. Les pp. 511-512 estan dedicades a la formació cultural dels bisbes, amb quadres sinòptics molt aclaridors.
33. Obres, o millor dit tractats, sobre la teoria de sermons, tenim les de Fr.Fèlix de Barcelona, de Juan Bautista Escardo y de J.A.Ramírez: Fr.FELIX de Barcelona, Instrucción de Predicadores, para hacer bien los sermones y predicarles provechosamente. 223
Tratado postumo. Barcelona. Forcada, 1679. 187pp. J.Bautista ESCARDO, Rhetorica (sic) Christiana o idea de los que desean predicar con espiritu y fruto de almas (...) sacada a la luz por el Padre [...] de Mallorca. Herederos de Gabriel Guasp, 1647. 4 ho j . con 1 grab.+ 507pp. Perg. 21 cms. El gravat consta de la representado de Crist amb un carro portat per animals, els dels símbols dels evangelistes, i més avall, dos sants. Del Santíssim Sagrament, tenim les homilies: Geronymo Batista LA NUZA, Homilías del muy ilustre Reverendissimo Señor don Fray [ . . . ] al Santissimo Sacramento. Barcelona. Sebastián de Cormellas, 1626. 16x10 cm. Perg. Conté cinc homilies: I, intitulada Santissimo Sacramento; II, Divino manjar que da Dios en el Santissimo Sacramento; III, De la mansión que hace Dios en el alma por el Santissimo Sacramento; IV, De la vida que comunica Dios a los que reciben el Santissimo Sacramento; i V, Del Santissimo Sacramento en quanto tiene razón de sacrificio y en ella se trata de la Misa. Sermons en període de Quaresma dels autors Thomas Muniessa i Joseph Barzia Zambrana: Thomas MUNIESSA, Quaresma II que dixo [...] en el Año 1681 en Santa Mg del Mar. Barcelona, Josef Lopez, 1682. 94pp. + 1 grab. Els títols de l'índex són molt il·lustratius: Sermón I, de ceniza; II, de enemigos; III, de las tentaciones; IV, de la señal de lonas; V, de la piscina y pocos que se salvan; VI, de los hijos de Zebedeo; VII, de la vida y del vicio; VIII, del demonio mudo; IX, de las tradiciones farisaicas; X, la samaritana; XI, del ciego y de san Josef; XII, Lázaro; XIII, dolores de Maria. En la portada hi ha un escut amb l'emblema d'un lleó coronat. J.BARZIA ZAMBRANA, Sermones doctrinales para el domingo de Ramos, dias de Semana Santa y Resurrección. Barcelona, Rafael Figueró, 1695. vol. III.
33 bis. De la Biblioteca de la Universitat de, Barcelona, els sermons manuscrits de J.A.RAMIREZ, Practica de curas y missioneros que contiene varios Sermones. Doctrinas. Letras y Diálogos. 2 vols. "Parte segunda que dedica a la secretissima Reyna de los Angeles Maria, en su Assomption - Gloria. Titular de la ilustre Iglesia Bilbilitana. Doctor [...], Canónigo Magistral de la Iglesia Mayor de la Augusta ciudad de Calatayud, Examinador Synodal del Arcobispado de Valencia, y la Diócesis de Huesca, ciudad siempre vencedora y noble. Patria suya. Tomo II, con licencia. Valencia, por Feliciano Blasco. Junto al colegio Señor Patriarca, año 1689. 224
Segon volum que correspon al manuscrit Mn 07827 de 1689.
34. Vegeu la nota n° 56 bis del capítol 1.
34 bis. A.PLADEVALL, "Resum històric del bisbat de Vic". Estudi socio-religiós del Bisbat de Vic. Vic, 1969. Separata, 16pp. Les pp. 14-16 estan dedicades a l'època moderna, i específicament a la creació de la Universitat Literària de Vic, i com un cop extingida es posà en evidència la creació d'un seminari tridentí. La traça del retaule no es troba en la catedral de Vic; possiblement estigui al Museu.
35. J.LLADONOSA, "Lleida". Enciclopèdia catalana, vol. 9.pp. 212-213. Actualment s'està duent a terme un treball sobre el barroc a la Seu Vella de Lleida que abasta el període 16001705, per Joan Bosch i jo mateixa, M.A.Roig i Torrentó.
36. J.M.MADURELL i MARIMON, "El arte en la comarca de Urgell". Anales y Boletín de los Museos de Arte de Cataluña, vol. IV. Gener-abril, 1946. pp. 166-172. J.R.TRIADO, L'època del barroc, op. cit. "La Seu d'Urgell", pp. 170 i 190-191, no fa referència a aquestes obres. CATÀLEG MIL.LENUM, op. cit., p. 481. En 1'apartat "Història de l'Església" es comenta que el bisbe de l'Urgell Antoni Pasqual (1687-1705) va ésser cèlebre per les seves visites pastorals a les parròquies de la diòcesi.
37. C.MARTINELL, Arquitectura i escultura, vol. II. op. cit. Antoni Ferrer dintre del grup d'artistes poc qualificat. Es basa en l'obra de Matamoros. La informació sobre la tela del retaule de les ànimes ens la va proporcionar el Dr. Aureli Querol, actual canonge de la seu de Tortosa, qui també ens va facilitar la tasca fotogràfica, encara que en aquesta no s'han obtingut els resultats esperats. La consulta de les obres de Jose Matamoros i d' O'Callagham sobre la catedral de Tortosa, no m'han proporcionat la informació que cercava dels retaules. Vegeu J.MATAMOROS, La catedral de Tortosa. Tortosa, 1932. En l'apartat que fa referència als altars, i parla dels 225
escultors, comenta que Antoni Ferrer era mestre fuster de la catedral i hi va executar el retaule de les ànimes el 1716, p. 87, i l'altar de santa Anna, que es va col·locar el 1719. De l'altar major, del que hi ha una il·lustració en la p. 139, és obra del segle XV, O'CALLAGHAM, La catedral de Tortosa. Descripción histórica de la misma, relacionada con la historia de la ciudad. Tortosa, 1890. Es una obra de metodologia històricopolítica.
38. A 1'Arxiu Municipal de Tortosa, dirigit pel Sr. Jesús Massip, i on treballa el company Albert Curto, em van facilitar la consulta de 1'arxiu fotogràfic que tenen. En les fotografies, encara en plaques, s'hi troba "l'altar del Roser" de la catedral, de finals del XVIII, d'estil rococó, placa no 276; un púlpit barroc, nQ 273; i els nQ 272 i 275 corresponen a altars barrocs molt senzills de parròquies del bisbat. De la resta d'obres de la Seu dels segles XVII i XVIII, excepte la capella de la Cinta, i l'esmentada del Roser, no hi ha cap fotografia. J.R.TRIADO, L'època del barroc, op. cit. Les pp. 96-97 corresponen a la construcció arquitectònica, que el 1672 es confià al mestre de l'obra de la seu Diego Martinez. Capella de la Cinta, pp. 205-206. En la p. 206 hi ha una il·lustració. Les pintures al fresc són obra de Dionís Vidal.
39. J.M.MADURELL i MARIMON, "La capilla de la Inmaculada Concepción de la Seo de Tarragona". Instituto de Estudios Tarraconenses Ramón Berenguer IV. Tarragona, 1958. 245pp. Obra molt completa que dóna totes les dades necessàries per l'estudi detallat d'aquesta capella. Les pp. 29-40 estan dedicades al retaule i les pintures. El text va acompanyat d'un apèndix documental i il·lustracions. Mn SANÇ CAPDEVILA, La Seu de Tarragona. Barcelona, 1935. B.B. obra pòstuma. 192 pp. Dedica a la capella de la Concepció les pp. 66-68. Mn A.TOMAS AVILA, El culto y la liturgia en la catedral de Tarragona. 1300-1700. Tarragona, 1963. Les pp. 119-140 dedicades a les festes de la Santissima Verge Immaculada Concepció i d'altres festes marianes. C.MARTINELL, "La capilla de la Purisima Concepción de la Seo de Tarragona". Destino. 10-XII. 1960. pp. 29-31. J.R.TRIADO, L'època del barroc, op. cit. pp. 81-84. J.BOSCH, Els tallers del Bages, op. cit., presenta un estudi formal-estilístic d'aquesta obra.
226
40. Mn SANÇ CAPDEVILA, La Seu de Tarragona, op. cit. Capella dels sants Cosme i Damià, pp. 50-51. Mn TOMAS AVILA, El culto y la liturgia, op. cit. pp. 140168. "Culto festivo a fiestas significativas".
41. A.COMAS, Història de la literatura catalana, op. cit., p. 222, els goigs a sant Cosme i Damià. Remet a l'obra d'Amades, goigs, p. 66. En les pp. 213-221 exposa l'origen, el gènere i la pràctica dels goigs. Una aproximació breu del que són aquests cants seria: gènere poètic semi-popular d'arrel medieval, molt conreuat als Països Catalans fins l'actualitat. Han pervingut, d'una banda, gràcies a la memòria col·lectiva, i de l'altra, a l'estampa. El costum de cantar goigs per implorar la protecció celestial prové de l'època medieval. Comas aporta la dada de que es troba en la documentació de la Crònica de Ramón Muntaner. Agraeixo al Dr. Salvador Ramón, canonge de la seu de Tarragona, el permís per a fotografiar les capelles de la Immaculada Concepció i dels sants Cosme i Damià, així com l'amabilitat amb que ens va atendre el sagristà de la catedral.
42. El "Retaule de sant Ramón i sant Pere Nolasc" l'hem citat al parlar de les ordes religioses, concretament la dels mercedaris, indicant les referències precises en la nota nS 122 del corresponen apartat. Del "Retaule de sant Antoni Abad, de sant Antoni de Pàdua i sant Francesc d'Assis", citat en el capítol 1, afegirem que és una obra contractada per la confraria dels llogaters de mules, entre els anys 1707-1712; no es coneix l'escultor, però si el daurador, Joan Moixí, qui va daurar el retaule el 1712. Aurora Pérez presenta la documentació en el n° 77; en les pp. 169-174, fa una descripció de l'obra.
43.J.M.MADURELL i MARIMON, "Imágenes santos Barceloneses". Analecta Sacra XXXII. 1959. Separata, 53pp. En les Sever", i presenta la documentació del
y retablos de los Tarraconensia, vol. pp. 261-263, "sant retaule.
44. J.MAURI SERRA, Els sants de la diòcesi de Barcelona. 227
Barcelona, 1957. 62 pp. 13 làms. A les pp. 14-15, sant Sever. Comenta la dita popular "per sant Sever, faves a fer". La festa litúrgica del sant és el 6 de novembre, doncs el martiri degué esdevenir-se el 6 del mes 11 de l'any 302. En quant a la veneració de les relíquies, hom explica que el cos del martiri va ésser enterrat a l'antic monestir de Sant Cugat del Vallès, i que el rei Martí l'Humà, atribuint al sant el guariment d'una nafra a la cama, va obtenir llicència per a traslladar part de les santes relíquies a la catedral de Barcelona, celebrant-se l'acte el 3 d'agost de 1405. Les pp. 15-17 estan dedicades a sant Medi gloriós, pagès màrtir barceloní, i al record que fa l'Església, el dia 3 de març, de la relació entre Medí i Sever; doncs mentre el bisbe passava per aquell lloc, les faves del camp de sant Medi van créixer sobtadament, i quan els soldats van passar, Medi els va dir que havia vist passar el bisbe mentre sembrava les faves. Les pp. 17-19 corresponen a la devoció de santa Eulàlia, i les pp. 20-21, a santa Madrona.
45. A.PEREZ SANTAMARÍA, Escultura barroca, op. cit., pp. 149-153, descripció del retaule. Presenta la documentació del contracte, nQ 39, publicat anteriorment per Madurell i Marimon. Indica la presència de les santes verges Llúcia i Àgata, sense especificar els atributs ni la relació que s'estableix amb la resta de la imatgeria del retaule. Ambdues santes de Sicília martiritzades el 251 Àgata i el segle IV, Llúcia, en temps de Dioclecià, vestides a la manera romana; les festes corresponents són el 5 de febrer i el 13 de desembre. Em remeto a l'obra: Juan FERRANDO ROIG, Iconografia de los santos. Barcelona, 1950. p. 34, Águeda; p. 174, Lucía. El fet de que les santes siguin de Sicília i s'incorporin al santoral català, i més concretament siguin co-patrones de la ciutat de Barcelona, pot-ser degut a la pertinença de Sicília a la Corona Catalano-Aragonesa en un període determinat, mantenint-se aquesta relació històrico-política al llarg dels temps malgrat les vicissituds del segle XVI, concretament fins a l'època d'execució del retaule, finals del XVII, en que el fet històric ha traspassat en un caràcter religiós i cultual. "Sicília". Enciclopèdia Catalana. La dinastia catalana dels Aragó comença amb Pere I (1282-1285) el Gran. L'època dels virreis de Sicília comença amb Joan d'Aragó, duc de Peñafiel (després Joan II de Catalunya-Aragó). En el virregnat d'Alfons IV el Magnànim la cort napolitana tingué un esplendor humanístic que es reflectí també a Sicília, on fou creada la Universitat de Catania el 1434, i Messina 228
esdevindria un focus cultural important. En el 1554, amb la implantació del Consell Italià desglossat del Consell d'Aragó, Sicília i els altres estats italians sota el domini de la monarquia hispànica, se separaren de fet de la corona catalano-aragonesa. La cort virregnal, des de mitjans del segle XVI, es castellanitzà ràpidament. La pèrdua de les possessions italianes per part de la corona espanyola, entre elles Sicília, fou a partir dels tractats d'Utrecht i Rostatt, 1713-1714.
46. C.MARTINELL, Arquitectura i escultura, op. cit., p. 162 i següents. A.PEREZ SANTAMARÍA, Escultura barroca, op. cit., pp. 153158, descripció i esquema de l'obra.
47. M.TRENS, Maria, iconografía de la Virgen en el arte español. Madrid, Plus-Ultra, 1948. M.TRENS, Santa María, vida y leyenda de la Virgen a través del arte español. Barcelona, 1954.
48. J.M.MADURELL i MARIMON, "El presbítero Vicente Massanet, la iglesia de Rupià y la capilla de san Paciano de la Seo de Barcelona". Anales del Instituto de Estudios Gerundenses, nQ 9. 1954. 43 pp. Les pp. 14-15 parlen del contracte del retaule de sant Pacià, document nQ 5, i a la p. 17, del daurat del retaule, document nQ 10. A.PEREZ SANTAMARÍA, Escultura barroca, op. cit., en el document nQ 319 presenta el contracte de l'obra.
49. J.M.MADURELL i MARIMON, "El presbítero Massanet". op. cit. p. 11, tracta de les disposicions testamentàries, i es reflecteix clarament en el document nQ 3.
50. A.PEREZ SANTAMARÍA, Escultura barroca, op. cit. pp. 158164, descripció i esquema del retaule. En la p. 161, descripció del cos central, o primer cos.
51. J.MAURI SERRA, Els sants de la diòcesi de Barcelona, op. cit. pp. 23-25, dedicades a l'eminent doctor i bisbe de 229
Barcelona. Recull el que sant Jeroni va dir sobre sant Pacià; és de l'època de Teodosi i va morir el 391. La seva festa és el 9 de març. En un altre apartat comenta les obres que han quedat escrites: una epístola a l'heretge Simpronià sobre el "nom de catòlic"; una epístola sobre "les lletres de Simpronià" on s'insinua la subsistència d'antigues parles locals; una tercera on contesta les preguntes i propostes del mateix heretge Simpronià; un tractat sobre el bautisme, un altre sobre la penitència, i finalment, se li atribueix una sisena obra, "Semblança de la carn del pecat", adreçada a una noble verge convalescent. L'atribució a sant Pacià de primer representant del pensament català es deu al bisbe Torras i Bages.
52. G.FERGUSON, Signos y símbolos del arte cristiano. Buenos Aires, 1956. J.CHEVALIER, Diccionario de los símbolos. Barcelona, 1986, El permís obtingut del Dr.Fàbrega per fotografiar els retaules de la seu barcelonina ha demostrat, una vegada més, l'amabilitat de l'entitat eclesiàstica; el sagristà Lluis ha contribuit favorablement en la tasca fotogràfica.
53. A.COMAS, Història de la literatura catalana, op. cit. pp. 361-363, fan referència a Josep Climent i la seva obra. Per a més informació sobre aquest bisbe i la seva obra vegeu F.TORT MITJANS, El Obispo de Barcelona, Josep Climent i Avinent (1706-1781). Col·lecció Biblioteca històrica de la Biblioteca Balmes, n° 29. Barcelona 1978. Personatge que va contribuir a la història de la teologia pastoral tarraconense en el segle XVIII. Bisbe il·lustrat, va ocupar la seu apostòlica de Barcelona des de l'any 1766 fins al 1775. De gran fervor tomista, presentà una carta al rei Carles III que tractava de la conveniència de l'expulsió dels jesuïtes. Realitzà una tasca social molt important, en la que destaquen moltes obres de caritat. „En l'oratoria, lluita contra la predicació buida i artificiosa, moda del seu temps.
54. Magí CASAS, Desenganys, introducció a la vida devota clau de llibre apocalíptic escrit dintre i fora, lo qual va imprès a part ab les figures ab què la memòria devota en un punt i ab dificultat d'olvidar la saviduria més alta, més estesa i més saludable. Barcelona,en la estampa de Rafael Figueró, 1673. En 8â, 48 pp. Amb diversos gravats. 230
Referència extreta del catàleg de M.Aguiló, qui cita altres edicions: una del 1694 a Barcelona, estampa loan Jolis; una altra, sense data, també a Barcelona, per Jaume Súria estamper; i una tercera, el 1848 a l'estampa de A.Albert de Barcelona.
55. J.RUBIO i BALAGUER, Història de la literatura catalana, vol. II. op. cit., pp. 87-88. A.COMAS, Història de la literatura catalana, op. cit., pp. 489-492. Presenta un comentari molt ampli de l'obra, i en la p. 493, tres xilografies d'aquesta obra. Imatges realment molt complicades i de difícil significat.
56. A.COMAS, Història de la literatura catalana, op. cit., p. 491.
57. A.PEREZ SANTAMARÍA, Escultura barroca, op. cit., pp. 262-266, descripció de l'obra, amb un esquema del retaule. En la p. 116 comenta els comitents de les catedrals i considera que l'exemple de Girona és molt particular, doncs l'acció dels canonges va contribuir a la renovació artística de la seu.
58. A.COMAS, Història de la literatura catalana, op. cit., pp. 251-252. Nadales. Posa exemples de cançons de cadascun dels grups temàtics. Les pp. 267-274 corresponen al grup de 1'Anunciata.
59. A.MASIA de ROS, "Contribución al estudio del barroco: Pablo y Pedro Costa en la catedral de Gerona". Archivo Español de Arte, tomo XIV. 1940/41. pp. 542-547. En les pp. 542-544 comenta el retaule de la Concepció, que atribueix a Pau Costa, i exposa que el comitent era Cristòfol Rich, canonge de la catedral, que va sufragar el retaule personalment. A.PEREZ SANTAMARÍA, Escultura barroca, op.cit, p. 116.
60. A.PEREZ SANTAMARÍA, Escultura barroca, op. cit. pp. 257262. Descripció i esquema del retaule. En la descripció del 231
primer cos, atribueix la representació de la imatge de la banda esquerra a sant Ramón de Penyafort, que es caracteritza per portar en una mà el llibre de Decretals i en 1'altra, una clau que correpon al seu càrreg de penitenciari de Roma, segons es desprèn de l'obra de J.FERRENADO ROIG, Iconografía de los santos, op. cit., p. 235. A més a més té al seu costat, a terra, una mitra, atribut que es refereix a la renúncia de la dignitat episcopal. Tot sembla correspondre a la personificació d'aquest sant, però donat que els dominics eren contraris a defensar el dogma de la Immaculada, tant resaltat pels franciscans, ¿com encaixa un sant dominicà en una obra dedicada a la Immaculada Concepció?. En lloc de sant Ramon podria tractar-se d'un company de Fèlix l'Africà, per exemple sant Romà, segons es desprèn de l'obra de Francico DORCA Colección de noticias para la historia de los santos mártires de Gerona, op. cit., pp. 179-185. Sant Romà, màrtir de Girona que es venera en algunes esglésies de la diòcesi de Girona i patró de les parroquials, com la de Lloret de Mar. De tota manera no descarto completament la possibilitat de que la imatge representada en el retaule sigui la de sant Ramón de Penyafort.
61. A.PEREZ SANTAMARÍA, Escultura barroca, op. cit., p. 116, comitent Ignasi Bofill; i a les pp. 253-257, descripció i esquema del retaule.
62. A.PEREZ SANTAMARÍA, Escultura barroca, op. cit., p. 257.
63. A.PEREZ SANTAMARÍA, Escultura barroca, op. cit., p. 116.
64. A.PEREZ SANTAMARÍA, Escultura barroca, op. cit., pp. 267-270, descripció i esquema del retaule. En la p. 268 descriu el eos central i exposa la hipòtesi segons la qual la tela és una còpia de Guido Reni.
65. A.PEREZ SANTAMARÍA, Escultura barroca, op. cit., pp. 216 i 270-273, descripció i esquema del retaule. F.DORCA, Colección de noticias, op. cit., pp. 185-195.
232
66. J.MARQUES CASANOVAS, "El culto a nuestra Señora de los dolores en la catedral de Gerona". Anales del Instituto de Estudios Gerundenses, vol. VIII, 1953. pp. 277-295. Comenta que la devoció als dolors es va iniciar en la literatura ascètica des del segle XII i es va difondre notablement en el XIII amb la fundació de l'orde dels servîtes, dedicada especialment a la predicado d'aquest misteri. Les pp. 286290 fan referència a l'actual retaule dels Dolors; el culte, que com indica Marqués havia decaigut a finals del segle XVI, pp. 284-285, es revifa a la segona meitat del segle XVII i al llarg de tot el XVIII. Com s'ha indicat, la proposta per a la realització del retaule és de 1717, com també assenyala Marqués, però les actes capitulars no en parlen gens fins el 1731. En les pp. 291-293 exposa les resolucions de les actes capitulars, i s'hi troben les relacionades amb el retaule.
67. J.MARQUES, "Culto a N.S.Dolores", op. cit., pp. 289290. A.PEREZ SANTAMARÍA, Escultura barroca, op. cit., p. 117, nota 60. Indica el comitent de l'obra, sense precisar, ni tenir en compte, l'aportació de Jaume Marqués. D'altra banda, en les pp. 275-278, quan fa la descripció i presenta l'esquema del retaule, ratifica les identificacions fetes per Jaume Marqués respecte les imatges de santa Eulàlia i sant Vicenç de Paül. Per poder fotografiar els retaules de la catedral de Girona vaig obtenir el permís del Dr.Taberner, canonge de la seu, essent el campaner Pablo i la seva família els qui, amb la seva amabilitat i predisposició, van facilitar el treball de camp. Agraeixo a tots ells la seva col·laboració.
* Caria Russo és de les primeres historiadores que ha indicat que la parròquia no ha d'ésser analitzada com un centre institucional de la vida religiosa, sinó també com el lloc on es desenvolupen importants activitats socials, com l'ensenyança i l'assistència als malalts. Tanmateix, "el ligamen entre Iglesia y sociedad civil encuentra en la parròquia, por un lado, dos canales privilegiados en las fábricas y en las cofradías, a través de los cuales se realiza la participación de los laicos en la gestión administrativa y religiosa de la propia parroquia; por otro, se explica en el papel que la parroquia desarrolla en el campo económico, en cuanto detentora de un cierto patrimonio y de unos derechos más o menos amplios conectados con el 233
ejercicio de la cura de almas. Finalmente, según Le Bras, la parroquia rural habría desempeñado y desempeña un papel social de primera importancia a través del culto, elemento de cohesión de la vida comunitaria de los pueblos. ", p. LXXXIII de: C.RUSSO, Società, Chiesa e vita religiosa nell'Ancien Régimi. Nàpoli, 1976.
68. J.DELUMEAU, El catolicismo, op. cit., p. 232. J.FERRANDO ROIG, Iconografia de los santos, op. cit., p. 268.
69. J.M.PUIGVERT i SOLA, Guerra i Contrareforma., op. cit.
70. A.PLADEVALL, J.M.PONS GURÍ, "Particularismes catalans", op. cit. Les processons, el culte als difunts i les festes, serien els altres components, a més de les confraries, per estudiar la pietat popular dels segles XVI-XVIII. M.VOVELLE, Ideologías y mentalidades, op. cit. En 1'apartat "Lo popular cuestionado", i més concretament en les pp. 126127, es pregunta en quina mesura, en el moment esplendorós de la reconquesta catòlica, la religió, encara que sigui popular i viscuda, no es confon amb la pràctica usual del gest com element ritual. També comenta que l'Església posttridentina va haver d'acceptar la descristianització dels gests i de les festes tradicionals, lluitant amb una mà i transigint amb 1'altra. J.DELUMEAU, ibid nota 3, parla de la immensa campanya d'aculturació orientada als grups populars, sobre tot els rurals.
71. M.VOVELLE, Ideologías y mentalidades, ibid., considera que la pastoral activista "logró tomar el control de la iglesia parroquial, la cual transformó en el centro de la vida religiosa colectiva, haciendo que los altares aparecieran dominados por devociones nuevas (Santo Sacramento - rosario), arrojando hacia abajo, al extremo de la nave, las de los santos intercesores tradicionales". Parlem de rectors instruits perquè tenim exemples de pastorals, catecismes, manuals de predicació i instruccions 234
de la vida cristiana, escrits per rectors. Així, destaquem els noms de Pere Salses i Trilles, rector de Llívia i doctor de Cervera; Joan Valls, rector d'Alcover; Josep Formiguera, rector de Tàrrega; Josep Cardona, rector de Sant Martí de Pegaroles; Josep Llor, rector de Santa Mà de Fondarella; i Josep Plens, rector de Mollerusa; de les obres dels quals en parlarem més endavant. Ja hem indicat també, en la visita pastoral del bisbe Taverner esposada en el prefaci, de l'any 1725, al bisbat de Girona, la voluntat de la visita i la missió principal del rector. Així com l'edició de nombrosos catecismes locals a part del romà, imposat per Trento. J.DELUMEAU, El catolicismo, op. cit., pp. 241-247, dedicades a l'àmbit parroquial, on es produeix una revalorització de i la missa dominical per l'administració dels sagraments, l'ensenyança del catecisme en l'instauració de petites escoles.
72. Plantejar la correspondència rector-iconògraf és freqüent en l'àmbit català, i suposo que aquesta relació també es dóna en d'altres zones geogràfiques, tant de la península com de fora d'ella; hipòtesi que ja vaig exposar en el meu treball de Tesi de Llicenciatura, l'any 1983, sobre la Capella dels Colls. M.VOVELLE, Ideologías y mentalidades, op. cit., pp. 136138.
73. Exemple de participació moral el citat de Santa Agnès de Malanyanes, al Vallès Oriental. Els recollits per A.PEREZ SANTAMARÍA, Escultura barroca, op. cit., pp. 103-107, al referir-se al client col·lectiu de la parròquia, comenta que si bé molts contractes són signats pel rector i altres sacerdots, els beneficiats, els diners els aporta la comunitat parroquial. Per aquest fet, quan l'aportació de la comunitat és important, figuren en la part contractant els jurats del municipi, com s'observa en els exemples de Cassà de la Selva, Palafrugell, Sant Climent de Llobregat, etc.
74. Els treballs de Caria Russo, J.Delumeau i A.Barbero et alt, sobre la parròquia i els aspectes relacionats amb la religiositat, la vida social de la població, el culte, la màgia, la bruxeria o la Inquisició, són d'altres aspectes que permeten conèixer, amb més profunditat, el marc parroquial en el seu àmbit rural a nivell europeu. Així s'observa en les obres següents: C.RUSSO, Società. Chiesa e vita religiosa nell'Ancien 235
Régimi. op. cit. C.RUSSO, Chiesa e comunità nella diócesi di Napoli tra cingue e settecento. Col. Esperienza, nQ 130. Napoli, 1984. A.BARBERO, R.BÁÑELA, A.TORRE, Matériau sulla religiosité dei laici. Alba 1698-Asti 1742. Regione Piamonte, 1981. J.DELUMEAU, El miedo en Occidente (XIV-XVIII). (1978). Madrid, 1989. En 1'àmbit català, contem amb els estudis de J.M.Puigvert i Solà sobre la parròquia i la comunitat rural, per adonarnos de la persistència de la Contrareforma en 1'aculturació de la població mitjançant la figura del rector, que fa de pont entre l'alta jerarquia eclesiàstica i els membres de la societat local. J.M.PUIGVERT i SOLA, "Parròquia, rector i comunitat pagesa". L'Avenç. nQ 115. pp. 44-51. J.M.PUIGVERT i SOLA, "Parròquia i societat rural a la Catalunya d'antic règim. L'exemple de Riudellots de la Selva". Recerques, nQ 20, pp. 172-196.
75. A.PEREZ SANTAMARÍA, Escultura barroca, op. cit., pp. 113-114. Assenyala com a fet excepcional, encara que no sigui l'únic, la contractació d'obra destinada a una institució laica, com és el "retaule de sant Lluch" per a la capella de la Universitat Literària de Barcelona, que contracte el vice-rector de la institució. Presenta l'apèndix documental, nQ 146; document que ja havia publicat anteriorment J.M.Madurell i Marimon, com indica A.DURAN i SAMPERE, Barcelona i la seva història. 3 vols. Barcelona, 1972-1973. En el vol. III, l'art i la cultura. 1973, tracta d'un "retaule de la capella de la Universitat (1687)", pp. 141-144.
76. J.PLENS, Catecisme pastoral de platiques doctrinals i espirituals per tots los diumenges de l'any, utilíssim i profitós a tots los rectors i regin cura d'animes, com també confessors i predicadors. Impremta Rafael Figueró. Barcelona, 1699. L'edició consultada és la de Jaume Surià Estamper-llibreter, Barcelona 1715. L'autor era doctor en teologia, rector de Mollerusa, beneficiat de Tàrrega, examinador sinodal i visitador general del bisbat de Solsona.
77. A.COMAS, Història de la literatura catalana, op. cit. Josep Plens, pp. 371-373. L'entrecomillat pertany a la p. 372. 236
78. A.COMAS, op. cit., p. 373. J.RUBIO i BALAGUER, Història de la literatura catalana, vol. III. op. cit., pp. 72-73.
79. J.FORMIGUERA, Alivio de pastores i past d'ovelles ab lliçó doctrinal sobre los evangelis de les dominiques de tot l'any i festivitats de Maria senyora Nostra. Jaume Surià Estamper-llibreter, Barcelona 1718. L'edició consultada és la de Tomàs Gorchs, Barcelona 1818. L'autor era rector de Tàrrega i examinador sinodal del bisbat de Solsona.
80. A.COMAS, Història de la literatura catalana, op. cit. Josep Formiguera, pp. 373-375. Comenta que l'obra de Formiguera respon a les disposicions conciliars i sinodals del sínode de Solsona de l'any 1703, "com una fusió admirable de l'ensenyament del catecisme - que disposà el tridentí - i de l'explicació dels evangelis de les dominiques - que desitjaven els prelats", p. 374.
81. Vid nota 96 de l'apartat 2.1.
82. A.COMAS, Història de la literatura catalana, op. cit. Pere Salses i Trilles, pp. 375-380. En la p. 376, quan parla de l'estil, indica que en quant a la seva estructura el "Promptuari moral sagrat" ha estat molt ben elaborat i, en aquest sentit, es compara amn el "Cristià" d'Eiximenis. J.RUBIO i BALAGUER, Història de la literatura-catalana, vol. III. op. cit., pp. 73-74. Comenta que l'obra de Pere Salses i Trilles constitueix el més extens sermonari en català. Va aparèixer en cinc volums a Barcelona (cf. Aguiló, nQ 735), entre 1754 i 1757. Hom explicita la traducció de l'obra al castellà pel carmelita Francesc Espinach, publicada a Madrid el 1801. Coincideix amb Comas que va ésser un treball molt ben elaborat, amb index minuciós, i que recorda l'obra d'Eiximenis citada. Les obres de Josep Plens, Josep Formiguera i Pere Salses i Trilles citades, les vaig consultar profusament amb motiu de la temàtica mariana de la capella dels Colls de Sant Llorenç de Morunys, essent de molta utilitat per a la descripció 237
iconogràfica.
83. J.VALLS, Directori de la vida Christiana en lo qual se tracta de mes principals comuns y necessarias cosas per la salvació. Barcelona, estampa de Iosep Moya, 1685. En 8a, 316 pp. i vàries sense numerar, cf. Aguiló, nQ 516. L'autor era rector d'Alcover, en l'Arquebisbat de Tarragona.
84.
J.LLORD, Foment de pietat, y devoció cristiana, que s'alcança per lo exercici de la santa oració mental, practicada en la meditació dels novíssims y dels misteris de la vida. Passió y mort de Cristo Nostre Senyor; dels que solemnisa nostra santa mare la Iglesia, y dels beneficis rebuts de la Divina Ma.iestat. Van al principi cinc platiques de la excel.lencia, necessitat y fruits de la santa oració, y modo de tenir-la, per a aficionar les animas à ella. Y a l'últim un breu tractat de la santa, y devota comunió. Obra disposada per lo Doctor Joseph Llord Prebere, Rector de la parroquial Iglesia de Sta. Maria de Fondarella del Bisbat de Solsona. Examinador Synodal, y Visitador General del mateix Bisbat. Dedicada a la Mare de Deu dels Dolors. Gerona. Per Narcís Oliva Estamper y llibreter, en la plaça de las Cols, s.d. 513 pp. Aquesta edició consultada, sense data, es troba a la Biblioteca Balmes de Barcelona.
85. A.COMAS, Història de la literatura catalana, op. cit., pp. 466-468. J.ULLASTRE, Exercici del cristià per encomanar-se à Déu, tenir un rato d'oració tots los dies, a.iudar y contemplar la missa y confessar y combregar, ab diferents oracions per recorrer a les necessitats à Peu Nostre Senyor, a Maria Santíssima y alguns sants de particular devoció, .juntament ab altres exercicis per instruir breument els fills de families, disposar-se a bé morir, assistir els agonisants y pregar per les ànimes. L'edició consultada és de Barcelona, Impremta de Miquel i Tomàs Gaspar, 1822. Exemplar de la Biblioteca Balmes. Antoni Comas presenta l'adició sense data de la Impremta de Francesc Generes.
238
86. A.COMAS, Historia de la literatura catalana, op. cit., pp. 468-472. Presenta un ampli comentari d'aquesta obra, tot exposant textos de les diferents parts que la conformen. J.RUBIO i BALAGUER, Història de la literatura catalana, vol. III. op. cit. p. 51. Comenta que Aguiló en descriu 28 edicions, n2 582-609.
87. C.MARTINEZ SHAW, "La vida religiosa en el siglo XVII. La expansión de las dos reformas". Siglo XVII. Una colaboración interdepartamental. Facultad de Filosofia y Letras de Tarragona. Universidad de Barcelona. 1984. pp. 129-142. Carlos Martínez Shaw exposa la vida religiosa del XVII a partir de tres presupòsits bàsics: l'enquadrament pastoral, la cristianització dels pobles, i la uniformització de la vida religiosa. M.VOVELLE, Pieté baroque et deschristianisation en Provence au XVIII siècle. Paris 1978 (1973). Vovelle fa èmfasi en la pietat barroca a partir de les confraries del Roser, Santíssim Sagrament i de les ànimes del purgatori. Parla també del factor de la intervenció celeste i considera que la descristianització s'inicia a la segona meitat del segle XVIII. J.DELUMEAU, "Cristianizzazione e descristianizzazione fra el XVI e il XVIII secólo", pp. 553-579 del cap. V de Società, Chiesa e vita religiosa nell'Ancien Regiroi. op. cit.
88. I també: J.DELUMEAU, El catolicismo, de Lutero a Voltaire, op. cit., pp. 275-280. "La descristianización". Teoria ratificada per Vovelle, C.Russo i Martínez Shaw, qui, en l'article citat a la nota 87, ja presenta aquesta idea en el títol.
89. J.DELUMEAU, El catolicismo, op. cit., pp. 278 i 199, exemple de superstició que ell anomena mentalitat animista.
90. C.MARTINEZ SHAW, "Vida religiosa", op. cit. pp. 138 i 142. J.CARO BAROJA, Las formas complejas de la vida religiosa. Religión, sociedad y carácter en la España de los siglos XVI-XVII. Madrid, 1978. p. 127, exemple de superstició. W.A.CHRISTIAN, Local Religion in Sixteenth-Century Spain. Princeton, 1981. p. 179. 239
C A P I T O L 3: TEMES MES
E S T U D I I CONOGRA.F IC — I C O N O L O G IC RELLEVANTS
DELS
Prefaci Una
dimensió
més
a
tractar
en
aquest
estudi
és
la
influència del Concili de Trento en l'art i la literatura. Influència
tractada
pels
estudiosos
del
tema
en
les
manifestacions plàstiques dels segles XVT-XVII. Els primers treballs sobre el tema corresponen a Charles Dejob, Julius von
Scholosser
ressenyes
Anthony
crítiques
tridentins segle
i
sobre
la
aplicació
catòlica;
que
són
les
primeres
dels
decrets
des de l'últim deceni
se'n
Itàlia,
que
interpretació
i la seva aplicació
XVI;
d'Europa
Blunt,
fa
França
a
diferents
i Espanya
del
països
(1). Així,
mentre a Itàlia a la segona meitat del XVI ja s'hi
troben
exemples de l'aplicació de la reforma tridentina, recordem les "Intruccions" de Carlo Borromeo, a França
l'esplendor
artístic i literari de la reforma tridentina es durà a terme en el XVII, segons Dejob. Hipòtesi que ratifica Emile Mâle en la
seva obra
"L'art
XVIIè et du XVIIIè castellà amplia
amb el
el
marc
religieux de la
fin du XVIè,
siècles", obra tarduida
títol de geogràfic
"El Barroco" dels
països
recentment
(2). Aquest citats
du al
autor
afegint-hi
Flandes, país sota la dominació espanyola; treball al que s'hi pot sumar el de J.Knipping sobre els Països Baixos i la iconografia de la Contrareforma (3). Si és cert, com opina Paolo Prodi, que l'estudi de Mâle és una obra de caràcter monolític i massís, caracteritzat per la idea bàsica de la victòria catòlica contra el protestantisme, sense presentar variants
sobre
aspectes
de
240
la
vida
espiritual,
diferenciacions cronològiques, aquest bloc, monumental
i fins i tot geogràfiques,
i sobri, és un punt de referència
bàsic per a l'estudi de la iconografia religiosa dels segles XVII i XVIII, doncs a partir de les pautes donades per Mâle es poden profunditzar, matitzar i puntualitzar aspectes que Prodi troba a faltar en l'esmentada obra (4). També resulta una
referència
bàsica
per
a
l'estudi
de
la
iconografia
cristiana l'obra de Louis Réau qui considera, segons Prodi, que tot
l'art sacre de la segona meitat del segle XVI
és
"l'art militant de la Contrareforma"; és un art
d'oposició
i
absolutes,
de
combat.
Com
Mâle, presenta
afirmacions
contundents i unilaterals, sense tenir en compte la relació espai-temps,
però
serveix
de
paràmetre
referencial
per
afrontar la iconografia d'aquest període (5). Preocupa estil
es
als experts, especialment
reflecteix
en
el
període
de
als teòrics, quin la
Contrareforma,
maniérisme tardà, barroc, ambdós, o realment hi ha un estil propi de la Contrareforma?. La bibliografia que es planteja aquests problemes d'estil en el període posterior al Concili de Trento és variada i les tesis són força divergents. Els punts
claus
per
Contrareforma
en
a la
aclarir
són:
història
de
què
significa
l'Església,
i
la
quina
repercusió ideològica va comportar en la vida quotidiana del fidel, i en conseqüència, en la demanda d'obres d'art; fins quan es pot parlar de Contrareforma; quines diferències hi ha entre els
països catòlics
temàtic-teòric,
estilístic;
i els protestants
el protestantisme,
a nivell entés
com
una de les dues reformes, també incideix fortament en els països que es troben immersos en la seva àrea d'influència. Els treballs sobre Miquel Angel de Maria Cali y Romeo di Maio en relació al debat religiós de l'art del Cinquecento i
la
Contrareforma
aforades
que va
(6)
dur a
posen
de
terme Gilio 241
relleu de
les
Fabriano
crítiques sobre
el
Judici Final de Miquel Angel, i els comentaris de Borghimi sobre les pintures dels manieristes florentins. Es revela amb més claretat l'atenció extraordinària que crítics i teòlegs donaven a les pintures religioses (7). Kirschbaum, en el seu assaig sobre la influència del Concili de Trento en l'art, es pregunta, d'una banda, si el concili ha creat una nova forma, un nou estil, que podria ésser el manierisne o el barroc; i , de l'altra, si el Concili ha format un nou contingut, una nova iconografia; arribant a la conclusió que la Reforma catòlica no va crear cap estil, sinó que s'ha servit en una primera fase del maniérisme, i en una segona, en el moment de la Contrareforma triomfant, del barroc, exercint una influència indirecta sobre l'art en tant quant a la renovació espiritual (8). ¿Es aquest estil barroc de caràcter triomfant el que expressa millor la victòria contrareformista?, pregunta que es formula qui considera que en les manifestacions artístiques d'aquest estil l'objectiu és Déu; Déu és la resposta litúrgica a les definicions del tridentí. I per demostrar el diàleg de l'Església amb el món, les personalitats de Ignasi de Loiola, Francisco Javier o Teresa de Jesús, fan factible aquesta mentalitat barroca (9). En l'àmbit de la història de l'Església cal assenyalar les reflexions sobre el Concili de Trento amb motiu del *
centenari de G.Alberigo, que es basa en el profund estudi de H.Jedin, que hom considera com el primer autor en presentar el tridentí des d'una òptica històrica, sense prejudicis (10). Evangelista Vilanova presenta el concepte de Reforma Catòlica o Contrareforma, tot exposant amb una metodologia històrica, objectiva i aclaridora, les tesis de Jedin i Alberigo. Considera que la Reforma catòlica es produeix en els segles XV-XVI amb la "devotio moderna" , a la que també 242
hi ha punts de confluencia amb l'esperit protestant sobre la defensa d'una teologia humanista; és per això que cal puntualitzar, i parlar, de reformes. És amb el Concili de Trento que es produeix una reorganització de l'Església catòlica, i és llavors quan es pot parlar de Contrareforma, en el moment que l'Església comença a prendre una posició anti-protestant (11). Treballs sobre les manifestacions artístiques dels països protestants tenim les aportacions de E.Mâle, de Jean Wirth, que presenta la relació del dogma amb la imatge, i l'edició de Teófones Egido sobre les obres de Lutero, a més de l'obra citada de J.Busquets "Martí Luter, valoració actual de la Reforma" (12). Tenint present, tot seguint a Vilanova, que la Contrareforma va ésser una verdadera reforma després de Trento, doncs l'Església romana no semblava el que havia estat fins aleshores, la Contrareforma es pot considerar "com un capítol - ni el més important ni el més bell - d'un renaixement religiós, que fou, d'altra banda, particularment llarg i ric: no es. clou fins al Concili Vaticà II, en el qual l'Església catòlica acceptà el période de la Contrareforma com una fase històrica" (13). Amb aquesta hipòtesi de caràcter històric-teològic, els problemes teòrics plantejats pels historiadors de l'art sobre quin estil artístic és el més adient en la Contrareforma, queden en segon o tercer ordre (14), doncs en un període d'existència tant llarg, les fluctuacions estilístiques són, i han d'ésser, múltiples, i per tant, per fer un estudi de l'art de la Contrareforma s'han de precisar els paràmetres espai-temporals, geògrafico-socials i polític-culturals, doncs les generalitzacions porten a errors (15). Un exemple clar de complexitat artística és la capella dels Colls de Sant Llorenç de Morunys, de 1784-1789, on s'hi troben temes marians on s'expressa el triomf plenament defensat per la
243
Contrareforma, en un espai concebut com un espai liturgie i sagrat, i s'evidencia la influència de gravats de l'escola d'Haugsburg de mitjans del XVIII, amb un estil més rococó que el pròpiament barroc; i a més a més amb elements decoratius pintats de caràcter profà. Aquesta obra, que hom considera plenament d'esperit Contrareformista, engloba tots aquests elements. Si ens avenim a que aquesta capella és un clar exponent de l'esperit contrareformista, forçar i insistir en trobar un estil propi de la Contrareforma no té massa sentit. La Contrareforma és molt més que un estil artístic, és una forma de vida, eminentment religiosa, que incideix en l'Art (16). Es una actitud, una experiència proposada per l'Església i practicada per tothom, des de l'alta jerarquia eclesiàstica, passant pel bisbe, fins al rector i que arriba als laics, en els diferents estaments socials, en la que els ideals de la fe catòlica s'empelten com unes enormes pilastres en els fonaments estructurals de la societat i conviuen amb els diferents canvis conjunturals sense trontollar ni derrumbar-se ; així es palesa en unes zones geogràfiques determinades com Milà, Bolonia i Nàpols, estudiades amb profunditat des de diferents punts de vista (17). En canvi en d'altres com Venècia la incidència de la Contrareforma és quasi inexistent, perquè els jesuïtes no van arrelar en aquesta zona comparat amb les altres d'Itàlia i també perquè l'Estat controlava fermament la Inquisició (18). *
Arribat a aquest punt sembla evident que la Contrareforma i l'Europa catòlica vagin plegades i siguin inseparables l'una de 1'altra. Però, tanmateix, hi ha un treball de A.D.Wright que obra nous camins i enfocs a l'estudi de la Contrareforma, doncs presenta l'origen del moviment contrareformista parant atenció en les arrels de la reforma catòlica que tenen una base profunda en el période
244
tardo medieval i renaixement, aspecte que ja hem vist en d'altres autors, però la seva discusió s'estableix entre la política, cultura i religió. Incorpora l'impacte del devenir científic i filosòfic del segle XVII, 1'il.luminisme amb la influència de la gran varietat de factors nacionals, com la importància de la caça de bruixes dels segles XVI-XVII; la significació dels desenvolupaments de la religió i la cultura protestants que sorprenenment, sovint són paral·lels als de la Contrareforma; i els efectes de decisió de la interacció del catolicisme europeu en el période de la Contrareforma amb les experiències missionaries fora de l'Europa catòlica (19). Però no tots els efectes de la Contrareforma són depuradors. També cal matitzar els decrets del Concili que resalten el valor de les imatges pintades i esculpides en tant quant inciten a la pietat. Aquest tema, com anota A.Blunt, el va desenvolupar Paleotti, qui sosté que les representacions visibles conmouen més intensament l'esperit de les persones que la paraula. Es més important pels teòlegs i crítics, com el citat Gilio Fabriano, que l'artista representi la veritat del tema abans que la seva bellesa externa i física. Així doncs, s'entén que les representacions d'escenes de martiri o dels sofriments de Crist i dels sants, despertin en l'espectador la susceptibilitat de la pietat, la devoció, que el conmogui i, en definitiva, que reaccioni davant la ima.tge. Si es vol mostrar una bellesa plàcida, indica Blunt, s'ha d'escollir un tema tranquil, com el baptisme, o si es vol mostrar un assumpte sublim, el tema de la transfiguració és molt indicat, i en aquest cas es recomana la bellesa exterior perquè és apropiada al mateix (20), Julius Schlosser referencia tractats de teoria artística en la Itàlia del XVI i XVII. Respecte Espanya, també es 245
troben tractats de caràcter tècnic, posteriors als italians. Comenta que podem citar com a obres significatives entre els segles XVII i XVIII el "Arte de la pintura" de Pacheco i "El pintor christiano" de Interian de Ayala (21). Aquesta obra forma, segons Bonaventura Bassegoda, el primer repertori complet d'iconografia sagrada, doncs l'obra de Pacheco només presenta alguns aspectes iconogràfics, que Bassegoda ha estudiat acuradament (22). Els temes que s'exposaran en aquest capítol aniran agrupats en tres apartats. En el primer apartat tractaré la figura de Maria, en les variants d'Immaculada Concepció, els episodis de la vida de Maria, a partir dels set goigs terrenals, i la Verge com intercessora i protectora dels fidels, Roser, Carme i Dolors, aspectes tots ells estimulats i promoguts a partir de la Contrareforma. El segon grup estarà relacionat amb la vida de Crist, de la que excel·leixen els temes de passió i els eucarístics, emfasitzats simbòlicament i al·legòrica. Els temes de goig i glòria són menys representats, o més concretament, s'inclouen en els retaules del Roser o de Maria, com la resurrecció o la presentació al temple i Jesús entre els doctors, respectivament. El tercer grup es dedicarà als sants. El repertori hagiogràfic és molt ampli i considerarem tres aspectes: els sants considerats catalans segons la tradició; els sants patrons dels indrets o de clients particulars; i en tercer lloc, els sants, vinculats més directament a la Contrareforma, incloent-hi en aquest últim les figures de l'àngel, amb les seves variants, les virtuts i els atlants, (23).
246
3.1. Temes marians
a) Immaculada L'advocació a la Immaculada Concepció és sovint representada en l'escultura barroca catalana. Es troba reflectida com a titular de l'obra o compartint patronatge amb el sant patró local. Establerta aquesta dicotomia podem citar els retaules dedicats a la Immaculada de les seus de Tarragona, Girona i Perpinyà, ubicats tots ells en capelles laterals; el retaule major de la Immaculada de la parroquial de Santa Maria d'Igualada; el major també, al convent de les clarises del monestir de Santa Clara de Girona i el retaule sota la invocació de la Immaculada de l'església de Betlem de Barcelona. Comparteix patronatge en el retaule de sant Pere de Prada, el de sant Feliu de Torelló, el de sant Marc, de la seu barcelonina, i en els retaules dedicats a sant Martí en les parròquies de Sant Martí de Cassà de la Selva i Sant Martí de Palafrugell. En aquests casos, la imatge quasi exempta acostuma a estar situada en el carrer central, en el cos superior, damunt del sant titular, quedant així reflectida clarament la doble advocació, al sant local, d'una banda, amb caràcter tradicional, i la devoció impulsada ara novament per la Contrareforma, tant per les ordes, ja siguin franciscans, terceres ordes-o jesuïtes, com pels laics i seculars en les parròquies, o també els canonges en les seus capitulars. Fet que es pot observar per la comitentça dels retaules en demanda d'aquesta advocació. La manifestació iconogràfica de la Immaculada és el resultat, com d'altres temes representats en el XVII, de la tradició del passat més l'esperit dels nous temps, la
247
relació dels quals dóna un caràcter totalment diferent a l'acostumat fins aleshores. Així, Maria adquireix ara un ímpetu extraordinari de defensa dels catòlics, en primer lloc, perquè es converteix en punt d'atac dels protestants; segonament els teòlegs catòlics exposen les seves teories sobre el problema de la Immaculada Concepció de Maria, i en tercer lloc, es multipliquen els llibres dedicats a la Verge, devocionals, poemes, himnes, sermons, llibrets del rosari per a la població, etc. , així com les confréries immaeulistes (1). En el segle XVI es va consolidar el concepte de la participació de la Verge en el pecat original, tractat en les sessions del concili tridentí, tot declarant que no afectava la benaurada Verge (2). Els teòlegs van establir les seves teories al respecte i es remuntaren a les idees de sant Ambròs (3), qui ja parlava de la predestinació especial de la Verge per a ésser Mare de Déu (1°, 22, 16); d'ella ja en parlaven els profetes i està figurada moltes vegades en personatges i esdeveniments de l'Antic Testament, com per exemple en la profecia d'Isaies 7, 14 (1,2,15). Sant Ambròs és el primer dels autors llatins que dóna el títol de Mare de Déu a Maria, i ja en el Concili d'Efeso va defensar el rol de la divina maternitat de la Verge i la seva perpètua virginitat. Es per això que se'l considera el pare de la mariologia llatina. Els Pares de l'Església, Agustí, Jeroni i d'altres, també manifesten en els seus escrits la idea de creure fermament en la Immaculada Concepció, tot opinant que un decret particular de Déu l'havia exceptuat de la llei. Exemple perfecte d'una nova Eva que va sortir de les mans de Déu i va entrar en el món sense el pes del pecat (4). Així, va resorgir aquest concepte d'Immaculada Concepció, tant de temps apagat per l'Església. Ara, per defensar les seves idees, els catòlics en sentir-se atacats pels protestants i
248
observar la força que aquests anaven adquirint, van decidir recuperar el tema en qüestió i defensar-lo aferrissadament. De la mateixa manera, els teòlegs de l'època ratificaren aquest concepte; Francisco Suárez, basant-se en les teories de Scoto, opina que Maria ja va ésser predestinada com a Mare de Déu abans de que Aquest preveiés el pecat original i recalca, contra Lutero, el seu noble llinatge (5); Bossuet, per la seva banda, vol establir una doctrina seriosa i cristiana, oposant-se radicalment a les aparicions místiques de Maria d'Agreda, i recolzant la seva teoria en el paral·lelisme tradicional Eva-Maria, sobre el que construeix la participació de Maria en la redempció dels creients; diu: "Ella tuvo la misma parte en nuestra redención que Eva en nuestra caida". Segons ell, la participació de Maria en la salvació es basa en dos fets bíblics, l'encarnació i la presència de Maria sota la creu (6). Una vagada assolit el pensament d'Immaculada Concepció, que no va constituir-se en dogma fins al segle XIX, va sorgir el problema de com representar la Verge amb les seves perfeccions, com expressar la idea de que ella ja existia en la ment de Déu, sense pecat, abans de la creació del món. Els artistes intentaren resoldre el problema basant-se en la descripció de sant Joan de la dona de 1'Apocalipsi, descripció que trobem reflectida en molts llibrets de l'època, i envoltant-la de símbols, començant a tal fi, en el segle XVI, a representar la Verge entre els símbols de les lletanies, considerant-la com la núvia del càntic dels càntics (7). Aquest concepte va anar evolucionant en la seva representació, doncs en el segle XVIII tenim exemples de símbols de lletanies de la Verge representats individualment, és a dir, la Verge i l'emblema corresponent. Aquestes representacions van molt lligades a les proses 249
litúrgiques, com podem observar per exemple, en el llibre de Francisco Xavier Dornn (8), qui explica cadascun dels símbols atribuïts a la Verge, tot ajudant-se d'una representació gràfica per a il·lustrar millor al devot. Aquests llibrets, de format molt manejable que avui qualificariem de butxaca, s'expandiren per tota l'Europa catòlica. De l'obra de F.X.Dornn hi ha a Barcelona vàries edicions, com també hi ha diverses edicions del llibre de Teófilo Raymundo sobre la Verge, en el que li atribueix els principals títols i noms utilitzats pels pares, els teòlegs medievals i la litúrgia, i denfensa l'aplicació a Maria de noms que pertanyen pròpiament a Crist, com el de causa de la nostra salut, esperança nostra, etc., explicant que la Verge és tot això únicament en dependència de Crist (9). Altres textos de l'època són: el d'en Andrés Jirón Caffoci, folleto de caire devocional en el que l'estil literari és en to de pregària, i per tant, concret i senzill, exposant tots els misteris del rosari i afegint-hi una oratio final en la que demana a la Verge i als sants que intercedeixin pels pecadors (10); el de Ferran Joan, llibre de la Verge Maria dedicat a la Confraria de la Puríssima Concepció, establint una relació entre Maria i l'Església, i cercant en l'Antic Testament les perfeccions i atributs que es concedeixen a la Verge (11). En gairebé tots els llibres consultats dels segles XVII i XVIII trobem, de forma insistent, el paral·lelisme entre l'Antic i el Nou Testament. Cada atribut, idea, símbol, que s'atorga a la Verge és cercat, com a font d'inspiració, en l'Antic Testament. Aquesta idea, manifestada tant curullament en la literatura, és reflectida constantment en les obres d'art (12). Les representacions de la Immaculada en les obres citades manifesten analogies i divergències en els atributs 250
que la signifiquen. Hem de precisar que la figura de la Immaculada del retaule de Tarragona és del segle XIX, però amb tot es poden establir relacions del elements que la caracteritzen amb les altres imatges. La corona de dotze estrelles que porten damunt del cap totes les imatges, llevat de la de Tarragona, és una reminiscència de la dona apocalíptica, que ja hem indicat té el seu origen en el segle XVI, i vol significar les dotze tribus d'Israel. La lluna invertida sota els peus es troba representada a Tarragona i Igualada, amb àngels que l'envolten; la lluna cap amunt la observem a Perpinyà i a Sant Feliu de Torelló. Element que segons P.Ayala és també de caràcter apocalíptic i que simboltza Joan Baptista; essent la positura més freqüent la de colocar-la amb els corns mirant amunt i no pas avall (13). A Girona, la Verge adquireix una sensació aèria; posa els peus damunt la lluna invertida, que, al seu torn, es recolza damunt el globus terraqui. Aquesta Immaculada es diferencia de les altres per aquest aspecte aeri que l'artista Pau Costa li confereix; els braços ben oberts, el cap i la mirada dirigida cap amunt, on es troba la representació de l'Esperit Sant, l'apropen a la tipologia iconogràfica de l'Assumpció de Maria. Envoltada de núvols i àngels, el conjunt adquireix una forma el·líptica, esquema formal molt semblant a les Immaculades pictòriques. Acompanyada dels símbols de les lletanies, sostinguts per àngels, recorda encara les composicions de la Verge tota pulcra que tenen el seu origen en el segle XVI (vid nota 7 ) . S'observa amb claretat el Speculum Justitiae, mirall immaculat en el que resplandeix la justícia divina, i la Janua coeli , Maria, mare del salvador, és intercessora de la nostra salvació. Al retaule de Perpinyà trobem els mateixos símbols de les lletanies, però no al voltant de la Verge, sinó
251
sostinguts per àngels guardians, en el segons cos, tot emmarcant els temes dels carrers laterals, el naixement i la visitació. Els àngels que flanquegen aquest tema han perdut l'atribut. A Girona, en baix relleu, al fons d'aquest marc comositiu on s'hi troba la Immaculada, darrera dels dos àngels guardians, hi ha representats els símbols de turris ebúrnea i Mater Castissima (14). En el mateix pla baix de la composició, però al centre, hi ha la representació d'una ciutat envoltada de muralla amb torres que pot recorda la Jerusalem celeste, que es caracteritza per les dotze portes i torres (15). És aquest retaule de Girona el més complex iconogràficament, doncs als altres, el d'Igualada i el de Perpinyà, la Verge té una aire de moviment donat pel ropatge i els atributs abans referenciats, però no adquireix la voluptuositat, moviment i significació del de Girona. Es distingeixen les manifestacions de les Immaculades de Perpinyà, de Palafrugell i de Cassà, per la tipologia de trepitjar el drac apocalíptic, o un monstre, situat sota els seus peus. El drac de Palafrugell que és el que s'observa amb més claredat, doncs la il·lustració de que disposem del retaule de Cassà és molt borrosa i no s'aprecia degudament, és força gran, aixeca el coll amb la mirada cap amunt i la boca oberta, i la Verge el trepitja apaciblement. A Cassà sembla un element més proper al de Perpinyà, que és un monstre allargat amb cap d'humanoïde (16). Els retaules dedicats a la Immaculada com devoció principal van acompanyats d'altres figures i temes relacionades amb el llinatge de Maria o també amb representacions de sants patrons del lloc, o en una altra variant, d'altres sants prou significatius pel missatge que es vol donar amb el conjunt de l'obra. Així, a la capella de la Immaculada de Tarragona trobem, 252
en els carrers laterals del cos central, les representacions de sant Joaquim i santa Anna, duent a la Verge nena a la mà, i a la predel.la, en el cos central, el tema del neixement de Maria. L'àtic queda coronat per les virtuts de la fortalesa i la prudència, als cossos laterals, en el grup central, la representació de la fe, al cim de tot 1'esperança i la caritat en els angles. Al cos immediat, en ordre descendent, s'hi troben àngels sostenint l'escut amb el nom de Maria, mentre que d'altres cavalquen en àligues i fan sonar les trompetes. A la parròquia de Santa Maria d'Igualada trobem també les representacions de sant Joaquim i santa Anna, en el mateix ordre que en l'exemple anterior, només que aqui Joaquim porta un bastó i a Tarragona tenia un llibre obert a les mans; santa Anna està sola, amb un llibre tancat en una mà, element que indica que instruía i alliçonava a Maria en la lectura d'aquest llibre, que evidentment és el de les "Sagrades escriptures". A la predel.la, just sota la representació de sant Joaquim, s'hi manifesta la presentació de Maria al temple, i a l'altra banda, els desposoris de Maria i Josep, temes que trobarem freqüentment en els retaules majors dedicats a Maria, com per exemple el de Sant Llorenç de Morunys. Angels músics coronen l'àtic de tot el retaule. La figura de Déu Pare, a 1'entaulament que serveix de base a la fornícula de l'àtic, arrodoneix i complementa aquesta temàtica mariana, que es perllonga en els murs de l'església, a continuació dels carrers laterals, on s'hi troben els temes' de l'adoració dels pastors i l'adoració dels reis. Encimbellant els marcs hi ha la representació a cada banda de l'escut d'Igualada, escut cuartejat en creu, flanquejat per dos àngels a cada costat (17). A la Immaculada de Perpinyà les representacions de sant Joaquim i santa Anna són paral·leles a les d'Igualada;
253
aquesta obra però és la que conté més temàtica i elements decoratius, que donen al conjunt un caràcter exhuberant. A la predel.la s'hi troben, al centre, l'Anunciació, i als carrers laterals, a sota de sant Joaquim la fugida a Egipte, i sota de santa Anna, l'adoració dels reis. Al segon cos, la Visitació i l'adoració dels pastors. Les imatges de mig cos sobresurtint del marc arquitectònic, als carrers laterals, dels quatre evangelistes, dos per banda, són el punt d'unió entre el primer i segon cos, que es pot interpretar com el pas, mitjançant els seus escrits, de l'antiga a la nova llei. L'àtic queda centrat pel tema de la coronació de Maria per Déu Pare i el fill ressuscitat, i la presència del colom de l'Esperit Sant, centrant la composició, remarca el concepte de Santíssima Trinitat. Als carrers laterals d'aquest cos, les manifestacions dels busts de sant Josep, amb el nen, i de sant Joan Baptista, emmarcats per un semicercle amb garlandes i putti coronen l'àtic. L'anagrama de Maria és present sota el tema de la coronació. A Girona, el retaule de la Immaculada l'hem descrit al parlar de la seu capitular en el capítol segon. Només recordar que no hi ha temes referents a la vida de Maria, i en canvi, s'hi troben figuracions de sants relacionades amb la història de la ciutat, com Fèlix l'Africà, dintre del grup de sants de tradició local, o el sant patró del client, sant Cristòfol, a la part superior del retaule. Cristòfol també és el titular d'algunes parroquials de la diòcesi, com la de Llambilles i la de les Planes, indrets rurals que van dedicar obres a aquest sant patró, i que inclouríem dintre del grup que hem anomenat sants patrons d'indrets o clients particulars; caracteritzat per portar el nen Jesús a l'espatlla i una bara florida, i amb la tipologia barbut (18). La representació de sant Francesc Xavier, moribund a la cova, en aquest retaule és única i es pot pensar, d'una
254
banda, en l'esperit missioner desenvolupat per la Contrareforma, doncs va ésser missioner a l'índia, i de l'altra, com a membre de l'orde dels jesuïtes grans defensors del dogma de la Immaculada, que van expandir arreu del món mitjançant els seus missioners. Per tant amb aquesta figura s'afegeix un altre grup hagiogràfic que hem anomenat sants relacionats amb la Contrareforma (19). La imatge, per a mi dubtosa, de sant Ramón de Penyafort, dominic, formaria part d'aquest grup (20). Per tant crec que es pot considerar aquesta obra de Girona la més complexa iconogràficament, englobant conceptes ideològics que s'endinsen plenament en la mentalitat contrareformista (21). Queden encara dos aspectes a tractar sobre la Immaculada; l'un és l'assimilació política del dogma, i l'altre, el culte litúrgic. De l'assimilació política podem exposar dos exemples prou clars, l'un és el complex programa immaculista patrocinat per la cort dels Habsburgo a Madrid (22), i l'altre, referent a Catalunya i en temps de la guerra de Successió, és que es troben uns "goigs de la Purissima Concepció" de Maria Santíssima que expliciten el caràcter polític que se'n fa de la temàtica, doncs va ésser l'Arxiduc Carles d'Austria qui manà erigir una columna a la Purissima en el Born de Barcelona, i la proclamà patrona dels seus estats, i en honor seu se li van dedicar els goigs per encomanar-li protecció en l'empresa militar (23). Del culte litúrgic hi ha manifestacions prou clares de la celebració de la festivitat de la Immaculada Concepció, acompanyada de processons, que adquireix a finals del XVII tanta rellevància com la festa de Corpus (24). Es amb la publicació de "In excelsa" (1696) que Innocenci XII manava de celebrar la festa de la Immaculada amb ritu doble de segona classe i amb octava en l'Església universal (25). Una altra manifestació d'aquest culte a la Immaculada la 255
formen les novenes, que junt amb les vides de sants, invencions i obres de devoció, conformen tot un conjunt d'obres de caràcter molt divers però que tenen en comú l'accent piadós, força ingenu i a l'abast de la població local. Citem, a partir de la informació donada per Antoni Comas, l'obra manuscrita de Miquel Caimaris (1689-1756), "Novenari de la Puríssima Concepció de Maria", i "Devota novena al sant naixement de Nostra Soberana Senyora, Verge Puríssima i Mare Immaculada, per la seva iglesia de Lloseta", també manuscrita, (26). De la casa de l'Ardiaca hem parat esment en la novena impressa "Novena de la Puríssima Immaculada Concepció, sacada principalmente de las obras de Luis de la Puente" (27). Luis de la Puente (15541624) fou un jesuïta, alumne de santa Teresa, segons E.Vilanova, i escriptor de l'escola vallisoletana molt influent. És conegut per conrreuar amb èxit varis gèneres espirituals, i les seves "Meditaciones", de caràcter devocional, són les més famoses (28).
b) Vida de Maria Els retaules majors dedicats a Maria tenen, en la major part, per figura titular l'advocació a l'Assumpció de Maria, o l'Assumpta; representació que molt sovint és semblant a la tipologia de la Immaculada, en tant quant els atributs de la corona de dotze estrelles, envoltada d'àngel's i els núvols als peus, tot enlairant-se, fan que devagades es confongui el tema (29), i per tant el significat del mateix, doncs un, episodi és el que correspon a Maria que és concebuda sense pecat, i l'altre és l'últim episodi terrenal de la vida de Maria. Un tema correspon encara a l'Antic Testament, on ja es preconitza un rol històric de Maria en la nova llei, i en l'altre es dona a Maria no solament el protagonisme 256
terrenal, com a mare de Crist, sinó també celestial, com a mare de la humanitat, com a mediadora entre els homes i la divinitat, com a protectora i alhora com a únic personatge proper
a
la
Santíssima
Trinitat.
Totes
aquestes
característiques atribuides a Maria es troben recollides no solament
en
els
textos
que
exposen
els
episodis
més
rellevants de la seva vida, sinó també en els goigs. Citem els retaules del Santuari de la Misericòrdia de Reus,
de
la
d'Alcover,
Mare
el
de Déu
major
de
de
la
Nostra
Gleva,
el
Senyora
retaule
dels
major
Angels
de
Cotlliure, el de la Mare de Déu dels Angels de Casserres, el major de Santa Maria d'Arenys de Mar, el retaule major Maria de Sant Llorenç Santa
Maria
de
de Morunys, el de la parroquial
Conesa,
el
retaule
i
cambril
de
a de
Nostra
Senyora de Font-Romeu, i els majors d'Alforja, Montblanc i Vilanova de Prades. També inclourem dintre d'aquest conjunt d'obres
dedicades
l'Ascensió
a
la
i Coronació
vida
de
Maria
del Conflent, el
retaule de
catedral
de
retaule
l'Esperança
plafons
de Maria de l'església
d'Espirà
Girona,
els
i el
de la parroquial
parroquial
l'Anunciació
major
de Santa
de
de
la
Maria de
de
la
Verge
de
Cadaqués
(30). Bernat de Claraval és un gran poeta de Maria; en la seva obra de les dotze prerrogatives en distingeix tres tipus: I) les que procedeixen del cel, anomenades celestials, quatre,
a)
la
generació
de
Maria,
b)
la
que són
salutació
de
l'àngel, c) la vinguda de l'Esperit Sant sobre Maria, i d) la concepció del fill de Déu; II) altres adornen el seu cos, per tant són corporals i com les primeres demanen admiració i
veneració,
en
distingeix
també
virginitat, b) la maternitat
quatre,
a)
la
primera
virginal, c) estar en cinta
sense fatiga, i d) donar a llum sense dolor; I I I ) , les que realcen el seu cos, i que per tant demanen imitació, a) la 257
bonança pudorosa, b) la humiltat devota, c) la fe magnànima, i d ) el martiri del cor (31). Queda palés amb aquesta exposició l'èmfasi que es dóna a Maria en la literatura i que aquesta importancia oferida en diferents gèneres literaris, com veurem a continuació amb els goigs, trascendeix en les manifestacions artístiques. La plàstica reflecteix aquesta devoció i aquest fervor a Maria, tenint un moment esplendorós en el segle XIV a nivell europeu (32). Una obra de Miquel Pérez de finals del XIV intitulada "Vida de la Verge Maria" va ésser reeditada el 1732 amb un títol més barroc, fet que indica com la temàtica mariana emergeix esplendorosament en el XVII i continua vigent en el segle XVIII, pel que respecte a Catalunya (33). Doncs els paràmetres referencials per a Catalunya i zones que l'envolten, amb una mateixa tradició cultural, no són els mateixos, i per tant no son vàlids per a altres zones geogràfiques de l'àrea catòlica. Pel que les generalitzacions usualment utilitzades solen ésser perillosament no ajustables a l'evolució locaj., encara que ens trobem amb uns elements o successos coincidents, que els podem anomenar estàndars, ja que provenen del que anomenem influència, que tant pot-ser artística com literaria. D'influència literaria seran les obres de Pedro Canisio, Fray Esteban Méndez i Alonso Ezquerra, per citar-ne alguns exemples (34). *
Els goigs, que tenen el seu origen en l'època medieval en la literatura provençal, provenien de gèneres profans (35). Trobem algunes manifestacions religioses a principis del segle XIV, però és en el "Llibre vermell de Montserrat" on trobem el primer goig de tipus religiós que conté goigs de Nostra Dona, intitulats "Ballada dels goigs de Nostra Dona en vulgar catalan"; composició que té un gran interès perquè commemora els set gois de la Verge Maria dits 258
terrenals, que són: l'Anunciació, el Naixement de Crist, l'Adoració dels Reis, la Resurrecció, l'Ascensió, la Vinguda de l'Esperit Sant i l'Assumpció (35 bis). En deriven, al segle XV, "els set goigs de la Mare de Déu del Roser molts devots o de tot l'any i les cobles del Psaltiri o Roser de la intemerada Verge Maria per contemplar XV misteris de la sua sagrada vida dient lo Psaltiri o Roser" (36), que van molt lligats a la difusió de la devoció del rosari, i a la creixent fundació de confraries, que proliferaven en les parròquies catalanes dels segles XVI i XVII, com ja hem pogut demostrar anteriorment. Aquests cants anomenats goigs, d'origen litúrgic i marià en un principi, anaren ampliant el camp devocional als sants i a Crist, i sempre sota una advocació concreta, per passar a ésser una devoció del poble amb característiques pròpies (37). El pas següent als "gois del Roser" on s'exposen els quinze misteris de la vida de Maria, és el format pels anomenats "goigs celestials", on s'especifiquen les qualitats marianes o mercès divines de la Mare de Déu; són menys precisos que els episodis concrets de la vida terrenal. Així, en el manuscrit 854 de la Biblioteca de Catalunya es presenten a continuació dels ja esmentats "Goygs de la Verge Maria del Roser", i sobresurt Maria com: 1) la més honrada criatura del cel; 2) per la identitat de la seva voluntat amb la de Déu; 3) com la llum i claretat supremes; 4) com a capitana celestial del regne de Déu; 5) per la llibertat de Déu envers els servents de la seva mare; 6) per la seva proximitat a la Santíssima Trinitat; i 7) per la certesa de l'eternitat dels seus goigs; atributs i qualitats que també es reflecteixen en textos en prosa, citats anteriorment, i que denota una vegada més la voluntat persistent del culte i devoció a Maria (38); segons Pons, aquestes distincions celestials que enumeren els atributs
259
concilien "aisément le lyrisme et la théologie" (39). La pervivència dels goigs fins a l'actualitat es deu a dues raons fonamentals. D'una banda, per la seva praxis que consisteix en el cant que practiquen tots els creients en els actes religiosos, i per l'altra, la seva estampa, que va consolidar-se en un format específic a mitjans del segle XVII, tenint des de llavors un mateix model d'impressió, essent la seva identificació inconfusible (40). La seva composició més freqüent és de versos heptasil.làbics amb un respost o tornada inicial de quatre versos, un nombre variable de cobles, set o vuit, i de sis o vuit versos amb retronxa, això és, que reprenen els dos darrers versos de la tornada inicial; aquest model és el més exemplificat del segle XVIII a Catalunya (41). Estructura compositiva i formal que tot sovint perdura durant tot el segle XVIII, el XIX, i arribarà sense alteracions al segle XX, fins i tot mantenint el contingut. Exemples ja estudiats, i que pertanyen al segle XX, són els goigs de Nostra Senyora dels Colls, els de la Pietat, i els de Lord (42). Així doncs, és a partir d'aquests gèneres literaris, que els especialistes en llengua i literatura anomenen populars, que els historiadors de l'art podem descriure visualment les imatges i interpretar el seu significat, sovint no tan evident com s'intenta demostrar. Aquests goigs així com els textos sobre la vida de Maria permeten realitzar un estudi iconogràfic contextualitzat. El retaule de l'Anunciació de la seu de Girona, del que ja hem parat esment en el capítol 2 quan parlàvem de les seus capitulars, es pot relacionar, per la disposició temàtica, amb el gènere literari de les nadales, i correspondria al grup c, Anunciació i adoració dels pastors, i crec que també es pot incloure en el grup b, que és el del 260
naixement (43). La forma en que està representada l'Anunciació de Girona, que recordem per altre banda correspon al primer goig terrenal de Maria, recorda la tipologia iconogràfica de pervivència medieval, ja que l'arcàngel Gabriel irrumpeix a la cambra de Maria majestuós, envoltat de núvols i amb un bastó de missatger (44). La Verge, sentada en actitud de recolliment, amb el cap inclinat i la mirada baixa, té el llibre obert damunt d'una tarima, i al mig un jerro amb lliris florits blancs, símbol de la triple virginitat de Maria (45); es completa l'escena en la part superior de la composició per una nuvolada amb la jerarquia angelical que sostenen el bust de Déu Pare, de tipologia miquelangelesca del judici final, amb la bola del món en una mà i el senyal de tot poderós en 1'altra, que ja es reflecteix en la iconografia medieval (46); l'anagrama de Maria encimbellat per una corona i dos putti que el flanquegen a 1'entaulement d'aquest cos primer i principal del retaule tancant el tema (47). En el tema de la predel.la, l'adoració dels pastors, s'observa en el marge esquerra de la composició amb un marc arquitectònic de fons, un àngel, que contempla i es dirigeix vers el naixement, crec doncs, que aquesta figura referma més la hipòtesi d'associar l'Anunciata amb l'adoració dels pastors. Aquest tema està composat dintre de 1'inventiva apòcrifa que caracteritza les obres del segle XVII en l'àmbit europeu (48), i que arriba fins i tot al XVIII en l'àmbit català, plena de detalls i rica en personatges, amb molta lluminositat. S'hi troben el bou i la mula, sant Josep en el mateix pla de composició que Maria, el nen envolcallat amb tela i damunt d'una cistella; els pastors que van arribant des del marge dret de la composició i porten presents, en un pla obert, etc. Tota l'escena està emmarcada en una garlanda decorativa, en forma de petxina, flanquejada
261
per dos putti que li donen un caràcter totalment pessebrístic; sembla una posta en escena teatral. Una al·lusió pintoresca a les bèsties de l'establia és la maledicció de la mula, que diu així: el pobre bou / bé 1'escalfava / i amb alè / 1'en retornava / la mula no, /Ja malcriada / del bresolet /menjava palla, (49). Al·lusió que es reflecteix en aquest tema de Girona, encara que aqui s'han canviat els papers, doncs és la mula i no el bou qui dóna alè al bresolet. El retaule queda coronat amb les virtut teologals, la Caritat al centre, la Fe a la banda esquerra, i l'Esperança a la dreta. El tema de l'Anunciació el trobem també a d'altres retaules, com el de les carmelites de Vic, dedicat a santa Teresa, ubicat en el manifestador i realitzat pictòricament. En la mateixa tècnica i espai que ocupa en el retaule de Vic, el trobem al retaule major d'Arenys de Mar, sota l'advocació de l'Assumpta. En ambdues obres el món real desapareix per deixar pas al món celestial, reflectit mitjançant llums i ombres, núvols i àngels, i la presència del colom de l'Esperit Sant envaint l'espai central amb rajos lluminosos. El tema esculpit es troba representat en la predel.la del carrer lateral del retaule de sant Pacià, de la catedral de Barcelona, juntament amb l'adoració dels pastors, a 1'altre carrer lateral del mateix cos. Evidentment es reflecteixen els dos temes dedicats al Roser, que pertanyen als 1er i 3er misterirs de goig de Maria. No sempre l'Anunciació s'ubica en el mateix lloc doncs al Roser de Sitges es distingeix per estar compartida en els carrers laterals de l'àtic del retaule. En el retaule d'Alcover s'observa, en el primer cos en els carrers laterals, el tema de l'Anunciació i el de l'adoració dels pastors que, des de la Contrareforma, inclou el naixement. A Cadaqués es 262
reflecteixen els dos temes, Anunciació i adoració dels pastors, en els carrers laterals del segon cos; l'esquema formal compositiu segueix d'aprop el del retaule de l'Anunciació de Girona, element que pot ajudar a reafirmar l'autoria d'ambdues obres per un mateix artífex, Pau Costa de Vic. A Casserres s'observa, al carrer de la banda esquerra, sempre des del punt de vista de l'espectador, en la predel.la, el tema de l'Anunciació, i en el primer cos el naixement i l'adoració dels pastors. Finalment, també es representen aquests temes a la Gleva, amb la mateixa disposició de cossos i carrers, és a dir, l'Anunciació a la predel.la, i en el primer cos del carrer de l'esquerra, l'adoració dels pastors. El tema de l'Anunciació adquireix un nou sentit, alhora que un nou concepte, en l'art de la Contrareforma doncs com indiquen Mâle i Réau {vid nota 47), tot citant a Molanus de Lovaina teòleg del Concili de Trento, s'associa l'Anunciació a l'Encarnació. El tema queda enllaçat en els comentaris al rosari de Nostra Senyora amb el primer misteri de goig titulat "Encarnació del Verb diví en les entranyes de Nostra Senyora". Ivan Lopez reflecteix, en el seu comentari a aquest misteri, escrits dels Pares de l'Església, com sant Jeroni, sant Basili i àdhuc de sant Joan evangelista, sobre la difícil interpretació d'aquest misteri. Tots aquests autors, per donar-li un sentit, cerquen diversos paral·lelismes. Així per exemple, sant Basils el compara amb l'esbarzer que va veure Moisès; sant Jeroni, amb la visió que varen tenir Moisès, Aaron i els setanta ancians, a la muntanya del Déu d'Israel; i sant Joan explica que no hi ha enteniment humà que pugui comprendre totes les gràcies (50). Altres episodis de la vida de Maria que es manifesten en aquests retaules són el naixement de Maria i la presentació de la nena Verge al temple (51), temes que freqüentment 263
trobem relacionats. Podem citar amb aquesta vinculació els retaules d'Arenys de Mar, de Cadaqués i de Sant Llorenç de Morunys. En els dos primers, els temes situats en el primer cos de l'estructura del retaule, en els carrers laterals, i en l'ordre invers. La plasmació formal compositiva i fins i tot estilística és idèntica, d'una banda perquè les dues obres pertanyen al mateix escultor, Pau Costa de Vic, i de 1'altra perquè com ha posat en evidència Pons Guri, l'autor va utilitzar uns gravats de Cario Maratta (1625-1713) com a font d'inspiració pel tema del neixement, (52). Knipping comenta que el tema de la presentació al temple de la Verge nena és representat sovint pels escultors flamencs, probablement influenciats pels mestres de Venècia i Florència. Molanus no estava convençut de desaprovar aquesta representació, que es guardava en la ment pel seu caràcter legendari. Tampoc estava del tot convençut del valor simbòlic dels quinze esglaons que devia pujar Maria fins a l'entrada del temple, on era esperada pel Sumo Sacerdot Zacaries. Els mestres flamencs no van ésser gaire rigurosos amb el nombre d'esglaon doncs en l'exemple que cita Knipping només n'hi ha deu (53). A les obres d'Arenys i Cadaqués són també deu els esglaons que separen Maria de Zacaries, mentre que podem contar-ne quinze en la representació del tema en el retaule major de Sant Llorenç de Morunys, obra de Francesc Morató. Relació temàtica amb les obres que tenim a l'abast es pot establir entre l'Ascensió i la Coronació, temes que segons Mâle i Réau, en les obres ja citades, coincideixen en suggerir que presenten la persitència de l'època medieval (54). Knipping presenta una escena de Jerome Wierix on es manifesten l'Ascensió i Coronació plegades, obra de 1593, que va pintar per Jeroni Nadal en les "Evangelicae Historiae Imagines" (55). Jeroni Nadal encara acceptava la tradició
264
anterior segons la qual la Verge no havia pujat al cel davant la presència dels apòstols, però posteriorment va deduir que aquest passatge de caràcter triomfal en el que la Verge ascendeix damunt de núvols amb cos i ànima, es devia acceptar, (56). En els plafons d'Espirà del Conflent, que representen sota un mateix estil d'execució, i una composició de persistència medieval, s'observa en l'Ascensió la tomba oberta envoltada d'apòstols; alguns d'ells miren cap amunt on, en el pla superior de la composició, s'hi reflecteix Maria damunt la bola del món, envoltada d'àngels i amb una corona de dotze estrelles, fet que com subratlla Réau provoca certa confusió iconogràfica, com també s'ha indicat anteriorment. Indica tanmateix que si bé l'Assumpció significa la pujada de Maria cap al cel, la significació de la Immaculada és la baixada a la terra (57). La Coronació d'Espirà és dintre de la tipologia d'ésser coronada per la Santíssima Trinitat, tipologia que apareix a Espanya, França i Itàlia des de principis del segle XV, i que és predominant en tot l'art europeu des del segle XVII (58). Dintre d'aquest grup podem esmentar la coronació, al bell mig del cos superior, del retaule de Cadaqués; a la Gleva, en un carrer lateral, també en el cos superior just damunt del tema de l'Ascensió; a Casserres el tema de la coronació és representat en el cos superior, en un carrer lateral del retaule. Els textos de Ivan López i Juan Rebolledo, quan parlen de la coronació de Maria ho fan des de l'òptica del cinquè misteri de joia o glòria, i per tant, el tema és ultra representat en els retaules del Roser, com per exemple els d'Olot, Mataró i Sitges, on ocupa un lloc privilegiat dins el conjunt de l'obra. Aquests autors descriuen com Crist va coronar a Maria i com era aquesta corona. Per exemple, el primer dels autors diu: "Nuestra Señora tres dias depués de
265
su muerte fue subida en cuerpo y alma al cielo, donde se le dio assiento entre todos los choros de los Angeles, a la mano derecha de la humanidad de Iesu Christo su hijo: donde le dieron corona de Reyna del cielo". Juan Rebolledo va més enllà afirmant que la corona de la Verge és més gran que les corones de tots els sants, comparant-la amb la lluna i el sol, que són els estels que sobresurten per damunt dels altres, i considera és la causa per la qual "se pinta coronada, con corona y acompañada de Angeles, que le acompañan hasta el cielo, y también porque esta Señora es que estaba coronada de doze estrellas y porque es Reyna del mundo, del qual nasció el Rey del mundo, a la qual como Reyna obedecen todas las criaturas, y a la qual el Rey del cielo glorificó sobre todas ellas". Tant en una descripció com en 1'altra es remarca el fet substancial d'ésser reina del cel, doncs fins el moment abans de l'Ascensió se la considera reina de la terra. Anomenada ja reina del cel i situada a la dreta del Pare, la Verge posseeix atributs comparables als del seu fill, (59). Els goigs del cinquè misteri de joia es reflecteixen així: "Vostra vida acabada / la major goig sentís / com a Déu fos presentada / triunfant en Paradís: / y Senyora os volgué fer / del gran hort, que possehís, / collocantvos com devia, sots la ombra del Roser" (60). Als textos sobre el Rosari hi podem afegir els "Goigs de Nostra Senyora de Font Romeu" i els cants de missions dedicats a la Reina dels Angels. Recordem que el retaule major de Cotlliure i el major de Casserres estan dedicats a Nostra Dona dels Angels, o Mare de Déu dels Angels respectivament. L'altar de Font-Romeu és construit, segons recull Pons, sobre una font freda que té poders curatius, com ho indiquen els seus goigs: "Naix de esta Capella Sancta, / al baix de vostre altar / una font freda que 266
espanta, / formant un bany singular, / que es medicina probada, / sent suar tant com se deu" (61). D'entre els manuals de cants de missions del Principat del segle XVIII es troba el "Rosari de la Reina dels Angels" (62). Aquestes obres utilitzen el vers i l'estrofisme de les cançons populars i tradicionals catalanes com diu Antoni Comas, i d'una manera especial l'estructura dels goigs (63). També en el gènere de les novenes hi ha referències a la Verge dels Angels, com és l'escrita per Ramón Ponach de l'orde de Predicadors (64).
c) Verge, Protectora i Intercessora En aquest apartat tractarem de la Verge del Roser, de la Verge dels Dolors i de la Verge del Carme. La Verge del Roser en tant quant és objecte de devoció per les confraries del Rosari i per tant és protectora contra les adversitats dels membres de dites associacions. Amb la Verge dels Dolors, de la que també s'hi troben confraries a ella dedicades, es volen reflectir els episodis de dolor de la vida de Maria i recordar per tant el patiment i sofriment als seus devots mitjançant el seu exemple, com a Mare de Crist crucificat. El paper d'intercessora recau en principi sobre la Verge del Carme, que és la patrona de les ànimes del purgatori, rol que no correspon únicament a la figura de la Verge doncs en obres dedicades a la Purísslma Sang trobem imatges, tan esculpides com pintades, que referencien al patiment de les ànimes del purgat'ori. Advocació recolzada d'altra banda per les nombroses confraries i llibres de devoció a elles dedicades. Així doncs presentarem els retaules del Roser, que recullen els misteris de goig, glòria i dolor, els dels
267
Dolors, que se centren en la temàtica de la Pietat, i els fragments que resten del tema de les animes del purgatori. Als retaules ja esmentats del Roser de Sitges, Mataró i Olot, com obres més rellevants, hi afegirem els retaules de Riudoms, municipi del Baix Camp, obra de Lluís Bonifas besavi, del que hem pogut obtenir dos fragments, "l'adoració dels reis" i "l'adoració dels pastors" de 1'Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya (65); i el Roser de Pujol de Planés, ara a la parroquial de Montmajor, al Bergadà (66). Les obres del Roser del Rosselló constaten l'evolució i la relació temàtica, estructural, amb les del Principat. Tollón (67) referencia el Roser d'Osseja, i els Rosers d'Espirà i de Vincà, dels que hem pogut obtenir fotografies. De retaules dedicats a la Mare de Déu dels Dolors sota la tipologia de la Pietat, d'ascendència miquelangelesca, podem citar els ja esmentats de la Pietat al monestir de l'orde de sant Benet, a Sant Cugat del Vallès; la capella del monestir de Sant Joan de les Abadesses (de la que només disposo de diapositives); el retaule dels Dolors a la seu de Girona; i el retaule dels Dolors a la parroquial de Sant Bartomeu i Santa Tecla de Sitges. De retaules dedicats a les ànimes del purgatori no en podem citar gaires, només fer esment del retaule de les ànimes de la seu de Tortosa. Sí trobem però relleus d'aquest tema en obres d'advocació diversa; així tenim un fragment al retaule de la Verge del Carme d'Altafulla, i també als retaules de la Puríssima Sang de Manresa i de Girona. A Prada es troba un relleu de les ànimes del purgatori. Crec que el mostruari il·lustratiu d'aquestes obres juntament amb els textos devocionals al Roser, als Dolors i al Carme i ànimes del purgatori, ja esmentats en la major 268
part, ens permeten corroborar la imbricació de les fonts literàries amb la producció artística; plegades responen a una voluntat d'un période històric religiós que té molta trascendencia en la vida de la gent. Roser Si analitzem els retaules del Roser observarem que no hi ha una correlació evident entre la cronologia i l'evolució estructural dels mateixos. Així es palesa en el retaule del Roser d'Espirà, obra datada entre 1702-1725, on l'esquema compositiu és l'usual en les representacions del segle XVI en les que la Verge titular del retaule, amb el nen en braços, la majoria de les vegades, està ubicada en la fornícula central de l'obra, envoltada en petits plafons ovalts dels quinze misteris del Rosari, esquema que és similar al de Maria rodejada pels símbols de les lletanies lauretanes (68). Aquest esquema compositiu va anar canviant en el segle XVII, malgrat d'algunes pervivències, com la de l'exemple vist que pertany a principis del XVIII. A aquestes pervivències s'hi poden afegir també el retaule del Roser de Rivesaltes de J.J.Melair, del 1675 (69). L'obra d'Espirà presenta, si més no, un conjunt diferent al que és habitual en els retaules del Roser, doncs amb l'esquema enunciat normalment es conclou la composició, mentre que en aquest exemple concret als carrers laterals s'hi troben representats sant Sebastià i sant Roc; hi ha escenes a la predel.la d'aquests dos carrers d'altres temes de sants locals; i coronen l'àtic del retaule, a les bandes, dos busts, un de santa, possiblement santa Teresa, amb un llibre obert amb inscripcions clares com la de Misericòrdia, mentre que a 1'altra banda es podria tractar de la figura de sant Maurici, amb un estandart també amb una inscripció,
269
fevre, que correspondria segons Eugène Cortade a aquest sant, doncs és invocat contra les febres. Les escenes de la predel.la són identificades tanmateix per Cortade; hi està representada santa Apol.lònia, lligada a una columna mentre li arrenquen les dents davant la presència de l'emperador, i a 1'altra banda, el miracle de sant Antoni de Pàdua, qui guareix un infant mutil.lat (70), tema força representat en els retaules on es manifesta la presència d'aquest sant. El que és més interessant d'aquesta obra és la tipologia en la que la situa Cortade, tot valorant les múltiples funcions dels retaules, per interpretar millor el seu contingut artístic i espiritual; aquest autor distingeix tres tipologies: 1) la funcional, 2) la morfològica, i 3) la temàtica. El primer grup estaria format pels retaules majors parroquials o conventuals, també s'inclourien els laterals o secundaris, intervenint per tant principalment el concepte de l'espai. El segon grup estaria format a partir de criteris estilístics, en els que s'hi podria incloure els díptics o tríptics, els baldaquins referents als retaules de Crist i els plafons esculpits del Rosari. I el tercer grup temàtic inclouria les obres de devocions importants o certs dogmes, com els eucarístics, els marians, els temes de Passió, els altars del Rosari o els de les ànimes del purgatori (71). Grup en el que inclouríem el Roser d'Espirà i els altres temes anteriorment treballats. En aquest darrer grup Cortade hi situa els anomenats retables médicaux, on inclou el Roser d'Espirà, doncs com s'ha pogut constatar no només es reflecteix l'advocació a la Verge del Roser com a protectora dels confrares i confraresses del Rosari sinó també hi ha referència a altres sants protectors contra epidèmies o enfermetats, sant Sebastià protector de la peste, sant Roc protector de les nafres i sant Maurici protector de les febres.
270
M -ASSUMPTA.
ROIG
I
TORBENTO
ICONOGRAFIA DEL RETAULE A CATALUNYA ( 1 6 7 5 - 1 7 2 5 )
T e s i de d o c t o r a t d i r i g i d a p e l D o c t o r J o a q u í n YARZA LUACES
lU-u J_LV (Signatura del director)
Departament d'Art Facultat de Lletres Universitat Autònoma de Barcelona Any 1990.
Tanmateix s'evidencia en aquesta obra un tema central, principal, promogut per la Contrareforma, i la presència dels sants tradicionals que manifesten la persistència de la tradició local. Tradició que no vol desaparèixer davant la uniformització impulsada per la Contrareforma. En aquest exemple, com en d'altres que exposarem, mantenir la tradició no significa ésser immovilista ni retardatari, sinó que la tradició local és activa en aquest période i el que podria semblar retardatari és una clara manifestació de defensa front una cultura que vol convertir-se en el factor dominant (72). Els retaules del Roser de Sitges i de Mataró estan estructurats en cinc carrers laterals, el central més ampli que els laterals, i cinc cossos a nivell horitzontal organitzats en sòcol, predel.la, dos grans cossos centrals que ocupen la major part del conjunt retaulístic i l'àtic, amb plafó temàtic en l'eix mig de la composició. Tot i ésser les dues obres dedicades al Roser i estant acabades el 1684 la de Sitges, i el 1694 la de Mataró, presenten esquemes de planta diferents. El retaule de Sitges és de planta rectangular en organització lineal, en canvi el de Mataró és de planta poligonal, doncs presenta cossos entrant i d'altres sortints donant una plasticitat mòvil al conjunt molt dinàmica, i ocupant alhora plenament l'espai absidal de l'església. Movilitat que també és present en el retaule del Roser d'Olot, de 1708, de planta còncava amb cinc carrers laterals i quatre cossos: predel.la de dimensions considerables, dos cossos centrals i àtic. Plantes que relacionades amb els alçats incideixen en la distribució temàtica i d'elements complementaris de suport o fins i tot ornamentals. La distribució dels temes per tant no és uniforme, encara que la tipologia clàssica sigui la de presentar els 271
misteris de dolor a la predel.la, els de goig en el primer cos i els de glòria en el segon, en una lectura visual en sentit horitzontal, que també es pot oferir en sentit vertical ascendent, com la que s'ofereix en el retaule del Roser de Sant Jaume de Perpinyà, obra de Llàtzer Tramulles de 1703. És a dir, els misteris de goig es troben a la dreta de l'espectador i els de glòria a l'esquerra, mentre que a la predel.la s'hi representen els de dolor, composició paral·lela al Roser de Rivesaltes (73). El Roser de Sitges presenta la variant d'ubicar el tema de l'Anunciació, que ja hem establert que s'associa en el període contrareformista a l'Encarnació i per tant configura el primer misteri de goig, a l'àtic del retaule però de forma partida, és a dir, en els carrers extrems, en una banda s'hi troba Maria agenollada en un faristol, i en 1'altra, l'àngel agenollat damunt de núvols orientat vers Maria, utilitzant la perspectiva confrontada o de mirall. Ambdues figures són de reduides dimensions i estan emmarcades en un medalló figuartiu. Aquest mateix tema es troba a l'àtic del retaule del Roser de Vincà, però no partit sinó en un medalló on es reflecteix l'Anunciació seguint la tipologia de Girona, l'àngel irrumpeix a la cambra per la banda esquerra, el jerro de flors al centre de la composició, i Maria en el faristol en actitud d'humiltat. A l'altre carrer extrem de l'àtic del retaule de Vincà s'hi manifesta la Visitació, amb la presència de Maria-Elisabeth i Josep, amb atributs referents al viatge. A Sitges, continuant amb l'àtic, trobem al bell mig de la composició el tema de la Crucificció, representació que en el període que treballem i dintre d'aquesta temàtica va quedar desplaçat d'aquest espai tan prominent en el conjunt de l'obra, doncs ara es substitueix per la coronació de Maria, com es manifesta en els retaules de Mataró i Olot.
272
Coronació de Maria per la Santíssima Trinitat. Un exemple paral·lel de la Crucifixió a l'àtic com el de Sitges el trobem en el retaule del Roser de Riudoms, on també com allà, damunt d'aquest tema s'hi troba la figura de Déu Pare, amb la bola del món en una mà i en senyal de benedicció 1'altra. Ambdues coronen el retaule, donant-li més èmfasi vertical, sobresortint l'eix central per damunt dels laterals, i emfasitzant el caràcter diví d'aquest carrer central, més ample i més alt que la resta. En la predel.la de Sitges, a l'espai central, s'hi palesa el tema de l'adoreció dels reis, que d'una banda no és cap misteri sinó que és un goig terrenal, el tercer segons l'esquema enunciat dels goigs en l'apartat de la vida de Maria (74); i de 1'altra, no encaixa amb la resta de la temàtica que correspon als misteris de dolor, on concretament s'hi representa, fent una lectura d'esquerra a dreta, l'oració a l'hort, la flagel·lació, la coronació d'espines, i el camí del calavari. En el primer cos sobresurt la fornícula central on està representada la figura de ple volum de la Verge del Roser amb el nen als braços, imatge moderna, composició semblant a la que es troba a Mataró, encara que aqui la Verge estigui coronada per una corona de dotze estrelles, atribut que correspon a la Immaculada. El mateix espai que ocupa la Verge del Roser a Sitges i Mataró l'ocupa també als retaules d'Olot i de Vinçà, encara que en aquests la manifestació és més completa, doncs s'observa la Verge entregant el Rosari a sant Domènec i a santa Caterina (75), principals impulsors del rosari dins l'orde dels dominics. A sant Domènec el trobem representat d'altra banda en els àtics dels retaules de Sitges i de Mataró, vestit amb l'hàbit dominicà i amb una creu de doble travesser. A Mataró complementa l'àtic la representació de sant Ramón de Penyafort, sant dominicà 273
significatiu en les missions i de molta incidència a partir de la seva canonització el 1601 (76), per tant el considerem un sant contrareformista. Sant contrareformista és també sant Tomàs d'Aquino (77) present en múltiples obres d'advocació diversa; l'hem vist ja en el retaule de Santa Maria de Cadaqués i ara, és representat en el Roser d'Olot, en un medalló de l'àtic; i en el primer cos lateral de la banda esquerra, esculpit en ple volum com a Girona al Roser de Vinçà. En el Roser de Montmajor ocupa l'espai central de l'àtic. A Sitges l'èmfasi marià establert pels teòlegs es manifesta en la representació en medallons, en l'espai superior del primer cos, dels quatre doctors de l'Església llatina en l'ordre següent: Gregori, Jeroni, Agustí i Ambròs. Sant Ambròs, considerat el pare de la mariologia llatina, és citat abastament pels teòlegs contrareformistes com Francisco Suárez i Bossuet, que ratifiquen les teories d'aquell sobre l'atenció bàsica i fonamental de demostrar la perpètua virginitat de Maria (78). Els retaules de Mataró i Olot segueixen amb més fidelitat que el de Sitges la disposició temàtica dels quince misteris del rosari en la tipologia que hem indicat com a clàssica. Així s'observen a la predel.la de Mataró els misteris de goig en l'ordre: oració a l'hort, cami del Calvari, crucifixió al centre de la composició, coronació d'espines, i flagel·lació. A Olot es troben en el sòcol, que també fa de predel.la, en un ordre diferent; seguint la lectura esquerra-dreta es representa en primer lloc la flagel·lació, continua el camí de la creu, el Calvari o crucifixió al centre de la composició, la coronació d'espines, i l'oració a l'hort. En el primer cos de Mataró s'adopta la solució d'oferir 274
els cinc misteris de goig, i per tal de donar cabuda a tots cinc l'últim, Jesús entre els doctors, és situat en tamany més petit sota la fornícula de la Mare de Déu del Roser. L'ordre tampoc és lineal, doncs se representen de la següent manera: Anunciació, adoració dels pastors, Jesús entre els doctors al centre de la composició, i la presentació al temple que juntament amb la Visitació corresponen als carrers laterals de la banda dreta, sempre des del punt de vista de l'espectador. En el primer cos d'Olot se n'hi representen quatre dels cinc misteris de goig, doncs 1'últim com en l'exemple anterior es desplaça convenientment, degut a la fornícula de la Verge; ara és situat en el segon cos, en un carrer lateral extrem. Així l'ordre de lectura dels quatre restants és com a Mataró. En el segon cos d'ambdós retaules que es representen els misteris de glòria i només es presenta una variant, doncs mentre que a Mataró s'observa la dormició i trànsit de la Verge, a Olot aquest tema no es reflecteix. Així l'ordre de lectura usual és: Resurrecció", Pentecosta, Assumpció al centre del conjunt, trànsit de la Verge i Ascensió en el retaule de Mataró, Ascensió en el d'Olot, i Jesús entre els doctors. La Coronació de Maria és ubicada en el plafó central de l'àtic en totes dues obres (79), i a Mataró s'hi manifesten les tres virtuts teologals de clar significat dogmàtic, com s'observa en l'obra panegírica de José Dulac, que en el pròleg fa una analogia.de les virtuts, tan teologals com cardinals, amb el rol de Maria. La fe, la primera de les virtuts teologals, correspon a la primera festa de Maria, la Concepió Immaculada de Maria Nostra Senyora; l'esperança és la segona virtut i té analogia amb la festa de l'Espectació del part de Maria; la caritat la relaciona amb els dolors de Maria i recull, per presentar aquest pensament per analogia el que diu sant Bonaventura:
275
"ser la piedad y la paciencia, compañeras de la caridad" (80). Per acabar el tema del Roser, afegir el comentari del meu treball sobre la Visitació, o segon misteri de goig, que vaig realitzar per al VI Congrès d'Història de l'Art Espanyol (vegeu nota 73). En aquest estudi el propòssit principal, degut al tema proposat pel Congrès, va ésser presentar els elements indicatius de viatge manifestats en el tema de la Visitació. L'estructura del treball la vaig orientar en primer lloc en cercar el tema de la Visitació en obres de diferents advocacions, trobant-lo representat en l'advocació principal de retaules dedicats a sant Joan Baptista, a sant Josep, al Roser i en els retaules Majors dedicats a Maria. Observar en un segon pas, el lloc que ocupa el tema en el conjunt de l'obra, objecte de variació segons l'advocació. Així, mentre a Sant Joan Baptista de Perpinyà ocupa el carrer extrem esquerra del cos superior, als del Roser, com els enunciats, hem vist que està ubicat en el primer cos; dintre d'aquest pot variar el carrer, doncs per exemple a Sitges és al carrer extrem de la banda esquerra, mentre que a Mataró i a Olot està també en un carrer extrem, ara però de la banda dreta. La cronologia d'aquest treball és més àmplia que la objecte d'aquesta tesi, doncs per presentar un aspecte puntual era necessari ampliar el camp cronològic i veure l'evolució temàtica, si es donava el cas. La relació compositiva amb obres de tot l'àmbit espanyol i la influència de gravats o d'altres manifestacions del tema a nivell europeu va constituir el tercer pas, i un quart, vinculat amb tots els altres, va consistir en presentar textos marians de l'època que donessin llum sobre els elements del viatge.
276
La conclusió a que s'arriba després de consultar força obra devocional és que són els escrits apòcrifs els més rics en detalls i motius anecdòtics, els que presenten els episodis de la vida de Maria amb un llenguatge sencill, sense frases retòriques, però amb cites bíbliques de l'Antic Testament copiades d'uns autors en altres, i que fan de la llegenda exposada el motiu principal del text, essent alhora els que més incideixen en la plasmació artística. L'obra de sor Maria de Agreda és la que podem qualificar de més profussió de detalls. El "Flos Sanctorum" de Rivadeneyra, Barcelona edició de 1734 (1§ edició de 1623), va ésser decisiu pel rol que adquireix sant Josep en la Contrareforma, rol actiu que es deixa sentir en l'art. El paper assignat a sant Joan Baptista continua essent el mateix que en la edat mitja, ara però més emfasitzat, com es recull en la "Leyenda dorada" de Jacobo de la Vorágine, Madrid 1982. Un fragment de 1'obra de Jeroni Taix ens permet exposar la trascendencia del Roser en la vida de la societat catalana del segle XVII i primer quart del XVIII
De totas las donas Flor olorosa llavelina lliri blanch, del qual olor aconsola al pecador Suau Rosa i sens espina Verge i Mare Divina de Deu Tabernacle ver a ma llengua encamina que per a dir sia digna los Mysteris del Roser
Y puix sempre gallardones als que serviten mereixen y entre ells mes abonas devant Deu à las personas qual Rosari "te ofereixen los Mysteris jo diré de Goig, Dolor y Gloria y en ells contemplare y contemplantlos, lloaré vostre triunfo, y victoria
La descripció dels misteris en l'obra de Taix és molt 277
sencilla, curta i planera, sense referències a l'Antic Testament ni frases metafòriques, conformant una obra didàctica i precisa (81). L'apartat de "Conclusió de tot lo Roser" és en to de súplica; en ell comenta que aquest modus de dir el Rosari és aprovat per la Santa Església Catòlica Romana i també pel sant pare Alexandro VII, en el seu Breu Apostòlic que es troba a Roma en el volum cinquè dels Butllaris del 1664; "prohibí un nou Rosari Seràfich de nou Novenaris, y sa predicació de altre qualsevol manera junt ab la pintura, en la qual la Beatíssima Verge Maria dona lo Rosari al Pare Sant Francesc y Santa Clara, y lo Sagrat Concili de Trento, Sess.25, de la Veneració de las Imatges, prohibeix totes les noves inordinarias e insólitas pinturas, (y també) lo Pare Urbano VIII, en la Constitució 163 de 1642 (...) encarregat de la observancia à la conciencia dels Prelats de qualsevols Iglesias castigan Severissimament als inobedients, y transgressors com ditas Constitucions se conté" (82). Dolors La Verge del Dolors i la variació tipològica de la Mater Dolorosa és representada en la retaulística catalana en obres a ella dedicades com a advocació principal, en el format de la Pietat com a tema central de l'obra. Així s'observa el retaule de la Pietat del monestir de Sant Cugat del Vallès, la capella dels Dolors del monest'ir de Sant Joan de les Abadesses, el retaule dels Dolors de la seu de Girona, i el de la parròquia de Sitges (83). D'aquests exemples en podem treure una primera conclusió en el sentit de que en tots els espais cultuals especificats en el capítol 2 es troba la devoció als Dolors, és a dir, en la parròquia d'un municipi, en monestirs i en les seus. Tanmateix la clientela abasta membres de la societat local 278
de reconegut prestigi social, com l'abat Baltasar de Montaner qui encarrega el retaule de la Pietat de Sant Cugat; el propi monestir, en el cas de Sant Joan de les Abadesses; el canonge Cristóbal Pagès a la seu de Girona; i la congregació dels dolors, la Universitat de la vila i el rector del Vendrell i prevere de Sitges Joan Llopis, pel que fa al retaule de Sitges. En cadascuna d'aquestes obres hi trobem elements comuns, però també particularitats que corresponen a la ideosincràcia local, que no podem deixar de banda ni considerar-les menys importants. Com a Mater Dolorosa es palesa tanmateix en les obres dedicades a la Puríssima Sang, amb el significat del dolor com a Mare de Crist. Així, s'observa en els retaules de Vinçà, Cotlliure i Marquixanes, la Verge en un marge lateral, vestida de negre amb la representació d'un cor enfletjat damunt del pit que figuren els set dolors de Maria (84). El retaule de la Pietat del monestir de Sant Cugat del Vallès té com a tema central la Verge asseguda i al seu damunt, recolzat en els genolls, el seu fill mort; seqüència immediata al devallament de la creu, el tema pot englobar per tant els dos significats. En l'àtic del retaule, en el centre de la composició, trobem la representació de mig cos de sant Joan Baptista, abraçant l'anyell en una banda i subjectant a la mà un estàndard en 1'altra, format per una creu de doble travesser de la que penja una bandera. Crec que aquest emblema pot ésser una variant tipològica de la figuració dels flabells per 1'Agnus Dei amb que sovint es palesa la representació de sant Joan Baptista en l'època medieval, com així ho demostra Rosa Alcoy en un estudi sobre la pintura catalana del segle XIV (85). Aquest element que simbolitza la divinitat, doncs en els exemples dels segles XIV-XV a Catalunya, exposats per Rosa Alcoy, l'anyell està 279
representat en l'interior de l'estàndard en creu, el que significa que s'estableix una relació evident no solament amb el Crist curcificat, sinó també amb el Déu que triomfa sobre la mort, com l'anyell de resurrecció (86). Sabem també que en el món cristià occidental 1'Agnus té una significació eucarística i que aquest valor emblemàtic es dirigeix a la celebració i exaltació del misteri eucarístic en el sagrament de l'altar. D'això que la festa del Corpus Christi, com bé indica Rosa Alcoy, sorgeixi per afavorir la utilització de la figura de Crist com a víctima triomfant (87). La festa del Corpus va tenir els seus origens a Europa en el segle XI, tot i que no es va desenvolupar fins als segles XIII-XIV, segons Garcia Cárcel, i concretament a Barcelona les primeres referències que tenim daten de l'any 1320, en el que al mateix temps s'inauguren les processons que acompanyen a la festivitat. Però no és fins al segle XV quan obtenim descripcions amb tot detall, com exposa Agustí Duran i Sampere en la seva obra "La Fiesta de Corpus" que tracta del seu desenvolupament, (88). Sobre la representació del Baptista com a figura aïllada i referencial d'ésser el precursor de Jesús, el grup que aquest encepçala es tanca amb dotze àngels que canten el motiu principal del dia festiu: (89). Aquesta manera de representar sant Joan Baptista en el retaule de la Pietat de Sant Cugat pot ésser una variant de la forma processional en la que se li donava una personalitat especial amb l'atribut de 1'estàndard processional, flabell o ventall de Corpus, de caràcter litúrgic segons la tradició catalana, que té el seu origen segons Joan Amades en el en l'època medieval (90). Aquesta combinació de dolor i triomf eucarístic queda palesa molt emfàticament en el retaule de la Puríssima Sang 280
de Prada. A sota i davant de la representació d'un gran Sant Crist clavat a la creu s'hi ha esculpit un petit tabernacle, amb elements ornamentals molt rics que contrasten amb la sobrietat de la imatge del fons, amb la figura de Nostra Dama de la Vida (91) i els temes de l'adoració dels pastors i l'adoració dels reis, que en aquest cas poden representar la vinguda al món del salvador, per tant senyal de vida i victòria sobre la mort, i d'altra banda el reconeixement de tots els continents, Europa, Asia i Africa, en les personificacions dels reis mags del cristianisme (92). El retaule dels Dolors de la seu de Girona contempla l'exposició en el primer cos i centre visual del conjunt escultòric d'una àmplia i fonda fornícula en la que es troba el grup esculpit de la Mare de Déu dels Dolors amb el Crist jacent a la falda. La tipologia d'aquest grup és la mateixa que la de la Pietat i la que s'observa tanmateix en els altres retaules dedicats a la Verge dels Dolors. L'arc de la fornícula és trilobulat i té al damunt un entaulament i coberta; damunt del lòbul central es troba l'anagrama de l'Ave Maria coronat, representat damunt de dos registres amb motius florals ornamentals, que els dona esbeltesa. El cos de Crist és inert, recolzat en els genolls de Maria, però no en una positura tan extremada com la del Crist de la Pietat de Sant Cugat. Té el cap tombant i els braços caiguts, recolzats a la falda de Maria; les cames, doblegades, presentant una clara composició de contraposto. A Sant Cugat el cap de Crist està penjant, sobresortint del triangle compositiu que fa la figura de Maria, i el braç recolzat en el genoll penja fins arribar a la peanya estructural que els sustenta; doncs serveix per donar realçament vertical al grup escultòric, i així estar a l'alçada visual de l'espectador. Sistema ja utilitzat en el quattrocento italià, especialment en pintura, doncs es 281
jugava amb una perspectiva de doble enfoc, un punt de vista alt pel primer pla de la composició i un punt de vista baix pel segon pla. Andrea del Castagno i Mantega ho utilitzaven freqüentment en els temes de Passió (92 bis). La Verge de Girona està envoltada per una corona de reina amb nimbe radiant per les dotze estrelles, atribut que vol recordar el caràcter d'Immaculada, tema que es presenta constantment, com anem observant, en totes les personificacions de Maria i que referma la tesis dels teòlegs contrareformistes. A aquests elements comuns amb varicions d'estil i forma de representar la Pietat que com diu Mâle són de tipus miquelangelesques (vegeu nota 83) d'una banda, i el nou impuls que adquireix la devoció als Dolors en la segona meitat del XVII i durant tot el segle XVIII (93), de l'altra, s'hi han d'afegir en la major mesura possible les constants locals que donen significació pròpia a l'obra. Aquestes constants les hem de cercar en la tradició de la seu, en els comitents, en l'advocació i el lloc o espai que ocupen dintre del conjunt artístic de la catedral. Així podrem constestar en part a Michel Vovelle quan es planteja el fet de l'existència d'una cultura, dues o vàries. Cultura d'èlit o cultura popular? (vegeu nota 72, Vovelle). Doncs bé, la capella on el capítol decideix que es pot ubicar el nou retaule dels Dolors era d'antic dedicada a sant Vicenç màrtir i, com indica Marquès, segons la tradició de la catedral quan es canviava 1'.advocació d'una capella dedicant un altar a un sant diferent es deixava una imatge de l'antic sant titular en el cos superior del retaule (94). Aquest fet es dóna en els retaules de la seu; sant Andreu es troba en el cos superior del retaule de sant Narcís, sant Cristòfol en el de la Concepció, a més d'ésser el patró del comitent qui per aquest fet ja escollia ésser beneficiat d'aquella capella; el mateix succeeix en la
282
representació de sant Jaume en el retaule de l'Anunciació; el tema de l'Anunciació en el retaule dels sants lu i Honorat, amb imatges en tela de sant Ignasi perquè era el patró del comitent, I Tobies i l'àngel al retaule de sant Miquel, doncs el comitent era el canonge Miquel Català, inscripció que consta en el retaule. A més a més, el retaule dels Dolors de Girona inclou una representació de santa Eulàlia, verge màrtir i patrona de Barcelona, que s'inclouria en el grup que hem titulat de sants de tradició considerats catalans. I la representació de sant Vicenç de Paül (vegeu la nota 68 de l'apartat 2.2, capítol 2) la inclouriem dintre del grup dels sants contrareformistes, de caràcter per tant europeu i uniformitzador. De santa Eulàlia hi ha hagiografies a ella dedicades per autors de l'època, goigs, novenes, i fins i tot estàndards (95). Subratllem l'obra de Ramón Ponsich i Camps dedicada a la vida i miracles de santa Eulàlia (96). El grup escultòric de la pietat del retaule dels Dolors de Sitges és modern. El que m'interessa assenyalar, continuant el discurs de les cultures, és en primer lloc les escenes de la vida de sant Francesc de Paula, fundador dels mínims, i del que disposem d'unes "Ordenances i constitucions de l'obra i confraria", i la figura de ple volum del sant ubicada al cos superior del retaule, l'àtic. Representacions que obeeixen a la voluntat del prevere i rector del Vendrell, Joan Llopis, qui formava part del grup de comitents d'aquesta obra, prou ampli i significatiu, i que va pagar aquests relleus i imatge. Segonament el fet de participar conjuntament el rector de la vila, el municipi i la congregació dels dolors o confraria en la comanda de l'obra no és massa usual en els nombrosos exemples citats. Com podem observar en aquest exemple tots els membres de la societat local, tant civils com eclesiàstics, participen en 283
la contractació de l'obra. I si es manifesta algun interés o devoció especial per part d'un d'aquests membres, es reflecteix explícitament en l'obra (97). Textos al voltant de sant Francesc de Paula, a més de les "Ordenances i constitucions", tenim constància d'un sermó predicat pel pare jesuita P.Emmanuel Cabrera i un directori pels terciaris, ambdues obres referenciades en la "Història de la literatura catalana" d'Antoni Comas (98). En tercer lloc, les figures dels medallons a la predel.la del retaule estan vinculades a la temàtica restant del mateix. Representen sant Joan evangelista i sant Francesc d'Assis. Joan l'evangelista expositor dels temes de dolor i de la Passió de Crist, que es referencien en el primer cos del retaule, distribuits en dos registres per banda; es troba al cantó esquerra, des del punt de vista de l'espectador i de dalt a baix, Jesús entre els doctors i la presentació al temple; i en 1'altre costat, el camí del Calvari i la fugida a Egipte (99). D'aquests temes n'hi ha tres que pertanyen a la infància de Jesús, i el camí del calvari que ja forma part concretament de la Passió (100). Sant Francesc d'Assis el pare fundador dels franciscans es caracteritza per l'austeritat i la fermesa de viure l'evangeli. Porta en una mà la creu, a la que dirigeix la mirada, que junt amb el dels estigmes és un dels seus atributs més característics (101). I per últim remarcar els textos dedicats a la Verge dels Dolors, des de les Ordinacions de la confraria fins als goigs, tan utilitzats en el Principat com en el Rosselló; un oratori-sacre en honor a la traslació de la santa imatge a Barcelona; i una novena realitzada juntament amb el misteri de Cervera (102). Tota aquesta obra de tipus piados i autòcton dóna a l'advocació dels Dolors un caràcter universal, dintre sempre del món catòlic, i alhora local, 284
assenyalant la tradició de cada poble o ciutat els seus espais sagrats, parròquia monestir o seu, i que va acompanyada del constant canvi i moviment de la pròpia societat. Aspectes tant rellevants que no poden incloures dintre del terme popular, devoció popular, llibrets piatosos populars, etc. sinó que hem de preguntar-nos qui escriu aquests llibrets d'ordes, confraries o devocions?; no són la gent del poble, sinó els rectors en la majoria dels casos, qui tenen cultura i instrucció, i creuen necessari escriure obres que vagin dirigides ai poble, entenent per poble fins i tot la gent rústica i ignorant. Si a més a més aconsegueixen que la pràctica devocional, processons, festes, actes litúrgics, construcció de retaules, sigui usual en el major nombre de membres d'una societat, la finalitat principal impulsada des de Trento estarà aconseguida. Això però no implica que tot sigui popular. Animes
del
Purgatori
El rol de la Verge del Carme com a intercessora de les ànimes del purgatori és recollit en els textos que exposen les ordinacions de la confraria i els miracles obrats per aquesta Verge. Recordem el ja esmentat en el capítol segon al parlar de les confraries, segon apartat, obra de fra Joan Angel Serra. En aquesta obra es recull la "butlla sabbatina" de la que en fan menció molts pontífexs, com Alexendre V, Climent VII, Pius V, Gregori XII i Joan XXII. Aquest últim papa va publicar, corroborar i confirmar que totes les ànimes que estan en el purgatori "que auran entrat en dita Confraria, o, auran estat escrits en lo número dels Confrares, en honra de la Beneyta Verge Mare de Déu, lo dia de Dissabte después del trànsit, los ajudarà ab las suas intercessions continuas, pios sufragis y merits ab los ajuda y especial protecció" (103). Butlla que no va quedar 285
confirmada fins l'època de Climent X, el 8 de maig de 1673 (104). En l'obra plàstica tenim l'exemple del retaule de la Mare de Déu del Carme d'Altafulla, al Tarragonès, en la parròquia de sant Martí bisbe (105) on es reflecteix aquesta vinculació intercessora entre la Verge del*Carme, relleu de ple volum situat en una fornícula en el primer cos i central del retaule, i les ànimes del purgatori, tema representat en baix i mig relleu circundat per un medalló el·líptic just sota la fornícula de la Verge. En aquest relleu la Verge amb el nen damunt de núvols, en el pla supeior de l'angle dret, ajuden i treuen les ànimes del purgatori que estan immerses en les fiemes del foc, aspecte recollit en cançons religioses com la de "l'ànima condemnada" (106). Entre flames també es representen les Animes del Purgatori en els retaules de la Puríssima Sang de Manresa, de Girona i en el plafó de les ànimes que es troba a la parroquial de Prada, i, encara que nova, en la- tela del cos central del retaule de les ànimes del purgatori de la seu de Tortosa. De les ànimes del purgatori, tema treballat per Michel i Gaby Vovelle a la zona de la Provríèça (107), tenim molts textos de diferent gènere literari, novenes, cançons, saltiris, sermons (108), i fins i tot el text de Joseph Boneta referent als "crits de les ànimes deí purgatori" en el seu suplici, que és l'obra més propera a les manifestacions artístiques, doncs l'actitud, la positura, i el rostre dels relleus esculpits són prou indicatius com per assimilar imaginativament els comentaris de Joseph Boneta. Obra treballada d'altra banda amb cura i esperit críticliterari per Modest Prats (109). En el seu estudi Modest Prats indica primerament les causes que l'han induit a 286
presentar els "crits de les ànimes del purgatori", establint que l'obra de Jacques Le Goff "La naissance du Purgatoire" (110) ha sigut l'estímul fonamental, en tant que s'exposa que la idea del Purgatori neix en el segle XII, tal com assenyala l'Església Catòlica. En el segle XIII s'imposarà amb totes les matitzacions i amb la "Divina Comedia" de Dante arribarà a una expressió poètica. Obra que tanmateix incidirà fermament en l'expressió artística literària, fet que provoca un èxit extraordinari en aquesta creença. Considera Prats que el Barroc i el Romanticisme són dos moments privilegiats de la història de la creença en el purgatori. Per les dades de que disposo puc ratificar aquesta teoria pel que respecte l'època del Barroc. En el decret "De Purgatorio" del Concili de Trento s'afirma, com indica Modest Prats, l'existència del purgatori i la validesa dels sufragis oferts per ajudar les ànimes que allí s'hi troben. Al establir aquest tercer lloc segons deia Luter, l'Església amb la formulació de la doctrina del purgatori augmenta el seu poder, doncs s'exten en un espai que va més enllà del purament terrenal, entra en un nou espai, intemporal, que pertany al món dels morts (111). Correspon als jesuïtes l'expansió i popularització d'aquesta doctrina del purgatori; concretament podem referenciar les obres de Cario Rossignoli i de Juan Eusebio Nieremberg (112). A Modest Prats li interessa remarcar i subratllar com aquesta doctrina del purgatori es concreta en pràctiques de pietat que incideixen molt directament en la vida diaria de la gent, que són alhora les que donen joc a les interaccions entre la cultura erudita i la cultura popular. Aquestes pràctiques són, com ja hem indicat en el segon capítol quan parlàvem de les confraries, la creació de noves confraries, els retaules que encarregaven aquestes confraries, on 287
s'observa que les animes envoltades de flames de foc criden mirant cap al cel. I apareixen sovint àngels, com en els exemples d'Altafulla i Manresa, que alleugeregen el sofriment dels purgants vessant el contingut d'uns calzes sobre el foc, que representa els sufragis i indulgències. En el camp literari són els tractats, les novenes i els cants, els que arriben directament a la població. Així ho defensem també nosaltres en l'exposició realitzada en la cinquena nota del segon apartat del capítol dos, a la que crec interessant afegir ara les aportacions exposades per Prats (113). La traducció catalana de l'obra de Joseph Boneta és d'un anònim traductor que transcriu íntegrament els quatre primers capítols, però que després només tradueix els crits en vers (114). L'obra de Boneta té dues parts, una expositiva i 1'altra en la que les ànimes criden i demanen auxili. Hi ha crits a les ànimes com es desprèn de la taula dels capítols i dels tipus de crits, dels pares als fills, dels fills als pares, als amics, parents, dels marits a les mullers, de les mares als fills, als hereus, als enemics, a tots els >, al rei que van tenir a la terra. I en el llibre segon tornem a trobar crits amb el mateix títol, com els de pares a fills, però diferents, d'avis a néts, als sacerdots, al lector del llibre, etc. (115). "¡Jesús! ¡Ay Jesús! ¿Qué lugar es éste en que me hallo? ¿Donde me aveys traído, santo Dios? ¿Qué( hondura, qué caberna es ésta, ¡ay de mi! donde no veo sino lobreguezes; donde no oygo sino gemidos, donde no huelo sino ascos; donde no siento sino golpes; donde no piso sino sierpes; y desde donde escucho maldiciones que contra mi amantisimo Dios estan bramando los condenados y demonios; donde todo es humo que se deshaze, un fuego que no luze; y en fin, donde todo un suspirar siempre y un respirar nunca. ¿Quién, ay de mi! me puso en tan lastimable estrecho?. Pero yo lo sé: la 288
Justicia de Dios es la que en él me tiene, y la injusticia del heredero la que me detiene en él" (116).
289
3.2 Vida de Crist El desenvolupament de la vida de Crist que estudiem se centra en temes referents mínimes referències als episodis de la seva s'observa en canvi un èmfasi extraordinari passió i glòria.
en els retaules a la infància, vida pública, i en els temes de
Els temes de la infància corresponen al naixement, l'adoració dels pastors i la dels reis, i la presentació al temple, relacionat amb la circunscisió, manifestats en retaules d'advocació mariana en les seves diverses variants, Immaculada, Roser, Dolors, etc. Hi podem afegir també els episodis de la fugida a Egipte i de Jesús entre els doctors, que si bé com en els casos anteriors es palesasen majoritàriament en retaules d'advocació mariana, són presents també en retaules dedicats a sants; com en el de sant Josep d'Olot en el que la manifestació duplicada de la fugida a Egipte, amb variants iconogràfiques especificament en els elements referents al viatge, fan de Josep el protagonista principal (1); és qui té la màxima responsabilitat sobre la seva família, la dirigeix, la encamina i la duu a bon termini, com es desprèn dels textos apòcrifs (vegeu nota 99 de l'apartat c ) , i s'observa alhora en els Dolors de Sitges. En el tema de Jesús entre els doctors, tan Josep com Maria són copr.otagonistes de l'episodi ja que la dada referencial és la recerca plegats durant tres dies del seu fill, retrobant-lo en el temple. Tema que sovint és representat a partir dels segles XVI i XVII amb el nen Jesús com un petit predicador, assegut en la càtedra. Així es reflecteix en el retaule de sant Josep d'Olot, el del Roser d'Olot i el del Roser de Mataró. Tanmateix aquest tema tanca el cicle de la infància de
290
Jesús, per donar pas a la vida pública. En aquest interval de
temps però,
des dels
dotze anys
fins
als trenta,
la
història roman silenciosa, no trobant-se referències ni en els evangelis
ni en els textos canònics, ni tant sols en
els escrits apòcrifs ( 2 ) . Es el périodes en el que la figura de sant Joan Baptista supleix la de Crist. Sant Joan Baptista, que ha estat anomenat pels teòlegs Profeta,
en
coneixement, Senyor,
tant
quant
Precursor,
significa
és
el
i també Baptista del
atributs.
Al
Rosselló
advocació
principal
prepara
Salvador
trobem
en el
que
prerrogativa
a
Joan
de
camí
(3) entre
sant
retaule
el
del
d'altres
Baptista
sant Joan
de
com
Baptista
d'Espirà del Conflent i en el de la parroquial de Prada. En ambdues obres el sant està envoltat de sants patrons locals, del Rosselló. Alhora, representacions de sant Joan Baptista, endemés de la representació del retaule de la Pietat de Sant Cugat del Vallès, les trobem amb la mateixa tipologia del precursor,
amb
l'anyell
i el
flabell
en
imatge
de
ple
relleu, en el retaule de Santa Maria de la Gleva, i en una imatge
en bust, encerclada,
en la
predel.la del
retaule
major d'Altafulla (4). L'escena del baptisme de Crist, en el primer
cos del
Terrassa,
retaule del
Sant Esperit
i sant Pere
de
formaria part de l'inici de la vida pública de
Jesús, i en el mateix conjunt hi ha una imatge de ple volum del Baptista en una fornícula lateral. La presència doncs, l'èmfasi, donat a aquest per la seva significació, es posa de relleu
a partir de la Contrareforma.
La
humiltat
que
representa Crist en la inclinació o genuflexió davant del Baptista
reflecteix
les
doctrines
dels
teòlegs
contrareformistes, segons Mâle i Réau recullen, en les que es
constata
inclinar-se
la
idea
davant del
de
que
Crist
per
humiltat
seu Precursor, com si ell
volia tingués
necessitat d'ell mateix per a ésser purificat. Actitud que
291
es manifesta en 1'escena del baptisme d'Espirà (5). Però no sempre és la humiltat la característica principal a ressenyar en la iconografia post-tridentina, doncs hi ha exemples, específicament dels segles XVII i XVIII, on s'observa a Crist rei servit per àngels que li guarden i sostenen les vestidures, i és Joan el Baptista el que s'inclina davant seu per a batejar-lo (6); alhora que es representa la presència divina de l'Esperit Sant, tot significant la proclamació per primera vegada de la teofania (7). Així es palesa en l'escena representada a Terrassa, on s'observa clarament, en primer lloc, que la majestat de Crist està per damunt de la seva humiltat, doncs la tipologia a que correspon l'escena s'inclouria en el segon grup dels tres bàsics que estableix Réau (8), que consisteix en representar a Crist amb un ample vestit amb molts plecs, recollit a la cintura, i subjectat per una mà, perquè no li arribi als peus, dins la llitera del riu, dret, on l'aigua li arriba just passat els tormells. Joan vessa l'aigua recollida en una petxina damunt del cap de Crist. La manifestació de l'Esperit Sant, en la forma de colom, que desprèn rajos lluminosos, centrant l'eix longitudinal de la composició i situat en el pla superior d'aquesta, envoltat d'àngels i núvols, indica la Missianitat de Crist. Aspectes assenyalats ja en els evangelis de Marc i Lluc. En la descripció d'aquest es concreta que l'Esperit Sant va descendir sota la forma corporal d'un colom, precisió que va ésser materialitzada pels artistes en forma concreta en les arts plàstiques, on es vol remarcar el caràcter diví del tema per donar èmfasi a la presència del cel en la terra, subtítol de l'obra de J.B.Knipping i que és el millor resum en contingut ideològic per manifestar la iconografia de la Contrareforma, i no tant sols als Països Baixos, on se circunscriu l'estudi de Knipping, sinó a tota la Europa
292
catòlica. Temes de la vida de sant Joan Baptista es poden observar en el retaule dedicat a aquest sant en l'església parroquial d'Espirà del Conflent. En el cos superior s'hi representen tres escenes significatives de la vida del sant. El naixement, amb la presència de Maria que acompanya Elisabeth, que significa que és coneixedor del misteri de la redempció des de que era en el si matern, quan es va produir la trobada de Maria amb Elisabeth; la predicado al desert i el baptisme de Crist. El tema del martiri, el degollament, s'observa en la predel.la, en el carrer central, del retaule de sant Joan Baptista de Prada. La trascendencia del Baptista ja es constata en el si matern, doncs com ja es recull en la Llegenda Daurada, en l'obra d'Isabel de Villena "Vita Christi", en l'obra de Rivadeneyra "Vida y misterios de la Santissima Virgen" i en l'obra de sor María de Agreda "Mística Ciudad de Dios", Joan és el diví precursor santificat des del ventre de la seva mare, doncs en la salutació es mogué en les entranyes d'Elisabeth omplint-la de l'Esperit Sant (8 bis). En un sermó panegíric en català, Mn. 696 de la B.U.B. sense foliar, s'emfasitza la seva figura d'heroi. Antoni Comas en reprodueix una part en la pàgina 384 de la seva obra que diu així: "heroe tan soberà i admirable, que és lo assombro del món, pasmo de la naturalesa, portento de( la gràcia i testimoni de la llum més verdadera ("Hic venit in testimonium ut testimonium perhiberet de lumine"), tant remuntat, que no sols abonà i defensà aquella sagrada llum ab sa mel.líflua veu ("Ego vox clamantis in deserto: parate viam Dominum") sí que també regocija's lo cel, la terra s'alegra, congratúlense los àngels, canten los arcàngels, no caben los justos (...). Nasqué a la llum mundana esta bellíssima aurora, antecedent al divino sol". 293
El tema de la Magdalena penitent és visible en la representació d'una imatge envoltada per un marc el·líptic decoratiu al bell mig de la predel.la del retaule dels sants lu i Honorat de la catedral de Girona, i en l'escena del dinar amb Simó el leprós del retaule del Santíssim Sagrament de Cotlliure. Com a primera advocació tenim constància, encara que avui són obres desaparegudes, dels retaules de l'església del Carme de Valls i el de la parròquia de Caseres (9). Temàtica que es pot situar en el període que es titula vida pública de Jesús. L'escenificació de la Magdalena penitent que es palesa a Girona consta d'una figura femenina, la Magdalena, estirada al terra i el cap recolzat en una mà, en la que el braç forma un angle agut, amb el colze a terra. Té cabells llargs ondulats que li tapen els pits descoberts. Els vestits o teles que l'envolten li cobreixen part de l'esquena, la cintura i les cames, deixant els peus a l'aire lliure. Un crani en una mà i una creu al terra són els altres dos atributs significatius per reconèixer la personificació d'aquesta figura. En el fons de la composició, en l'angle superior dret, s'hi representen núvols sobre unes grans muntanyes, i a l'esquerra, en el mateix fons, el que correspondria al peu de la muntanya, s'observa una casa en l'espai que resta entre el marc que encercle el tema i el braç recolzat a terra de la Magdalena. La casa queda en part tapada per les teles que envolten la santa. Com explica la llegenda de la seva vida, va fer molts anys penitència en un lloc agrest i desèrtic (10). Indret agrest i desèrtic era on la pecadora Maria Egipciaca es va retirar per a fer penitència, l'any 270 en temps de l'emperador Claudi (11). Aquesta figura es representa en el desert, amb cabells molt llargs que li cobreixen el cos, i sovint també amb els atributs d'una calavera i una creu com 294
es desprèn de l'obra de Boece à Bolswert basant-se en Abraham Blomaert del 1620, fig. 58 de l'obra de Knipping. Al mateix temps, en la fig. 59, es representa una Maria Magdalena penitent al desert amb una calavera al seu costat i llegint. L'obra és d'Adriaen van der Werff, vers el 1710, i es troba al Louvre de Paris (12). El que es palesa en aquestes dues il·lustracions és que l'esperit de penitència és personificat en aquestes dues figures femenines, i que les seves manifestacions conporten elements iguals i algún detall que les diferencia, pel que iconogràficament és difícil de discernir, en principi, quina de les dues representacions és l'encertada (13). Però si és possible contextualitzar la imatge amb la resta de l'obra i amb la devoció exercida a Catalunya podem arribar a la conclusió de que en el nostre exemple concret es tracta de Maria Magdalena. A ella trobem dedicades, en el nostre país, goigs, cançons i fins i tot una "Exortació de la penitencia" traduida del llatí al català per un canonge de l'església d'Elna i oficial de Perpinyà (14). Indica E.Mâle la llegenda provençal de principis del segle XVII segons la qual Magdalena havia arribat a Marsella amb Llàtzer, Marta i Maximià, llegenda que havia estat recolzada i admesa per Baronius, el gran historiador de l'Església. Fins i tot van aparèixer llibres, malgrat les crítiques, de les marevelles exposades en la Llegenda Daurada (15). La freqüent representació de l 12. Paris, 1972. Aquesta obra està dirigida per Tapié en col·laboració amb Jean-Paul le Fleur i Annick PadailhéGalobrun. En la introducció metodològica, feta per Tapié, 39pp., es presenta l'obra com un estudi semiografic i religiós. Es dóna molta importància a les Visites Pastorals com element renovador de la litúrgia, i a partir d'elles establir els canvis de lloc que sofreixen els retaules en funció de les noves advocacions. Les pp. 161-174 es dediquen a iconografia. M.MENARD, Une Histoire des mentalités religieuses au XVII et XVIII siècles: mille retables de l'Ancienne diocèse du Mans. Paris, 1980. Aquesta obra tracta de les devocions als àngels, als sants, de tipus agrari, guaridors, protectors contra la peste i d'altres enfermetats, al nivell de parròquies de l'antiga diòcesis de Mans. L'autor presenta un mètode de seriació que endemés d'establir la quantitat d'obra s'endinsa en l'anomenat tercer nivell, l'efectiu i mental.
72. M.VOVELLE, Ideologías y mentalidades. Tracta sobre els intermediaris culturals, i es planteja la qüestió del nombre de cultures, cultura popular o cultura d'èlite?. R.GARCIA CÁRCEL, "Cultura popular i religiosa a la Catalunya del Barroc". L'Avenç. nQ 137. Maig 1990. pp. 20-27. En la p. 25 comenta que la religiositat popular com a fenomen cultural no és immòbil. "Els significats dels rituals es desplacen i es transformen en la mesura en que canvien la cultura i la societat, tal com revela l'estudi de l'evolució històrica d'algunes de les seves manifestacions principals (els miracles, les festes, els sants,...)".
384
73. cf. nota 69. Aquesta obra del Roser de Perpinyà té planta poligonal com la del retaule de Mataró, però així com a Mataró els carrers extrems surten a la forma de l'absis quedant oberts a aquest, a Perpinyà s'adapten al semicercle de l'absis quedant tancats, o millor dit endinsats, aspecte que dificulta la lectura de l'obra, mentre que a Mataró s'observa tot el desplegament temàtic amb molta nitidesa. J.R.TRIADO, L'època del Barroc. op. cit., p. 101, il.lustració. M.A.ROIG i TORRENTO, "Elementos que ilustran el viaje de Maria en la visita a Elisabeth". Separata. Actas del VI Congreso del C E . H . A . • Santiago de Compostela (1986), 1989. pp. 107-118. En les pp. 113-114 s'exposa la composició temàtica dels retaules de Sitges, Mataró, Olot i el Roser de Perpinyà.
74. Al retaule del Roser de Vinçà trobem en la predel.la els episodis següents: la fugida a Egipte; l'Anunciació i l'adoració dels pastors, amb la representació de l'àngel que enllaça un tema amb 1'altre seguint la mateixa tipologia que en el retaule de l'Anunciació de la seu de Girona; i l'adoració dels reis. A.PEREZ SANTAMARÍA, "Iconografía de Nuestra Señora del Rosario en Cataluña". Boletín del Museo e Instituto , nQ XXXVII. Zaragoza, 1989. pp. 121-142. Parteix dels textos de Jeroni Taix i Jaume Baron per fer l'estudi iconogràfic. Recordem aquestes obres, ja citades en el segon capítol quan parlàvem de les confraries i dels llibres de devoció i reglamentació de la confraria: J.TAIX, Llibre dels miracles de Ntra. Sra. del Roser i modo de dir lo rosari de aquella. Cervera, edició de 1680. En la estampa potifica Real Universitat per Manuel Ibarra. J.BARON, Llibre del Rosari de Nostra Senyora del Roser y tresor per los nus, y per las ànimas del Purgatori, per la moltas Indulgencias y alabanzas del Rosari de M.Santíssima. Aprovació de Manuel Caralps de l'O.P. Teòleg del Concili Provincial de Tarragona, 1717. Amb aquesta obra de Baron s'obra una nova relació de la Verge del Roser com a intercessora de les ànimes del purgatori.
75. Santa Caterina de Siena de la tercera orde de Predicadors, com ho indica el vol. III de la BIBLIOTECA SANCTORUM. Roma, 1960. Caterina Bennicassia de Siena, pp. 385
998-1044, on en els apartats VI-VII es fa referència a la iconografia de la santa, i les làmines mostrades recullen molts aspectes exposats en l'obra de fra Raymundo Capua: R.CAPUA, Historia de la portentosa vida de 1'extática i seráfica Verge santa Caterina de Siena. Imprès per Antoni Balle, València 1736. Domingo COMERMA O.P., Breve resumen de la vida, virtudes, y hechos heroicos de la Seráfica Virgen Santa Catalina de Sena de la tercera Orden de Predicadores. Barcelona, oficina de Francisco Piferrer Impressor de S.M. s.d. 164 pp. Bibliotecari major interí de la Biblioteca pública del seu convent de Predicadors de Santa Caterina Verge i Màrtir de la ciutat de Barcelona. A més a més, lector en Sagrada Teologia, Examinador sinodal del bisbat d'Urgell, i lector actual de l'Escritura. Aquesta obra referencia en una nota previa al lector que introduirà la vida de la santa a partir dels escrits i personatges que han parlat d'ella. En primer lloc cita a Raymundo Càpua confessor de la santa i mestre general de l'orde, p. 4; el papa Pius II va establir la butlla de la seva canonització; el papa Urbano VIII va escriure i confirmar amb la seva autoritat, la impressió de les nafres del Redemptor en el cos de la santa, p. 2.
76. A.AMARGOS, Relació de la solemne professo (...) per la canonització de Sant Ramón de Penvafort el 1601. J.REBULLOSA, Relación de las grandes fiestas de Barcelona. Se han hecho a la canonización de su hi.jo San Ramón de Penyafort de la O.P.. Barcelona, Jaume Cendrat 1601. J.BATLLE, Goigs del XVII. op. cit., goigs a sant Ramon de Penyafort. pp. 22-24.
77. E.MALE, El Barroco, op. cit., p. 409. Indica que el papa Pius V en el 1567 va anunciar que 1'Església en la seva totalitat rendiria a partir de llavors ej. mateix culte a sant Tomàs d'Aquino que als pares de 1'Església. Per això és considerat el cinquè doctor de l'Església Llatina, després d'Ambròs, Gregori, Jeroni i Agustí. J.Ignasi BADUA, Sermó panegyrich del angèlic doctor y sol immortal de la Iglesia Sant Tomas de Aquino. Predicat en la Iglesia de Santo Domingo de Perpinyà. 28 Maig 1686. Imprès per la Viuda de Joan Figuerola, 1686.
78. Obras de San Ambrosio. I Tratado sobre el evangelio de San Lucas. B.A.C. Madrid, 1986. pp. 28-29. 386
H.GRAEF, María, op. cit., pp. 361 i 392-393.
79. A.PEREZ SANTAMARÍA, "El retaule del Roser de Santa Maria de Mataró". In Fulls. nQ 30. Museu-Arxiu de Santa Maria. Mataró, 1988. pp. 4-9. Presenta la documentació del retaule, la situació econòmica de la confraria i una anàlisi descriptiva de l'obra. L.FERRER LLARIANA, Santa Maria de Mataró. La parròquia i el temple. Mataró, 1971. 2 vols. Vol. II (del 1675-1928), en les pp. 75-88, que corresponen al capítol VII, i les pp. 107-120 que corresponen al capítol VII, he trobat la informació necessària de l'evolució històrico-artística del temple. A. PEREZ SANTAMARÍA, "El retaule de la Mare de Déu del Roser". Alimara, nQ 19. Olot, 1987. pp. 19-20.
80. J.DULAC, Mariai de España. Oraciones panegíricas para las festividades que España celebre a la Virgen Maria. Barcelona Juna Jolis 1680. En aquesta obra es presenten cinc sermons dedicats a les festivitats més significatives de Maria, la Puríssima, els Dolors, el Carme, el Santíssim nom de Maria i el Roser. Endemés el pròleg està dedicat a explicar les virtuts en relació a la vida de Maria.
81. J.TAIX, Llibre dels Miracles, op. cit., pp. 92-102. Després de cada misteri hi ha un Pare-Nostre i deu AveMaries, dibuixos de cada misteri, i exposicions d'aquests en vers.
82. J.TAIX, Llibre dels Miracles, op. cit., pp. 110-111. En la p. Ill s'indiquen els miracles que ha obrat la Verge Maria en diversos temps als seus devots del Roser. Els capítols 13, 19 i 20, pp. 168-173, 191-193 i 193-196 respectivament, fan referència al rol de protectora i intercessora en defensa dels cristians contra el dimoni i les temptacions que aquest oferiex als devots.
83. E.MALE, El Barroco, op. cit., pp. 250-251. Comenta que a finals del segle XV Itàlia encara romania fidel al tema medieval de la pietat; Maria va tenir el seu fill estés damunt dels seus genolls, com s'observa en la Pietat de 387
Miquel Angel de Sant Pere de Roma. Obra que a més d'expressar una idea plàstica, reflectia la mística: "La Verge acollia al Crist mort damunt dels seus genolls, de la mateixa manera que l'havia portat en els dies de la infància". Mâle remet per aquest comentari a la seva obra E.MALE, L'Art religieux de la fin du Moyen Age en France, op. cit. p. 128, fig. 70. Verge de la Pietat. Mussy-surSeine. Les il·lustracions 105, 107, 106 de El Barroco. La nQ 106 correspon a Coustou: El voto de Luis XIII. Notre-Dame de Paris.
84. SEPTENARI dels Dolors de Maria. Jose Estevan Dolz, Impressor del S.Offici, 1765. 9,5 cm. i 47 pp. J.B.KNIPPING, Iconography of the Counter Reformation, op. cit., pp. 276-277 comenta la devoció i representacions de la Verge dels set Dolors. S'il·lustra el text amb la fig. nQ 269 de Adriaen Collaert the Elder, The Mother of Sorrows pierced by seven swords, c. 1615, cooper engraving.
85. R.ALCOY, "Flabelos para el del Bautista en el siglo XIV". Cuadernos de Arte e Iconografía. Tomo II, nQ 3. Madrid, 1989. pp. 47-52. Làm. I-IV.
86. R.ALCOY, "Flabelos para el Agnus Dei", op. cit. p. 49, notes 10 i 11.
87. R.ALCOY, "Flabelos para el Agnus Dei", op. cit., p. 50.
88. R.ALCOY, "Flabelos para el Agnus Dei"..op. cit., pp. 5051. R.GARCIA CÁRCEL, "La religiositat popular". L'Avene. nQ 137. p. 25. Comenta que les primeres referències daten del 1322 i que el seu esplendor màxim es dóna en el segle XV. A.DURAN i SAMPERE, La Fiesta de Corpus. Barcelona, 1943. Sobre l'estructura inicial de la processó p. 13 i ss. En la p.9 indica la data de 1320 com a primera referència de la processó.
89. A. DURAN
i SAMPERE, La Fiesta del Corpus, op. cit. La 388
festa, pp. 20-21. En les pp. 26-36 exposa l'evolució de la festa en els segles XVI-XVII, tot recordant, en la p. 29, el "Corpus de Sang" de 1640, diada en que va començar la guerra dels Segadors. Cada vegada més, la festa amb tots els seus complements va adquirint un escenari parateatral.
90. J.AMADES, Costumari Català, op. cit., vol. III. pp. 3126. El ventall, pp. 38-40. En la p. 92 presenta una il·lustració d'un infant vestit de sant Joan, segons una capçalera de ventall de quarto de la segona meitat del segle XIX. Tipologia que encaixa amb la representació del retaule de la Pietat, salvant la diferència de personificació però. La creu, la bandera en una mà i el bé en l'altra són els atributs reflectits a Sant Cugat.
91. Aquest figura és molt semblant a la que va realitzar Josep Sunyer en el 1715 en el "petit retaule de Nostra Senyora de la Vida", a la parròquia de Vilafranca del Conflent, que consta només d'aquesta representació amb el nen en braços, i que encara avui es pot observar amb tota claretat.
92. E.MALE, El Barroco, op. cit., pp. 206-208 descriu amb tot detall exemples de l'adoració dels pastors i de l'adoració dels Mags, però no estableix un simbolisme de les representacions. Els pares menors caputxins impulsors de la devoció de les "quaranta hores" referents a la Passió de Crist combinen aquesta advocació de dolor amb el triomf eucarístic en el culte al Santíssim Sagrament. Així, a Girona van fundar un nou convent dedicat al "Corpus Cristi" amb el que es donava la coexistència de les dues advocacions, a les quaranta hores i a l'Eucaristia, tant recolzada pels pares de l'orde. Vegeu les notes 112-113 de l'apartat 2.1 del segon capítol. Amb aquest exemple del retaule de la Puríssima Sang de Prada es posen de relleu els lligams teòrics amb l'execució pràctica de l'obra, doncs com podem observar les devocions impulsades per les ordes i la combinació del culte que practiquen també es palesa en l'obra d'art.
92 bis. M.BAXANDALL, Pintura y vida cotidiana, op. cit., p. 175. F.HARTT, "The earliest works of Andrea del Castagno, Part 389
Two". Art Bulletin, vol. XLI, 1959. pp. 225-236.
93. J.MARQUES CASANOVAS, "El culto a Nuestra Señora de los Dolores en la catedral de Gerona". Instituto de Estudios Gerundenses, vol. VIII. 1953. pp. 276-295. En la p. 284, "Es important pel culte dels dolors, la implantació de l'orde dels servîtes en el segle XVI a Espanya". En la p. 286 comenta que en la segona meitat del XVII i durant tot el XVIII hi va haver "un augment del fervor popular en favor de la nostra devoció", doncs així ho constata Montsalvatge en el "Nomenclátor histórico", cf. nota 27. De les noves capelles que es van construir en la província amb aquesta advocació, Marquès encara n'hi afegeix algunes més, com Amer, Ampúries, Banyoles, Besalú, Cadaqués i Castelló d'Ampúries. Tinc constància de que a Cadaqués hi havia un retaule de la Pietat realitzat per Jacint Morató i Soler (1683-1736) el 1721. Vegeu C.MARTINELL, Arquitectura i escultura barroques a Catalunya, op. cit. vol. II. Jacint Morató i Soler. I també hi ha un document gràfic d'aquesta obra a 1'Arxiu Mas, clixé nQ 39490, que està composada per un grup escultòric de la Pietat, molt ben elaborat, de tipologia paral·lela a un pas processional; consta de Maria-Crist i angelets amb els símbols de la Passió. He enviat una còpia de la fotografia a Mn.Xavier Ferrer de Cadaqués perquè en la visita a la vila i la parròquia per fotografiar el retaule major, es va interessar per aquest retaule.
94. J.MARQUES CASANOVAS, op. cit., p. 287 recull informació de 1'Episcopoligi de PONTICH, notes 28 i 31.
la
95. M.R.MARTIN, "Estàndard de la confraria de santa Eulàlia". Anònim del 1er quart del segle X.VIII. Museu de la catedral de Barcelona. Catàleg del MIL.LENUM. nQ 467. p. 554. Barcelona, 1989. La confraria de "les obres i santa Eulàlia" es fundà a començaments del segle XIV. L'estàndard que tenia era vermell, i portava brodats la imatge de la santa i l'escut del capítol. Anava sempre al capdavant de les processons de la catedral. J.BATLLE, Goigs del XVII. op cit., p. 113, santa Eulàlia. J.BATLLE, Goigs del XVIII. op. cit., p. 103, sant Vicenç de Paul, fundador de la congregació de la missió.
390
96. R.PONSICH i CAMPS, Vida, martyrios, y grandezas de santa Eulalia, hi.ia, patrona y tutelar de la ciudad de Barcelona. Continua la portada: Con ias pruebas que convencen ser distinta de la de Mérida sacadas de Memorias antiquissimas de la Iglesia de España de los Martyriologios, y A.P. mas venerables; de Instrumentos y Diplomas de los Soberanos de Cathaluña, y Condes de Barcelona, anteriores à la Época de haver passado a ser Reyes de Aragón. Con licencia en Madrid en la Oficina de Blas Romà. Año de 1770, 4a. 484 pp. Aquesta obra està dedicada a 1'Exmo. Señor Marques de Monte Alegre, Conde de Oñate, Mayordomo Mayor del Rey nuestro Señor. Regidor perpetuo de la ciudad de Barcelona, Académico de Numero, y Secretario de la Real Academia de Buenas letras de la misma capital, y Diputado en corte por la nobleza de Cathaluña con la Real Aprovación de su Magestad.
97. J.B.KNIPPING, Iconography of the Counter Reformation, op. cit., vol. I, cap. IV, p. 172. Tracta de sant Francesc de Paula com a fundador de l'orde i de les representacions més freqüents als Països Baixos.
98. P.E.CABRERA, Sermó que dedica lo P. de la compañía de Jesús, en la festa del glorios sant Francesc de Paula, Patriarca, Fundador de la Sagrada Religio dels minims. Exemplar sense portada que Antoni Comas considera que pertany a la primera meitat del segle XVII. En 4a, 12 fol. Vegeu A.COMAS, Història de la literatura catalana, op. cit., p. 437. AGUILÓ, op. cit., nQ 266. Directori per los terciaris del pare sant Francesc dels menors Caputxins... de Vilafranca del Panadès i de Girona, impressos respectivament per Tecla Pla Viuda, Barcelona s.d., i Agustí Figueró i Oliva, Girona s.d. Vegeu A.COMAS, op. cit., p. 429; i AGUILÓ, op. cit., nQ 766 i 767.
99. El tema de la fugida a Egipte ha estat treballat iconogràficament per Enric Bague i José Hernández Alvarez: E.BAGUÉ, Tres narraciones de la huida a Egipto. Barcelona, 1956. La primera narració es basa en l'evangeli del pseudoMateo, caps. XXII-XXIV. La segona, en el llibre dels tres reis d'Orient, versos 84-250. I la tercera, de sor Isabel de Villena, Vita Christi, cap. XCLI-XCIV. J.HERUELLA VAZQUEZ, "El tema de la Huida a Egipto en el arte orensano. Influencia de los Apócrifos". Cuadernos de Arte e 391
Iconografía, tomo II, nQ 3. Madrid, 1989. pp. 360-362. Tracta dels exemples de l'església de Santa Maria Madre d'Orense de 1721, i de la influència dels apòcrifs, concretament del pseudo-Mateu del que cita els cap. XXXXIII. A.SANTOS OTERO, Los evangelios apócrifos. Edición crítica i bilingüe. B.A.C., nQ 148 (1956). Madrid, 1988. 6â edició, pp. 212-215.
100. L.RÉAU, Nouveau Testament, op. cit., La infància de Crist, pp. 256-289, en les que situa els temes Gorrelacionats de la circumscisió i de la presentació al temple, la fugida a Egipte amb la matança dels Innocents, i Jesús entre els doctors. El tema del camí del Calvari pertany al grup de la Passió.
101. Catàleg de L'època del Barroc. Barcelona, 1983. "Sant Francesc d'Assis", oli sobre tela d'Antoni Viladomat i Narrait. Barcelona (1678-1755). Barcelona col·lecció particular, p. 55, nQ 38. Número d'inventari del Museu d'Art de Catalunya 11527. F.J.SANCHEZ CANTON, San Francisco de Asis en la escultura española. Real Academia de Buenas Letras de San Fernando. 1926. Presenta 9 làmines amb reproduccions.
102 A.COMAS, Història de la literatura catalana, op. cit., p. 453. Cita obres dedicades a la Verge dels Dolors diferents a les exposades a continuació. Les ordinacions de la confraria per fra Benet Sala, ja esmentades en el capítol 2 al referir-nos ais servîtes (apartat 2.1), principals promotors de la devoció als Dolors i la Puríssima Sang. Els goigs de Dolor, vegeu J.BATLLE, Goigs del XVII, op. cit., p. 94, Goigs de N.S. dels Dolors; J.BATLLE, Goigs del XVIII. op. cit., p. 47, Goigs de Nta. Sra. de la Pietat; i J.S.PONS, op. cit., p. 203. Oratorio Sacro que en la celebración de los Dolores de Maria Santíssima dedica el efecto de sus congregados por la traslación de su santa imagen. Barcelona, Hdos. Vda. Martí, 1750. Novena a Maria Santissima de los Dolores realitzat junt amb el mysteri de Cervera. 48 pp. Casa de l'Ardiaca S.P. 390, 12a. Del misteri de Cervera podem citar els treballs A.DURAN i SAMPERE, Llibre de Cervera. Barcelona, 1977. pp. 157-171. 392
A.DURAN i SAMPERE, E.DURAN, La Passió de Cervera. Misteri del segle XVI. Barcelona, 1984. Novena del Sant Misteri de Cervera. Passió. Impremta de la Universitat de Cervera, 1763. Treta principalment de la Història Sagrada-Passió del pare jesuita Luís de Palma. Vegeu A.COMAS, op. cit., p. 450 nota 56; i AGUILÓ, op. cit., nQ 902-904. E.DURAN, Memoria per optar a la càtedra de Història de la Literatura Catalana. Text inèdit. Barcelona, 1989. p. 20. Comenta que la Passió de Cervera manlleva i incorpora textos de Bernat Fenollar i de Pere Martínez. Agraeixo la confiança, amabilitat i amistat amb que m'ha acollit des d'un principi la professora Eulàlia Duran, i amb la que m'ha permès llegir aquesta memòria inèdita. 103. Fr.Angel SERRA, Llibre dels Miracles de Nostra Senyora del Carme. Girona. Oliva estamper i llibreter, 1701. pp. 116-117.
104. Fr.Angel SERRA, Llibre dels Miracles, op. cit., p. 118, en la que es llegeix: "Scapulare gestantes prima dei Sabbati ab eorum morte e Purgatorio liberantur, lo que molts altres autors confirmen. Ab que queda ab tota claredat, y certitut est singular privilegi dels Confrares de la Made de Déu del Carme". J.E.ESTRUGOS, Féxin català (...) miracles de Nostra Senyora del Carme. Perpinyà 1644. Alguns dels miracles corresponen a la intervenció de les ànimes del Purgatori.
105. Retaule Major de la Verge del Carme de la parròquia de Sant Martí Bisbe d'Altafulla. Imatges de l'obra obtingudes en el Centre Excursionista de Catalunya. Els temes que podem oferir d'aquesta obra, endemés de l'esmentat són l'Anunciació i l'adoració dels pastors. ,En el Inventario Artístico de Tarragona y provincia, vol. I, d'Emma Liaño Martínez, Madrid, 1983, quan es parla de la E.P. de Sant Martí Bisbe d'Altafulla es comenta que és un temple barroc, consagrat el 1702, i que s'hi troben escenes de la vida de sant Isidre. També s'hi troba encara una capella del Santíssim amb restes d'un retaule barroc de 1745 a modus de camerí. No hi ha però cap referència a l'obra esmenatada, de la que consta com a documental gràfic en el C.E.C. en els clixés nQ A-1724, A-1725 i A-1727.
393
106. A.COMAS, Historia de la literatura catalana, op. cit., p. 283. Recull la cançó "l'ànima condenada", on la Verge salva una ànima que havia mort en pecat; més enllà de tota justícia, només la seva misericòrdia pot salvar les ànimes condemnades. Cançó que es troba també en J.AMADES, Folklore de Catalunya. Barcelona, 1951. pp. 713714. J. MILÀ i FONTANALS, Romancerillo catalán, op. cit., nQ 2021, p. 23. J.MILA i FONTANALS, Observaciones sobre la poesia popular con muestras de romances inéditos. Barcelona, 1853. nQ 26, pp. 113-114.
107. M. ET G. VOVELLE, Visions de la mort et de l'au-delà en Provence d'après les autels des âmes du purgatoire. XVeXXe siècles. Paris, 1970. 100pp. Obra referenciada pel mateix Vovelle en Ideologías y mentalidades en 1'apartat "lo popular cuestionado", per V.Tapié en Retables baroques de Bretagne, p. 173, i per E.Cortade en "Retables médicaux", en la p. 198 nota 5.
108. Molta obra referent a les ànimes del purgatori ja la he citat el el segon capítol, nota 5 de l'apartat 2.2, al parlar de les noves devocions, i en l'apartat que fa referencia a les confraries. Vull puntualitzar i recordar ara que les advocacions a les ànimes del Purgatori juntament amb la del Roser i el Santíssim Sagrament són, segons els historiadors Pladevall, Pons Guri, Puigvert, Vovelle i Froeschlé-Chopard, les més representatives del segle XVII i bona part del XVIII. Concretament a Catalunya l'advocació, confraries, llibres devocionals, i retaules a les ànimes pertanyen al segle XVIII.
109. Joseph BONETA, Gritos del Purgatorio y medios para acallarlos. Libros I y II dedicados a la Virgen Santíssima del Carmen. Zaragoza, 1698. Terminado y publicado el 1727. Edició que he consultat a la Bilioteca Balmesiana de Barcelona. M.PRATS, "Una aproximació esbiaixada al barroc: els crits de les ànimes del purgatori". El Barroc català. Jornades celebrades a Girona el 17-19 de desembre de 1987. Barcelona, 1989. pp. 595-609.
394
110. M.PRATS. op. cit., p. 595. Referencia l'obra J. Le GOFF, La Naissance du Purgatoire. Paris, 1981. Modest Prats presenta, en les pp. 596-597, un breu plantejament de l'evolució de la doctrina catòlica sobre el purgatori. Un marc teològic-polític del període d'Innocenci IV, el segon concili de Lió (a. 1274) i com a més rellevant el Decretum > del concili de Florencia, al segle XV. I com element més interessant el situa en el context de la controvèrsia amb els protestants. Per tant es remunta al période del concili de Trento on es va explicitar l'ensenyament oficial de l'Església en el decret "De Purgatorio" promulgat el desembre de 1563, période final del concili.
111. M.PRATS. "Aproximació esbiaixada", op. cit., pp. 596597.
112. M.PRATS, ibid. J.E.NIERENBERG, De la afición y amor de Jesús. Barcelona, 1639. Té un capítol final dedicat a la devoció a les ànimes del purgatori. C.ROSSIGNOLI, Veritats eternes, declarades en diferents lliçons ordenades principalment per los dias dels Exercicis de Sant Ignasi de Loyola. Jaume Bro. Girona, 1961. Obra que ja haviem referenciat en el capítol anterior al parlar dels jesuïtes.
113. M.PRATS, op. cit., pp. 600-603. En les pp. 601-603 transcriu el cant de les animes reclamant auxilis i sufragis, tema que serà fonamental en la literatura barroca.
114. M.PRATS, op. cit., en la p. 599 cita l'obra de Joseph Boneta, canonge de Saragossa, com una obra paradigmàtica per les nombroses edicions que se'n fan en tot el segle XVIII, i perquè en aquesta obra se sintetitza el gènere de visions i de viatges propis de l'època medieval, en un nou gènere que serà el significatiu de la literatura barroca, que és el de fer parlar - o millor dit cridar. Així, les ànimes es dirigeixen cridant als vius per explicar-los els dolors que pateixen, reclamant-los ajuda i sufragi. En les pp. 604-
605 exposa els crits
de les
ànimes
als
Hereus.
Els treballs de Le Goff i la literatura de viatges, com E_l 395
Viatge al Purgatori de Sant Patrici, per Ramon de PERELLÓ, edició de Miquel i Planas, Barcelona 1917, en la col·lecció Històries d'altres temps; són fonts bibliogràfiques que ja havia consultat anteriorment, en concret per el treball del curs de doctorat de l'any 1983/84 titulat "L'infern en la pintura catalana del segle XV", inèdit. L'obra de Ramon de Mur, avui al Museu de Vic, és la que més em va impressionar.
115. J.BONETA, Gritos del Purgatorio, op. cit., edició de Saragossa. Index.
116. J.BONETA, op. cit., pp. 53-54, i que Modest Prats reprodueix a la p. 604 del seu article. Prats afegeix a continuació la versió catalana, i considera aquesta versió com una manifestació piatosa de poc relleu literari.
396
Notes bibliogràfiques de l'apartat
3.2
1. EXPOSICIÓN, La infancia de Jesús (del portal de Belén al templo de Jerusalem). Barcelona, 1955. 33 pp + 15 il·lustracions. Cercle artístic de sant Lluc. Sant Josep és protagonista en els apòcrifs sobre el tema de la Fugida a Egipte i d'altres episodis vinculats amb la vida de Maria i de Jesús. Així es reflecteix en el CATALOGO, San José en el Arte Español. Museo Español de Arte Contemporáneo. Madrid, enero-marzo 1972. i en J.CAMÓN AZNAR, "San José en el arte español". Goya, nQ 107. Marzo-abril, 1972. pp. 306-316. La devoció i culte a sant Josep és estudiada pel pare Francesc de Paula SOLA en els treballs: "Josefología del P.Alonso Ezquerra (1555-1637)". Estudios Josefinos, año XXXV, nQ 69-70. Enero-diciembre, 1981; separata. I "Devoción y culto a san José en la diócesis de Barcelona". Estudios Josefinos, año XXXVIII, n9 76. Julio-diciembre, 1984; separata. Agraeixo al pare Solà, bibliotecari de la Biblioteca Balmes, l'amabilitat amb que m'ha proporcionat aquests treballs quan es va assabentar de que estava treballant sobre la Visitació, on segons els apòcrifs, la intervenció de sant Josep fou evident. A.COMAS, Història de la literatura catalana, op. cit., p. 438, nota 49. En l'apartat de "llibres d'ordes i confraries" documenta la confraria a sant Josep de Barcelona del Mn. 25 de la B.U.B.; la constància d'una confraria, amb el que això implica, l'agrupació dels artesans en l'ofici de fuster, i que per tant engloba també l'organització del gremi, en tant quant aquest reuneix als membres d'un mateix ofici, que tenen un sant patró; i a aquest sentit laical, se li afegeix el cultual, de confraria, amb capella a la catedral de Barcelona, on dediquen un retaule a sant Josep i sant Joan Baptista en el segle XVI, concretament en el 1577, que vaig tenir l'oportunitat de treballar al fer l'estudi de la Visitació esmentat anteriorment. En el primer capítol he parlat del gremi de fusters, del que sant Josep n'era el patró. F.J.SANCHEZ CANTON, Nacimiento e infancia de Cristo. B.A.C. Madrid, 1942. pp. 151 i ss. sobre la fugida a Egipte; i pp. 175-178, sobre Jesús entre els doctors.
2. L.RÉAU, Nouveau Testament, op. cit., vol. II. pp. 289397
292.
3. SANTIAGO DE LA VORÁGINE, La leyenda dorada. Madrid, 1982. 2 vols. En el vol. I, p. 335, en la "Natividad de san Juan Bautista" comenta els multiples noms que s'han utilitzat per a designar aquest sant.
4. A més a més de les imatges referenciades podem citar el retaule de sant Joan Baptista de la catedral de Perpinyà, obra parcial de Claudi Perret de 1620. M.MENARD, Une histoire des mentalités, op. cit., p. 327, presenta sant Joan Baptista com el primer sant guaridor dins la jerarquia santoral. Primacia reconeguda per la litúrgia.
5. El tema del baptisme de Crist adquireix, segons Mâle i Réau, a partir de la Contrareforma una concepció menys "pagana", sense arribar però a la fórmula medieval. En lloc d'estar dret dins les aigües del riu Jordà, Crist s'inclina, o fins i tot s'agenolla amb respecte, davant el Baptista. E.MALE, El Barroco, op. cit., pp. 210-211. L.RÉAU, Nouveau Testament, op. cit., vol. II. p. 300. Indica Mâle que 1'esperit de la Contrareforma era hostil, reaci, al nu i que per això es manifesta a Crist amb un petit drap, com el dels antics mestres. Al retaule de sant Joan Baptista d'Espirà s'observa Crist dins la llitera del riu, amb uns panys al nivell de la cintura, les mans juntes i recollides en senyal de pregària, indici d'humiltat, i que l'aigua li cobreix els turmells. Sant Joan, a la banda esquerra de l'espectador com en tots els exemples citats, mulla el cap de Jesús amb l'aigua del Jordà que té recollida en una petxina. Hi ha personatges que contemplen l'escena a la dreta de sant Joan, i possiblement àngels a l'esquerra de Crist. M.MENARD, Une histoire des mentalités, op. cit., pp. 171177, tracta del baptisme de Crist amb presència d'imatges de la Trinitat.
6. L.RÉAU, op. cit., p. 301. L'obra de Poussin és una pintura sobre taula que es troba en la Galeria Gzernin de Viena, Jean Restaut (1745) al Museu de Dijon, mostrant al Baptista qui s'agenolla davant Crist i sota el qual Déu Pare aparexia "dans une nuée". Les tres tipologies que estableix Réau són grosso modo: 398
1. Crist nu, immergit en el Jordà, formant-se una cascada acuática al voltant del seu cos. Sant Joan li posa la mà damunt del cap. Grup intitulat per Réau Baptisme per
immersió. 2. El ja vist de Terrassa; correspon al grup del baptisme
per
infussió.
3. Crist vestit amb una túnica s'agenolla sobre la ribera del riu, davant el Baptista, i aquest s'agenolla davant d'ell. E.MALE, El Barroco, op. cit., p. 211, indica que els mestres del segle XVII van recorrer a un enginyós artifici cubrint Crist amb un ampli vestit, amb molts plecs, que li deixava lliures les espatlles, la part alta del pit i les cames, mentre els àngels li sostenien els extrems. Aquesta fórmula va ésser iniciada per Annibale Carracci, i continuada pels artistes francesos i flamencs.
7. L.RÉAU, op. cit., p. 301.
8. L.RÉAU, ibid. Indica que és l'evangeli de Marc el primer en donar la versió de la baixada de l'Esperit sant com un colom. En canvi, Lluc especifica la fórmula "sota la forma corporal d'un colom", el que és molt diferent, i és aquesta versió, segons l'autor, la que facilita la plasmació material del concepte de Esperit sant. E.MALE, ibid. Posa exemples de la representació del tema del Baptista a partir de la fórmula d'Annibale Carracci en la pinacoteca de Bolonia, assenyalant que els escultors adapten la composició de l'escena de la mateixa forma que els pintors. A Flandes, Rubens també roman fidel a la tipologia italiana del baptisme de Crist. Fig. 94, Rubens; el baptisme de Crist. Museu Real de Belles Arts d'Amberes. Obra que guarda molta relació amb la representació de Terrassa.
8 bis. SANTIAGO DE LA VORÁGINE, La leyenda dorada, vol. I. p. 339, on s'especifica la missió del seu naixement, i que l'Església celebra la seva festa. vol. II, p. 875, referent a la Visitació. S.ISABEL DE VILLENA, Vita Christi, op. cit., vol. I, p. 253 ( la edició de 1497) . P.RIVADENEYRA, Flos Sanctorum, op. cit., pp. 104 i ss. En aquest text es remarca la intervenció de l'Esperit sant en el si d'Elisabeth i el significat diví de 1'aconteixement. Sor MARIA DE AGREDA, Mística ciudad de Dios, op. cit., vol. III. p. 282. L'obra d'aquesta autora va gaudir de molta 399
popularitat perquè tota ella és un compendi de llegendes apòcrifes i productes de la seva fantasia. Va suscitar moltes polèmiques, doncs els exègetes van considerar que posava en ridícul a la religió catòlica. Fou moltes vegades censurada, però en altres redimida, com en el 1705. A partir d'aquest moment va obtenir molt d'èxit, i com a lectura pietosa va conèixer una difussió extraordinària en el segle XVIII.
9. El retaule dels sants lu i Honorat ja l'hem referenciat en el segon capítol quan parlàvem de la seu de Girona. El "retaule major a santa Maria Magdalena" de la parroquial de Caseres, municipi de la Terra Alta prop de Gandesa, és una obra atribuida a 1 ' escultor-fuster Josep Sans, originari de Mora d'Ebre. La data de realització coneguda és el 1701, i consta que l'obra va ésser pagada en lliures valencianes. Vegeu C.MARTINEL·L, Arquitectura i escultura barroques, op. cit., vol. II. Josep Sans. I J.RÀFOLS, Diccionari dels artistes, op. cit., qui indica que Josep Sans és mestre escultor-fuster dels segles XVII-XVIII de Mora d'Ebre, i dóna la data de 1701 com a referencial del retaule de Caseres. Del "Retaule de Santa Magdalena" de l'església del Carme de Valls tenim constància, segons testimonis orals, de que no en queda cap imatge. El retaule seria obra de Joan Oliver Sagi mestre fuster de Valls, iniciat el 1672. Vegeu J.RÀFOLS, op. cit., "Oliver Sagí, Joan". Indica que aquest mestre fuster va morir el 1713. En el 1672 es va dur a terme el contracte per obrar el retaule per a la capella de santa Magdalena de Pacis, de la monasterial del Carme de Valls, pel preu de 82 lliures barceloneses. C.MARTINEL·L, op. cit., "Oliver Sagi, Joan", dóna la mateixa informació que Ràfols. La primera edició del diccionari de Ràfols és del 1951, mentre que la de l'obra de Martinell és del 1959; hem de tenir present però que Cèsar Martinell va ésser un dels col·laboradors del Diccionari, i que per tant és probable que realitzes aportacions sobre l'època del barroc.
10. SANTIAGO DE LA VORÁGINE, La leyenda dorada, op. cit., vol. I. pp. 382-391. Exposa la vida de santa Maria Magdalena. En la p. 388 indica que desitjosa d'entregar-se plenament a la contemplació de les coses divines es va retirar a un desert molt auster, hostatjant-se en una cel.la prèviament preparada pels àngels, i en ella va viure trenta anys, totalment apartada del món i aïllada de la resta de la 400
gent.
11. SANTIAGO DE LA VORÁGINE, op. cit., vol. I. pp. 237-239, dedicades a Maria Egipciaca, on comenta que era coneguda popularment com la pecadora. Va viure en el desert quaranta set anys, entregada a dures penitències.
12. J.B.KNIPPING, Iconography of the Counter Reformation, op. cit., vol. I. pp. 61-62. La il·lustració nQ 58 en un "cooper engraving". La nQ 59 és un plafó.
13. A més a més d'aquesta confusió ni ha una altra, de caràcter evangèlic. L.RÉAU, op. cit., pp. 326-329, "La Madeleine". Comenta que la llegenda ha confós sovint sota un mateix nom una o dues personalitats diferents de la Magdalena. Una és la pecadora Maria Magdalena, i 1'altra és Maria de Betània, germana de Marta i Llàtzer. Aquesta confusió està ja exposada en el llibre de Vorágine, op. cit., on el la p. 383 indica: "María, llamada también Magdalena, por el castillo de Magdalo en que vivió, perteneció a una familia descendiente de reyes; por tanto, de mucho abolengo. El castillo estaba situado en Betania, localidad próxima a Jerusalem (...) Maria y sus hermanos, Lázaro y Marta..."
14. Goigs de la glòria de santa Magdalena de la parroquia de sant Esteve de Pardines, de 1690. Vegeu, J.BATLLE , Los goigs a Catalunya en lo segle XVII. op. cit., p. 96. La cançó intitulada indistintament "Magdalena, la Magdalena o santa Magdalena", tant estesa en terres catalanes, ofereix la fusió en un sol dels dos personatges evangèlics, Maria Magdalena i Maria germana de Marta i Llàtzer. Apreciació argumentada per A.COMAS, op. cit., p. 383, qui coincideix amb les tesis exposades per Réau en la nota anterior. Aquesta confusió, que ve de molt antic, queda plasmada en les obres de Milà i Fontanals i Serra i Vilaró entre d'altres cançoners, J.MILA i FONTANALS, Romancerillo. op. cit., nQ 12, pp. 1011. J.MILA i FONTANALS, Observaciones sobre la poesia popular. op. cit., nQ 27, pp. 114-115. M.SERRA i VILARÓ, El cançoner del Càlic. Tipografia l'Avenç. 401
Barcelona, 1913. pp. 26-27. Antoni Comas argumenta que aquestes confusions de personatges són anacronismes i deformacions de caràcter popular, hipòtesi que no comparteixo plenament, doncs com he indicat ja es dóna en la Leyenda dorada, escrita en el segle XIV. Crec interessant remarcar que aquesta confusió hagi perviscut fins al segle XVIII, però d'anacronisme popular no en té res. El que pot haver passat, és que com es dóna en altres gèneres literaris de caràcter pietós, l'anacronisme s'anés desenvolupant i fent més evident amb l'afegit de més invencions i llegendes, com es palesa en la cançó que A.Comas reprodueix a la p. 284. Claudio VIEXMONSIO PARISIEN, Exortatio a la penitencia per f...1 traduida del llatí en català per lo Pon Francesc de Queralt canonge de la santa Iglesia de Elna y Official de Perpinyà (...) Dirigida a l'espill de la Penitencia y enamorada de Christo santa M& Magdalena. Perpinyà en casa de Barthomeu Beffel, 1680. Vegeu AGUILÓ, op. cit., nQ 511.
15. E.MALE, El Barroco. op. cit., p. 88. Comenta la Magdalena penitent en tant quant és un tema per oposar-se als protestants. Les figures per excel·lència d'aquest tema són sant Pere penitent, quan canta el gall, i la Magdalena, personificacions utilitzades pels teòlegs, com Bellarmin, per atacar els protestants. En la Leyenda Dorada, op. cit., pp. 384-388, s'exposa 1'episodi de 1'arribada a Marsella, i els succesos amb el governador de la ciutat i la seva família.
16. E,MALE, El Barroco, op. cit., p. 89. Il·lustració nQ 23, "La Magdalena penitent", obra de Ribera; Museu del Prado, Madrid. Aquesta personificació comporta els atributs complementaris de la tosca creu, la calavera recolzada en la falda, un llibre obert aguantat en una mà i damunt la falda. Les vestidures, com en l'exemple de Girona, l'envolten i li cobreixen des de mig pit fins a mitja cama; els cabells llargs li tapen el tors i les espatlles.
17. J.S.PONS, La littérature catalane en Roussillon. op. cit. "La foi d'Honorat", pp. 132 i ss. L'obra d'Honorat la trobem referenciada en la nota 1 de la p. 118: "Tractat de la Capella o l'hermitatge del gloriós Sant Martí, situada en el terme de Camelas, baronia de Castellnou, per M Honorat Ciuró, prevere i beneficiat de l'església de Sant Pere de la 402
vila de Thuir, residint son benefici natural d'aquest lloc, iniciat l'any 1637". Aquesta capella estava en un lloc molt inhòspit de la muntanya, que Honorat es proposà restaurar per a viure en ermitatge. És en aquesta vida ermitanya on va escriure les memòries de trenta anys. Aquest text indica Pons que persenta moltes incongruències. Tractat que té interés perquè és un romanç en el que s'explica les preocupacions de l'ànima d'Honorat.
18. J.S.PONS, op. cit., p. 119. En la p. 122 s'indica la voluntat d'Honorat de dedicar-se a la vida religiosa, i com ho exposa a la seva acomodada família: "En effet, Don Hyacinthe de Vilanova, l'oncle du seigneur de Castellnou, Don Carlos de Llupúa, intervient après d'Honorat, et le prie de s'adresser a un jésuite de talent, le Frère Emmanuel Cabera (...) Honorat se rend à la ville (tractat pp. 929 3 ) , entend le Révérend Père dans un sermon sur sainte Madelein, et frappe à la porte de sa cellule". En aquest punt s'expressa en castellà.
18 bis. Vegeu les notes 9 i 10 de l'apartat 2.2. A.COMAS, Història de la literatura catalana, op. cit., pp. 450-451. Comenta la realització pictòrica sobre tela dels dotze passos del Via Crucis per Antoni Viladomat a la capella dels Dolors de Mataró. Per a més informació vegeu S.ALCOLEA, La capella dels Dolors a Santa Maria de Mataró. Mataró, 1970. pp. 7-19 texte, i 19-77 il·lustracions, entre les que es troben els passos del Via Crucis esmentats, pp. 27-47.
19. G.SCHILLER, Iconography of Christian Art. 2 vols. (1968). London, 1972. Vol. II, p. 48. L.RÉAU, op. cit., vol. II. Nouveau Testament, p. 427. En aquests comentaris dels tres evangelis es posa de relleu el mot "agonia" com a significació de l'angoixa moral, del combat interior, de la lluita entre la carn i l'esperit o l'home-Déu. És la segona temptació de Crist, reflectint-se aquest dubte davant el sofriment i la mort.
20. L.RÉAU, op. cit., vol. II. Nouveau Testament, p. 428.
403
21. L.RÉAU, op. cit., vol. II, Nouveau Testament, pp. 434435. Comenta que la soldadesca que va envahir el jardí portava estàndards amb el timbre de l'escorpí, símbol del poble jueu. A.I.SOUTO SILVA, El retablo de San Miguel de los Navarros. Zaragoza, 1983. Obra del segle XVI, però que té influencies en el tema de passió esculpits en la predel.la, pp. 11 i 29, de gravats de Durero, p. 40; concretament, aquesta Oració a 1'hort té molta relació amb les representades en els retaules d'en Pau Costa.
22. Mn. Josep GUDIOL i CUNILL, Una antiga traducció catalana dels quatre Evangelis (Codex de Palau). Vic, 1910-1911. Fulla Dominical. En la introducció ens comenta que aquest text és del segle XVI.
23. Mn. J.GUDIOL i CUNILL, Codex de Palau, op. cit. MATHEU, "Deia passió del salvador nostro Jesu crist XXVI capitulo", pp. 28-30. L'entrecomillat pertany a la p. 29-29v. La numeració de les pàgines és per exemple 30, 30v, 31, 31v, i així successivament, el que de ben segur es deu a que el text original estaria escrit a dues columnes, volguent-se mantenir aqui la numeració de les pàgines utilitzant aquesta petita diferenciació abans de canviar el número de pàgina. He canviat les eh per c, i les u per v.
24. L.RÉAU, op. cit., vol. Il, Nouveau Testament, p. 428. Indica que solament Lluc menciona l'aparició d'un àngel, que generalment porta la creu i el calze. Mn.J.GUDIOL i CUNILL, Codex de Palau, op. cit. LLUC, "de la passió de Jesu crist, XXII capitulo", pp. 91-93. "E vengut en lo loc ditx los retlats perço que no entres en tentacio. E après lunyas delís aytant com es un tret de pedre. E posats los genolls en terra aorava dient pare si tu vols pas de mi aquesta angoxa enpero no la mia voluntat mas la tua sia feta. Adones li aparec angel del cel confortant lo en son posat en gran contrast despirit. E lunyant altre vegada ora en feta es la sua sudor axi com agotes de sang de corrent sobre el terra. E levant de la oració torna (...) en ell encara parlant veus que venc acompanya en aquell qui es apellat Judes un dels xii. Anava davant ells", pp. 92 i 92v.
25. L.RÉAU, Ibid. 404
26. J.GUDIOL i CUNILL, Codex de Palau, op. cit. MARC, "De la passió de Jesu crist, XIII capitulo". pp. 52-54v. L'entrecomillat pertany a la p. 53v.
27. J.CHEVALIER, Diccionario de los símbolos. (1969). Barcelona, 1988. Olivo, arbre de gran riquesa simbòlica: pau, fecunditat, purificació, força, victòria i recompensa.
28. Joseph LLORD, Preb. Foment de la Pietat, y devoció Christiana. Gerona. Narcís Oliva estamper i llibreter. Edició s.d. La data de censura és 1693. pp. 252-253.
29. J.LLORD, Foment de Pietat, op. cit., p. 254.
30. J.LLORD, Foment de Pietat, op. cit., p. 257.
31. G.SCHILLER, Iconography of Christian Art, op. cit., vol. II. pp. 66-67. La il·lustració n° 234 correspon a una pintura de Tintoretto a Viena de 1585-1590, de la flagel.lació. J.LLORD, Foment de Pietat, op. cit., pp. 296-297. "Meditació dels assots que donaren à Jesu-Christ. Composició de H o c h : Imagina anima Christiana, que vevis à Jesus lligat a una columna, al qual están assotant cruel.lissimament", p. 296. En la "consideració: considera com habent manat Pilat, que assotaren à Jesu-Christ, lo despullaren,«y lligaren a una columna, y sis butxins (ministres del dimoni) uns desprès de altres, lo assotaren ab tanta crueltat, que resta de cap a peus tot desfigurat. 0 anima piadosa (...) coneixes, qui es aqueix, que tanta sang derrama: aqueix que miras, de aqueixa manera llagat? Sapias que es mes que home: mira, que es Jesus, lo teu Redemptor", p. 297.
32. L.RÉAU, op. cit., vol. II. Nouveau Testament, pp. 444445. El procès polític es composa de: 1er, Crist és enviat de Pilat a Herodes; 2on, corrupció davant Pilat; 3er, 405
elecció entre Crist o Barrabás; 4rt, Pilat es renta les mans; 5è, la flagel·lació, o Crist a la columna; 6è, la coronació d'espines; i 7è, presentació al poble de Ecce Homo .
33. L.RÉAU, op. cit., vol. II. Nouveau Testament, p. 453. E.MALE, El Barroco, op. cit., pp. 211-212. Comenten que hi ha dues columnes a les que es rendeix culte, una la de Jerusalem i 1'altra la de Roma. La primera es la que inspira als artistes de 1'època medieval, una columna alta, mentre que la segona, en forma de balaustrada de 60 cm. d'alçada va ésser portada a la basílica de sant Práxedes a Roma pel cardenal Colomna l'any 1223 .
34. E.MALE, ibid. El problema estava en discernir quina de les dues columnes que provenien de Jerusalem era l'autèntica. Sobre aquest dubte, un text sobre la flagel·lació indica que hi havia a Jerusalem dues columnes, una llarga que havia vist sant Jeroni i encara tacada de sang, que correspondria a la del pòrtic del temple on Jesús fou flagel·lat durant la nit de passió; i la segona, seria baixa, que a partir de finals del XVI és la que es representa en l'art. Així es manifesta en l'obra de Baroccio, Francesco Vanni, Boscoli, etc. En el XVII ja es troba en més països, com a França i Flandes, podent-se contrastar en obres de Sueur, Rubens i altres artistes. A Espanya es veu la columna baixa en el Crist de Hernández, en el convent de les carmelites d'Avila. Murillo representa a Crist deslligat de la columna i abandonat pels seus butxins.
35. L.RÉAU, op. cit., vol. II. Nouveau Testament, p. 454. Comenta que els italians del Renaixement no van poder resistir-se al plaer de mostrar la musculatura en acció, com es palesa en una obra de l'Escola de Perugino, on els flagel.ladors van nus com la seva víctima.
36. G.SCHILLER, op. cit., pp. 69-70. Comenta que la diferència més gran entre la primera i la segona burla feta a Crist és que en la primera va ésser mofat pels jueus, mentre que en la segona, pels soldats romans. L.RÉAU, op. cit., p. 457.
406
37. J.GUDIOL i CUNILL, Codex de Palau, op. cit. MATHEU, "Corn lo menaren davant pilât. XXVII capitulo", pp. 31-31v.
38. J.GUDIOL i CUNILL, Codex de Palau, op. cit. JOHAN, "Corn fou flagellât e lliurat als jueus per crucificar. XVIII capitulo".
39. D.Felipe SCIO DE SAN MIGUEL, La Sagrada Biblia, traducida al español de La Vulgata Latina. Tomo I, del Nuevo Testamento. Sociedad Editorial la Maravilla. Barcelona, edició de 1864. p. 104, san Mateo, cap. 27 (27, 3 0 ) . L'obra es composa de sis volums, quatre pel que fa a l'Antic Testament i dos per al Nou Testament. La seva cronologia és 1738-1796; considerat un eminent biblista castellà, de pares grecs, entrà a l'Escola Pia com a mestre de grec, llatí i hebreu. Receptor reial sota Carles III i Carles IV. És molt conegut i va adquirir fama per aquesta versió de la Vulgata, que va aparèixer en primera edició a València entre 17911793.
40. F.SCIO DE SAN MIGUEL, La Vulgata Latina, op. cit. San Juan 19, 2, p. 330. Vegeu la nota 38.
41. F.X.RODRIGUEZ MOLERO, "Mística y estilo de la del P. La Palma". Revista de Espiritualidad, gener 1944. pp. 297-331. L'entrecomillat pertany a la p. 302.
42. F.X.RODRIGUEZ MOLERO, op. cit., pp. 302-303.
43. J.LLORD, Foment de la Pietat, op. cit., pp. 302-304.
44. J.GUDIOL i CUNILL, Codex de Palau, op. cit. MATHEU, "Corn lo menaren davant pilât XXVII capitulo: E de mentre exien de la ciutat troren un hom cirineu que havia nom simon lo qual 407
forçaren que prengués la creu de Jesus e vengueren en lo lloc que dist Golgota que es un multicalvari" , p. 31v. MARC, cap. XV, p. 55: "Apres com lo ha gueren escarnit despullarenli la vestidura de porpra e vestirenti les sues vestidures e manarenlo per ço quel crucificassen e forçaren un hom qui passava per alii per nom simón cirineu lo qual venia de la vila pare de alexandre e de ruffo que portas la creu de Jesus crist entro al lloc del golgota que es entrepretat lloc de calvaría".
45. J.GUDIOL i CUNILL, Codex de Palau, op. cit., LUC, "Corn lo menaren davant pilât, XXIII capitulo", p. 93v.
46. J.GUDIOL i CUNILL, Codex de Palau, op. cit., JOHAN, "Corn fos flagellât e lliurat als jueus per crucificar". XVIII capitulo, p. 119v.
47. L.RÉAU, op. cit., vol. II. Nouveau Testament. "La Crucifixion", p. 463. F.SCIO DE SAN MIGUEL, La Vulgata Latina, op. cit., Nuevo Testamento. San Mateo 27, 32, i nota 9. p. 104: "Y al salir fuera, hallaron un hombre de Cyrene, por nombre Simon: a este obligaron a que cargase con la cruz cíe Jesus". En l'explicació de la nota 9 es manifesta la voluntat conciliadora de les dues versions, per refondre-les en una tot citant a Joan 19, 17, i el que pretenia dir en aquest pas.
48. L.RÉAU, ibid.
49. F.SCIO DE SAN MIGUEL, La Vulgata Latina, op. cit., nota 9 de la p. 104.
50. L.RÉAU, op. cit., vol. II. Nouveau Testament, p. 465.
51. L.RÉAU, op. cit., vol. II. Nouveau Testament, p. 466. Les manifestacions devocionals del tema de la passió abasten 408
diversos gèneres literaris. Antoni Comas indica que el grup de textos religiosos més nombrós i més interessant és el que fa al·lusió a la passió de Crist. Vegeu A.COMAS, Història de la literatura catalana, op. cit., pp. 289-294. El tema de la passió es reflecteix en cançons que van gaudir de molta popularitat com la "Cançó de la Verònica", p. 293, o la "Verge de la cambreta", on el relat s'allunya força del text evangèlic. En la p. 294 indica els relats del "Via Crucis" i les "Hores de la Passió"; aquest és el relat dels sofriments de Crist, indicant amb precisió cronològica les hores en les que esdevingueren els diferents episodis. Aquesta devoció és la coneguda per "Quaranta hores", i ha estat impulsada, com ja he esmentat en altres parts d'aquest treball, pels pares caputxins. Aquestes anotacions complementen les referències que dóna Réau a la devoció del calvari, o també Via Crucis, impulsada pels franciscans. Recordem que els caputxins són una nova orde religiosa sorgida dels menors franciscans, i que els seus objectius es presenten com més estrictes, més durs i purs, que els de la regla primera fundada per sant Francesc d'Assis.
52, E.MALE, El Barroco, op. cit., pp. 215-216. Pensament impulsat per Le Brun, essent tres el nombre ideal de personatges, Maria, Joan i la Magdalena. Cita els exemples de Guido Reni i Rubens, làm. nQ 102. Mâle, com Réau, vegeu op. cit. p. 479, assenyala la influència en l'art de les visions de santa Brígida sobre Crist crucificat. M.MENARD, op.cit., pp. 271-284. Tracta de la imatge de Crist crucificat com d'una imatge de mediador.
53. E.MALE, El Barroco, op. cit., p. 213. Es debatia des de finals del XVI el tema de la crucifixió; com fou crucificat? Fou clavat a la creu ja aixecada, o en la creu estesa a terra?. A finals del XVI els jesuïtes van«fer pintar en la capella de la Passió, en Gesu, als botxins acabant de clavar Crist amb la creu estesa; obra de Gaspare Celio. Així mateix s'observa en una representació de Rubens que treballava en vm programa Jesuitic en l'església d'Amberes. J.LLORD, Foment de la Pietat, op. cit., p. 325. "Lo alivio que li donaren fou despullarlo ab gradissima furia, ferio ajeurer en la Creu, y clavarlo de peus, y mans en ella".
54. E.MALE, El Barroco, op. cit., p. 214. Indica que en l'alta Edad Mitja sempre es representa Crist clavat a la 409
creu amb quatre claus i a partir del segle XIII només amb tres, posant un peu damunt 1'altre. En el segle XVI es va posar en dubte aquest tema. Entre els defensors dels tres claus estaven els jesuïtes, que els van introduir en el seu escut. Suárez opinava que era un tema irresoluble, mentre Molanus , en el seu "Tractat de les santes imatges", donava llibertat creadora als artistes. L.RÉAU, op. cit., vol. II. Nouveau Testament, p. 480, fa la mateixa referència a Molanus.
55. E.MALE, El Barroco, op. cit., p. 215. Hi ha llibertat de representació. Rubens, per exemple, representa a Jesus en la creu coronat i sense coronar, com també fa Van Dyck.
56. E.MALE, El Barroco. Ibid. Des de temps antics, la ferida es representava al cantó dret, perquè per als teòlegs aquesta ferida simbòlica representava que al costat dret l'Església recollia en el calze la sang i l'aigua, imatges de l'Eucaristia i el Baptisme; mentre que al cantó esquerra apareixia la Sinagoga humiliada, i deixava caure la corona del seu cap. En els nous temps, aquest simbolisme va perdre trascendencia, donant-se major llibertat als artistes, encara que a Itàlia, França i Espanya es va seguir representant al costat dret. L.RÉAU, op. cit., vol. Il, Nouveau Testament, pp. 486-488. Comenta el simbolisme del sol i la lluna com significacions de l'Església i la Sinagoga, i també al·ludeix al significat de la ferida de Crist, p. 494, els dos lladres eren Dysmas i Gestas.
57. J.GUDIOL i CUNILL, Codex de Palau, op. cit. LLUC, p., 94. Hem canviat les u per les v, les eh per les c, i les f per les s. •
58. L.RÉAU, op. cit., vol. Il, Nouveau Testament, pp. 495496. El porte-llance i el porta-esponja. J.LLORD, Foment de la Pietat, op. cit., p. 350. En la meditació de la sed es comenta: "Considera com habent patit Jesu-Christ terribles torments y penas: y habent derramat ja casi tota la sang de las suas sacratissimas venas, pati naturalment (...) sed; (...) aquells ministres infernals li donaren, sonc fel, y vinagre. 0 crueltat may oida!". En les pp. 360-361, en la meditació de la llançada es fa considerar 410
al devot: "considera com desprès que Jesus fou mort i clavat en la Creu, un de aquells soldats li obrí lo costat ab una H a n s a , del qual lo mateix punt isque sang, y aygua (...) O longinos, longinos, tan poc te apar lo que Jesus ha patit, quant era viu, que ara desprès de mort, li hajas de obrir lo costat! Ay anima mia! Quant major es estada la tua maldat, que la de aqueix soldat!".
59. J.LLORD, Foment de la Pietat, op. cit., p. 338. "Diu a Maria Santissima que prenga per Fill a Sant Joan, y a Sant Joan que prenga a Maria Santissima per Mare". J.GUDIOL i CUNILL, Codex de Palau, op. cit. JOHAN, p. 120.
60. L.RÉAU, op. cit., vol. II. Nouveau Testament, p. 501.
61. Thomas de KEMPIS, Tractat de la Imitació de Christo, y menyspreu del mon. Traduit en llengua catalana del seu original llatí per lo rev. Pere Bonaura Prevere. Barcelona en la estampa de Juan Piferrer. Plaça de 1'Angel, s.d. Hi figura la data de l'aprovació, en Barcelona el 1749, pel Dr. Ramon Sala. Cap. XIII del llibre primer, pp. 74-75. La segona il·lustració en portada d'aquest llibret és un gravat que representa Jesus clavat en la creu i la Magdalena als seus peus, amb una calavera al seu costat. Crist està clavat amb quatre claus. Per a més informació sobre la Passió vegeu "la Novena del Sant Misteri de Cervera. Passió", extreta principalment de l'obra de Luis de Palma Historia de la Sagrada Passió, op. cit. A.DURAN SAMPERE, E.DURAN, La Passió de Cervera. Misteri del segle XVI. Barcelona, 1984. A.DURAN i SAMPERE, "Misteri de Passió", en el Llibre de Cervera. op. cit. • J.L.SIRERA, "La Passió de Christo Nostre Senyor, aproximació a l'estudi d'una Passió barroca". Llengua i literatura, II. 1987. pp. 253-294. M.TRENS, El arte en la Pasión de Nuestro Señor (siglos XIIIXVIII ) . Barcelona, 1945. Catálogo de la exposición realizada en el Palacio de la Virreina, organitzada por el Excmo Ayuntamiento de Barcelona. En el segon apartat, il·lustracions de llibres i manuscrits presentat per l'Associació de bibliòfils de Barcelona, de l'obra dels Klauber Historiae biblicae, Augsburg, s.a. del segle XVIII. En els comentaris de tots els episodis de la passió se cerquen referències als evangelis, i sobretot a 411
les primeres obres de l'art cristià com a punt de partida. La repercusió a l'època medieval i la trascendencia en el renaixement; no hi ha cap al·lusió als canvis produits en el segle XXII. Algunes de les làmines pertanyen a aquest segle.
62. T.KEMPIS, Tractat de la imitació de Christ, op. cit. Dedica el quart llibre, pp. 359-441, a una exhortació a la Sagrada Comunió, i advertències de les grans gràcies que obté l'ànima amb aquest Santissim Sagrament. J.REBULLOSA O.P., Sermones del Santísimo Sacramento repartidos en seys octavarios. Lorenzo Deu, 1621. Perg. Lector de la Magistral de la Santa Iglesia de Lérida de Barcelona. Els 8 primers sermons conformen 1'octavario primero. El primer sermó el centre en el Gèn. 2, "Planteverat Dominus Deus Paradisum voluptatis", fol. 110. El segon sermó, en el Gèn. 14, ff. 11-22; el tercer està basat en l'Exod. 12, ff. 22-33; el quart en Exod. 16. ff. 33-40; i així successivament. En tot el conjunt de l'obra, que conté 104 ff., hi ha moltes referències a sant Tomàs d'Aquino.
62 bis. Cronològicament es correspon al següent ordre:, primer, en el 1688, l'escena de la predel.la del retaule de sant Pacià de la catedral de Barcelona, de Joan Roig; segon, de 1699-1705, l'escena de la predel.la del retaule del sant Esperit i sant Pere de Terrassa, de Joan Monpeó; en tercer lloc, de 1700, el retaule del Santissim Sagrament de Cotlliure, atribuit a Josep Sunyer i Raurell; i finalment, el plafó dels Sagraments , de 1714, atribuit per uns a Josep Sunyer i per d'altres a Thierry, a Espirà del Conflent.
63. Eucaristia. DICCIONARI de la Llengua Catalana. Barcelona, 1984. Representació del sant Sopar. Totes les esglésies el consideren el sagrament més important. L.RÉAU, op. cit., vol. II. Nouveau Testament, p. 407.
64. L.RÉAU, op. cit., vol. II. p. 410. Schiller però, presenta les cites dels evangelistes amb versets diferents als enunciats per Réau: G.SCHILLER, Iconography of Christian Art, op. cit. p. 24. Indica: Mateu 26, (20-30); Marc 14, (17-25); Lluc 22, (1423); Joan 13, (18-30); i Corintis 10, 16, 11 i 23. 412
65. J.GUDIOL i CUNILL, Codex de Palau, op. cit. MATHEU, p. 29. Comparat aquest text amb el de la Vulgata del pare Scio es correspondria als versets 17 fins al 29.
66. F.SCIO DE SAN MIGUEL, La Vulgata Latina, op. cit. San Mateo 26, (22-24). Notes 6 i 7.
67. F.SCIO DE SAN MIGUEL, La Vulgata Latina, op. cit. San Mateo, versets 26-27; i notes 8, 9 i 10.
68. Ibid, versets 28-29, nota 3. Segons sembla, Jesús va distribuir dues vegades el calze entre els seus apòstols. La primera amb vi comú, després d'haver menjat l'anyell pasqual, i la segona amb la seva sang, després d'haver-la consagrat per virtut de les seves paraules.
69. L.RÉAU, op. cit., vol. II. Nouveau Testament, p. 411. Presenta les diferents tipologies de taula, en mitja lluna, rodona o rectangular. Les representacions que analitzem mostren la taula de tipus rectangular, llevat de la d'Espirà, que s'apropa més a la forma de sigma o mitja lluna. Réau referencia a G.Millet, qui troba l'origen d'aquesta forma en l'art capadocià, i que va aparèixer en el segle XI. Aquest tipus es va adoptar perquè respondria millor als usos litúrgics i domèstics.
70. L.RÉAU, op. cit., p. 412. Aquesta actitud només es concreta en l'evangeli de sant Joan (cap. XII, verset 2 3 ) . En la versió de la Vulgata del pare Scio llegim: "Y uno de sus discípulos, al cual amaba Jesus / estaba recostado a la mesa en el seno de Jesus". En les notes, Scio precisa que aquell deixeble era Joan. Respecte a 1'actitud d'estar recolzat al pit de Jesús, Scio comenta que els orientals no acostumaven asseure's a taula, sinó que es recolzaven en llits, el nom dels quals l'escriu en grec. En cadascun 413
d'aquest s'acomodaven tres persones, totes elles recolzades sobre el colze esquerra, el que feia que quedessin en aquesta positura, en la que el cap del segon venia a caure sobre el pit del primer. Situació que es dóna entre Joan i Jesús, i que es reflecteix puntualment en el plafó d'Espirà.
71. L.RÉAU, op. cit., vol. II. Nouveau Testament, p. 413. Comenta les diferents actituds de Judes. J.B.KNIPPING, Iconography of the Counter Reformation, op. cit. Vol.1, p. 192. Il·lustració nQ 191: Obra de Jacobs Jordaens, "El sant sopar", c. 1645. Oli sobre tela. Antwerp Royal Museum of Fine Arts. En aquesta representació Judes està acompanyat per un gos assegut pacienment a terra, al que està acaronant. Pot-ser el gos, element complementari que es promociona segons Réau a partir de la Contrareforma, op. cit., p. 415, serveix per a subratllar l'emblema de la fidelitat que aquest animal representa front a un personatge que es ven per tot el contrari i que és la personificació de la falsetat.
72. J.LLORD, Foment de Pietat, op. cit. Les pp. 424-430 estan dedicades a la "Meditació Primera del Santissim Sagrament de l'Eucaristia", i les pp. 430-435 a la "Meditació Segona" del mateix sagrament. En la primera se situa imaginàriament al fidel en l'episodi en el que Jesús, assegut a taula amb la companyia dels apòstols, està beneint i consagrant un pa que té a les seves mans. Fragment que es correspon amb les diferents representacions dels relleus esculpits citats. La segona meditació situa al fidel en el moment en el que Jesucrist dóna la comunió als deixebles, els apòstols. Tema que s'especifica en la representació de la figura central de Cotlliure, on Crist té el calze en una mà i l'hòstia en 1'altra. És l'expressió culminant de la comunió, amb la que el fidel reb el cos i la sang de Crist.
72 bis. J.GUDIOL i CUNILL, Codex de Palau, op. cit. MATHEU capitulo XXVI, p. 28v. "E com fos Jesus en bethania a casa de simon lebros. Acostas a ell una fembra havent ala baust enguent molt precios lo qual ella scampa sobre lo cap de Jesus estant sient. E veent aço los deixibles foren indignats dient, perquè es feta aquesta perdició denguent, car aquest enguent paguera eser venut per molt preu, e, que fos donat a pobres. E Jesus (...) car bona obra ha obrada en mi (...) E ella metent aquest enguent en lo meu cos e aço ha feyt ella per mi a la mia sepultura. En veritat vos dic que 414
en tot lloc on sera preycat aquest evangeli en tot lo mon sera dit que ella ha fet aço en memoria delia". F.SCIO DE SAN MIGUEL, La Vulagata Latina, op. cit., Mateo 26, 7, indica en els comentaris a les notes que aquesta dona era, segons Joan, Maria la germana de Llàtzer, coneguda per tant com Maria Magdalena, i no la Maria Magdala com s'ha confós sovint. SANTIAGO DE LA VORÁGINE, La Leyenda Dorada, vol. I. pp. 382391. En les pp. 384-385 especifica l'episodi del dinar a casa de Simó el Leprós: "entró disimuladamente, procurando que los comensales no la vieran, y, adoptando las precauciones necesarias para pasar inadvertida, postróse en el suelo junto al Señor, lavóle los pies con sus lágrimas, enjugóselos con sus propios cabellos y seguidamente derramó sobre ellos un riquisimo perfume (...) El Señor honróla con su confianza y amistad". És la primera, segons aquest text, que en aquell temps va fer solemne i pública penitència. L.RÉAU, op. cit., pp. 326-327. Indica que l'episodi del dinar amb Simó el Leprós és relatat pels evangelistes Mateu 26, (6-13), Marc 14, (3-9), Lluc 7 (36-50), i Joan 12, (18 ) , mostrant força divergències.
73, J.LLORD, Foment de Pietat, op. cit., p. 431. "Ay Deu meu, que atreviment era lo meu! Combregar sens disposarme! Combregar sens confessarme be!". L.RÉAU, op. cit., vol. II. Nouveau Testament, pp. 563-565. Comenta que aquest sopar eucarístic on Crist ressuscitat es revela per la "fractio panis" sembla una repetició reduida del sant Sopar, amb tres convidats solament en lloc de dotze. Aparició que no es troba recollida en el Codex de Palau. F.SCIO DE SAN MIGUEL, La Vulgata Latina, op. cit. Lluc 24, (13-35): "Y dos de ellos aquel mismo dia, iban a la aldea llamada Emaus". Quan es parla de aquel mismo dia es vol fer referència al diumenge en que Crist va ressuscitar, verset 13, nota 5. Segueix: "Y estando sentado con ellos en la mesa, tomó el pan, y lo bendijo, y habiéndolo partido se lo daba / Y fueron abiertos los ojos de ellos y lo conocieron, y él entonces desapareció de su vista", verset 30 i 31. En la nota 8, Scio comenta que el principal efecte produit per aquest pa diví en aquests dos deixebles va ésser el d'obrirlos els ulls perquè el coneguessin, doncs fins llavors no sabien qui era el company que havien trobat en el camí d'Emaus. Coneguent-lo van poder deixar de banda tots els dubtes que tenien i la infidelitat dels seus cors.
73
bis.
J.B.KNIPPING,
Iconography 415
of
the
Counter
Reformation, op. cit., vol. I. p. 221, fig. 215. Rembrandt van Rhijn, el sopar a Emaiis, 1648. Oli sobre tela, Museo del Louvre, Paris.
74. E.MALE, El Barroco, op. cit., pp. 261-264. Presenta l'abundància d'àngels en les representacions barroques com una nova devoció que es promou a partir de la Contrareforma. Angels guardians, ceroferaris, i la jerarquia celestial amb els arcàngels, que té una significació molt àmplia. Exemple d'aquesta proliferació angèlica s'observa en el monestir de les Descalzas Reales de Madrid. Per a més informació vegeu: M.T.RUIZ ALCON, "Los Arcángeles en los Monasterios de las descalzas Reales y de la Encarnación". Reales Sitos, n° 40. Año XI, 1947. En els retaules esculpits també s'observen àngels amb instruments musicals, amb atributs que corresponen a sants, putti decoratius o subjectant cortines o altres elements, entre les columnes salomòniques, en tipologia d'atlant, etc. J.B.KNIPPING, Iconography of the Counter Reformation, op. cit., vol. I, cap. 7. "Les noves devocions", pp. 109-179. En les pp. 121-129 parla dels àngels i els arcàngels. Dóna l'exemple de Gerom Wierix, "The seven arcanges", c. 1610. Cooper engraving, que és el mateix presentat per Mâle, op. cit., p. 265, làm. 12.
75. M.TRENS, La Eucaristía en el Arte Español. Barcelona, 1952. En les pp. 240-268 parla del triomf de l'Eucaristia sobre el paganisme. Més informació sobre el tema la podeu trobar en l'obra del mateix autor: M.TRENS, Las custodias españolas. Barcelona, 1952. On s'estableixen diferents tipus de custòdies. Les més freqüents en els nostres relleus són la tipologia copó i la solar, com s'observa en aquesta obra o també en el retaule de Santa Maria de Cadaqués. Trens comenta que cap d'elles presenta innovacions en el barroc. Més informació la trobem en 1'obra: FONT, BAGUÉ, PETIT, La Eucaristia, el tema eucarístico en el arte de España. Barcelona, 1952.
76. J.CHEVALIER, Diccionario de los símbolos. Barcelona, 1988. Pelícano. "como figura del sacrificio de Cristo y de su resurrección en la iconografía cristiana". J.HALL, Diccionario de tema y símbolos artísticos. Madrid, 1987. Pelícano, corn a símbol del sacrifici de Crist. Remet 416
a Crucifixió 13, on es fa referència segons la llegenda a que el pelicà mascle obre el seu pit per alimentar les seves cries. Segons Hall va ésser en el Renaixement quan es va utilitzar com a símbol de la caritat, al mateix temps que el fet del vessament de sang encaixa amb el concepte de redempció de Crist. J.L.MORALES MARIN, Diccionario de Iconología y simbologia. Madrid, 1984. Pelícano. Es remunta a l'antiguitat, enunciant l'au palmípeda com a símbol paternal i de l'estimació dels prínceps als seus pobles, com al·legoria de Crist. F.VIGOROUX, Dictionnaire de la Bible. Paris, 1912. És l'autor que dóna una informació més exacta, àmplia i fonamentada sobre l'adaptació al món cristià del significat d'aquesta au. Se centra en l'obra de sant Agustí tot precisant on es troba la informació. Pelican, la seva sang que dóna vida serà la imatge del Salvador. La llegenda i la seva aplicació seran generalitzades a l'època medieval, tinguent lloc en la iconografia cristiana. La tipologia més freqüent és la representació d'un pelicà envoltat dels seus fills, tres normalment, i alimentant-los mitjançant una fisura del seu cos que ell mateix s'ha produit. Vigoroux remet per completar l'argumentació al teòleg més significatiu de l'època medieval, sant Tomàs, qui en el seu himne apel·la a Crist "compatissant pélican". Aquesta relació de sant Tomàs amb el pelicà la trobem reflectida al cim de l'àtic del retaule de santa Maria de Cadaqués. J.B.KNIPPING, Iconography of the Counter Reformation, op. cit., vol. I, p. 16. Fig. nQ 3. Baece à Bolswert. "Pelican", 1639, cooper engraving. L'autor planteja que en l'època medieval s'havia utilitzat com a símbol de la Passió de Crist i fer reviure de la mort el joves fills. En l'obra de Ripa i Sunius, 1'emblema adquireix una caràcter moralitzador de la imatge, tot subratllant la lliberació i la compasió. Amb el temps va ésser absorbit per la doctrina de l'Eucaristia. En el vol. II, p. 299, comenta que la devoció a l'Eucaristia ve concretament d'Espanya, i sobre tot de la cort de l'Arxiduc.
77. E.CORTADE, "L'Eglise de Coulliure". Revue Conflent. Prades, 1979. pp. 3-63. Presenta un esquema sinòptic amb la descripció de cada tema. J.LLORD, Foment de Pietat, op. cit., pp. 418-424. Presenta la "Meditació a la Santíssima Trinitat". En les pp. 419420 comenta: "Lo Pare Etern lo pren per fill seu adoptiu, concedintli la herencia de la gloria. Lo Fill lo pren per deixeble seu, fentlo participant de la sua passió, y mort, que en quant home pati. Lo Esperit Sant pren a la anima per esposa sua, donantla ab la sua gracia de fruyts, y dons. 417
Tota la Trinitat Santissima pren a la anima per temple, en lo qual gusta de habitar pera sempre, quedantse unida ab ella per medi de la Fe, Esperanza, Charitat y Amor. 0 anima mia! Ahont es lo agraiment ab que debias correspondrer a tais finesas de amor? Com no restas apresada i adolorida?".
418
M -ASSUMPTA.
ROIG
I
TORBENTO
ICONOGRAFIA DEL RETAULE A CATALUNYA ( 1 6 7 5 - 1 7 2 5 )
T e s i de d o c t o r a t d i r i g i d a p e l D o c t o r J o a q u í n YARZA LUACES
lU-u J_LV (Signatura del director)
Departament d'Art Facultat de Lletres Universitat Autònoma de Barcelona Any 1990.
Notes bibliogràfiques de l'apartat
3.3
1. P.CAHIER, Les characteristiques des Saints dans l'art populaire. Paris, 1867. Abundants il·lustracions. BRÉHIER, L'art chrétien son développement iconographique des origines a nos .jours. Paris, 1918. Amb il·lustracions. E.RICCI, Mille Santi nell'arte. Milano, 1931. Profussió d'il.lustrac ions. Imatges de la Verge i dels Sants de Catalunya. 4 vols. Biblioteca de Catalunya, secció de gravats. Tamany fol.
2. J.NAVARRO, Vida y milagros del principe de los anacoretas padre de los cenobiarcas nuestro padre S.Antonio Abad el Magno. Traducida del francés al castellano por un devoto del santo. Barcelona, impremta Maria Angela Martí viuda. Plaza de San Jayme, 1683. 260pp. Josep Navarro és comendador de sant Antoni a la ciutat de Barcelona. Edició que es troba a la B.Balmes. Presenta la censura del P. Fr.Francisco Serra, lector de theologia de Vísperas en el Real Convento de N. P. S. Francisco de la Ciudad de Barcelona. Van añadidas en esta impression las Grandezas de la Religión de sant Antonio en las partes de Etiopia y Egypto. GOIGS de sant Antoni Abad. Vegeu J.BATLLE, Goigs del XVII. op. cit., p. 15. NOVENA a sant Antoni Abad. Casa de l'Ardiaca, 24 pp. Barcelona, s.d.
3. E.MALE, El Barroco, op. cit., p. 419. Indica que santa Agnès és patrona dels trinitaris. SANTIAGO DE LA VORÁGINE, La Leyenda Dorada, op. cit., Santa Inés Virgen, vol. I, pp. 116-120. VILLANCICOS a la ínclita y siempre invicta virgen y mártir Santa Ynes los cuales se cantaron en la fiesta y dedicación de altar, retablo y capilla que un devoto suyo la hizo, y consagró, en el muy Religioso convento de los Padres Descalzos Carmelitas, de el Glorioso Patriarca S.Ioseph de la Ciudad de Barcelona. Anton Ferrer y Baltasar Ferrer impresores. Barcelona, 1694. 4 ff. s.n. GOIGS en lloança de la Verge i mártir Santa Agnès, venerada en 1'església parroquial de sant Agnès de Malanyanes, bisbat de Barcelona. 1985. Aquests goigs, originaris del segle XX, 419
recullen els episodis més rellevants de la vida de la santa, representats en el retaule. La influència del text en la imatge es dóna aqui en relació inversa, doncs les imatges són del 1681. Per tant s'ha de tenir present aquesta interrelació entre imatge i text per a no caure en l'error d'establir paràmetres referencials en valors absoluts. El relleu esculpit mostra una escena en la que se representa la mort del pretendent, avassallat pel dimoni transformat en un animal monstruós. Una segona escena en la que santa Agnès està amb els cavallers, doncs per una oració pia el difunt nuvi ressuscitat s'observa en la composició agenollat davant Agnès. El turment de llençar-la al foc és representat en un altre relleu compositiu, però al no quedar cremada se li aplica el martiri de la decapitació, també representat en el retaule. Representacions d'aquesta santa les trobem en un relleu de ple volum al retaule de les santes de Cotlliure, juntament amb santes Bàrbara, Àgata, Llúcia i Marta. Les santes Llúcia i Àgata les trobem sovint representades dins de medallons, únicament en bust però acompanyades del seu atribut personal, els ulls de Llúcia i els pits per Àgata, tant en el Principat com en el Rosselló. En el retaule de sant Sever de Barcelona se representen conjuntament, i en la mateixa obra, en la base de la columna en un petit espai rectangular, s'hi troben les manifestacions de Llúcia i Madrona. Aquesta obra guarda corelació amb el retaule de les santes de Cotlliure.
4. A.PEREZ SANTAMARÍA, Escultura barroca a Catalunya, op. cit., p. 375. Presenta les conclusions tot precisant una resposta a la qüestió de si se segueix la tradició secular o bé les directrius de la Contrareforma, que pel que respecte Crist hi ha una clara preferència pels temes de la Passió, als que la Contrareforma els dóna prioritat. Aspecte que ratifiquem, però que també s'ha d'oferir els temes eucarístics. En quant a la hagiografia, considera Aurora Pérez que se segueixen els dos corrents, tradició i Contrareforma, però amb predomini de la primera en els tres apartats presentats, de tradició local, sants patrons, i sants vinculats a la Contrareforma. Afirma que els temes marians, a diferència del hagiogràfics, són molt més contrareformistes, tant per l'elecció dels mateixos, la Immaculada per exemple, com per la manera d'interpretar-los, com els del Roser i els majors d'Arenys i Cadaqués.
420
5. Vegeu les notes 3, 4 i 89, 90 de l'apartat 2.2 del segon capítol.
6. H.GRAEFF, Maria. La mariología y el culto mariano a través de la historia, op. cit., p. 357. La festa del Rosari fou establerta pel papa dominie Pius V, qui atribuí als rosaris ressats per les germandats romanes la victòria naval de Lepant dels cristians sobre els turcs, el 7 d'octubre de 1571.
7. SANTO TOMAS DE AQUINO, Summa Teológica. Tratado de Vida de Cristo. B.A.C., n9 131. Madrid, 1954.
la
8. A.PEREZ SANTAMARÍA, Escultura barroca, op. cit., pp. 333340. Presenta detalladament el programa iconogràfic dels retaules conservats pertanyents a ordes religioses.
9. Sobre sant Benet i l'orde benedictina vegeu les notes 31, 36, 37, 39-42 de l'apartat 2.1, i en l'aspecte iconogràfic: J.J.PIQUER i JOVER, "Aportaciones a la iconografía de san Benito". Separata de Cistercium, año XXXII. nQ 157, 1980. pp. 183-204. A. ROSENDE VALDES, La silleria del coro barroca de San Salvador de Celanova. Universidad de Santiago de Compostela, 1986. Cadiratge dedicat a la vida de sant Benet i sant Rossendo, abat de Celanova. Es troba la representació dels sants benedictins, com Escolàstica, Gertrudis, Mauro i Plàcid, tots ells representats a la capella de sant Benet de Sant Cugat. En l'apartat de les altes jerarquies eclesiàstiques se referencien sant Gregori Magne, Per Celestí, Hug Cardenal, Pere Igneu, també vistos a Sant Cugat. Dels homes de ciència de l'orde indica que són: sant Ildefons, sant Anselm, sant Bernat i Beda el Venerable, representats tanmateix a Sant Cugat. GOIGS de la col.lecció Biblioteca sobre sant Benet. Biblioteca de Catalunya. GOIGS de la col.lecció Roca sobre sant Benet. Biblioteca de Catalunya. Sobre santa Clara vegeu la nota 42 del capítol 1. Llibre de les coses dignes de memòria del monestir de Santa Clara de Barcelona, cf. Madurell i Marimon. De l'orde del Carmel vegeu les notes 54-60 de l'apartat 2.1, i: 421
GOIGS en alabanca del gran patriarca i profeta sant Elies, fundador de la sagrada religió de N.S. del Carmel, 1730. cf. A.COMAS, op. cit., p. 239, i J.BATLLE, Els goigs del XVIII. op. cit., p. 72, que presenta l'edició de l'estampa de Estefania Guasch Viuda, Barcelona 1730.
10. Sobre santa Teresa i sant Joan de la Creu, i el convent de sant Josep de Barcelona, vegeu les notes 62 i 64-70 de l'apartat 2.1. Per a la iconografia de santa Teresa: J.B.KNIPPING, Iconography of the Counter Reformation, op. cit., vol. I. p. 61. Fig. 51, Antoon Wierix the Younger, the Clid Jesus purcing St.Teresa's heart, c. 1615. Cooper engravins, A. 1087. E.MALE, El Barroco, op. cit., pp. 314 i 378.
11. SANTIAGO DE LA VORÁGINE, La Leyenda Dorada, op. cit. Vida de Santa Clara, vol. II. pp. 975-977. Indica que santa Clara es originaria d'Assis, i va ésser fundadora de les clarises terciàries. J.FERRANDO ROIG, Iconografía de los santos, op. cit., Santa Clara, p. 76. Comenta que va ésser la primera deixeble que sant Francesc va tenir a Assis; sovint se la representa amb el llibre de la regla però l'atribut més característic i personal és amb una custòdia de tipologia solar, símbol de l'eucaristia. Vegeu FONT, BAGUE, PETIT, La Eucaristia, op. cit., p. 57. Figs. 90-91, sant Tomàs i santa Clara amb l'Eucaristia. Escultura de l'altar major de la catedral de Palència, i pintura conservada al Museu Lázaro Galdiano de Madrid. J.B.KNIPPING, op. cit., vol. I. p. 148. Fig. 148, Philippe Galle, Sants de l'orde dels Frares Menors, 1600. Gravat. Sant Bernardino, sant Bonaventura, sant Francesc, sant Antoni de Pàdua, sant Lluís i santa Clara.
12. A.PLADEVALL, Història de l'Església a Catalunya, op. cit., pp. 126-128. En 1592 s'erigí la nova diòcesi de Solsona per mutuu acord entre Climent VIII i Felip II, creació recollida en les butlles papáis de l'I d'agost de 1592 i del 3 d'octubre de 1594. Una de les motivacions principals que van fer possible aquesta nova diòcesi va ésser la secularització dels monestirs canonicals en col·legiates seculars regides per un arxiprest; entre els principals monestirs que cita la butlla de 1592 hi ha , entre d'altres, Solsona, Sant Vicenç de Cardona, a la diòcesi de l'Urgell, Sant Joan de les Abadesses i Santa 422
Maria de Manresa, a la diòcesi de Vie. També van quedar secularitzats el conjunt de petits priorats com el de Sant Llorenç de Munt a les Guilleries, etc. La dotació a la nova diòcesi per el bisbe va ésser de béns de l'antic abat de Solsona, i amb els de l'antic priorat benedictí, doncs en l'època ja era inexistent, de Sant Llorenç de Morunys. Pel capítol o "les quatre dignitats capitulars", segons la terminologia emprada per l'autor, altres béns; dotze canonges també es van dotar amb béns.
13. A.BARBERO, F. RAMELLA, A.TORRE, Matériau sulla religiosità dei laici. Alba 1690-Asti 1742. op cit., presenten unes taules o quadres sinòptics, al final de l'article, on idiquen de les parròquies, en quines hi ha rectors i en quines ordes religioses, quins són els llocs de culte, i quines capelles són dels laics particulars i quines de les confraternitats. Sempre establint una comparació entre les dues diòcesis. En el quadre en que es presenten els altars de les esglésies, els del rosari i el Corpus Cristi sobresurten extraordinàriament respecte els altres. En el quadre de les devocions s'indica la devoció, la comunitat i la devoció amb qui s'ha associat d'una banda, caràcters que es conjuguen amb la tipologia i llocs de culte que es desglossen en tres apartats, "parrochiale", "nel borgo" , "campagna", juntament amb la manifestació devocional especificada en processons, altars, lloc on se celebren els actes litúrgics, si es tracta d'un altar major o lateral, si el sant és titular o secundari, i també respecte a la festa del sant, si es practica amb freqüència o no presenta continuïtat periòdica. Els sants invocats seguint l'ordre de presentació són: sant Roc, Sebastià, la Santíssima Trinitat, Antoni Abad, Josep, Bernardino, Antoni de Pàdua, Elisabelta i el sant Esperit. Els esquemes de la devoció mariai són presentats a part. Ofereixen en l'esquema 5C la devoció mariana a la diòcesi d'Alba en el 1698. La taula presenta la mateixa distribució que les anteriors, i en la columna de la devoció a Maria sobresurten, per ordre de presentació, l'Anunciata, l'Assumpta, la Immaculada, la nativitat de Maria, els Dolors, el Carme, i la Madonna de la Consolazione. Crec que aquesta visió de les diòcesis d'Alba i Asti oferida esquemàticament al final del seu treball és molt entenedora, aclaridora i il·lustrativa. Il·lustrativa perquè podem establir paràmetres de relació i culte als sants que es practica a Catalunya, tant en els llocs de culte com en els altars, en la titularitat o la secundarietat de l'obra que se li dedica, etc. Alhora s'evidencia que la correspondència de la devoció i culte marià que presenten els autors és paral·lela a la que hem presentat, i per tant indicativa de 423
l'èmfasi a la devoció mariana en el segle XVII, uniformització d'aquesta devoció després de T r e n t e
i
la
14. Aspectes que treballa Joaquim M.Puigvert en la seva tesi doctoral, en curs, ja referenciada anteriorment.
15.A.DURAN i SAMPERE, La fiesta de Corpus, op. cit. L.ALMERICH, Tradiciones, fiestas y costumbres populares de Barcelona. Barcelona, 1944. J.M.PUIGVERT i SOLA, "El calendari festiu d'una comunitat pagesa d'antic règim mitjantcant les processons: una mirada etnológica des de la història". I Congres d'Història Moderna a Catalunya. Universitat de Barcelona, 1984. vol. II. pp. 417-428. J.PRAT, J.CONTRERAS, Les festes populars. Col. Coneguem Catalunya, nQ 2. Sant Cugat del Vallès, 1987.
16. L.RÉAU, L'iconographie des saints, vol II, G-0. cit., pp. 967-968. És patró de Girona i d'Augsburg.
op.
17. L.RÉAU, op. cit., p. 968.
18. J.FERRANDO ROIG, Iconografia de los santos, op. cit., p. 205. És la presentació més freqüent del sant, vestit de bisbe. El que resultava difícil als artistes era representar les mosques contra les que és invocat. Réau indica que a Alemania se'l representa acompanyat d'un drac o serp alts, símbol del paganisme, com s'observa en altres sants evangelitzadors.
19. F.DORCA, Coleccióm de Noticias para la historia de los santos mártires de Gerona, op. cit., pp. 203-220. Compendi de la vida de sant Narcís. L'autor cerca en els textos antics, Bollandistes, martiriologi romà i els Flos Sanctorum, les referències que s'exposen sobre sant Narcís, tot comparant i relacionant si es tracta d'exposicions paral·leles o bé contraposades. Intenta, segons explicita, trobar la verdadera història de sant Narcís. Els episodis d'Afra i de les mosques els recull de la mateixa manera que 424
ho fan els altres autors. En les pp. 102-106 comenta la devoció de la ciutat de Girona al màrtir sant Fèlix l'Africà, qui va arribar de dit continent juntament amb sant Cugat. Sant Fèlix l'Africà és Apòstol de la ciutat de Girona; va patir el seu martiri en el segle IV. J,FERRANDO ROIG, Iconografía de los santos, op. cit., pp. 109-110. SANTIAGO DE LA VORÁGINE, La Leyenda Dorada, op. cit., vol. I, pp. 105-106. L'explicació correspon a un altre sant Fèlix, que situa com a bisbe de Noia.
20. F.DORCA, Colección de Noticias, op. cit., p. 220. NOVENA al gloriós pare Sant Narcís, bisbe, màrtir i patró de Girona. Per alcançar per medi del sant los favors que se desitgen i singularment el d'una mort reconeguda. Ab un breu compendi de la sua prodigiosa vida i alguns molts miracles que ha obrat lo sant a sos devots. Imprès per Antón Oliva. Girona, 1797. En 8â, 78pp, 1 gravat. Vegeu AGUILÓ, op. cit., no 1228.
21. Aquests dos plafons temàtics pintats en la capella de sant Narcís, així com les altres representacions pictòriques que conformen el conjunt del retaule, són estudiats per Joan Bosch, qui creu que la realització d'aquestes pintures es podria atribuir a Antoni Viladomat. Una de les raons per a considerar aquesta hipòtesi és la relació estilística que guarden aquestes pintures amb les que es troben a la capella dels Dolors de Mataró. Vegeu S.ALCOLEA, La capella dels Dolors a Santa Maria de Mataró, op. cit., en l'apartat de la Verge dels Dolors.
22. Ab llicència del Ordinari. Estampat a Girona, casa de Gaspar Garrich. Referenciats en la p. 33 de l'obra de J.BATLLE, Els Goigs del XVII. op. cit.
23. En L'Avenç nQ 137, el Dossier està dedicat a la "Cultura popular i religió a la Catalunya del Barroc", pp. 20-40. Els treballs de José Luis Betrán, A.Espino i Li.Toledano sobre els miracles a la Catalunya d'antic règim, i els dos presentats per Martín Gelabertó, l'un sobre la litúrgia catòlica i l'altre sobre l'Església i les santes relíquies, ambdós sobre el segle XVIII, exposen aquesta 425
duplicitat, si així es vol considerar, de la cultura de la població.
24. J.FERRANDO ROIG, Iconografía de los santos, op. cit., p. 242. En la representació de Girona no s'aprecia exactament l'hàbit de dominicana, doncs la capa hauria d'ésser negra, mentre que està representada blanca, fet que contrasta amb santa Teresa, que si duu l'hàbit de carmelitana.
25. L.RÉAU, Iconographie des saints. III. Répertoires, PZ. op. cit. Les pp. 1170-1172 tracten de Rosalia de Palerm, Rosa de Viterbe i Rosa de Lima. Réau indica que Rosa de Lima és invocada contra la peste, a l'igual que Rosa de Palerm, pel .que es presta a confussió. Confussió que podria traslladar-se tanmateix a les representacions. J.B.KNIPPING, Iconography of the Counter Reformation, vol. I. op. cit., p. 163. Artus Qellin the Younger, ?. Sant Albert Magne, i santa Rosa de Lima, vers 1680, figures confessionals, Antwerp, església de Saint Paul.
26. L.RËAU, Iconographie des saints, vol. Ill, A-F. pp. 7684. J.FERRANDO ROIG, Iconografía de los santos, op. cit., p. 40. Al retaule de Nostra Dama de Cotlliure es conjuga l'Assumpció de Maria amb temes marians, Anunciació, Visitació, a la predel.la, i l'adoració dels pastors i dels reis en el primer cos, amb representacions dels apòstols, doncs sant Pere, com a papa, és ubicat a la fornícula central del cos superior, i els relleus figuratius que complementen la temàtica devota del retaule els conformen els dotze apòstols. Tenim il·lustracions de les personificacions de sant Tomàs, sant Simó, sant Jaume, sant Andreu i sant Joan. Corona el retaule el bust de Déu pare, emmarcat per un medalló circular, situat al bell mig d'aquest entaulament tot emfasitzant l'eix longitudinal de la fàbrica. Els relleus en ple volum de les virtuts estan ubicats al damunt d'aquest coronament.Aquesta situació de les al·legories femenines s'observa freqüentment en tots els retaules marians. El retaule de sant Pere de Prada es representen escenes referents a l'apòstol Pere, el seu martiri, i les figuracions dels apòstols, on s'hi manifesta Andreu amb l'atribut del martiri. 426
27. El retaule Major de Sant Andreu a la Selva del Camp és una obra atribuida a Jaume i Llàtzer Tramulles. La traça del retaule es deu a Jaume "Hermano", carmelita descalç, en el 1703. L'obra està datada entre 1704-1710. Es tracta d'un retaule desaparegut i del que C.Martinell, Arquitectura i escultura barroques. op. cit., vol. 2, reprodueix una il·lustració, la nQ 37. Dels temes que conformen el retaule disposem d'una fotografia del C.E.C., clixé A.1790, que mostra la predel.la, on trobem representats els temes del martiri de sant Andreu, en dues seqüències espai-temporals. La resta del retaule la configuren imatges de sants, incloent-hi la Immaculada al cos superior. Vegeu J.R.TRIADO, L'època del Barroc, op. cit., La Selva del Camp, p. 101. L'església d'aquest municipi ha estat estudiada per Marià Carbonell en l'obra: M.CARBONELL, L'Escola del Camp de Tarragona en l'arquitectura del segle XVI a Catalunya. Institut d'Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV. Tarragona, 1986. pp. 87113. L'obra arquitectònica ha estat realitzada per Jaume Amigó i Pere Blai. Actualment l'església parroquial de la Selva del Camp no conté cap obra retaulística. La seva sobrietat, esbeltesa i puresa, inviten a concebre el concepte d'espai i ordre arquitectònic dels arquitectes humanistes del Renaixement.
28. SANTIAGO DE LA VORÁGINE, La Leyenda Dorada, op. vit. vol. I. San Andrés, pp. 29-36. Presenta el seu martiri en una creu de cap per avall, com sant Pere. La transformació de la creu en una espasa és posterior. San Cristobal, pp. 405-411, i San José, pp. 962-963, com espòs de la Verge Maria.
29. L.RÉAU, Iconographie des saints, vol. Ill, A-F, op. cit., pp. 304-313. Sant que ja hem presentat en el retaule de 1'Assumpta de Girona, ubicat a l'àtic com a patró del client de l'obra. En les pp. 752-760, Sant Josep espòs de Maria. J.FERRANDO ROIG, Iconografía de los santos, op. cit., p. 81. Indica que és màrtir de Licia, i que va morir en la persecució de Deci, al segle III. La seva festa se celebra el 25 de juliol, pp. 152-153, sant Josep, patró dels fusters, espòs de la Verge. J.B.KNIPPING, Iconography of the Counter Reformation, vol. 427
I. op. cit., p. 117, fig. 118. Antoon Wierix the Younger. Sant Josep amb el nen Jesús, vers 1600, gravat.
30. E.MALE, El Barroco, op. cit., p. 325. Comenta que ni Molanus de Flandes, ni Baronius, ni Rivadeneyra, havien recollit la seva poètica llegenda perquè consideraven que el fet d'estar tot el dia protegit de la mort subita per haver vist la imatge del sant, era una superstició. A les pp. 283-287, sant Josep. Fig. 125, sant Josep i el nen.
31. J.AMADES, Costumari català, vol. III. op. cit. La festa de Corpus. Presenta la popularitat de sant Cristòfol i el seu martiri, pp. 55-57. Comenta que figurava a la processó de Barcelona, i també consta en la d'Aix-en-Provence, representat per un gegant. Del misteri del sant se'n troben dades a mitjans del segle XV. Es relaciona amb el passatge tradicional de sant Canameu. En la festa del Corpus, també a la processó, la representació de sant Joan Baptista amb flabell , ja indicada al parlar del retaule de la Pietat de Sant Cugat. En la mateixa obra de J.Amades, pp. 904-949, festa de sant Josep, el sant patriarca. La devoció i el culte a sant Josep queda reflectida en els textos d'índole diversa recollits. Així tenim constància de la confraria de sant Josep, Mn. n° 25 de la B.U.B.; una història dedicada al sant de principis del XVI del reverend JOAN CARBONELL, La ystoria de Joseph fill de Eloy espòs de la sacratissima verge Maria: traduida de llati en romanç de diversos doctors, e ordenada per lo reverent mossèn [...], prevere, e indigne maestre en sacra theologia. València, impremta de Cristòfol Koffina, Any 1502, vegeu AGUILÓ, op. cit., nQ 1082; Devoció efficas del Santissim Patriarcha Sant Ioseph Espòs de la sempre Verge Maria, Palma de Mallorca, en la estampa de Melchior Guasp, 16pp. s.n. - hom considera que és una obr'a de mitjans del segle XVIII - vegeu AGUILÓ, op. cit., nQ 1214; ANÒNIMA, Apologia de Sant Josep, se pregunta si en l'església de Déu hi ha algun sant que sia igual en santetat que sant Josep, lo espòs de Maria Santíssima, resposta a l'opuscle que l'any 1743 publica el pare Fèlix Genover que es titulava "Verdad enteramente demostrada mayoría de la santidad de san Juan Bautista, entre todos los nacidos de mujeres", vegeu AGUILÓ, nQ 1212-1213; ORATORIO sacro-histórico que aplaudiendo las grandezas del glorioso Esposo de Maria Santíssima Padre putativo de Christo substituto del Padre Eterno y Protector universal de toda la Iglesia, el Patriarca San Joseph, Barcelona, Juan Piferrer, 1744, 6ff s.n.; hi ha una altra 428
edició del 1751, que com l'anterior Casa de l'Ardiaca.
es pot consultar a la
32. Vegeu J.BATLLE, Goigs del XVIII. op. cit., p. 69. He posat una barra doble per indicar el canvi d'estrofa. Aquestes estrofes estan composades per versos, amb un total d'li estrofes. Els goigs són de la col·lecció de D.August J.Ribas.
33. J.FERRANDO ROIG, op. cit., p. 56. BIBLIOTHECA SANCTORUM. Roma, 1960. Santa Bàrbara, pp. 760767, numeració per columnes. Imatge de la santa de Lucas Cranach el Vell, B. con la pisside Dresde Pinacoteca (segle X V I ) , representa la santa amb la torre al darrera i la custòdia copó. Aquest és l'atribut manifestat en l'obra de Cadaqués. L.RÉAU, Iconographie des saints. A-F. op. cit., pp. 169177. G.FERGUSON, Signos y símbolos en el arte cristiano, op. cit., p. 182 . P.CAHIER, op. cit., p. 176. Santa Bàrbara. SANTIAGO DE LA VORÁGINE, La Leyenda Dorada, op. cit., vol. II, pp. 896-903. P.RIVADENEYRA, Flos Sanctorum, op. cit., vol. III. pp. 433436. SANTA BARBARA, Datos y noticias de la devoción en Barcelona. Barcelona, 1899. pp. 2-16. Impremta de la Casa Provincial de Caridad. És un folleto. Respecte al seu culte en 1'època medieval vegeu també: J.PLANAS i BADENAS, "El retablo de Puerto Mingalvo de Gonçal Peris y la iconografía de santa Bárbara en la Corona de Aragón". Estudios de Iconografía medieval española. U.A.B. Barcelona, 1984. Edició a càrreg de J.Yarza Luaces. pp. 379428.
34. Vegeu J.BATLLE, Goigs del XVIII, p. 108. Aquests goigs pertanyen a la col·lecció del Dr.D.Salvador Roca. J.AMADES, Costumari català, vol. IV. op. cit., pp. 844 i 846. La festa de santa Bàrbara és el 4 de novembre. M.MENARD, Une Histoire des mentalités religieuses, op. cit. En la p. 321 comenta que s'ha donat un rol privilegiat a santa Barbara i sant Joan Baptista, representats 54 vegades cadascun a l'antiga diòcesi de le Mans, on l'autora centra els seu treball. Les pp. 324-327 les dedica a santa Bàrbara. Fig. 39, Santa Barbara a Saint-Martin-de-Counée. L.N. 1699. 429
Segons l'autora, se la considera en els segles XVII-XVTII com l'auxiliar del rector. Menard argumenta que el clergat post-tridentí utilitzava els poders d'intercessió atorgats a aquesta santa de caràcter popular. Patrona de molts oficis, ontinellers, canyoners, arquitectes i mestres de cases, etc., preserva de la mort subtada, i per tant de la mort sense sagraments. J.B.KNIPPING, Iconography of the Counter Reformation, vol. I. p. 130, fig. 130. A. van den Heuvel, Martiri de santa Bàrbara; abans de 1657, oli sobre tela. Ghent, església de sant Miquel.
35. GOIGS, estampats per Anton Ferrer llibreter de Barcelona, s.d. Vegeu J.BATLLE, Goigs del XVII, op. cit., p.113. Sobre santa Eulàlia vegeu la nota ?? de l'apartat 2.2, i també : A.CAPMANY, "La Verge laietana Santa Eulàlia". D'Aci d'Allà. vol. XVIII, 1929. nQ 104. pp. 62-63. I recordar el missal de santa Eulàlia, peça preciosissima de que disposa la ciutat de Barcelona: J.PLANAS i BADENES, "El misal de Santa Eulàlia". Boletín del Museo e Instituto . nQ XVI. Zaragoza, 1984. pp. 3 3-5 6. Vegeu també les notes 95 i 96 de l'apartat 3.1.
36. N.SALES, Els segles de la decadència, op. cit., cap. I. Il·lustració nQ 21, on se representa una taula votiva en la que s'observa Rafael Bonaventura de Gualbes, conseller en cap de Barcelona el 1661, vestit amb gramalla als peus de santa Madrona. En la il·lustració nQ 62 hi ha una altra taula votiva que representa la batalla de Montjuïc de Barcelona (1641), amb les representacions de la Mare de Déu, santa Eulàlia i santa Madrona, patrones de la ciutat. O.SIGIMUNDO BARCELONÈS, Santa Madrona, mártir protectora de Barcelona. Impremta de Jaume Romeu, Barcelona 1642. Vegeu també d'altres edicions a AGUILÓ nQ 1091. A.COMAS, Història de la literatura catalana, op. cit., p. 239, nota 12, goigs de la gloriosa, verge i màrtir santa Madrona, 1677.
37. Santa Rita ( + 1457) que s'observa al costat de santa Bàrbara en el retaule de Santa Maria de Cadaqués, és una santa que pertany a l'orde dels agustins, i és de nova devoció. Està representada amb l'hàbit negre, propi de 430
l'orde, i porta la creu de Crist en una mà. És freqüent que se li atribueixi la corona d'espines com a símbol de patir el mateix sofriment que Crist, com es desprèn de les diferents hagiografies: CROISSET, Año Cristiano, op. cit., Mayo, pp. 538-546. BIBLIOTHECA SANCTORUM, vol. XI. op. cit., pp. 211-222. P.CAHIER, op. cit., p. 436. Es descriu la santa sense posar cap il·lustració. E.MALE, El Barroco, op. cit., pp. 379-382. Hi ha constancia de textos de l'època que recullen la devoció a la santa, així citem: Santa Rita de Cassia, la santa de los imposibles. Barcelona, 1901. 20pp. En la p. 11 es troba la referència a Urbà VIII, qui la va proclamar beata en el 1627. En el 1634 ja formava part del catàleg de sants. VILLANCICOS que se cantaron en la iglesia del convento de santa Mònica, de la orden de Sant Agustín descalços, de la ciudad de Barcelona. En la festiva solemnidad, y novenario, que hace la Cofradía de la Protectora de los imposibles. Santa Rita de Cassia. Dia 22 de Mayo de 1728. Barcelona, Pablo Campins 1728. 4 ff. s.n. ORATORIO sacro que a la protectora de los imposibles santa Rita de Cassia consagra en su anual novenario. Barcelona, P.Nadal, 1752. 3ff + 3ff s.n. NOVENA en obsequi y alabanza de Sta Rita de Cassia religiosa de regular observancia de S.Agustí: que se venera n la iglesia del Col·legi de las Escolas Pias de Mataró: Or -nada a utilitat, y edificació de sos devots per un sacerdot de la mateixa Religió. A expensas de un especial devot de la santa. Ab licencia de Josep Tolosa, Vieh 1790. 43pp. En les pp. 39-40, goigs a la gloriosa santa Rita. J.AMADES, Costumari català, vol. III. op. cit., p. 655. Festa de santa Rita, el 22 de maig.
38. M.MENARD, op. cit., p. 315. En l'apartat dels sants guaridors, en els retaules, hi situa el sant protector, el sant educador, els sants doctors i els sants abats; aquests mostren la imatge de l'Església ensenyant, o millor dit, la doctrina de l'Església. En les pp. 327-332 tracta de sant Sebastià. Comenta que a partir del XVI és invocat per tota la cristiandat contra les pestes i remet a SANTIAGO DE LA VORÁGINE, La Leyenda Dorada, op. cit., vol. I, pp. 111-116. Indica tanmateix que és el sant vencedor de la mort i suporta valerosament el seu suplici. És habitual ja en el Renaixement que se'l representi lligat a una columna, enfletxat; penso per exemple en les realitzacions d'Andrea Mategna, la de sant Sebastià de Viena i la del Louvre, a Paris. L.RÉAU, Iconographie des saints, op. cit., P-Z. pp. 1190431
1199. Comenta que és originari de Narbona, i considerat, després de Pere i Pau, el tercer patró de Roma. En l'apartat d'iconografia indica que l'arbre o columna a la que és subjectat es compara a la columa de Crist en la flagel·lació, a l'igual que les seves cinc ferides. Réau fa referència també a les hipòtesis presentades per altres autors, Cahier, Mâle, sobre l'origen del culte a sant Sebastià com a protector de la peste. J.FERRANDO ROIG, Iconografía de los santos, op. cit., p. 246. Comenta que va ésser oficial de la guàrdia palatina de Dioclecià. A partir del segle XV els artistes han preferit presentar-lo nu, jove i imberbe, amb les mans lligades al tronc d'un arbre que té al darrera, tot oferint el tors a les fletxes dels butxins. J.BATLLE, Goigs del XVIII. op. cit., p. 97. Són de l'any 1704. p. 96, presenta els goigs de sant Roc. Observem que aquest és tanmateix l'advocat contra la peste. Originari de Montpellier, segons la llegenda, va morir el 1327 a la pressó. Va repartir les seves riquesses i va anar a Roma en pelegrinació. Allà va exercir la caritat amb els apestats, i es va contagiar del mal. Retirat en una muntanya, un gos li portava menjar fins que un àngel li va guarir la ferida. Vegeu SANTIAGO DE LA VORÁGINE, La Leyenda Dorada, op. cit., vol. II. pp. 954-955.Hi ha la referència de que junt al seu cos es trobava una cèdula amb la inscripció: "Se hace saber que toda persona amenazada de epidemia que se encomendase a Roque, se librará por su intercesión, de contraer la perniciosa enfermadad". L.RÉAU, op. cit., pp. 1155-1161. Titula Roc de Montpellier, la seva festa és el 16 d'agost. Comenta la duplicitat de culte contra l'epidèmia de la peste, sant Sebastià, anterior, i sant Roc. La diferència principal resideix en que mentre sant Sebastià és un sant universal, sant Roc és un sant local, localitzat a la zona de Narbona. J.B.KNIPPING, op. cit., vol. I. p. 140, fig. 139. Theodor Baeyermans, sant Roc amb l'àngel. Posterior a 1654. Antwerp, església de sant Andreu. En aquesta representació l'àngel porta la inscripció: "Roc patró contra la 'peste".
39. Les representacions de sant Sebastià són més abundants que les de sant Roc. Una de les causes pot-ser, tot ratificant les hipòtesis de Réau, que és un sant anterior i de caràcter internacional, mentre que Roc se circunscriu a un espai més limitat; patró de Montpellier, de l'època medieval, el seu culte s'exten a partir de la zona de Narbona. Trobem a sant Sebastià representat al cos superior del retaule de sant Bartomeu de Malanyanes, amb quatre fletxes clavades al seu cos, lligat a un arbre, en posició 432
vertical, un braç al darrera i 1'altre damunt el front, com si volgués fer referència a la febre que es té quan s'està contagiat. S'observa també al cos superior del retaule major de Sant Pere de Torelló. En aquest conjunt es manifesta la representació de sant Pere in càtedra en un espai que vol recordar el baldaquí de sant Pere de Roma, de Bernini, característica que es manifesta també a sant Pere de Prada; i les figuracions, al costat de sant Pere, de sant Josep i sant Roc. Aquest es distingeix pel goset que hi ha al seu costat i l'angelet que, a 1'altra banda, assenyala la seva cama, i pel vestit de pelegrí amb capa. Sant Sebastià està lligat de peus i mans a un arbre de tronc ramificat; duu clavades al seu cos cinc fletxes, que és el nombre més freqüent amb que se'l representa. Com a titular de l'obra es troba a Marquixanes i a la parroquial de Capellades. No tenim constància de que sant Roc sigui titular d'un retaule en l'època que traballem.
40. LLAORS de la gloriosa verge i màrtir santa Llúcia, advocada de la vista, s.d. ni lloc d'impressió. Vegeu: BATLLE, goigs del XVIII, p. 111; BALDELLO, goigs del XVIII, p. 82; i AMADES, goigs, p. 177. Corresponen a Barcelona, 1678. VIDA de la goriosa Santa Llúcia verge i màrtir. Novament traduida de llengua castellana. Tr. del prevere Jaume Oliva. Impremta Joan Dorca, Vic 1787. NOVENARI de la gloriosa verge i màrtir Santa Llúcia, especial advocada per los ulls. Que dona llum a un devot. Imprès per Pere Canals. Tarragona, s.d. M.CAPDEVILA, Iconografia de santa Lucia. Laboratorios del Norte de España, S.P. Masnou. Barcelona, 1950. 57pp.+ il·lustracions. És un folleto del Col·legi de Metges. En les pp. 59-60 hi ha una relació de gravats, en un total de 46 il·lustracions, des del segle XII al XVII i dos exemples del XX. En la p. 10 comenta la capella de santa Llúcia de la catedral de Barcelona, on hi havia un retaule dedicat a la santa que avui no es conserva. Segons aquest autor, el segle XVI seria el més fecund en la producció d'imatges de la santa, en presenta 18 exemples, mentre que en el XVII se conservaria el to alt de les obres artístiques a ella dedicades, en mostra set exemplars; i en el segle XVIII se li donaria un to popular.
41. Retaule d'Osseja, obra atribuida per B.Tollón a Josep Sunyer II, i datada del 1709. cf. B.TOLLÓN, op. cit., p. 82, nota 48. El retaule de santa Llúcia de la Selva del Camp s'atribueix 433
a Pere Arnau i Salvador Rovira, en el 1702. Obra desapareguda. cf. C.MARTINELL, Arquitectura i escultura barroques, op. cit., vol. II. pp. dedicades als escultors Pere Arnau i Salvador Rovira. El retaule de l'església parroquial de la Creu d'Olorda, municipi del Barcelonès, és obra atribuida per C.Martinell a Salvador Espasa, entre els anys 1697-1698. Actualment aquest retaule és desaparegut. Vegeu J.R.TRIADO, L'època del Barroc, op. cit., Salvador Espasa, p. 42, notes 101 i 108. M.TRENS, Tresor artístic. Inventari 1926, op. cit., p. 67. En aquest any, 1926, ja no consta el retaule. El retaule de la capella de santa Llúcia i sant Sebastià de l'església parroquial de l'Arcàngel sant Miquel de Barcelona és atribuit a Joan Gra (+1681), essent construida la seva fàbrica el 1681. Obra desapareguda, doncs segons PI I ARIMON, Barcelona antiga i moderna, op. cit., p. 495, es va construir una nova església entre el 1765-1775. Vegeu J.R.TRIADO, op. cit., p. 99, nota 106, Joan Gra.
42. Del retaule de sant Antoni de Pàdua a l'Espunyola, municipi de Correa, al Bergadà, no es coneix l'autor ni la data de construcció. L'esquema estructural-compositiu, el tipus de columna, la decoració, i d'altres elements ornamentals, fan pensar en una obra més tardana al période estudiat. De tota manera, ens interessa subratllar que la representació en ple volum de sant Antoni Abad amb el nen Jesús als braços i hàbit de franciscà, en la fornícula central del conjunt escultòric, no difereix de les manifestacions del sant realitzades en dates anteriors, com les enunciades. A més a més, en el cos superior, l'àtic, es palesa la representació del sant guarint la cama d'un nen, miracle observat alhora en el retaule de sant Joan Baptista d'Espirà. L.ALMERICH, Tradiciones, fiestas y costumbres populares de Barcelona. Barcelona, 1944. p. 52, San Antonio de Padua, 13 de junio. Comenta que es l'advocat contra les caigudes, els accidents de treball, i que els paletes l'escullen com a patró. El 13 de juny s'establia una fira a Barcelona, als voltants del convent de Sant Francesc prop de la plaça Medinaceli, perquè havia estat de l'orde dels franciscans i en record de l'edifici destruit en èpoques anteriors.
43. L.RÉAU, Iconographie des saints, A-F. op. cit., pp. 115122. Antoni de Pàdua. Després de sant Francesc d'Assis és el sant més popular dels franciscans. Peratny als segles XIIXIII. CATÀLEG L'època del Barroc, op.cit., p. 53, nQ 36. Visió de 434
sant Antoni de Pàdua. Oli sobre coure, obra de fra Joaquim Juncosa, 1631-1707; Museu de la Catedral de Barcelona. Es tracta d'una visió divina. De sant Antoni de Pàdua hi ha textos de pràctica litúrgica, com els Villancicos i Novenes dels inicis del segle XVIII: VILLANCICOS que se cantaron en el Real Convento de Nuestra Señora de Pedralbes, el dia 20, de Junio de 1700. En la fiesta que consagró el culto del gran traumaturgo de Padua, una piedad devota. Cántalos la Capilla de Nuestra Señora del Carmen, siendo Maestro de ella el Padre Fr.Agustín Soler. Barcelona, Rafael Figueró. 1700. 4 ff. s.n. VILLANCICOS cantados en sus solemnes fiestas (...) en el Real Convento de San Francisco de Barcelona por la capilla del Palao. siendo su maestro el licenciado Felype Olivellas. Barcelona, Martín Gelabert, 1700. 4ff.s.n. R.CRUZAT, Novena a sant Antoni de Pàdua. Imprés per J.Vigué. Perpinyà, 1714.
44. SANTIAGO DE LA VORÁGINE, La Leyenda Dorada, op. cit., vol. I, pp. 107-110, on es recullen les temptacions de sant Antoni: "San Antonio comprendió al instante el significado de aquella visión: el gigantesco monstruo representaba al demonio en actitud de tender asechanzas de los hombres, las dos clases de almas respectivamente a las personas que se dejan sorprender y caen en las redes diabólicas y a las que no se dejan engañar por los ardides del enemigo; y los rugidos de indignación proferidos por el monstruo gigante correspondían a la rabia que experimenta Satanás cuando sus tentaciones fracasan". L.RÉAU, Iconographie des saints. A-F. op. cit., pp. 101115. Antoni Abad. Festa el 17 de gener. Originari de l'Alt Egipte, va néixer el 251. J.FERRANDO ROIG, Iconografía de los santos, op. cit., p. 46. Vesteix hàbit negre, va acompanyat d'animals domèstics, especialment un porquet. Així és com es manifesta en les diverses representacions estudiades.
45. J.NAVARRO, Vida y milagros, op. cit., pp. 21-28.
46. J.NAVARRO, V ida y milag ros . op. cit • . PP . 129 i 136137. Cap . XIX-XX. En les pp. 138- 139 s 'exposa e 1 miracle del porquet. En les pp. 143-146, en el temps que encara estava a Ba reel'ona fent preidigis, se li va aparèixer el dimoni en forma de monjo, q ue segons li semiblava al poble guaria totes les enfermetats. En les pp. 145-146 es comenta que sant 435
Antoni va descubrir la falsetat d'aquell monjo, que era el diable, i fent el senyal de la creu li va dir: "Conjuróte por la virtud de mi Dios Jesu-Christo, que no te muevas, ni te transformes de la figura en que estas hasta que yo te lo diga: soplóle entonces san Antonio en el rostro, y se le encendió (al fuego de su aliento) al instante todo el cuerpo abrasándole los cabellos, la barba, y las vestiduras empezó el demonio a dar grandes voces, y gritos, como quien pedia asistencia y socorro, y a sus voces vinieron todos los demonios que llevaba en su compañia en forma humana, los quales empezaron a dar golpes, y maltratar a San Antonio, pero él con la señal de la Cruz los resistió". En les pp. 231-231, "Breve sumario de las Gracias e Indulgencias concedidas por los Sumos Pontífices a los Cofrades de la Orden, y Casas del glorioso Padre San Antonio Abad, confirmadas por la Santidad de Urbano VIII y reconocidas por su Reverendissimo Nuncio de España". J.BATLLE, Goigs del XVII. op. cit., p. 15. "Los goigs del benaventurat sant Antoni Abat".
47. La representació de sant Tomàs d'Aquino com la que he descrit, amb triomf i victòria, no és nova en l'època del barroc. En trobem ja referències en l'obra de Benozzo Gozzoli, n.72 del Louvre, com indica P.CAHIER, op. cit., pp. 684 i 68. Segons aquest autor, sant Tomàs trepitja a Sant-Amour, enemig dels regulars. D'altres^ exemples es troben sota el títol de personificacions; així trobem la relació en el mateix sentit amb sant Romuald, bisbe irlandés, patró de Malines, que es representa aixafant sota els seus peus al seu assesí. Imatges dels segles XV i XVI, que són indicatives pel que repecta al càstig que obtenen els no ortodoxes. L'episodi de Sant-Amour el trobem recollit en una de les moltes biografies de sant Tomàs J.BRIZ, Vida prodigiosa del ángel de las escuelas, Sol de la Iglesia y quinto doctor Luz del Mundo, y estrella refulgente de la inclyta religión de Predicadores. Santo Thomas de Aquino. Madrid, 1761. 390pp. En* el capítol XIV, titulat "Singular paciencia de Thomas", p. 140, comenta que on va tenir més paciència el sant va ser en el foc de la persecució que patien les ordes de predicadors i de menors per part d'un doctor de la Universitat de Paris anomenat Guillermo de Santo-Amor qui "solicitó (...) extinguir las Religiones Mendicantes", tenint èxit en vida del papa Innocenci IV, pp. 140-141, qui va expedir una Bula terrible contre aquestes ordes, p. 143, amb el que Tomàs i Ventura van quedar expulsats de la Universitat. En les pp. 149-150, comenta que el papa següent, Alexandre VI, va revocar la Bula i va desterrar a Santo-Amor y als seus seguidors, tornant Tomàs i Ventura a les seves respectives càtedres. 436
Aquest papa va condemnar a Guillermo de Santo-Amor, declarant-lo heretge i heretges els qui el creien, fent cremar solemnement els seus escrits, autoritzant i confirmant alhora la doctrina de l'Opuscle de l'angèlic mestre, declarant-la catòlica, sana i segura. En la p. 147 es diu que quan sant Tomàs va escriure el seu opuscle dinovè va arribar a la veritat catòlica. Com es pot observar el títol d'aquesta obra és prou explícit en el atributs i les característiques que especifiquen la personalitat del sant, les quals es posen de relleu en l'obra plàstica. Aquest símbol victoriós, la victòria sobre l'heretge, el trobem representat en un gravat que il·lustra el frontispici d'uns VILLANCICOS que se cantarán en las fiestas que en holocaustos de affectos consagra a su Angélico Maestro Sto Thomas de Aquino. Gerona, por N.Oliva, impressor, 1744. 3 fol. Un exemple més de programa contrareformista.
48. Els atributs "maqueta de l'església" i "llibre i ploma a la mà" es remonten a l'època de Sixte V. J.BRIZ, op. cit., p. 207, comenta que aquest papa va fer pintar a la Vaticana o Bibiotaca Pontifícia, a sant Tomàs amb l'església a la mà esquerra i en la dreta la ploma, de la que sortien molts rajos de llum dirigits vers l'església, amb una inscripció que deia: "Los escritos de Santo Thomas son aprobados por Christo Crucificado". J.FERRANDO ROIG, Iconografía de los santos, op.cit., pp. 259-260, presenta aquests elements com una tipologia que es remonta a l'època del sant, observant que la maqueta de l'església és d'estil gòtic. A.PEREZ SANTAMARÍA, Escultura barroca, op. cit., p.286, recull i exposa el mateix tipus de comentari. El fet de que en aquesta obra el portin àngels, així com les dues llargues trompetes que porten els dos àngels restants, es pot vincular d'una banda al caràcter angèlic del sant i de 1'altra al protagonisme que adquireixen aquests éssers en el barroc. Ho podem constatar en fonts impresses de l'època; així, es tradueix el 1641 El llibre dels àngels de l'EIXIMENIS, cf. M.AGUILÓ, op. cit. P. SERRA i POSTIUS, Prodigios y finezas de los santos angeles hechas en el principado de Cataluña. Barcelona, 1726. En la proliferació de representacions, com en els monestirs de les Desclazas Reales i de 1'Enacarnació, M.T.RUIZ ALCON, "Los Arcángeles en los Monasterios de las Descalzas Reales y de la Encarnación". Reales Sitios. 1947. Año XI, n. 40, pp. 45-53; i en gairebé tots els retaules barrocs catalans. Els diferents caràcters musicals que es donen als àngels indiquen la subtilesa amb la que es vol donar un misatge el simbolisme que es deriva per a cadascun d'ells. 437
E.WINTERNITZ, Musical Instruments and their symbolism in Western Art. Yale, 1979. làm. 65-66, les "llargues trompetes" com a senyal d'anunci d'aconteixements importants; en aquestes làmines els temes són: glorificació de Maria de la colecció del Baró Heyl Worms, i ascensió i coronació de Maria del mestre de St.Lucy Legend. L'obra de varis autors editada per Salvat Instrumentos, interpretes y orquestas. Estella, 1984, parla en l'apartat d'instruments, pp.28-29, de la trompeta, de la seva reaparició com instrument de metall a partir de les creuades i de la seva espectacularitat, donada per la forta i brillant sonoritat, que la van fer idònia per a les cerimònies. Així entenem l'èmfasi de les representacions en aquest instrument a partir del XV, com indica Winternitz, i el tipus de tema de caràcter cerimonial que representa. A més, indica aquest diccionari que l'edat d'or de la trompeta va ser durant el segle XVII i primera meitat del XVIII, obtenint un lloc important en la música militar. Es pot traslladar i fer un raonament analògic sobre el concepte de música militar amb la música de l'església militant, com és el tipus d'església que s'imposa a partir de Trento. A.PEREZ SANTAMARÍA, op. cit., pp. 318-320, la música als retaules i en la p. 320, comenta l'apoteòsi que l'església vol transmetre als fidels pel camí de l'ortodòxia; manifestació semblant es troba en els retaules de Cassà de la Selva i de Palafrugell, obres del mateix Pau Costa, entre d'altres conjunts de l'àmbit català. A.BAINES, Historia de los Instrumentos Musicales. Madrid, 1988.
49. J.BRIZ, op. cit., p.357, cap. XXX: "Honores de los sagrados Concilios en aclamación de la doctrina Angelica". En el concili de Fosanova, 1274 any de la seva mort, portava l'opuscle que havia escrit per ordre d'Urbà IV sobre els errors dels grecs. El 2on concili de Vicense, 1311, va lluitar amb les armes de la doctrina del sant contra els Begardos, Beguinos i altres heretgies. Et tercer concili Constaciense va donar testimoni de l'angèlica doctrina contra l'atac de Lutero. En el 4art concili Florentino, amb la presència de l'emperador de Constantinopla, es va efectuar la unió dels grecs i els armenis amb l'església llatina, traduint els primers la Summa Theologica al seu idioma. En el cinquè concili Lateranense, presidit per Lleó X, i el sisé, el sant concili de Trento. Per a aquesta exposició sobre els concilis, Briz es basa en l'obra del pare P.RIVADENEYRA Flos Sanctorum, 1734. 3 vol. "La vida de Santo Thomas de Aquino, Confessor y Doctor", pp. 357-367, 361-362, on presenta el testimoni dels papes i "de la Santa Silla Apostólica, que es Maestra de verdad" sobre l'obra i persona de sant Tomàs, especificant que els papes l'alababen 438
sobremanera, especialment Pius V en una Butlla papal de I'll d'abril de 1567 en la que manava que se celebrés la festa de sant Tomàs amb la mateixa solemnitat que se celebraven les festes dels quatre Doctors de l'Església llatina, perquè aquest doctor ha il·luminat a tota l'església, ha destruit moltes heretgies i les que han sorgit després de la seva canonització s'han vençut, com s'ha demostrat en el concili de Trento. E.MALE, El barroco. op. cit., pp. 409-410, quan fa referència a les ordes religioses i parla dels dominics indica la mateixa aportació que es desprèn de l'obra de Rivadeneyra. La reforma trentina arriba a tots els grups socials, fins i tot a l'àrea rural. cf. J.M.PUIGVERT, "Parròquia, rector i comunitat pagesa". L'Avenç, n2 115. pp.44-51. Barcelona, 1988. En l'apartat titulat "les protestes tridentines" planteja l'església com un aparell governamental en l'esperit de l'home i exposa els mecanismes per aconseguir-ho. D'aquests mecanismes destaca el de la visita pastoral com a "eina de control de la comunitat local: el visitador fiscalitzarà l'acció i el comportament del clergat". Potenciar la figura del rector és una altra de les fites a aconseguir, que esdevingui un intermediari entre l'Església i la comunitat local, que resideixi en el lloc, que tingui un paper arbitral per damunt dels interessos de classe i que "sigui el fidel transmisor d'una ideologia i una cultura externes a la comunitat rural".
50. J.J.MARTIN GONZALEZ, "Tipología e iconografía del retablo español del renacimiento". B.S.A.A.Universidad de Valladolid, nQ XXX, 1964. pp. 5-66. pp. 9-13, el programa iconográfico, p.13, los evangelistas, on proposa la disposició de dos a cada costat, com en l'exemple que ens ocupa, no presentant jerarquització entre ells i figurant amb els seus símbols respectius. A. PEREZ SANTAMARÍA, Escultura barroca, op. cit., p. 285, en l'esquema del retaule presenta la disposició dels mateixos i en la presentació temàtica de l'obra' en fa una breu descripció. M.SEGRET i RIU-M.A.ROIG i TORRENTO, Altar dels Colls. Sant Llorenç de Morunys, 1984. En l'apartat d'iconografia, en les pp. 192-193 es presenta les figures dels evangelistes amb el seu significat i descripció formal. J.BRIZ, op. cit., p.225, parlant dels copiosos i erudits escrits de sant Tomàs, comenta que aquest va escriure sobre els quatre evangelis; en l'obra Cadena de Oro va exposar fonts dels Pares de l'Església i, entre altres qüestions, el mètode del evangelistes.
439
51. M.BASSA i ARMENGOL, Els escuts heràldics dels pobles Catalunya. Barcelona, 1968. p. 101, Cadaqués n 174. J. GUITERT i FONTSERE, Cadaqués. op. cit., p.33, referència a les inscripcions que hi ha sota l'escut de vila, 1729 any d'acabament de l'obra, i 1788, quan es decorar i daurar. A.PEREZ SANTAMARÍA, Escultura barroca, op. cit., p. 279.
de fa la va
52. J.J.MARTIN GONZALEZ, op. cit., p.13, cf. nota 8. SANTIAGO DE LA VORÁGINE, La leyenda dorada, op. cit. En el vol. I, pp. 347-371, san Pedro apóstol, san Pablo apóstol, p. 358 indica en quines coses sant Pau és superior, igual o inferior a sant Pere; inferior en dignitat, igual en santedat i superior en quant a predicador. També comenta el seu martiri, en el mateix dia i any que sant Pere. P.RIVADENEYRA, Flos Sanctorum, op. cit., pp. 362 i 362. CAHIER, op. cit., pp. 50-52. Hi trobem les referències a Pere amb les claus i Pau amb l'espasa. També ho presenta així FERRANDO ROIG, op. cit., pp. 213 i 218, en els exemples de l'època medieval. Representats abastament en les portes dels retaules estudiats.
53. P.RIVADENEYRA, Flos Sanctorum, op. cit., pp. 362-362. J.BRIZ, op. cit., pp. 196-198. En totes dues hagiografies es posa de manifest que Tomàs relata aquest episodi de la seva vida a Fray Reginaldo, qui s'encarregava d'escriure els dictats del seu mestre. Rivadeneyra comenta, p. 363, "estando acostado su compañero Fray Reginaldo le despertó para escribir en el libro de Isaias aquella exposición".
54. J.R.TRIADO, L'època del barroc, op. cit., pp. 176-177. L'autor planteja la introducció d'atlants en els retaules barrocs catalans en l'obra de Palafrugell,"retaule destruit el juliol de 1936, amb evident caràcter profà; a més d'evidenciar la relació que s'estebleix entre els atlants que sostenen tota la fàbrica del retaule d'Igualada i el de Cadaqués. A.PEREZ SANTAMARÍA, op. cit., p. 279, recull el comentari de Triadó respecte el significat de les figuracions dels atlants en l'obra de Cadaqués, a més de fer una descripció precisa. J.J.MARTIN GONZALEZ, Escultura barroca en España 1600/1700. Madrid, 1983. pp. 501-510 Cataluña, p. 504. Els atlants de Sunyer a Igualada tenen influència de Puget. L'arquitectura d'Igualada i la traça de Cadaqués són de Jacint Morató. 440
Trobem atlants a les Planes, Cassà, Terrassa, Llambilles i Mataró, entre d'altres.
55. Atlant. Diccionari de llengua catalana. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1984. Un text senzill i molt general que planteja les bases entre sagrat i profà i l'actitud de l'individu front aquestes interelacions és el de M. ELIADE, Lo sagrado y lo profano. Barcelona, 1981. M.R.PEREZ TORRIJOS, La mitologia en la pintura española del siglo de oro. Madrid, 1985. En la p. 352, Atlas, representat en la pintura espanyola en diverses ocasions, totes elles aguantant l'esfera, al·ludint a la missió de subjectar la volta celeste. La relació Atlas-Hèrcules aplicada al rei Felip IV. En la p. 428, en l'apartat titulat "los dioses subordinados", recull en detall de fitxa les quatre representacions d'atlants dels segles XVII-XVIII. En la p.409, la relació Hèrcules i Atlas en els n. 78-79 amb una al·legoria de caràcter polític de dades 1649-1668. La primera fa referència a l'entrada a Madrid de Maria Anna d'Austria; la segona, en l'època de Carles II on Hèrcules-Atlas estan sostenint l'esfera amb els retrats de Carles II i Mariana d'Austria. El treball de L.MULLER PROFUMO, El ornamento icónico y la arquitectura. 1400-1600. Madrid, 1985, no presenta cap apartat concret sobre la figura de l'atlant, la seva utilització i interpretació en el decoro de l'arquitectura, segons terminologia d'Alberti, sino que estudia en un capítol determinat el suport animat, aspecte que ha estat d'utilitat per ampliar el punt de mires sobre la interpretació de l'atlant com a figura sotmesa. Vegeu també D.P.SNOEP, "Van Atlas tot last-Aspecten van de betekenis van het atlasmotief". Simialus. nQ 1, 1967-1968. pp. 6-22.
56. J.BRIZ, op. cit., p. 62. A partir de 1600 l'hàbit dels dominics era la túnica blanca, capa negra sobre la toga i cíngol vermell, celebrant-se la festa el 28 de gener. J.GUDIOL i CUNILL, Nocions d'arqueologia sagrada catalana. Vic, 1931-1933. pp. 665-669. Indumentària, dins del capítol "Arts sumptuàries" , en la p. 660, es troba la descripció del cíngol, i comenta que en el segle XVI és quan es fixa la seva forma.
57. A.COMAS, Història de la literatura catalana. Barcelona, 441
1964. vol. IV. pp. 437-438, altres confréries nota 41.
58. J.BRIZ, op. cit., p. 118.
Caridad.
59. J.PLA, Cadaqués. op. cit., pp. 83-85. "Cadaqués a l'època moderna"; p. 97 els versos de Frederic Rahola. J.GUITERT I FONTSERE, Cadaqués, op.cit., p. 35 recull la mateixa poesia de F.Rahola, "L'església del meu poble".
60. A.GRIERA, Liturgia popular. Sant Cugat del Vallès, 1967. En les pp. 91-92, "Mare de Déu de l'Esperança", festa el 18 de desembre, segons AMADES, Costumari català, vol. V, pp. 891-894. Els autors coincideixen en el comentari d'aquesta festa, és la diada de l'espectació del naixement de l'infant diví; es diu també Mare de Déu de la " 0 " per les antífones que es cantaven els vespres, que començaven dient "Oh Virgo Virginum". J.M.TRENS, María. iconografía de la Virgen en el Arte Español. Madrid, 1946. pp. 76-89, "Virgen de la Esperanza (de la 0 ) " . A.PEREZ SANTAMARÍA, Escultura barroca, op. cit., p. 329 comenta que la cara del ventre de Maria es la de Jesús, i es basa en un exemple donat per Trens, p.77, del segle XVI, de la cantoral de la catedral de Sevilla, on es presenta Maria entronitzada i en el seu ventre, un disc solar radiant amb faccions humanes, i en el seu centre la embrionària figura del nen Jesús,on encara recorda l'origen apocalíptic. En el cas de Cadaqués, la cara del sol no sembla ésser la de Jesús, i el caràcter apocalíptic queda, al meu entendre, en una referènciamés llunyana.
61. Fray FRANCISCO DE MALLORCA (Capuchino), El Sol de la Iglesia, Santo Tomás de Aquino cuyas luces brillan en las cuatro partes del mundo. Barcelona, Rafael Figueró, 1697. 20 pp. J.BRIZ, op. cit., p. 118. Esperanza. Diccionari de la llengua catalana. "àncora -art en la iconografia paleocristiana, símbol de l'esperança". Dictionnaire de la Bible, op. cit., "ancre". Enciclopedia de la Biblia, vol I. Barcelona, 1963. "Ancora", símbol de victòria, d'esperança; aquesta obra fa un recull de les vegades que se n'ha fet menció, cap en l'A.T. i en els fets dels apòstols i en l'epístola de sant Pau als 442
hebreus, en el N.T. J.HALL, op. cit., parla de l'àncora corn un atribut de l'esperança personificada. J.L.MORALES MARIN, Diccionario de iconología, op. cit., fa una referència més terrenal; ancora "símbolo de esperanza como recurso supremo del navegante entre los huracanes y tempestades de la vida terrena", que es pot vincularperfectament amb el treball principal de la vila marinera de Cadaqués. J.CHEVALIER, op. cit., "àncora": exposa les mateixes referències que el Dictionnaire de la Bible, i que 1'Enciclopedia de la Biblia, a més de descriure l'objecte: "masa pesada cuyo peso sostiene el navio".
62. J.GUDIOL i CUNILL, Nocions d'arqueologia, op. cit., p. 687, 'candelers i canelobres' explica l'evolució d'aquest mobiliari en el XVII, en que degut a l'abundància de cera per il·luminar les esglésies varen ésser obrats en rics metalls i més generalment en fusta molt ornamentada; acabaven rematats en un brocal per a ficar-hi ciris. A.GRIERA, Litúrgia popular. op. cit. "Candeler, la candelera, candeles beneïdes", pp.29-31. El 22 de febrer és la festa de la Candelera, és a dir la purificació de la Mare de Déu. Les candeles s'encenien els dies de festa per guardar-se dels llamps i de la pedra. J.L.MORALES MARIN, op. cit., "candelabro, simboliza la luz espiritual y de salvación".
63. J.B.KNIPPING, Iconography of the Counter Reformation, op. cit., vol I, cap. VII, "Les noves devocions", pp. 109-179. En les pp. 121-129 parla dels àngels i els arcàngels. L'obra de Jerome Wierix, The seven archangels, C.1610 cooper engraving, és el mateix exemple utilitzat par E.MALE, op. cit., p.265, làm. 12, per parlar dels àngels guardians i els seus atributs. En les pp. '263-264 presenta la figura de l'àngel guardià com un exemple de noves devocions, en el que recull les obres de Bossuet, "sermon sur les saints anges guardiens"; de Maria de Agreda, "La ciudad cristiana", on es comenta que els àngels participen de totes les escenes de la vida de Jesucrist i Maria; i les visions de santa Magdalena de Pazzi i sant Francesc de Sales, jesuïta, en la seva obra "Introducción a la vida devota", els àngels assisteixen al sacrifici de la misa. Afegir els exemples dels retaules dels arcàngels d'Espirà de Conflent, i recordar el retaule de sant Miquel arcàngel de la seu de Girona, on a l'àtic hi ha la representació de Tobies i làngel. Imatges de sant Miquel vencent el dimoni 443
les trobem tanmateix al retaule de sant Esteve d'En Bas, al de sant Cristòfol de llambilles i al de santa Teresa de Vic.
64. P.SERRA i POSTIUS, Prodigios y finezas de los santos, op. cit. En les pp. 263-267 es presenta la lletania 'Sancti Angeli Custodis', en les pp. 267-269, un cant d'afectuos clamor a 1'àngel de la guarda. F.DURAN CAÑAMERAS, "Tradiciones sobre la devoción a los ángeles". Analecta Sacra Tarraconensia, 1955. vol XXVIII, pp. 255-264, presenta una versió crítica de l'obra de Serra i Postius, realitzant un estudi pormenoritzat sobre els exemplars que hi ha de l'obra, quines parts falten segons l'exemplar, on es troben, i un examen del texte. M.D.DIAZ VAQUERO, "Tipologías iconográficas de las jerarquías angélicas en la escultura barroca: el ejemplo cordobés". Cuadernos de Arte e Iconografía, vol. II, n° 3. Madrid, 1989. pp. 265-273. Làm. LXV-LXVI. Sobre les virtuts tenim els estudis següents: J.B.KNIPPING, Iconography of the Counter Reformation, op. cit., vol. I. pp. 22-23. Fig. 12, Marteen de Vos, the three theological virtues, c. 1595, plafó. pp. 24-28, the four cardinal virtues. M.A.GONZALEZ GARCIA, "Las virtudes de la predela del retablo mayor de la catedral de Astorga: Programa de afirmación contrareformista". Cuadernos de Arte e Iconografía, tomo II, nQ 3. Madrid, 1989, pp. 332-340. Làm. LXXXVIII. C.RIPA, Iconología. 2 vols. Madrid, 1987. vol. I., pp. 161162, Caridad; pp. 353-356, Esperanza; pp. 401-406, Fe; pp. 437-440, Fortaleza; vol. II, pp. 9-10, Justicia; pp. 233237, Prudencia; pp. 353-355, Templanza. Vegeu també el text de J.DULAC, Mariai de España, op. cit., on, en el pròleg, fa una analogia entre les virtuts i les principals característiques de maria. Hem indicat oportunament les teologals, comentem ara les cardinals. La Prudència, la quarta de les set virtuts, és representada per Virgo Prudentissima, que segons san Bonaventura "Que ser prudentes es discernir a donde puede ser el tropiezo". És la invocació a la festa del Carme. La Justícia és la cinquena, i san Bonaventura la interpreta, segons Dulac, com Maria interpretatur Domina. La Fortalesa és la virtut del sant Rosari; la seva devoció consisteix en la salutació de l'àngel Gabriel. I la Templança, la darrera, és la setena i coincideix amb la setena festa de Maria del seu patrimoni. Dulac reccorre a sant Bernat per explicar aquesta virtut: "Nihil nos Deus habere volunt, quod per Maria manus non trasiret. Nada quiere Dios que tengamos, sino es, que pase por manos de Maria, en cuyo amparo y Patrocinio tenemos temperados todos nuestros deseos".
444
65. J.B.KNIPPING, Iconography of the Counter Reformation, op. cit., vol. I, p. 16, plate 3. Baece à Bolswert, Pelican 1639, cooper engraving: illustration in 'Amsterdam's Eeer ende Opcomen'. L'autor planteja que en l'època medieval s'havia utilitzat com a símbol de la passió de Crist i de reviure de la mort els joves fills. En l'obra de Ripa i Sunius, l'emblema adquireix un caràcter moralitzador de la imatge sobre la lliberació i la compasió. Amb el temps va ser absorvit per la doctrina de l'eucaristia. En el vol. II, p.299, comenta que la devoció a l'eucaristia ve de fora, d'Espanya, i sobretot de la cort de l'Arxiduc.
66. E.MALE, El Barroco, op. cit., p. 94 nota 253. J.B.KNIPPING, op. cit., vol I, p. 160. Parla dels dominies i especialment de la figura de sant Tomàs, de la que hi ha, al sud dels Països Baixos, molta literatura d'elogis i freqüents representacions plàstiques; plate 161,162. Segons aquest autor, la tipologia més freqüent de representació en el primer renaixement és la del triomf sobre els heterodoxes adversaris per les seves virtuds i miracles. Mostres d'aquest plantejament les ofereixen: E.HALL-H.UHA, "Aureola super Auream: Crwons and Related Symbols of Special Distinction for Saints in late Gothic and Renaissance Iconography". The Art Bulletin, december 1985. vol. LXVII, nQ 4. pp. 567-603. En les pp. 591-592, exemples plàstics de sant Tomàs on es resalten la glorificació, el triomf i l'apoteosi. Fig. 25, Andrea de Firenze, the Glorification of Saint Thomas Aquinus, Florence, Santa Maria la Novella. Fig. 26, Benozzo Gozzoli, the Glorification of Saint Thomas Aquinus, Paris, Musée du Louvre, és la mateixa referència que utilitza CAHIER, op. cit., p. 68. Fig. 27, Filippino Lippi, the Glorification of Saint Thomas Aquinus, Rome, St.Maria sopra Minerva. Fig. 28, Filippino Lippi, Study for the Glorification of Saint Thomas Aquinus, London, British Museum. J.B.KNIPPING, ibid, atribueix al segle XVII la introducció dels elements 'cadena d'or', 'disc solar amb cara, el colom, els llibres i la ploma'. I és en aquest període que se'l connecta amb l'eucaristia doncs, segons l'autor, es vol recordar que en el seu temps va ésser l'autor del litúrgic ofici de Corpus Christi.
445
CAPITOL 4 : I PROJECCIÓ
EL RETAULE, SOCIAL
CARÁCTER
DEVOCIONAL
4.1 Realització i temàtica del retaule Per completar l'estudi iconogràfic del retaule ens queda plantejar la vinculació que s'estableix entre la composició estructural i els temes que el conformen. Els retaules que he presentat en el période
1675-1725 corresponen, seguint
l'esquema de Cèsar Martinell, a la tercera i quarta fases d'evolució
compositiva.
Entenent
per retaules
de
tercera
fase els que traslladen la fornícula principal cap al cos superior, per donar-li major importància, amb el que queda trencat 1'entaulament. Dos exemples significatius són el del Roser de Mataró i el d'Olot, (1). En aquesta tercera fase i la següent, Martinell es troba amb un grup de retaules que, degut a l'avançada que
presenten,
no
encaixen
en
el
grup
o
cronologia
fase
que
els
correspondria, tot anomenant-los de composició tradicional. Exemples d'aquests són el retaule Major de la Gleva, el de sant Pere de Prada, el Major de Cotlliure, i el del
sant
Esperit i sant Pere de Terrassa, (2). La quarta fase és la que mostra d'una manera més clara l'evolució palesa central
una
del retaule vers una tendència unitària, on es modalitat
envoltada
en
de
la
que
motius
predomina secundaris,
la
fornícula
distribuits
el.lípticament, amb el que els cossos extrems s'adapten a l'absis, com en els exemples del retaule de la Concepció de Tarragona, el de santa Maria d'Arenys, el de sant Marit de Palafrugell
i el
Major
de Cadaqués, 446
(3). Arribant
a
la
cinquena fase, on la composició unitària es forma a partir de la fornícula central única, presentant com un precedent clar el retaule de santa Teresa de Vic, (4). El que succeeix amb aquest esquema de tipus evolutiu, que comporta una successió cronològica, és que, d'una banda, hi ha
molts exemples
1'altra,
que
no encaixen
que es presenta tota
precusora
de
la
divuitesca,
en
cap grup, i de
l'escultura del XVII com a per
arribar
a
les
figures
culminants dels Bonifàs, (5). Fet que indueix a qüestionar aquesta teoria de tipus formalista; perquè en i
execució
del
retaule
intervenen
d'altres
importants, com el comitent, l'advocació està
concebut
realització
i
destinat.
factors
i l'espai pel que
Considero
i temàtica del retaule
l'elaboració
doncs,
que
són dos elements
la d'un
mateix conjunt que s'hna d'analitzar plegats. És a dir, que l'estructura
formal compositiva no es pot disgregar de la
temàtica i el significat que aquesta comporta en el conjunt de l'obra per concebre-la així de manera globalitzadora. No obstant, cal considerar l'aportació de Martineíl com bàsica, fonamental i indisensable, per l'estudi d'aquest période. Sóc
conscient
però
que
per
realitzar
un
treball
de
caràcter globalitzador cal primer comptar amb força material de tipus puntual sobre els diferents aspectes que intervenen en
la
realització
del
retaule.
En
aquests
sentit
és
mereixedora d'esment l'aportació última sobre les traces de retaules
que
plantejant
ha
dut
a
l'interès
terme
del
Bonaventura
treball
en
Bassegoda,
una
doble
tot
vessant:
primerament, considerant la traça com a pas intermedi entre el document contractual i l'obra realitzada, tenint present la destrucció d'obres estudiant observar
o de documents; i en segons terme,
les traces per l'evolució
si mateixes, com
formal
i tipològica
instrument
del
retaule
per com
estructura, i també perquè constitueixen un apropament a la 447
cultura gràfica dels artesans-artistes de Catalunya, (6). El mateix
autor, amb
la
col·laboració
de
Marià Martineil
i
Taxoneda, ha realitzat un estudi sobre la bibliografia de Cèsar Martineil que pretén posar de rellevi, mitjançant utilització
del
criteri
cronològic,
l'evolució
interessos intel·lectuals de Martinell, tot
la
dels
considerant-lo
el primer mestre de l'art barroc català, ( 7 ) , consideració que comparteixo plenament. Dintre de les actes de les jornades del Barroc
català
celebrades a Girona el mes de desembre de 1987, hi ha, a més dels treballs
anteriorment esmentats, una petita
reflexió
sobre la relació existent entre el barroc rossellonès i el català. Aquesta
comunicació persentada per Eugène
(8), posa de manifest, entre d'altres aspectes,
Cortade
l'interès
per part de Cèsar Martinell d'estudiar els retaules barrocs en
un
moment
romànic,
i
on
la
investigadors
hom
treballava
creixent a
majoritàriament
dedicació
l'estudi
per
d'aquesta
part
de
,època
considerada encara a voltes com decadent*.
l'art nous
barroca,
Remarca sobretot
l'interès recent per part dels estudiosos, d'anar més enllà, és a dir, d'endinsar-se en la història de les mentalitats. Segons constata, a França hi ha dues diòcesis que han estat objecte
d'un
estudi
d'aquestes
Bretanya i la de Le Mans,
característiques,
(9). A partir d'aquest
la
de
treballs
Cortade es formula noves qüestions sobre l'obra produida en el Rosselló; preguntes que no estan lluny de les formulades en
el
present
estudi,
com
per
exemple,
com
es
podien
sufragar les despeses que originava el retaule, si suposaven unes quantitats desorbitades, tenint
en compte
el
nombre
d'habitants de la població i el seu medi de subsistència; o també,
qui
intervenia
en
la
decissió
retaule, en la tria de l'escultor,
de
construir
un
i en el pla o traça a
seguir. Preguntes de difícil resposta que inviten a entrar
448
en
el
terreny
de
la
iconología,
o
tal
vegada
el
de
la
teologia. Cortade fa especial esment de Josep Sunyer, de qui diu: "el gran Josep Sunyer, fill de Manresa que treballà més de trenta anys en els Comtats, a més d'ésser un arquitecte
i
tallista,
demostra
un
ciència
talentos teològica
superior a la de tots els seus col·legues del moment. Així, en els altar majors de Prada, Cotlliure
i Font-romeu
presenta una profunda visió de l'Església
ens
catòlica, a la
vegada tradicional i dinàmica", (10). Preguntes, dubtes, qüestions, que es planteja
Eugène
Cortade per arribar a un major coneixement de l'obra i el seu significat, i que denoten una voluntat de superar treballs
ja
formalista
fets i
el
els
retaules
documentalista.
direccions per barroc;
sobre
on han d'anar
retaule,
com
És
barrocs,
aquesta
a moble
de
una
els estudis de devocional
els tipus
de
les
l'època del i
litúrgic,
afavoreix aquesta línia d'investigació. Amb coincidència cronològica amb les jornades del barroc de Girona de 1987, s'inicia
a la Universitat de Múrcia un
treball de camp de tot l'estat espanyol basat en l'anàlisis tipològica
del
retaule.
Acceptant
la
multiplicitat
de
variants tipològiques que ofereix "El retablo español", s'ha posat de manifest la necessitat de plantejar-se de vell nou la tipologia del retaule, com s'ha d'entendre, i en funció de què. El resultat d'aquest treball ha estat fructuós, tant en
l'exposició
geogràfiques tractament
del
de
retaule
l'àmbit
específic,
de
la
estatal
que
requeria
majoria
de
espanyol, estar
els motius
i criteris
com
zones en
realitzat
especialistes de cada lloc, (11). En l'apartat s'estableixen
les
pels que
el per
introductori s'ha
dut a
terme una recerca d'aquestes característiques. S'exposa el fet de que el retaule permet moltes posen
de
relleu
la
necessitat 449
lectures, i aquestes
d'abordar
un
estudi
de
conjunt.
Alhora,
s'assenyalen
els
elements
bàsics
que
màquina
configuren el punt de partida per concebre aquesta
amb un caràcter globalitzador. En primer lloc es parteix del principi de que la seva aparició no és fortuita, sinó que sorgeix de la necessitat de subratllar la sacralitat espai mitjançant les
imatges; per tant, en aquest
d'un
sentit
s'entén el retaule com un exponent fidel de la mentalitat religiosa.
En
vinculació
o
un
segon
ordre
independència
arquitectònic
que
d'idees,
del
retaule
l'envolta,
tot
l'element definidor del retaule és la definitiva
determinarà
la
pròpia
es
qüestiona
respecte
remarcant imatge.
la
el
marc
però
que
Imatge que en
evolució
interna
del
retaule. Consideració que, segons Cristóbal Belda Navarro, porta a establir la relació necessària entre la forma i el significat que el retaule ofereix. I és per això que sorgeix la necessitat, segons
l'autor,
de conèixer
globalment
la
tipologia del retaule, com un pas previ indispensable per arribar a conquerir
una altra parcel·la del retaule com a
reflex cultural del pensament d'una època, (12). Per
la
seva
banda,
J.J.Martín
González
presenta
un
estudi molt complet sobre les bases o fets fonamentals en els que es pot sustentar l'evolució tipològica del retaule; entenent aquesta
per
tipologia
ordenació
on
l'ordenació
s'observen
uns
del
conjunt.
elements
-
És
en
sagrari,
expositori, imatges i peces arquitectòniques - que ofereixen unes coincidències a nivell de tota la península; malgrat les
variables
de
tipològic
permet
nacional.
Així
cada
zona
mostrar
doncs,
el
les
geogràfica, constants
nucli
el de
eucarístic
seu tot
estudi l'àmbit
constitueix,
segons Martín González, la primera raó del retaule, essent les imatges la segona. Recordem que en els nostres exemples el manifestador adquireix forma cilíndrica, i sovint porta una pintura de l'Anunciació, com hem observat en
450
l'exemple
d'Arenys
de Mar i en el retaule
de santa Teresa de Vic.
L'autor ofereix en tres grans apartats la multiplicitat de tipologies que abasta el retaule de l'època del barroc: a) tipologia
estructural;
b)
tipologia
del
contingut;
i
c)
baldaquins. Ofereix un ampli repertori, amb esquemes molt il·lustratius, i considera, a l'acabament de l'article, que malgrat aquest ampli repertori encara falta conèixer moltes variants
regionals,
tot afirmant
que
Espanya
és
barroca
sobre tot pels seus retaules, (12i). L'aportació ofereix
la
catalana
en
aquest
Imafronte
revista
recull
correspon
a
d'estudis Aurora
que
Pérez
Santamaria, qui ha seleccionat les obres de Josep Sunyer i Pau
Costa, aquest
manresà
de
Pau
format,
segons
Suneyr, mestre
l'autora,
escultor
en el
i pare
de
taller Josep
Sunyer, (13). Les obres que analitza tipològicament són: el retaule major de sant Pere de Prada; el major de Cotlliure, dedicat a l'Assumpta;
el de sant Cristòfol de Les Planes;
els majors de Torelló i Cassà de la Selva, sota l'advocació de
sant Feliu
d'Arenys,
i sant Martí, respectivament;
de Palafrugell
conclusions
subratlla
i de Cadaqués.
unes
i els
majors
En l'apartat
particularitats
comunes
a
de la
majoria dels retaules, i en quant a la iconografia, indica que
no
es
pot
parlar
ampli", però que
"d'una
iconografia, comú
si es poden establir
algunes
en
sentit
categories
comunes, que corresponen al lloc d'ubicació de les imatges. Així
per
exemple,
és
usual
la
presència
d'àngels
en
1'entaulament, principalment àngels músics; sant Pere i sant Pau
estan
l'alçada queda
gairebé del
ben
sempre
sòcol. La palesa
en
en
les
portes
preeminencia aquests
de
del
retaule,
figures de
exemples,
a
Maria
especialment
l'advocació a la Immaculada i a l'Assumpta. La presència de Déu pare, al centre de l'àtic, és freqüent, i substitueix al Crist crucificat
que venia del gòtic i que encara es pot
451
trobar
en
els
primers
retaules
barrocs.
En
aquest
cos
superior, l'àtic, també són freqüents les representacions de les al·legories de les virtuts. Crec que aquestes constants que observa Aurora Pérez en les obres que presenta, es poden estendre a molts d'altres retaules de Catalunya del période que
treballo,
1675-1725,
com
he
indicat
en
el
capítol
anterior. A.Pérez indica que entre els retaules exposats es poden establir clarament dos grups: un, el dels retaules dedicats als sants, i 1'altre, els dedicats a la Verge; establint la diferenciació de que en aquest segon grup les obres són de caràcter
més
programàtic
que
directa no amb la tradició
en
l'anterior,
local que
relació
ofereixen els
sinó amb les directrius de la Contrareforma, compartir
en
sants
(14). No puc
aquesta afirmació, doncs si bé és cert que
els
retaules de caràcter hagiogràfic tenen una vinculació molt estreta
amb
la
tradició
local,
no
ho
és
menys
que
la
ideologia contrareformista afavoreix aquestes obres. Ja en les últimes sessions de Trento es va parlar del culte a les imatges dels sants i a la devoció a les seves relíquies, com ho
exposa
Alfonso
Rodríguez
G.
de
Ceballos
en
la
seva
aportació a aquest conjunt de treballs, en la que estudia el retaule barroc a Salamanca, (15). També cal tenir presents els temes que es despleguen en aquests retaules dedicats a un sant titular,
i les
imatges que complementen el
cicle
hagiogràfic; observant aquest fet es mostra amb evidència que: 1) les escenes de la vida del sant fan referència als miracles que va obrar i al seu martiri, com presenta també Aurora Pérez en els exemples de sant Pere de Prada i sant Martí de Palafrugell. Aquesta tria d'episodis miraculosos i martiriològica conforma la part més rellevant de les vides dels sants que s'escriuen en aquest période, influenciades per les obres dels segles anteriors
452
(16), afegint ara més
anècdotes i detalls complementaris; aspecte altres
camps
de
la
literatura,
com
són
que s'esten a
els
goigs,
les
novenes, els oratoris-sacres, i fins i tot els villancicos dedicats a un sant, (17). 2) que en els mateixos exemples de Prada, Torelló, Cassà i Palafrugell, on el sant d'advocació principal
és
Pere,
Feliu
i
Martí
respectivament,
s'hi
representa tanmeteix, en la fornícula del segons cos, just al damunt del sant titular, o fins i tot a l'àtic, la figura de
la
Immaculada.
Recordem
ara
que
l'advocació
a
la
Immaculada, que s'ha presentat ja en el capítol anterior en un apartat dedicat exclusivament Maria,
es converteix
a aquesta manifestció de
en el centre d'atenció
dels
teòlegs
contrareformistes; obté una primacia extraordinària en els sermonaris;
és
l'advocació
principal
religioses, com la dels jesuïtes tot, es converteix
de
certes
i franciscans;
ordes
i fins i
en patrona protectora de la ciutat
de
Barcelona front un conflicte bèlic. Si bé el sant titular i els temes amb ell relacionats és l'advocació per la que es contracta i realitza l'obra, els episodis de la "vida del sant", que compositivament
estan
situats en el primer i segon cos del retaule i per tant són propers a l'espectador,
condicionats
estan
a la presència
sublim de la Immaculada, situada al damunt del sant titular; més
allunyada
de
l'espectador
i
recordant
que
la
seva
presència pertany a una altra categoria, molt més elevada que la del sant en qüestió; tanmateix perquè el sant és un dels seus devots principals, que promou mitjançant el seu exemple el culte a ella dedicat, i al seu fill Jesucrist. Arribem
així
a
la
conclus, ió
de
que
els
conjunts
retaulístics dedicats a un sant titular ofereixen, des del punt de vista d'interpretació ideològica, una relació amb la tradició
local
constituint
les
(18), però
també
directrius
amb
la
Contrareforma;
contrareformistes
453
el
motiu
principal de la distribució de les figures i temes de tot el desplegament
hagiogràfic del
retaule. És a dir, que
s'ha
d'entendre la vinculació i expressió plàstica de la tradició local
com un subconjunt dintre del gran conjunt teòric i
dogmàtic que s'emfasitza en la Contrareforma. Hipòtesis que no
només
serveix
pels
exemples
citats,
on
es
troba
la
presència de la Imaculada, doncs també en altres casos les figures que envolten el sant titular són personificacions de sants en les que el seu culte es promou novament a partir de Trento, advocació
sense en
que
això
èpoques
signifiqui anteriors.
que
no
tinguessin
Com
exemples
més
significatius podem citar sant Josep i sant Joan Baptista.
454
4.2 Significat de les imatges Una vegada establert que la realització i temàtica del retaule
són elements del mateix
conjunt, que no es poden
disgregar, es pot fer un altre pas endavant en la lectura i comprensió del mateix; el d'explicar la significació de les imatges
en
relació
al
funció de l'advocació
conjunt
esculpit,
agrupant-les
en
principal del retaule i per la seva
contextualització espai-temporal, per poder així interpretar correctament
la
reconstrucció
del
programa
reflectit
en
l'obra, a més a més de la identificació de cadascuna de les imatges, (19). Per poder oferir una anàlisi de conjunt del retaule he agrupat, en
primer
primer dedicat
lloc, les obres en tres
apartats: el
als temes marians; el segon a la vida de
Crist; i el tercer a la hagiografia. Dintre de cada apartat he establert subgrups per diferenciar temàtica. Així, de Maria s'ha
la seva rellevància
presentat l'advocació
a la
Immaculada Concepció; els temes referents a la seva vida, representats
bàsicament en els retaules majors que se li
dediquen;
i el
protectora
dels
Verge
Roser,
del
representacions episodis
rol
que
fidels dels
de
de passió
la
adquireix
com
a
intercessora
a través de les advocacions Dolors vida
i del
de
i els temes
Crist
Carme.
i
a la
Respecte
les
s'haa remarcat
els
eucarístics; els
primers
esculpits bàsicament en les obres dedicades a la Verge del Roser i en els conjunts de la Puríssima Sang, que recullen l'escenificació eucarístiques
de es
Crist
crucificat.
palesen
aïlladament
Les en
manifestacions diferents
obres
dedicades a un altre tema principal, llevat del retaule del Santíssim Sagrament de Cotlliure. En quant al repertori hagiogràfic, tan extens o més que 455
el
marià,
recolzar
he les
fet
una
selecció
hipòtesis
de
anunciades
temes en
que
em
capítols
permeti
anteriors.
Així doncs, les agrupacions que he establert a partir dels presupòsits anunciats en el principi de l'apartat
sants
de
tradició
i
titulars,
en
els
que
he
són: a)
explicat
àmpliament el conjunt escultòric del retaule de sant Narcís de Girona i el de sant Andreu apòstol de Sant Andreu de la b) sants
Barca;
descripció
protectors,
dels
en
retaules
els que,
dedicats
a
a partir de
sant
la
Cristòfol
a
Llambilles i Les Planes, he relacionat aquest sant amb sant Josep. També he inclòs en aquest grup santa Bàrbara, c) protectors
d'enferme
les figuracions de tats,
on he tractat
bàsicament dels sants Sebastià i Roc, en les obres en que es troben esculpits conjuntament o separadament,
i he inclòs
les manifestacions de santa Llúcia, sovint vinculades amb les
d'Agata.
quart
Les santes d ) , devoció
grup, el
rural,
inclou
Eulàlia i
i Madrona
política.
configuren
El
medi
grup e)
la representació, freqüentment
el
conjunta, de
sant Antoni Abad i sant Antoni de Pàdua. I finalment, en el f ) caràcter
grup
exempta
de
triomfant,
sant
he presentat
Tomàs d'Aquino
a
l'àtic
la
relalització
del
retaule
de
Cadaqués, i la relació que s'estableix entre aquesta figura i
la
resta
de
les
manifestacions
complementàries
a
la
he deixat
de
temàtica mariana del retaule major de la vila. Sóc conscient banda
sants
devoció
aquesta
significatius,
que
representació refereixo,
que amb
se'ls
professava
de retaules
soretot,
tant
a
selecció
pel com
que per
respecte la
a
la
nombrosa
i imatges que se'ls dedica. Em
sant
Isidre, molt
representat
en
l'àmbit rural per ésser protector del pagesos. En relació amb aquest, no he establert la relació Isidre-Galderic; en el Rosselló hi ha força retaules dedicats a sant Galderic, com el de la catedral de Perpinyà, que prové de l'abadia de
456
Sant Martí del Canigó, o els retaules de Prada i de Baixàs, (20); a més de les representacions del sant i les escenes de caràcter miraculós que es palesen en obres dedicades a un altre sant titular, com per exemple en el retaule de sant Joan Baptista d'Espirà, on es representa la imatge de ple volum de sant Galderic en una fornícula del primer cos, i en la
predel.la,
el
tema
miraculós
de
que
mentre
els
bous
estaven llaurant i ell pregava, se li va aparèixer la Verge Maria;
tema
que
s'observa
també
en
l'obra
de
Prada.
Al
Principat hem presentat il.lustracions dels exemples de sant Isidre a la parroquial de Santa Agnès de Malanyanes, figurat conjuntament
amb sant Abdò i sant Senen, trobant-se a la
predel.la temes relacionats amb aquests dos sants patrons del hortalans; i els plafons que es troben a la parroquial de Valls, que reflecteixen el tema del miracle del pou, i el del miracle de fer brollar aigua de la terra per apaivagar la sed del seu amo Juan Vargas. Exemples tots ells que no es troben
recollits
l'advocació
a
en el
sant
treball
Isidre
remarcar
i emfasitzar
exposats
es produeix
és
que
vaig
llaurador, que
l'empelt,
amb
realitzar
(21). El
aquests
ja indicat
anterior, Galderic-Isidre, on les escenes
que
sobre puc
nous
exemples
en el
treball
atribuides a la
vida de sant Isidre, segons els seus biògrafs, ara en el XVII-XVIII es manifesten en les obres dedicades a Galderic. Aquest empelt no es produeix només a nivell dels
temes,
o
fins
i
tot
en
representatiu
1 ' habituallament
que
caracteritza Isidre que porta ara Galderic, sinó que també s'observa
en
la
vida
de
sant
Galderic
escrita
per
Poc
Reginald, en els goigs i d'altres manifestacions literàries, (22). Tampoc he fet un esment especial de les representacions de sant Francesc Xavier i el que signifiquen en el période contrareformista.
He
citat
457
però
les
referències
bibliogràfiques de que disposo, que en un estudi posterior penso elaborar per establir la significació d'aquest sant en el
context
cultural
de
la
imatgeria
catalana.
Les
il·lustracions dels plafons de Valls mostren amb tot detall l'episodi
de
la
seva mort
a
la
cova,
representació
que
juntament amb les que es troben als retaules de sant Pacià de Barcelona i el de la Immaculada de Girona - a més de les corresponents als retaules avui desapareguts, on era el sant d'advocació principal com el de Lloret de Mar i el de Santa Maria de Montblans, (23) - permeten establir la consideració de
que
la
seva
incidència
és
notòria,
que
l'orde
dels
jesuïtes promou el seu culte com a sant que pertany a l'orde i com a sant missioner de les índies, per remarcar aquesta voluntat d'arribar a conquerir confessionalment
als pobles
pagans. El que he procurat en un segon aspecte és exposar una descripció breu iconogràfica de les obres corresponents a cada apartat, relacionant-les resta
de
realitzar
la
temàtica
una
que
entre
ofereix
interpretació
del
si, tot observant el
conjunt
contingut
per
amb
la
poder
caràcter
global itzador. Es
dóna
el
cas
que
certes
obres
del
Roser
s'han
treballat en l'apartat de Maria, com a devoció del Rosari, pel
seu
rol
protector,
la
manera
en
que
sorgeix
la
literatura al voltant d'aquesta advocació, etcètera, i s'han citat també en 1'aparata s'ha
de la vida de Crist, perquè
com
indicat, és en la predel.la d'aquests retaules on se
representen els episodis de passió de la vida de Crist, que corresponen als misteris de dolor del Rosari. La Verge com intercessora, s'ha treballat en la devoció al
Carme,
perquè
intervé
i
protegeix
a
les
ànimes
del
purgatori; rol que no adquireix de forma exclusiva, doncs en 458
aquesta intercessió
intervé també el Crist crucificat, com
podem observar en el retaule de la Puríssima Sang de Girona. La
Verge
dels
Dolors
es
manifesta
en
dues
variants
tipològiques: en les retaules dels Dolors pròpiament dits, on el tema central, que ocupa un gran espai del conjunt de l'obra, és la pietat, com s'observa Girona i Sant Cugat; i com a mater
als Dolors de Sitges, dolorosa
intervé en les
obres sota l'advocació de la Puríssima Sang que es troben a la zona del Rosselló, Vinçà, Cotlliure i Marquixanes, mentre que al Principat no se'n conserva cap exemple. La temàtica de
dolor
s'expressa
dolor, però Sang, a
també
escultòricament
en
els
en les obres dedicades
a
misteris
de
Puríssima
la
que són la manifestació plàstica del Crist crucificat,
les
que
podem
l'advocació del Cos en la relació
afegir de
els
Crist,
retaules
esculpits
sota
que com s'ha pogut demostrar
d'obres exposada
en el primer capítol, van
representar un alt percentatge de l'obra contractada. Presentada i interpretada l'obra en les seves diferents advocacions, que recolzen les hipòtesis enunciades en els primers capítols, queda per analitzar el conjun|, teòric que ofereix
l'obra en
constituirà treball,
el
pel
l'advocació
el marc
tercer que
he
espaial
nivell
a
presentat
principal,
una
que ocupa. assolir
les
vegada
en
obres
establert
Aquest el
a
pas
present
partir que
de
aquesta
devoció va estretament lligada a la confraria i les noves devocions, promugades i impulsades a partir del concili de Trento tant per l'estament eclesiàstic com pel laic. S'ha de contextualitzar
l'obra
en
d'ubicació,
el
es
amb
que
el
seu
podrà
espai-temps
arribar
a
i
lloc
conclussions
precises i concretes en un primer ordre, i es podrà passar seguidament a un nivell més general. Així, s'ha practicat en els exemples de la seu de Girona, on ens plantegem si les obres estudiades corresponen a una cultura o a més d'una, i 459
si aquesta és d'èlit o popular. Dubte que presenta Michel Vovelle en la seva obra "Ideologías y mentalidades", i que nosaltres hem cregut interessant de contrastar en el cap de l'art i la seva història. Una altra qüestió que ha sorgit al llarg del treball és la de la utilització del terme popular afecten
a
la
societat
i
llengua
i la literatura
l'art.
en massa aspectes que
Els
consideren
historiadors
popular
quasi
de
la
tota
la
literatura devota que s'escriu en els segles XVII i XVIII; els
historiadors
que
estudien
les
litúrgiques, també consideren populars processons,
les
festes
i
els
manifestacions
les confraries, les
textos
de
pietat.
Alguns
historiadors que fan història social, o fins i tot història de la cultura, consideren que en aquest période barroc la cultura
barroca
l'època
és
és de masses i que l'expressió religiosa de
popular,
(24).
Jo
em
pregunto,
d'entendre per popular? Que les manifestacions
què
s'ha
artístiques
arribin a tothom, que la literatura devocional tingui com a primera fita la funcionalitat, i per tant arribi a cuatllar en tots els estaments socials, fins i tot en la gent rústica i ignorant, i la proliferació i extensió de les confraries, no comporten necessàriament la seva popularitat,
com
s'ha
pogut raonar al llarg del treball. Crec que és molt imprecís utilitzar aquesta terminologia i col·locar en el mateix sac la pluralitat, la varietat i riquessa cultural que ofereix aquest période, que hom qualifica de barroc. En primer lloc, és més adient utilitzar el terme del
barroc
si
es vol
etiquetar el
segle
XVII
època
i primera
meitat del XVIII. Per la meva banda, no he utilitzat
cap
terminologia referent a definir o precisar un estil, perquè considero que el retaule
ofereix molta més complexitat, i
així ho he expressat en la Introducció d'aquest treball. Segonament, qüestiono el terme popular 460
en tant quant
les
obres
que
cultural
són
objecte
d'una
societat
religiosa, en tots cultural, presenta actiu
i
del
mòvil
nostre
on
la
cultura
els estament unes
d'una
estudi
són
un
reflex
predominant
socials. I com a
inflexions societat
que
segueixen
eminentment
és
reflex el
curs
tradicional.
D'altra banda, si bé les obres de tipus pietós arriben
a
tots els membres de la societat local, qui les escriu, qui les pensa i elabora, no pertany al grup social més baix, el poble .; els rústics i els ignorants, sinó que, com hem pogut demostrar, són els rectors del poble o clergues regulars els que escriuen aquests tractats de pietat cristiana, essent el decent,
seu nivell d'instrucció nivell
cultural
canonges,
elevat pertanyen
d'aquests
sensibilitat
i sovint elevat. A aquest
si
artística
més
també
no
per
els
els
bisbes
qui
assumir
i els
tenen
personalment
prou la
construcció d'un retaule, a més és clar de demostrar el seu prestigi social. Obres artística
pietoses del
que
sovint
retaule,
o si
influencien
més
no
el
en
l'execució
caràcter
pràctic
devocional de l'obra llegida o oïda, permeten a l'espectador del retaule conèixer la temàtica que se li presenta. Així doncs, els llibrets d'oració els sentits del sisè,
o
permeten exercitar sobre
fidel, des dels cinc
espiritual.
reflecteix
mental
L'espiritualitat
no és tant didàctica
sensorials que
com sempre
fins al
el
retaule
s'ha
definit,
perquè engloba molts elements, ja no solament els temàtics, que són de difícil comprensió. El que no havia de resultar difícil
per
l'espectador
de l'època era la
interpretació
dels misteris de passió, plasmats seguint molt fidelment els relats
dels
evangelis,
no
presentant
variants
respecte
l'època medieval; i no donant-se tampoc nova literatura al respecte. La passió de Crist, que configura els pasos de dolor, 461
està esculpida amb gran verisme; veritat que devia arribar molt
aprop
de
l'espectador,
com
aprop
estaven
aquests episodis, en
el nivell més baix del
retaule
ordre
segueix
un
jeràrquic
en
situats
retaule.
El
sentit
de
el
comprensió per part de l'espectador. Especialment pel que fa a
les obres
que manifesten
els misteris: els de dolor a
baix, aprop de l'espectador,
donen
l'exemple
que
s'ha
de
seguir per a ésser un bon cristià, els passos de Crist; els de glòria, en el primer cos, referents a Maria com a Mare en la
terra
de
l'espectador
Jesús;
i
i
difícils
més
els
de
glòria, de
molt
lluny
comprendre,
de
tracten
d'aspectes celestials, així com el cel està per demunt de la terra,
i
les
"coses"
que
representen
no
són
de
fàcil
comprensió. Com tampoc és comprensible en la mentalitat dels membres de la societat local
el misteri
de la
Immaculada
Concepció, tant representada en els retaules estudiats, ni l'Assumpció portat
de Maria, que tanta, confussió iconogràfica han
en la seva representació.
La Immaculada
ésser concebuda sense pecat, és un episodi
significa
que pertany
a
1'Antin Testament, mentre que l'Assumpta és l'últim episodi de la vida de Maria en la terra, que lògicament correspon al Nou
Testament.
Confussió
que
encara
algunes parròquies de Catalunya.
462
avui
es
palesa
en
NOTES
BIBLIOGRÀFIQUES
DEL
CAPITOL
4
1. C.MARTINELL, Arquitectura i escultura barroques a Catalunya, op. cit.. Vol. I, pp. 62-64. Presenta cinc fases de composició estructural, fent referència als cossos que corresponen al retaule. Així, la primera fase consta d'una estructura en planta recta, entaulaments continuus, plafons amb històries pintades al primer i en alt rellau al segon. La segona fase correspon als retaules que tenen cinc cossos, ocupant els absis poligonals. D'aquesta hi ha dues variants: la primera, donar la Obliquität convenient als cossos extrems; i la segona, avançar aquests cossos, establint una unió obliqua amb el cos central, més reculat. En les pp. 6574 situa varis exemples.
2. C.MARTINELL, Arquitectura i escultura barroques, op. cit., vol. II, p. 65. En les pp. 67-68, altres retaules de la mateixa modalitat.
3. C.MARTINELL, Arquitectura i escultura barroques, op. cit., vol. Il, pp. 76-81. En la p. 82 cita d'altres exemples, com sant Pacià i sant Marc a la seu barcelonina, i d'altres extrets de l'arxiprestat de Valls.
4. C. MARTINELL, Airquitectura i escultura b arroques. op. cit. , vol. II, pp. 82-83, i vol. III, ]PP. 77--81. Obres que corresponen cronol ògicament a part ir de la seg ona meitat del segle XVIII. Per exemple, el re taule de sant Ramon del Porte 11, atribuit a Pau Costa el 1741 ( làm. 60) ; obra que hen referenciat per l'advocació a sant Ramón en el capi[tol segon al parlar de Is mercedaris.
5. J.BOSCH, "Sobre la historiografia de l'escultura de l'època del Barroc a Catalunya (de C.Martinell a A.Pèrez)". Revista de Catalunya, nQ 39. Març de 1990. pp. 99-104. En la p. 100 comenta que l'escultura entorn dels Bonifàs "representava per l'erudit arquitecte l'instant culminant de 463
l'art escultòric de l'època moderna". Considera tanmateix que s'han d'obrir nous camins per endinsar-se en l'estudi de l'escultura catalana de l'època del barroc. Un d'aquests camins que proposa Joan Bosch és l'aproximació entre la història de l'art i la història moderna, a partir sobretot de les aportacions recents de Joaquim M. Puigvert i Solà entorn de l'anàlisi de la comunitat rural i l'organització de la parròquia, en tant que comunitat social. Entre els diversos plantejaments que presenta l'autor d'aquesta ressenya, recolzo plenament que la periodització feta per Martinell s'ha de qüestionar. No es pot donar per vàlida i partir sempre d'aquesta periodització per endagar nous estudis sobre l'escultura en el période anomenat barroc. Com també participo, i he posat de relleu la seva importància, de l'apropament amb els estudis d'història moderna que tracten sobre la comunitat rural. Connexió que m'ha portat un gran benefici en l'estudi de la iconografia.
6. B.BASSEGODA i HUGAS, "Traces de retaules barrocs, proposta per un primer catàleg". El Barroc Català. Barcelona, 1989. pp. 187-264.
7. M.MARTINELL i TAXONERA, B.BASSEGODA i HUGAS, "Bibliografia de Cèsar Martinell i Brunet (1888-1973)". El Barroc Català. Barcelona, 1989. pp. 307-341. En la nota prèvia a l'exposició bibliogràfica, Bassegoda comenta que en la persona de Cèsar Martinell s'hi reflecteix una convicència "d'historiador erudit i minuciós juntament amb un sentit cívic molt noucentista de divulgador i de polemista", p. 307.
8. E.CORTADE, "Retaules barrocs". Barcelona, 1989. pp. 175-183.
El
Barroc
Català.
8 bis. Els historiadors de la llengua i la literatura que treballen l'època moderna han qüestionat la terminologia decadent. Jordi Rubió i Balagur, ja referemciat, enceta aquesta consideració. Eulàlia Duran i Albert Rissich també posen de manifest que la terminologia decadent per referenciar aquest période s'ha de replantejar. Vegeu: E.DURAN, Projecte Docent, op. cit., pp. 7-20. A.ROSSICH, "Renaixement, maniérisme i barroc en la literatura catalana". Actes del setè col.loqui internacional 464
de llengua i literatura 1988. PP. 150-179.
catalanes. Tolosa de
Llanguedoc,
9. V.TAPIE, Retables baroques de Bretagne. Paris, 1972. M.MESNARD, Mille retables en l'ancien diocèse du Mans. Paris, 1980.
10. E.CORTADE, "Retaules barrocs", op. cit., p. 179. Afageix també el retaule del Santíssim Sagrament de Cotlliure, on s'il·lustra el misteri eucarístic. L'autor es pregunta ¿d'on li venia la ciència teològica?, del col·legi dels jesuïtes de Manresa o dels professors del seminari de Vic?.
11. IMAFRONTE, El retablo español. n° 3-4-5. Universidad de Murcia, 1987-1988-1989. 477pp. Es tracta d'un recull d'articles de diferents autors de tot l'estat que treballen bàsicament el retaule i la seva tipologia. En aquesta mateixa línia podem citar l'aportació de: F.TEJADA VIZUETE, Retablos barrocos de la Baja Extremadura (siglos XVII-XVIII). Junta de Extremadura. Patrimonio Cultural. Mérida, 1988.
12. C.BELDA NAVARRO, "El retablo español. cuestión". Imafronte, op. cit., pp. V-XI.
Estado
de
la
12 bis. J.J.MARTIN GONZALEZ, "Avance de una tipología del retablo barroco". Imafronte. op. cit., pp. 111-155. Comenta que amb aquesta exposició queda ben clar el potencial imaginatiu del Barroc. Considera que "el caudal de la palabra que aporta la literatura sagrada, es traducido por tracistas, ensambladores, escultores y pintores en estas ingeniosas máquinas, que hacen barrocos los templos del más sencillo clasicismo", p. 155.
13. A.PEREZ SANTAMARÍA, "El retablo catalán a través de obras de Josep Sunyer y Pau Costa". Imafronte. op. cit., pp. 367-383. En la p. 367 indica que Josep Sunyer és fill de Pau Sunyer, hipòtesi que queda revocada per l'aportació de J.M.GASÖL sobre el llinatge dels escultors manresans, segons 465
la qual el Josep Sunyer que treballem seria Josep II Sunyer i Raurell, que no és el fill de Pau Sunyer. Vegeu J.M.GASÖL, "L'escola barroca manresana". Revista de Catalunya. nQ 3. Desembre de 1986. pp. 97-118.
14. A.PEREZ SANTAMARÍA, 383.
"El retablo catalán", op. cit., p.
15. A.RODRIGUEZ G. DE CEBALLOS, "El retablo barroco en Salamanca: materiales, formas, tipologías". Imafronte, op. cit., pp. 225-258. En 1'apartat dedicat a "Tipologías e iconografía", p. 254, indica que en la sessió de 1563 el concili de Trento havia impulsat tant el culte a les sagrades imatges com a la veneraciño de les relíquies dels sants. Aquest aspecte invita a l'autor a establir una altra categoria de retaule, el retaule-relicari; essent els jesuïtes, en la zona de Salamanca, els qui s ' aventat jaren en el culte específic de les relíquies.
16. SANTIAGO DE LA VORÁGINE, La leyenda dorada, op. cit., vol. II. pp. 718-728. San Martín obispo de Tours. Vol. I, pp. 347-357, san Pedro apóstol; pp. 323-324, Pedro exsorcista; pp. 430-435, Pedro "ad vincula". Episodis d'ambdós sants es reflecteixen en el retaule de sant Pere de Prada i en el de sant Martí de Palafrugell.
17. VILLANCICOS que se cantaron en los días 9 y 10 del mes de Abril de 1707, en la sumptuosa fiesta (...) de las Ouarenta Hora (...) en la parroquial Iglesia de S.Pedro de la villa de Ripoll, obispado de Vique. Barcelona, Rafael Figueró 1707. 4 ff. s.n. En la biblioteca de la Casa de l'Ardiaca es troba també un altre exemplar de 1705, incomplet i editat a Girona per Francesc Oliva. GOIGS del gloriós y Benaurat sant Martí. Barcelona, Casa de Antoni Lacavalleria. Any 1678. Vegeu J.BATLLE, Goigs del XVII. op. cit., p. 74.
18.
E.MOREU
REY,
San
Martín 466
de
Tours.
Su
devoción
en
Cataluña región de toponimia. la antitiponimia, el folklore Barcelona, 1967. Resum de la tesis doctoral presentada a la Universitat de Barcelona 1'any 1967. 16 pp. E.MALE, El Barroco, op. cit., p. 177. L.RÉAU, Iconographie des Saints, vol. II. op. cit., pp. 900917. J.FERRANDO ROIG, Iconografía de los santos, op. cit. San Martín obispo, p. 193. La seva festa és l'li de novembre. Bisbe de Tours, fundà el monestir de Marmotier, i és el patró de les cavalleries. Retaules dedicats a sant Martí com a titular són: el de sant Martí de Cassà de la Selva; el de Palafrugell, i el de Correa, on es representa el sant vestit de cavaller i partint la seva capa per donar-la a un pobre. També és freqüent representar-lo de bisbe.
19. E.PANOFSKY, El significado de las artes visuales (1955). Madrid, 1980. En la introducció i en el primer capítol s'estableixen els criteris bàsics per iniciar un estudi iconogràfic, pp. 17-43, partint de la base de que la història de l'art és una disciplina humanística, i com a tal s'ha d'estudiar amb rigor, lògica i també amb intuició. En el primer capítol, intitulat "Iconografía e Iconología: introducción al estudio del Renacimiento", pp. 45-75, s'estableixen les bases per introduir-se en aquest camp metodològic, tot precisant les pautes necessàries per arribar a realitzar un estudi de tipus iconològic, que alhora es recullen en un esquema en la p. 60, molt aclaridor, on queda palesa la relació existent entre una descripció pre-iconogràfica, amb 1'assumpte, l'experiència pràctica i el coneixement històric com a primer pas a realitzar. El segon aspecte a tractar és l'anàlisis iconogràfica, que es pot realitzar en funció del coneixement de les imatges, de les fonts literàries i de la història dels tipus. Per arribar al tercer pas, amb caràcter progressiu, sobre la interpretació iconològica del conjunt mitjançant el coneixement del significat del valor simbòlic de les imatges, la intuició sintètica vinculada a les tendències essencials de la ment humana, i aquestes contextualitzades històricament. Esquema que es presenta també en la introducció de l'obra del mateix autor Estudios de Iconología (1962), Madrid 1980, p. 25. El pròleg d'aquesta obra, fet per Enrique Lafuente Ferrari, posa de manifest quina és la tasca a realitzar per l'iconòleg, i si és possible establir una dicotomia entre l'iconògraf i l'iconòleg, p. XXX. E.H.GOMBRICH, Imágenes simbólicas (1972). Madrid, 1983. En la "Introducción: objetivos y límites de la iconología", pp. 13-52, planteja que no queda clara la distinció entre 467
iconografia i iconologia, però tampoc és una necessitat intrínseca clarificar-la. A grans trets indica què s'entén per iconologia, a partir dels primers estudis de Panofsky: la reconstrucció d'un programa, més que la identificació d'un text concret, p. 18.
20. El retaule de sant Galderic, avui a la catedral de sant Joan Baptista de Perpinyà, és atribuit a Lluis Generes, el 1685. Vegeu E.CORTADE, Retables baroques, op. cit., p. 124. El retaule dedicat al sant patró dels pagesos del Rosselló, Galderic, ubicat a l'església parroquial de Baixàs és obra atribuida també a Lluis Genres, entre el 1706 i 1709. Vegeu B.TOLLÓN, op. cit., fig. 12. El retaule de Prada del Conflent, obra vigent com les anteriors, s'atribueix a Josep Sunyer, contractada el 1714. Vegeu B.TOLLÓN, op. cit., p. 82 i p. 90, fig. 33. Presenta una descripció.
21. M.A. ROIG i TORRENTO, "Coexistencia de santos locales con la nueva devoción a Isidro labrador". Camón Aznar, n° XXXIII. Zaragoza, 1988. pp. 81-104. GOIGS en alabanca dels gloriosos martyrs S.Abdon y S.Señen. Estampa a Perpinyà, Casa de Joseph-F. Reynier, 1778. Vegeu J.BATLLE, Goigs del XVIII. op. cit., p. 61.
22. M.JAMPY, Saint Gauderique et son culte en Roussillon. op. cit. M.V.DOMÈNEC, Historia General de los Varones ilustres en santidad, op. cit., pp. 199-203. "Vida de sant Galderique confessor, cuyo sagrado cuerpo tiene con mucha veneración el monasterio de san Martin de Canigou de la orden de san Benito en el obispado de Helna". La seva. festa és el 16 d ' octubra. P.REGINALD, O.P., Compendio de la muerte y milagros de los dos gloriosos labradores San Galderique del Canigó y San Isidro de Madrid. Perpinyà, Louis Roure, 1627. Poc Reginald, Doctor y Cathedratico de Theologia en la antiquissima Universidad de Perpiñan. GOIGS del gloriós san Galderich llaurador ques cantan en la sua santa capella. Vegeu J.BATLLE, Goigs del XVII. op. cit., p. 21. DELONCLE, Goigs del Rosselló. Impremta du Midi. Perpinyà, 1952. p. 188, Isidre; p. 263, Galderich. J.S.PONS, La littérature catalane au Roussillon. op. cit., pp. 223-225. Comenta que els sants Abdò i Señen al 468
Vallespir, Cosme i Damià al Conflent, són invocats com a sants guaridors del Senyor; així es desprèn dels goigs. Goigs de composició pastoral són els dedicats als sants Galderic i Isidre, p. 225.
23. El retaule de sant Francesc Xavier de la parroquial de sant Romà de Lloret de Mar és obra atribuida a Francesc Santacruz en el 1685. Vegeu A.PEREZ SANTAMARÍA, op. cit., p. 113, i document nQ 237; i contractada pel mercader de Lloret Gaspar Sala. El retaule de la parroquial de santa Maria de Montblanc és atribuit a Antoni Veciana, en el 1712. El daurat va ésser contractat a Pau Morales el 1713. Vegeu C.MARTINELL, op. cit., vol. II, Antoni Veciana.
24. A.COMAS, Història de la literatura catalana, op. cit., utilitza el terme popular. A.PLADEVALL, J.M.PONS GURI, "Particularismes catalans", op . cit., parles de devocions populars a les confraries més arrelades en el principat en el segle XVII, les del Roser, Minerva i Animes del Purgatori. R.GARCIA CÁRCEL, Història de Catalunya, op. cit. R.GARCIA CÁRCEL, "La religiositat popular i la historia",
dins del Dossier Cultura
popular
i religió
a la
Catalunya
del barroc. L'Avenç. nQ 137. op. cit. J.A.MARAVALL, La cultura del barroco (1975). Barcelona, 1980. Utilitza els termes de cultura dirigida, massiva, urbana i conservadora. En el sentit de dirigida hi estic d'acord, i en alguns aspectes de la massiva. L'autor parteix d'una òptica molt urbana, que no encaixa amb els paràmetres socials de Catalunya on l'àmbit rural té un pes molt específic. Les ciutats, si bé són importants com Barcelona, no tenen la significació de Madrid, per raons òbvies de caràcter polític.
469
.v)VG
'*APA«JÏ6
ve movtwA
«.eu.
uí*eT ce MM».
POBLACIONS e^rp-Ç
Ot/ m v ^
^^S"
l
V^TAtOl-eS 4^2.5*
FONTS
IMPRESSES
I
MANUSCRITS
A.ALBAREDA, Textos catalans de la Regla de sant Catalonia Monàstica, II, 1929. pp. 9-109. ALIMENT saborós Barcelona,
repartit
en varios
Benet".
i profitosos menjars.
A.AMARGOS, Relació de la solemne professo (...) per canonització de sant Ramón de Penyafort el 1601.
la
SAN AMBROSIO, Obras de I" ... 1 . I. Tratado del evangelio de San Lucas. Madrid, 1966. ANÓNIMA, Apologia de 1213.
sant Josep. Vegeu Aguiló nQ
1212 i
J.I.BADUA, Sermó panegyrich del angèlic doctor y sol immortal de la Iglesia Sant Tomàs de Aquino. Perpinyà, 1686. F.BALDELLO, Cançoner Barcelona, 1932.
popular
religiós
de
Catalunya.
SANTA BARBARA, Datos y noticias de la devoción en Barcelona. Barcelona, 1899. J.BARON, Llibre del Rosari 1717.
de Nostra
Senyora del
Roser,
J.BARZIA ZAMBRANA, Sermones doctrinales para el domingo de Ramos, dias de Semana Santa y Resurrección. Barcelona, 1695. J.BATLLE, Los goigs a Catalunya. Cent facsímils reproduits de goigs del segle XVII. Barcelona, 1924. J.BATLLE, Los goigs Barcelona, 1925.
a
Catalunya
F.BAUCELLS, Font mystica y sagrada Iglesia. Barcelona, 1704.
4>1
en
lo
del
segle Paradis
XVIII. de
la
G.BEZENA, Ave María. Barcelona, 1739.
paraíso
de
oraciones
sagradas.
P. BONAURA, Tractat de la imitació de Christo y menyspreu del mon de V.Thomas de Kempis. Barcelona, s.d. J.BONETA, Gritos del Purgatorio y medios para acallarlos. Zaragoza, 1727. C.BORROMEO, Instrucciones de la fábrica y del a.iuar eclesiásticos. Edición bilingüe latín.castellano. Introducción, traducción y notas de B.Reyes Goria. Universidad Nacional Autónoma de México. 1935-1985. J.BRIZ, Vida prodigiosa del àngel de las escuelas, Sol de la Iglesia y quinto doctor (...) Santo Tomàs de Aquino. Madrid, 1761. B.CABAIEU, Goigs de sant Fèlix l'Africà. Girona, 1618. P.E. CABRERA, Sermó que dedica lo P. de la companyia de Jesús, en la festa del glorios sant Francesc de Paula. Exemplar sense portada. M.CAIMARIS, Novenari de la Purissima Concepció de Maria. P.CANISIO, Maria Virgine imcomparabile. Igolstadt, 1577. N.CAMÓS, Jardín de Maria plantado Catalunya. Gerona, 1772.
en
el
principado
de
R.CAPUA, Historia i portentosa vida de la exètica i seráfica verge santa Caterina de Sena. València, 1736. CAPUTXINS, Exercici devot per cada dia que, en les sues missions, enssenyen los pp. Í...1 de la provincia de Catalunya en lo bisbat de Gerona. Barcelona, 1792. J.CARBONELL, La ystoria de Joseph fill de Eloy espòs de la sacratíssima verge Maria... València, 1502. J.CARDONA, Contentos de la gloria que gosen los benaventurat i penes que passen los condemnats a l'infern i los .justos al purgatori. Barcelona, 1708. M.CASAS, Desenganys, introducció a la vida devota, clau de llibre apocalíptic escrit dintre i fora. . . . Bar cel ona, 1673. CATECISMO
Romano para los
párrocos Mt2
según
el decreto
del
Concilio de Trento. Madrid, libreria católica, 1911. CATECISMO Romano- Catecismo del Concilio de Trento. Texto castellano y latino. Edición, introducción y notas doctrinales del P.Martín Hernández. Madrid, B.A.C., 1956. B. de CLARAVAL, Cantos de María o las doce prerrogativas de María según san Bernardo. Barcelona, 1953. A.CLARET, Catecismo de la doctrina cristiana explicado y adaptado a la capacidad de los niños, con muchas estampas. Barcelona, librería religiosa, 1853. F.CLOT i RIBERA, Llibre de la primera confraria del Roser. Barcelona, 1649.
missa
i
de
la
D.COMERMA, Breve resumen de la vida, virtudes, y hechos heroicos de la Seráfica Virgen Catalina de Sena de la tercera Orden de Predicadores. Barcelona, s.d. CONFRARIA DE LA PURISSIMA SANCH DE JESU-CHRIST, Camí espayós, y ampli de Deu als homens. Tarragona, 1764. CONFRARIA DE LES SANTES ANIMES DEL i... 1 . Perpinyà, 1735.
PURGATORI, Llibre
de
CONFRARIA DE LES SANTES ANIMES DEL PURGATORI, Sumari de les gràcies e indulgències concedides per nostre santíssim pare Clement XIII. Vic, 1767. J.COSTES, Amoroses veus ab que los pp. missionistes franciscanos del seminari de Sant Miquel d'Escornalbou conviden els pecadors. ?? R.CRUZAT, Novena a sant Antoni de Pàdua. Perpinyà, 1714. DEVOCIÓ efficas del Santíssim Patriarcha Sant Joseph Espòs de la sempre Verge Maria. Palma de Mallorca, s.d. DEVOTA novena al sant Naixement de Nostra Soberana Senyora, Verge Purissima i Mare Immaculada per la iglesia de Lloseta. DIAGO F.O.P., Historia de la provincia de Aragón de la orden de Predicadores, desde su origen y principio hasta el año 1600. Mn. 1599 de la Biblioteca del Seminari. DIRECTORI per los terciaris del pare sant Francesc menors caputxins... Barcelona, s.d.
Hl-3
dels
DOCTRINA cristiana traduida al català. Mn. 59. B.C. V.DOMÈNECH, Historia general de los Santos y varones ilustres en Santidad en el Principado de Cataluña. Gerona, 1630. DOMINICOS, Noticias históricas. Memoria de las obras realizadas en el convento de Santa Catalina de Barcelona para reparar las ruinas ocasionadas por el sitio. Mn. Biblioteca universitat de Barcelona. F.DORCA, Colección de noticias para la hsitoria de los Santos Mártires de Gerona y de otras relativas a la Santa Iglesia de la misma ciudad. Barcelona, 1764. F.X.DORNN, Litanie lauretanae ab beate Virginis Reginae Mariae. Burckart, 1750.
caelique
E.DUARTE, De la antigua y gran devoción de la sagrada orden de N.Sra. del Carmen hacia la Inmaculada Concepción de la Virgen Maria. Barcelona, 1622. J.DULAC, Mariai de España. Oraciones panegíricas para las festividades que España celebre a la Virgen Maria. Barcelona, 1680. F.EIXIMENIS, El llibre dels àngels. C.EMMERICH, Vida de la Santa Virgen. Barcelona, 1892. J.B.ESCARDO, Rhetorica (sic) Christiana o idea de los que desean predicar con espíritu y fruto de almas. Herederos de Gabriel Guasp, 1647. P.ESTAPER, Sermó de la sempre pura Immaculada Concepció, predicat a la catedral de la ciutat de Barcelona. Barcelona, 1642. J.E.ESTRUGOS, Fexin català (...) del Carme. Perpinyà, 1644.
miracles de Nostra Senyora
EXPLICACIÓ del catecisme i del modo d'ensenyar la doctrina cristiana. Mn. 97, 206. B.Seminari de Barcelona. A.EZQUERRA, Pasos de la Virgen Santíssima. Compañía de Jesús Pardo, 1628. FELIX DE BARCELONA, Instrucción de Predicadores, para hacer
4Ï4
bien los sermones Barcelona, 1679.
y
predicarles
provechosamente.
J.FERRAN, Pela Verge Maria. Barcelona, 1648. SANT
VICENÇ FERRER, Els sermons de \ . . . 1 . J.Sanchez Sivera. Barcelona, 1932-1934.
A
cura
de
FERRER Y VIÑALS, Per la Confraria dels fusters. Barcelona, 1680. J.FORMIGUERA, Alivio de pastores i past d'ovelles ab lliçó doctrinal sobre los evangelis de les dominiques de tot l'any i festivitats de Maria S.N.. Barcelona, 1718. FRANCISCO DE MALLORCA, El Sol de la Iglesia. Santo Tomás de Aquino cuyas luces brillan en las cuatro partes del mundo. Barcelona, 1697. M.
de la FUENTE, Las tres vidas del hombre. racional y espiritual. Toledo, 1623.
corporal,
P.GIL, Vides de sants a Catalunya. GOIGS en alabanca de Nostra Senyora del Hort. Manresa, 1909. GOIGS de Nostra Senyora dels Colls. Sant Llorenç de Morunys, 1979. GOIGS de Nostra Senyora dels Dolors. Barcelona, 1639. GOIGS de Nostra Senyora de Font-Romeu. GOIGS de Nostra Senyora de la Pietat. Barcelona, s.d. GOIGS de la Purissima Barcelona, 1706.
Concepció
de
Maria
Santíssima.
GOIGS en lloança de la verge i màrtir Santa Agnès.... Santa Agnès de Malanyanes, 1985. GOIGS de sant Antoni Abad. XVII, p. 15. GOIGS de la col·lecció Biblioteca Biblioteca de Catalunya.
sobre
sant
Benet.
GOIGS de la col.lecció Roca sobre sant Benet. Biblioteca de Catalunya. GOIGS en alabanca del gran patriarca i profeta sant Elies.
415
fundador dr la sagrada religió de N.S.Carmel. Barcelona, 1730. GOIGS estampats per Anton Ferrer. Barcelona, s.d. GOIGS de la gloriosa Santa Magdalena de la parròquia de Sant Esteve de Pardines. Barcelona, 1690. GOIGS dels sants Cosme i Damià. València, 1519. GRACIES e indulgencies (...) confraria del Cos preciós de Jesu-Crist Sacramentat. Igualada, 1844. GRACIES e indulgencies Manresa, s.d.
(...)
confraria
de
la
Minerva.
GRACIES y perdons que guanyen los confrares de la Confraria del Cos preciós de Jesu Crist (...) de Santa Maria del Mar. Barcelona, 1609. J.GUDIOL i CUNILL, Una antiga traducció catalana dels quatre evangelis (Codex de Palau). Vic, 1910-1911. L.GUILLA, Manual de doctrina cristiana. 1669. L.GUILLA, Ales per a volar a Déu. 1695* S. de GUINDA, Breu compendi de la doctrina cristiana que per benefici de sos súbdits, en estil fàcil i clar, ha ordenat. Barcelona, s.a. HERNANDO DEL CASTILLO, Historia de Santo Domingo orden de Predicadores. Valladolid, 1612.
y de la
IMATGES de la Verge i dels sants de Catalunya. 4 vols. Biblioteca de Catalunya, secció de gravats. Tamany fol. ISABEL DE VILLENA, Vita Christi. Edició a càrrec de Miquel i Planas. Barcelona, 1916. 3 vols. INTERIAN DE AYALA, El pintor cristiano y erudito. Madrid, 1730 (Barcelona, 1883). M.JAMPY, Saint Gauderique et Perpignan, (1828), 1928.
son
culte
en
Roussillon.
J.JANER, Manual instrucció de novicis i novament professos de la religió de nostre pare Francesc de la provincia de
4^6
Catalunya. Barcelona, 1755. A.JIRÓN CAFFOCI, Puerta del rosario. Barcelona, 1773.
cielo
y
modo
de
rezar
el
JOACHIM DE BERGA, Exercicio cotidiano de meditaciones a Maria ss. cuidadosa pastora de las almas. Barcelona, 1764. JUAN DE SAN JOSEPH, Anales de los carmelitas descalços de la Provincia de san Josef en el Principado de Cataluña. Papel, 1707. JUAN
DE SANTO TOMAS, Los dones del Espíritu perfección cristiana. Madrid, 1947.
Santo y
la
T.KEMPIS, Imitació de Crist. KLAUBER, Historiae biblicae. Augsburg, s.a. G.B. LA NUZA, Homilías de muy ilustre Sacramento. Barcelona, 1626.
\...1
al Santissimo
LLAORS de la gloriosa verge i mártir santa Llúcia, advocada de la vista, s.d. ni lloc d'impressió. L. de LA PUENTE, De las meditaciones de los Mysteriös de nuestra Santa Fe con la practica de la oración mental sobre ells. Barcelona, 1609. R.LASALA, Catecisme menor de la doctrina cristiana. Cervera, 1790. LIBRO de las imágenes que representan los mysteriös celebra la Iglesia en las fiestas móviles y de pinturas de los Santos en común, por un religioso convento de Santa Catalina. Barcelona, s.a. Mn. B.U.B.
que las del 970
LLIBRE de les cosos dignes de memoria del monestir de santa Clara de Barcelona. J.LLONGUERES, Els cants de Passió. Exhortació poemática per a ésser dita i predicada en el temps de la Passió i Setmana Santa. Barcelona, 1928. J.LLORD, Foment de pietat, y devoció cristiana que s'alcanca per lo exercici de la santa oració mental, practicada en la meditació dels novissims y deis mysteris de la vida,
HÎ7
Passió y mort de Cristo N.S.. Girona, s.d. I.LOPEZ, Rosario de Nuestra Señora. Barcelona, 1591. LUTERO, Obras. 1977. J.
Edición
preparada
de MALDONADO, Comentarios Madrid, 1950-1954.
a
por T.Egido.
los
Salamanca,
evangelios.
B.A.C.,
MARIA DE AGREDA, Mística Ciudad de Dios. (1670). Barcelona, 1860. E.MÉNDEZ, De la Dignidad altíssima de la Virgen Madre de Iesu Cristo. Barcelona, 1606.
santíssima
P.MENENDEZ REIGA, Los dones del Espíritu Santo perfección cristiana. B.A.C. Madrid, 1947.
y
la
J.MILA i FONTANALS, Observaciones sobre la poesia popular con muestras de romances inéditos. Barcelona, 1853. J.MILA i FONTANALS, Romancerillo catalán. Barcelona, 1882. MILICIA angèlica. Confraria del cíngol de l'angèlic sant Tomàs d'Aquino... Vic, 1754.
doctor
A. de MOLINA, Instrucción de sacerdotes en que se les da doctrina Muy importante para conocer la alteza del sagrado oficio Sacerdotal.... Girona, 1619. MOXO i DE FRANCOLÍ, Memorias históricas del Real Monasterio de San Cucufate del Vallés. Barcelona, 1790. T.MUNIESA, Quaresma II que dixo T...1 en el Año Santa Maria del Mar. Barcelona, 1682. J.NADAL, Imágenes 1975.
de
la
historia
evangélica.
1681
en
Barcelona,
J.NAVARRO, Vida y milagros del principe de los anacoretas, padre de los cenobiarcas nuestro padre S.Antonio Abad el Magno. Barcelona, 1683. J.E.NIERENBERG, De la afición y amor de Maria, Con arreglo a la edición de 1638. Lérida, 1874. * J.E.NIERENBERG, De la afición y amor de Jesús. Barcelona, 1639.
m-8
NOU
TESTAMENT. Versió dels Mon.ios de Montserrat. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1972.
NOVENA a Maria Santíssima de los Dolores realitzada .junt amb el mysteri de Cervera. Casa de l'Ardiaca, S.P. NOVENA de la Purissima Immaculada Concepció, sacada principalmente de las obras de Luis de la Puente. Ardiaca, B, 24-12 op. 74. s.d. NOVENA a la soberana emperadora de la terra Maria Santíssima pastora de les animes, patrona de les missions dels pares caputxins de la provincia de Catalunya. Barcelona, s.d. NOVENA a les santes ànimes del purgatori. Barcelona, s.d. NOVENA devota a les santes ànimes del purgatori (...) de la Confraria de les Animes (...) de la Bisbal. Vic, 1775. NOVENA del Sant Misteri de Cervera. Passió. Universitat de Cervera, 1763. NOVENA a sant Antoni Abad. Casa de l'Ardiaca, s.d. NOVENA al gloriós sant Narcís, bisbe, màrtir Girona. Girona, 1797.
Barcelona, i patró
de
NOVENA en obsequi y alabanza de santa Rita de Cassia... Vic, 1790. NO VEN AR I de la gloriosa verge i mártir santa Llilcia, especial advocada per los ulls. Tarragona, s.d. ORATORIO Sacro que en la celebración de los Dolores de María Santíssima dedica el efecto de sus congregados por la traslación de su santa imagen. Barcelona, 1750. ORATORIO sacro-histórico que aplaudiendo las grandezas del glorioso Esposo de Maria Santíssima, Padre putativo de Christo... Barcelona, 1744. ORATORIO sacro que a la protectora de los imposibles santa Rira de Cassia consagra en su anual novenario. Barcelona, 1752. « ORDENANCES i constitucions de la Il·lustre obra i confraria de sant Francesc de Paula. Barcelona, s.d.
^7-9
ORDINACIONS s.d.
( . . . ) de la confraria
de la santa coret.ja. . .
ORDINACIONS de la santa e il.lustre confraria de Maria Santíssima Nostra Senyora dels Dolors. Barcelona, 1714. F.ORRIOLS, Dialogos de la doctrina cristiana que son, norma, forma y pauta.... Girona, s.d. M.J.OSONA, Sermó de la Immaculada y càndida Concepció Maria Santíssima. Barcelona, 1636.
de
F.PACHECO, Arte de la pintura. Sevilla, 1649. L. de PALMA, Historia de la Sagrada Pasión. Alcalà, 1624. M.PARADEDA, Sermó de la Immaculada Concepció de la Verge Maria Mare de Deu. Barcelona, 1635. P. de PERELLÓ, M.PEREZ, Verger de la Santíssima Verge Maria en les heroiques virtuts glorioses obres i miraculoses actes de la sua portentosa vida. Barcelona, 1732. F.PLA, Manual, Instrucció de novicis N.P.S.Francesc. Barcelona, s.d.
de
la
Religió
de
B.PLANES, Sermó de difunts. Mn. 696. B.U.B. B.PLANES, Sermó per la vestició de novicis. Mn. 279. B.U.B. J.PLENS, Catecisme pastoral de platiques espirituals per tots los diumenges Barcelona, 1699.
doctrinals i de l'any....
R.PONACH, Novena en obsequi de Nostra Senyora dels Angels que se venera en Sant Feliu de Guíxols. Mataró, s.a. R.PONSICH i CAMPS, Vida, martyrios, y grandezas de santa Eulalia, hi.ia. patrona y tutelas de la ciudad de Barcelona. Madrid, 1770. A.PONZ, Via.ie de España. 5 vols. Madrid, 1988. PUBLICACIÓ de la confirmació apostòlica (...) de les indulgències als confrares i confrareses de la confraria de la Verge del Roser. Barcelona, 1687.
H 3o
J.PUIGVERT, Sermó en alabanza de la Purissima Concepció de Maria que se predica en la catedral de Barcelona en lo dia de la Concepció. Barcelona, 1641. E.QUIROGA, Historia de la vida y excelencias de la Santissiroa Virgen Maria Nuestra Señora. Barcelona, 1698. J.A.RAMIREZ, Practica de curas y missioneros que contiene varios Sermones, Doctrinas, Letras y Dialogos. València, 1689. T.RAMON i SAMENTER, Nou platicas de las virtuts mes heroycas del Apóstol de las Indias S.Francisco Xavier de la Compañía de Jesus. Cervera, 1728. T.RAYMUNDO, Nomenclatur Marianus e titulis quibus B.Virgo. Gabriel Boissat, 1639.
selectioribus
J.REBEL·LO, Rosario de la Santissima Virgen Maria, Madre de Dios. Ebora, 1600. J.REBULLOSA, Thesoro Barcelona, 1601.
spiritual
de
la Yglesia
militante.
J.REBULLOSA, Relación de las grandes fiestas de Barcelona (...) a la canonización de su hijo San Ramón de Penyafort. Barcelona, 1601. J.REBULLOSA, Descripción de todas las provincias y reynos del mundo sacada de la Relaciones toscanas de luán Botero Benes... Barcelona, 1603. J.REBULLOSA, Sermones del Santissimo Sacramento en seys octavarios. Barcelona, 1621.
repartidos
C.RIPA, Iconología. 2 vols. Madrid, 1987. SANTA RITA de Cassia, la santa de los imposibles. Barcelona, 1901. M.RIU, Goig a lloança de la Santa Creu. Col. Goigs de Santa Eulalia, nQ 28. Barcelona, 1959. P.RIVADENEYRA, Flos Sanctorum H.ROCABERTI SOLE, Exposición de la Regla de Sant Agustín y otros cinco tratados espirituales. B.U.B., Mn. 083791683.
M¿?1
ROSARI de la Reina dels Angels.... Barcelona, 1727. M.ROSSELL, Catàleg dels llibres manuscrits del monestir de Sant Cugat del Vallès existents a 1'Arxiu de la Corona d'Aragó. Barcelona, 1937. C.ROSSIGNOLI, Veritats eternes, declarades en diferents lliçons (...) dels Exercicis de Sant Ignasi de Loyola. Girona, 1691. B.SALA, Les ordinacions de la confraria. G.SALA, Proclamación católica a la magestad piadosa de Felipe el Grande, rey de las Españas y Emperador de las Indias... Barcelona, 1640. F. de SALAZAR, Exercicios de N.Padre San Ignacio de Loyola. Barcelona, 1766. S.SALOMO, M.GELABERT, Regla de la Vida molt util ab pobres, rics i persones il.lustrades. Avinyó, 1753. P.SALSES i TRILLES, Promptuari moral-sagrat i catecisme pastoral de platiques doctrinals i espirituals sobre los punts de la doctrina cristiana... Barcelona, 1754-1757. SANTIAGO DE LA VORÁGINE, La Leyenda Dorada. Madrid, 1982. V.SAPERA, Joyell preciós y adorno de la ànima devota que vol perfectament agradar a Deu. Barcelona, 1668. F.SCIO DE SAN MIGUEL, La Sagrada Biblia, traducida español de la Vulgata Latina. Barcelona, 1864.
al
SEPTENARI, dels Dolors de Maria. Valencia, 1765. F.SERA, Libanus Marianus Universam. Barcelona, 1701. SERMONES de las almas del purgatorio sacados de diversos y graves Autores. Girona, 1767. A.SERRA, Llibre dels miracles de Nostra Senyora del Carme. Girona, 1701. V.SERRA i BOLDU, Llibre Barcelona, 1925.
d'or
del
Rosari
a
Catalunya.
P.SERRA i POSTIUS, Prodigios y finezas.de los santos ángeles hechas en el principado de Cataluña. Barcelona, 1726.
\\%2
J.SERRA i VILARÓ, El cançoner del Càlic. Tipografia L'Avenç. Barcelona, 1913. O.SIGIMUNDO BARCELONÈS, Santa Madrona, mártir protectora de Barcelona. Barcelona, 1642. F.SUAREZ, De Mysteris vitae Cristi I. II. Misterios de la vida de Cristo. B.A.C., Madrid, 1948. J.TAIX, Llibre dels Miracles de Nostra Senyora del Roser. Cervera, 1680. J. de TAVERNER, Instrucció pastoral per lo bon govern de la parròquieas del Bisbat de Gerona. Girona, 1725. SANTO TOMAS DE AQUINO, Suma Teológica. Tratado de la vida de Cristo, t. XII. B.A.C., nQ 131. Madrid, 1955. TOMAS DE VILLANUEVA, Sermones dedicados a la Virgen. B.A.C., Madrid, 1952. TORELL DE REUS, Les nostres devocions. Barcelona, 1958. J.ULLASTRE, Exercici del crstià per encomanar-se a Déu, tenir un rato d'oració tots los dies.... Barcelona, 1822. J. VALLS, Directori de la vida Christiana en lo qual se tracta de mes principals comuns y necessarias cosas per la salvació. Barcelona, 1685. P.VAZQUEZ, Sermón (...) en la fiesta de la ciudad de Barcelona (...) en favor de la Purissima Concepción. Barcelona, 1622. VIDA de la gloriosa santa Llúcia verge i màrtir. Vic, 1787. C.VIEXMONSIO PARISIEN, Exortatio a la penitencia (...). Dirigida al espill de la Penitencia y enamorada de Christo Santa Maria Magdalena. Perpinyà, 1680. VILLANCICOS que se cantaron en el Real Convento de N.S. de Pedralbes (...) en la fiesta que consagró el culto al gran traumaturgo de Padua.... Barcelona, 1700. VILLANCICOS cantados en sus solemne fiestas (...) en el Real Convento de San Francisco de Barcelona por la capilla del Palao... Barcelona, 1700.
HS 3
VILLANCICOS a la ínclita y siempre invicta virgen y mártir santa Ynés (...) en el muy Religiosos convento de los Padres Descalzos Carmelitas... Barcelona, 1694. VILLANCICOS que se cantaron en la iglesia del convento de santa Mónica (...) en la festividad (...) de santa Rita de Cassia. Barcelona, 1728. VILLANCICOS que se cantaran en las fiestas que en holocaustos de affectos consagra a su Angélico Maestro Sto Thomas de Aquino. Girona, 1744. J.VILLANUEVA, Via.je literario a las iglesias de España. 22 vols. Madrid, 1803-1852.
HB*
BIBLIOGRAFIA
GENERAL
AA.VV., "Itinéraire baroque". D'Ille et d'Ailleurs, nQ 3. Julliet, 1986. pp. 4-64. AA.VV., Món i misteri de la Festa d'Elx. Valèbcia, 1986. AA.VV., Instrumentos, 1984.
intérpretes
y
orquestas.
Estella,
M.AGUÍLO, Catálogo de obras en lengua catalana impresas desde 1714 hasta 1860. Sucesores de Rivadeneyra. Madrid, 1923. AIMAR I PUIG, Ressenya històrica de la confraria i gremi de mestres fusters de Barcelona, sota la invocació de Sant Joan Baptista i Sant Josep. Barcelona, 1930. 47 pp. J.AINAUD i dE LASARTE, "Arte. El Renacimiento, el Barroco, el Neoclásico". Dins Cataluña II. Tierras de España. Madrid-Barcelona, 1978. G.ALBERIGO, "Reflexiones sobre el Concilio Concilium, nQ 7. 1965. pp. 79-99.
de
Trento".
S.ALCOLEA GIL, "La pintura en Barcelona en el siglos XVIII". Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona, vols. XIV-XV. Barcelona, 1959-1962. S.ALCOLEA, La capella dels Dolors a Santa Maria de Mataró. Mataró, 1970. S.ALCOLEA, "El barroc". Dins L'Art a Catalunya. Barcelona, 1983. R.ALCOY, "Flabelos para el del Bautista en el siglo XIV". Cuadernos de Arte e Iconografía, tomo II, nQ 3. Madrid, 1989. pp. 47-52. L.ALMERICH, Tradiciones, fiestas y costumbres populares de Barcelona. Barcelona, 1944. L.ALVAREZ, M.J.BUXO, RODRIGUEZ BECERRA, popular". L'Avenç, nQ 137.
"La
religiositat
J.AMADES, Folklore de Catalunya. Barcelona, 1951.
HBS
J.AMADES, Costumari (1956), 1983.
català.
El curs
J.AMBROS MONSOL·IS, El monestir Vilassar de Mar, 1982.
de
l'any.
de Sant Cugat
Barcelona
del Vallès.
P.ANDRES de Palma de Mallorca, "Los capuchinos en Catalina y el fomento de algunas devociones populares". Analecta Sacra Tarraconensia, vol. XXVIII, 1955. pp. 159-173. P.ANDRES de Palma de Mallorca, Prat de Llobregat. histórico. Prat de Llobregat, 1958.
Ensayo
J.P.ANIEL, "Els inicis de la cartoixa d'Escala Dei. Història i arqueologia". Quaderns d'Estudis Medievals, nQ 2. 1980. pp. 119-125. F.ANTAL, El mundo florentino y su ambiente social. Madrid, 1989. R.ARAMON i SERRA, "Els cants en vulgar del llibre vermell de Montserrat". Analecta Montserratina, vol. X. Abadia de Montserrat, 1964. 54 pp. J.BADA, Situació religiosa a Barcelona, 1970.
Barcelona en
el segle XVI.
J.BADA, "Origen dels bisbes de les seus catalanes, 15001982". Qüestions de Vida Cristiana. nQ 113. Montserrat, pp. 102-110. E.BAGUE, Tres narraciones de la huida a Egipto. Barcelona, 1956. A.BAINES, Historia de los instrumentos musicales. Madrid, 1988. F.BALDELLO, "Els goigs de la Mare de Déu". Analecta Sacra Tarraconensia, vol. XXVIII. Barcelona, 1955. pp. 183197. C.BARAUT, Santa Maria del Miracle. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1972. A.BARBERO, R.RAMELA, A.TORRE, Materiali sulla religiosità del laici. Alba 1698 - Asti 1742. Regione Piamonte, 1981. C.BARRAQUER i ROVIRALTA, Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del s. XIX. Barcelona, 1901. 2 Hilo
vols . C.BARRAQüER i ROVIRALTA, Los religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX. Barcelona, 1915-1917. 2 vols . M.BARRIO GÓZALO, "Notas para el estudio sociológico de un grupo privilegiado del antiguo régimen, los obispos del principado de Catalunya, 1600-1835". I Congrès d'Història Moderna de Catalunya, vol. II. Universitat de Barcelona, 1984. pp. 507-513. M.BASSA i ARMENGOL, Els escut heràldics Catalunya. Barcelona, 1968.
dels
B.BASSEGODA i HUGUES, "Pere Costa i Casas". Estudis. Barcelona, 1986. pp. 276-277.
pobles
de
Thesaurus
B.BASSEGODA i HUGUES, "Observaciones sobre el Arte de la pintura de Francisco Pacheco como tratado de iconografía". Cuadernos de Arte e Iconografía, tomo II. Madrid, 1989. BASILI de Rubí, Un segle de vida caputxina a Catalunya ( 1564-1664 ) . Aproximació històrico-bibliogràfica. Barcelona, 1978. BASILI de Rubí, Els Caputxins a la Barcelona del segle XVIII. Aproximació històrico-bibliogràfica. Barcelona, 1984. L.BATLLE i PRATS, "El retaule major del monestir de Santa Clara de Girona, obra de Pau Costa". Anales del Instituto de Estudios Gerundenses del Patronato José Mg Quadrado. vol. XXIV, 1978. pp. 1-17. M.BATLLORI, El canonista de Trento y obispo de Lérida Don Miguel Thomas de Taxaquet. hi.jo de Lluchma.ior. Poema inicial de Maria Antonia Salva. Lluchmajor, 1946. M.BATLLORI, "Los grabados evangélicos del Padre Nadal". Tirada aparte de la Revista del Círculo de Bellas Artes. nQ 15. Palma de Mallorca, 1946. M.BATLLORI, "Renaixement i Barroc". Dins Vuit segles de cultura catalana a Europa. Biblioteca Selecta, assaigs dispersos. Barcelona, 1958. pp. 48-125. M.BATLLORI, Catalunya a l'època moderna. Documents, nQ 17. Barcelona, 1971.
na>
Col. Estudis
i
M.BATLLORI, A través de la història de la cultura. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Biblioteca Abad Oliva, nQ 16. 1979. M.BATLLORI, "La Universitat de Catalunya a Cervera (17171742)", Aportació de la universitat catalana a la ciència i la cultura. L'Avenç estudis, nQ 1, 1981. pp. 18-23. E.BATTISTI, Rinascimento e Barocco. Enciclopedia Universale dell'Arte, vol. XI. Torino, 1960. M.BAXANDALL, Pintura y vida cotidiana en el Renacimiento. (1972). Barcelona, 1984. G.BAZIN, "La 1981.
colonne
salomonique".
L'oeil,
nQ
316,
nov.
P.BENAVENT de Barberà, "Un monumento olvidado. Esplendor y ruina de >". Destino, nQ 910, pp. 8-9, i nQ 939, pp. 12-13. B.BENNASSAR, La España Barcelona, 1983.
del
siglo
de
Oro
(1525-1648).
J.BIALOSTOCKI, Estilo e iconografía. Contribución ciencia de las artes. Barcelona, 1973.
a
una
BIBLIOGRAFIA del Arte en España. Madrid, 1978. 2 vols. BIBLIOTHECA SANCTORUM. Roma, 1960. A.BLUNT, La teoría de las artes en Italia, del 1450 al 1600. (1940). Madrid, 1985. BOLETÍN del Real Santuario de Nuestra Señora de la Merced. Año VII. nQ 17. Mayo, 1963. A.BONET CORREA, La ciutat barroca. Conferencia del 24 d'abril de 1990 a la Universitat de barcelona, dins el cicle Barroc Univers Cultural. O.BONITASI, La orden de los cartujos. Barcelona, 1920. J.BOSCH, "El limitado itinerario de Joan Grau (c. 16051685); tres vias de contacto con la modernidad europea: estampas, libros de devoción e importación de obras de Arte". VI Congreso Español de Historia del Arte. C E . H . A . Los caminos y el Arte. Santiago de Compostela (1986), 1989. pp. 333-345.
HÏÎ
J.BOSCH, Els tallers d'escultura al Bages del segle XVII. En premsa, 1990. J.BOSCH, "Sobre la historiografia de l'escultura de l'època del barroc a Catalunya (de C.Martinell a A.Pèrez)". Revista de Catalunya, nQ 39. Març 1990. pp. 99-104. BRÉHIER, L'art chrétien, son développement des origines a nos .jours. Paris, 1918.
iconographique
J.BROWN, Imágenes e ideas en la pintura española del XVII. Madrid, 1985. F.X.BURGOS i M.PEÑA, "Aportaciones sobre el enfrentamiento ideológico entre Castilla y Cataluña en el s. XVII (la Publicista Catalana)". I Congrès d'Història Moderna de Catalunya, vol. II. Universitat de Barcelona, 1984. pp. 557-567. J.BUSQUETS, "Revolta popular i religiositat barroca: l'excomunió de l'exèrcit espanyol a la catedral de Girona el 1640". Treballs d'Història. Diputació de Girona, 1976. pp. 1-25. J.BUSQUETS, Martin Luter, valoració actual Barcelona, 1986.
de la reforma.
L.CABO i DESCLOS, Artistes i artesans que en el transcurs del segles han intervingut a E.P.Sant Just i Pastr. Arxiu Diocesà de Barcelona, folleto c/12 bis. s.d. P.CAHIER, Les characteristiques populaire. Paris, 1867.
des
Saints
dans
l'art
M.CALI, Da Michelangelo all'Escorial. Momenti del dibaltio religioso nell'arte del Cinquecento. Torino, 1980. F.CALVO SERRALLER, Teoría de la pintura en el siglo de Oro. Madrid, 1981. J.CAMÓN AZNAR, "San José en el arte español". Goya, nQ 107. Marzo-abril, 1972. pp. 306-316. M.CAPDEVILA, Iconografía de santa Lucia. Barcelona, 1950. S.CAPDEVILA, La Seu de Tarragona. Barcelona, 1935. A.CAPMANY, "La Verge laietana santa Eulalia". D'ací d'Allà, vol. XVIII. nQ 104, 1929. pp. 62-63.
m°i
M.CARBONELL, L'escola del Camp de Tarragona en l'arquitectura del segle XVI a Catalunya. Institut d'Estudis Tarraconenses Ramón Berenguer IV. Tarragona, 1986. E.CARBONELL, Monografia històrica d'Esplugues de Llobregat. Barcelona, 1949. Y.CARBONELL-LAMOTHE, "L'oeuvre de Jean Jacques Melair sculpteur, de Carcasonne à Roussillon". Carcasonne, 1719, mai 1968. Actes du XLI-XXIV congres d'études régionales tenus par la Fédération Historique du Languedoc Méditerranéen et du Roussillon et par la Fédération des Sociétés Académiques et savantes du Languedoc-Pyrénées-Gascogne. Carcasonne, 1970. Separata, 15 pp. Y.CARBONELL-LAMOTHE, Les retables sculptes du diocèse d'Elne, 1643-1697. Tesi de tercer clicle. Université de Toulouse-Le Mirail, 1971. 2 vols. J.CARO BAROJA, Las formas complejas de la vida religiosa. Religión, sociedad y carácter en la España de los siglos XVI-XVII. Madrid. 1978. J.CARRERAS CANDI, Geografia General de Catalunya. Província de Barcelona (per C.Gomis). Barcelona, 1911. CASSA de la Selva. Ofrena d'un poble. Editat per la Comissió local pro reconstrucció de l'Altar Major. S.N. Desembre, 1959. CASSA de la Selva, "Història d'un altar". Destino, n2 1334, 1963. p. 24. CATÀLEG, L'època del Barroc. Exposició. Barcelona, 1983. CATÀLEG, L'època dels Genis. Girona, 1987-1988. CATALOGO. San José en el Arte Español. Museo Episcopal de Arte Contemporáneo de Madrid. Enero-marzo, 1972. A.CAZES, Notre-Dame d'Espira de Confient. Guide touristique "Conflent". Prades, 1975. A.CAZES, Saint Julien de "Conflent". Prades, 1976. F.CHECA, J.M.MORAN, Madrid, 1982.
Vinca.
Guide
touristique
El Barroco. Col.« Fundamentos, nQ 77.
4^0
J.CHEVALIER, Diccionario de los símbolos. (1969). Barcelona, 1989. W.A.CHRISTIAN, Religiosidad popular. Madrid, 1978. W.A.CHRISTIAN, Local Religion Spain. Princeton, 1981.
in
the
Sixteenth-Century
I.CLOPAS BATLLE, Resumen histórico de Martorell (Relacionado con la historia de Cataluña). Martorell, 1944. I.CLOPAS BATLLE, Notas históricas de la Iglesia parroquial de Santa María de Martorell. Martorell, 1960. I.COLL, "Els altars de l'església parroquial de Sitges". Butlletí del Centre d'Estudis Sitgetans, n° 5. Febrer 1977. s.n. A.COMAS, Història de la literatura (1964). Barcelona, 1981.
catalana,
vol.
IV.
CONGOST i PUJOL, "El retaule barroc de l'església parroquial de Sant Martí". Palacio Frugelli (Miscel·lània), nQ 1. Ajuntament de Palafrugell, 1989. pp. 15-17. E.CORTADE, "L'oeuvre du sculpteur carcasonnais Jean Jacúes Melair en Roussillon". Carcasonne, 17-19 mai 1968. Actes du XLI-XXIV congrès d'études regionals tenus par la Fédéretion Historique du Languedoc Méditerranéen et du Roussillon et par la Fédéretion des Sociétés Académiques et savantes du Languedoc-Pyrénées-Gascogne. Carcasonne, 1970. Separata, 7pp. E.CORTADE, "L'oeuvre du sculpteur Joseph Sunyer en Roussillon (+1751)". Fédération Historique du Languedoc Méditerranéen et du Roussillon. XLII Congrès. Perpignan, 1969. Montpellier, 1970. pp. 159-173. E.CORTADE, Retables baroques du Roussillon. Perpignan, 1973. E.CORTADE, "L'église de Coulliuore, son histoire, tresors". Revue Confient. Prdes, 1979. pp. 3-63.
ses
E.CORTADE, "Tranfers révolutionnaires de mobilier religieux". Actes du LI congrès de la Fédération Historique du Languedoc et Roussillon. Montpellier, 1980. pp. 177-186. E.CORTADE, "Les retables baroques'1. Vielles Françaises. Patrimoine Historique des Orientales, nQ 95. Février 1983. pp. 55-59.
W
Maisons Pyrénées
E.CORTADE, "Eglises-musées des Pyrénées Orientales". Monuments Historiques, Languedoc-Roussillon, n2 127, juin-julliet 1983. pp. 35-41. E.CORTADE, "Retables médicaux du Roussillon". Actes du 106 Congrès National des Sociétés Savantes (1981). Perpignan, 1984. pp. 197-205. E.CORTADE, "Quelques sculpteurs de retables au XVIIè et XVIIIè siècles. Notes biographiques". Etudes Roussillonnaises offerts à Pierre Ponsich. Mélanges d'Archéologie, d'histoire et d'histoire de l'art du Roussillon et Cerdagne. Perpignan, 1987. pp. 365-375. P.DAVILLA FERNANDEZ, Los sermones y el arte. Universidad de Valladolid, 1980. Ch.DEJOB, De l'influence littérature et les catholiques. Essai littéraire du siècle de Editori, 1975.
du Concile de Trente sur la Beaux-Arts chez les peuples d'introduction à l'histoire Louis XIV. (1884). Arnaldo Forni
J.DELUMEAU, El catolicismo, de Lutero a Voltaire. Barcelona, 1973. J.DELUMEAU, "Cristianizzacione e descristianizzacione fra el XVI e XVIII secólo". Dins Società, Chiesa e vita religiosa nell'Ancien Regimi. Napoli, 1976. pp. 553579. J.DELUMEAU, El miedo Madrid, 1989.
en
Occidente
(XIV-XVIII).
(1978).
M.D.DIAZ VAQUERO, "Tipologías iconográficas de las jerarquías angélicas en la escultura barroca: el ejemplo cordobés". Cuadernos de Arte e Iconografía, vol. II, n° 3. Madrid, 1989. pp. 265-273. DICCIONARI de la Llengua Catalana. Enciclopèdia Barcelona, 1984.
Catalana.
A.DOMÍNGUEZ
la
ORTIZ,
"Aspectos
sociales
de
vida
eclesiástica en los siglos XVII-XVIII". Dins Historia de la Iglesia en España, vol. IV. Madrid, 1979. pp. SODOSSIER de 1'Avene. nQ 137. "Cultura popular i religió a la Catalunya del Barroc". AA.VV., pp. 20-40.
45
de
l'Església
a
Catalunya.
A.PLADEVALL i FONT, J.M.PONS GURI, "Particularismes catalans en els costumaris". II Congrès liturgie de Montserrat (secció d'Història). Montserrat, 1967. pp. 103-159. J.PLANAS i BADENES, "El retablo de Puerto Mingalvo Peris y la iconografía de santa Bárbara en la Aragón". Estudios de Iconografía medieval Universitat Autònoma de Barcelona, 1984. pp.
de Gonçal Corona de española. 379-428.
J.PLANAS i BADENES, "El misal de santa Eulalia". Boletín del Museo e Instituto , nQ XVI. Zaragoza, 1984. R.PLANES i ALBETS, Contractes d'obres al bisbat de Solsona (1661-1790) . Solsona, 1985. F.J.PLAZA, "La escultura del siglo XVIII en Turin contactos con España". Goya, nQ XIX, 1972-1973.
y sus
J.S.PONS, La littérature catalane en Roussillon au XVII et XVIII siècles. Paris, 1929. J.M.PONS GURÍ, "El Retablo Mayor de Arenys de Mar, obra de Pau Costa" . Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona, vol. II. Octubre, 1944. pp. 7-30. J.M.PONS GURI, "El altar barroco de Arenys de Jorge. nQ 20, 1955. pp. 11-17. J.POPE-HENNESSY, Italian high sculpture. London, 1963.
Renaissance
Mar".
and
San
Baroque
J.PRAT, J.CONTRERAS, Les festes populars. Col. Coneguem Catalunya, nQ 2. Sant Cugat del Vallès, 1987. M.PRATS, "Una aproximació esbiaixada al barroc: els crits de les ànimes del purgatori". El Barroc Català, Jornades celebrades a Girona el 17-19 de desembre de 1987. Barcelona, 1989. pp. 595-609. P.PRODI, Ricerca sulla teoria délie arti figurative nella Riforma Catòlica. (1965). Bologna, 1984. A.PUIG, Del Renaixement al Barroc. Barcelona, 1970. L.PUIG i OLIVER, "Societat i cultura a la Catalunya del segle XVIII". Dins Història de Catalunya (del segle XVII fins als nostres dies), dirigida per J.SOBREQUES i CALLICO. Bilbao, 1980.
SD4
J.M.PUIGVERT i SOLA, "El calendari festiu d'una comunitat pagesa d'antic règim mitjançant les processons: una mirada etnológica des de la història". I Congrés d'Història Moderna a Catalunya. Universitat de Barcelona, 1984. Vol. Il, pp. 417-428. J.M.PUIGVERT i SOLA, Una parròquia catalana del segle XVIII a través de la seva consueta. Riudellots de la Selva. Barcelona, 1986. J.M.PUIGVERT i SOLA, "Parròquia i societat rural a la Catalunya de l'antic règim, l'exemple de Riudellosts de la Selva". Recerques, nQ 20. pp. 172-196. J.M.PUIGVERT i SOLA, "Guerra i Contrareforma a la Catalunya rural del segle XVII". En premsa, 1990. J.M.PUIGVERT i SOLA, Església i comunitat rural a Catalunya (diòcesi de Girona, segles XVIII-XIX). Tesi doctoral en curs, 1990. J.RÀFOLS, "L'escultura religiosa a Catalunya en els segles XVII-XVIII". Paraula cristiana. nQ 16. Barcelona, 1926. pp. 329-339. J.RÀFOLS, Diccionario de artistas de Cataluña. Valencia y Baleares. 5 vols. Barcelona, Bilbao, 1980. L.RÉAU, Iconographie de l'art chrétien. Iconographie de la Bible. Ancien Testament. Nouveau Testament. Iconographie des saints. Paris (1955), 1957. 3 vols. J.REGLA, "El tratado de los Pirineos de 1659. Negociaciones subsiguientes acerca de la delimitación de fronteriza". Hispània. Instituto Jerónimo Zurita, nQ XLII. 1959. pp. 101-166. J.REGLA, Els virreis a Catalunya. Història de Catalunya, biografies catalanes, vol. IX. (1956). Barcelona, 1980. M.REVUELTA GONZALEZ, La exclaustración. 1833-1840. Madrid, 1976. E.RICCI, Mille Santi nell'arte. Milano, 1931. RIGHETTI, Historia de la Madrid, 1955, 1956.
liturgia. B.A.C.,
nQ
132, 144.
M. de RIQUER, Història de la Literatura Catalana. Barcelona (1964) , 1983. 3 vols.
50